Ens retrobem a retroba’t

Si companys i companyes… a partir d’ara podreu trobar les noves entrades al blog de  la web de retroba’t, www.retrobat.cat, on escriuré amb la mateixa il·lusió que ho he fet des d’aquest lloc.

És una sensació conmudanzatradictòria fer aquest pas, deixo enrera una fase de transició tant a nivell personal com professional per iniciar la de consolidació.  Gràcies per haver estat companys de viatge durant aquest temps!  i recordeu que des d’avui mateix us espero a retroba’t.

EN PERE I EL FIL MÀGIC

fil de la vida En Pere era un nen molt eixerit. Tots li volien: la seva família, els seus amics i els seus mestres. Però tenia una debilitat. – Quina?

Era incapaç de viure el moment. No havia après a gaudir el procés de la vida. Quan estava a l’escola, somiava amb estar jugant fora. Quan estava jugant somiava amb les vacances d’estiu. Pere estava tot el dia somiant, sense prendre’s  temps per assaborir els moments especials de la seva vida quotidiana.

 

Un matí, en Pere estava caminant per un bosc proper a casa seva. Al cap d’una estona,, va decidir seure a descansar en un tros d’herba i al final es va quedar adormit. Després d’uns minuts de son profund, va escoltar a algú cridar el seu nom amb veu aguda.

En obrir els ulls, es va sorprendre de veure una dona dempeus al seu costat. Devia tenir uns cent anys i els seus cabells blancs com la neu queien sobre la seva esquena com una endurida flassada de llana. A la arrugada mà de la dona hi havia una petita pilota màgica amb un forat en el seu centre, i del forat penjava un llarg fil d’or.

L’anciana li va dir: “Pere, aquest és el fil de la teva vida. Si tires una mica d’ell, una hora passarà en qüestió de segons. I si tires amb totes les teves forces, passaran mesos o fins i tot anys en qüestió de dies”. En Pere estava molt excitat per aquest descobriment. “Podria quedar-me la pilota?”, Va preguntar. L’anciana la hi va lliurar.

L’endemà, a classe, el noi es sentia inquiet i avorrit. De sobte va recordar la seva nova joguina. En estirar una mica del fil daurat, es va trobar a casa jugant al jardí. Conscient del poder del fil màgic, es va cansar de seguida de ser un col·legial i va voler ser adolescent, pensant en l’excitació que aquesta fase de la seva vida podia portar. Així que va estirar una vegada més del fil daurat.

De sobte, ja era un adolescent i tenia una bonica amiga anomenada Elisa. Però en Pere no estava content. No havia après a gaudir el present i a explorar les meravelles de cada etapa de la seva vida. Així que va treure la pilota i va tornar a estirar el fil, i molts anys van passar en un sol instant. Ara es va veure transformat en un home adult. Elisa era la seva esposa i Pere estava envoltat de fills. Però en Pere va reparar en una altra cosa. El seu pèl, abans negre com el carbó, havia començat a encanudir. I la seva mare, a la qual tant estimava, s’havia tornat vella i fràgil. Però ell seguia sense poder viure el moment. De manera que una vegada més, va tibar del fil màgic i va esperar que es produïssin canvis.

fil -cor vidaEn Pere va comprovar que ara tenia 90 anys. El seu cabell negre s’havia tornat blanc i la seva bella dona, vella també, havia mort uns anys enrere. Els seus fills s’havien fet grans i havien iniciat les seves pròpies vides lluny de casa. Per primera vegada a la vida, en Pere va comprendre que no havia sabut gaudir de les meravelles de la vida. Havia passat per la vida a corre-cuita, sense parar-se a veure totes les coses bones que hi havia al camí.

En Pere es va posar molt trist i va decidir anar al bosc on solia passejar de noi per aclarir les seves idees i temperar el seu esperit. En endinsar-se al bosc, va advertir que els arbres de la seva infantesa s’havien convertit en roures imponents. El bosc mateix era ara un paradís natural. Es va ajeure en un tros d’herba i es va adormir profundament.

Al cap d’un minut, va sentir una veu que el cridava. Va alçar els ulls i va veure que es tractava ni més ni menys que de l’anciana que molts anys enrere li havia regalat el fil màgic. “Has gaudit del meu regal?”, Va preguntar ella. Pere no va vacil·lar en respondre: “Al principi va ser divertit però ara odio aquesta pilota. La vida m’ha passat sense que me’n adonés, sense poder desfrutar-la. Clar que hi hauria hagut moments tristos i moments fantàstics, però no he tingut oportunitat d’experimentar cap els dos. Em sento buit per dins. M’he perdut el do de la vida.” “Ets un desagraït, però igualment et concediré un últim desig”, va dir l’anciana. En Pere va pensar uns instants i després va respondre: “Voldria tornar a ser un nen i viure una altra vegada la vida “. Dit això es va quedar altra vegada dormit.

En Pere va tornar a sentir una veu que el cridava i va obrir els ulls. “Qui podrà ser ara?”, Es va preguntar. Quina no seria la seva sorpresa quan va veure a la seva mare dreta al seu costat. Tenia un aspecte juvenil, saludable i radiant. Pere va comprendre que l’estranya dona del bosc li havia concedit el desig de tornar a la seva infantesa.

No cal dir que en Pere va saltar del llit al moment i va començar a viure la vida tal com havia esperat. Va conèixer molts moments bons, moltes alegries i triomfs, però tot va començar quan va prendre la decisió de no sacrificar el present pel futur i començar a viure en l’ara.
Fragment pres de “El monjo que va vendre el seu Ferrari” Robin S. Sharma

Molt sovint descuidem el present per focalitzar-nos  en el futur, i, en el món real, per desgràcia, mai tenim una segona oportunitat de viure la vida i no podem tornar a enrere com en el conte. Per això és important que omplim el nostre present de moments de qualitat i que no deixem passar la vida sense viure-la. Hem gaudir de  cada moment  i recordar que el temps no ens esperarà.

Alfred de Souza va dir: “Durant molt de temps em semblava que la vida estava a punt de començar, la vida de veritat. Però sempre hi havia un obstacle en el camí, una cosa per resoldre primer, algun assumpte per a acabar, un deute de pagar, … Després la vida començaria. Fins que em vaig adonar que aquests obstacles eren la meva vida “.

No cal esperar fins acabar l’escola, fins a tornar a l’escola, fins baixar 10 quilos, fins a tenir fills, fins que els fills vagin a l’escola, fins que em casi, fins que es divorciï, fins al divendres a la nit, fins al diumenge al matí, fins a la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern, o… fins que mori. No hi ha millor moment que aquest per ser feliç.

Que surtin les emocions!

cor de colorsQue les emocions tenen mala premsa no és el primer cop que ho afirmo en aquest blog. Que les volem controlar o reprimir és evident només sortir de casa. Que si ho fem només tindrà efecte temporalment ens ho hauria de dir l’experiència pròpia de cadascú de nosaltres o l’anàlisi de l’observació de la realitat quotidiana. És com voler amagar un globus ple d’aigua en la nostra mà, pot semblar que ho aconseguim fins que comencen a sortir trossos de colors entre els nostres dits i si els volem amagar surten per l’altre cantó, fins que en algun cas fins i tot el globus peta i esquitxa tot el que és a prop. Amb les emocions, doncs passa el mateix, les tapem un temps, s’escapen a la més mínima ocasió les tornen a tapar, es tornen a escapar i finalment de tant voler-les tapar i tant de voler sortir elles exploten amb tot el seu poder i tota la seva força afectant intensament la nostra vida i la dels qui estimem . Es clar, que només volem tapar les emocions negatives, anestesiar-les, però el nostre cervell generalitza i acabem per neutralitzar-les totes i no sentim por, ni tristesa i tampoc, sentim alegria ni gaudim i pensem massa i preferim pensar i pensar sense parar, fins el punt que ja no sabem parar de pensar.

Però, sobretot, que no ens segrestin les emocions, és molt millor que ens segrestin els pensaments, les idees i que ens treguin fins i tot el són, que generin fantasies i idees gairebé delirants , interpretacions distorsionades que afecten la nostra salut i les nostres relacions amb els altres…
Doncs no! No, és pas així, el que cal és trobar l’equilibri entre la repressió de les emocions i la impulsivitat de deixar-les anar sense filtre. El que cal saber és conèixer, identificar i gestionar les emocions i gestionar vol dir regular-les i utilitzar-les a favor nostre.

Perquè, malgrat tot, les emocions hi són, i les emocions són les que guien qualsevol decisió important que prenem a la nostra vida: potser em caso o me’n vaig a viure amb un home que bla, bla, bla i ja veig que potser no anirà bé, però que voleu que hi faci si n’estic enamorada? Potser deixo una feina segura per a fer-me autònoma i això vol dir menys ingressos i més mal de caps –i us ben asseguro que és així- però sento que ho haig de fer. Així doncs, amb les coses importants, més enllà de la lògica racional fem el que SENTIM.

emociones2En les coses no tan importants, però hauríem de poder, per exemple, posposar o renunciar als desitjos més immediats pera uns beneficis posteriors: potser no hauria de menjar xocolata, potser no hauria d’anar de vacances, potser … Tampoc és acceptable que portats per les emocions ens fem mal a nosaltres mateixos o als altres. Totes les emocions són legítimes, no ens hem de jutjar pel que sentim, el que cal és veure que fem amb aquest sentiment, segueixo l’impuls i descarrego la ira o, encara que sigui, l’alegria lliurement quan sigui, on sigui i amb qui sigui? O m’ho guardo a dins meu per sempre? O busco una manera adient i el moment per dir com m’he sentit? No cal que us digui la resposta correcta, oi?

És per això que és tant important l’educació emocional que vol dir prendre consciencia de les nostres emocions i ser capaços de regular-les, a més d’assolir l’autonomia emocional i determinades habilitats socials.

Mireu a nivell evolutiu, el cervell emocional o sistema límbic és molt més antic que el cervell racional o neocòrtex, ens servia per sobreviure davant del perill. La ment emocional, per tant, és molt més ràpida que la ment racional, s’activa amb rapidesa sense aturar-se a analitzar les conseqüències d’una acció –era qüestió de salvar la vida-, segueix una lògica associativa i un pensament categòric. La ment racional, en canvi, estableix relacions entre causes i efectes, i com que es recolza en evidències objectives –o no-, pot re-avaluar una situació concreta i canviar una conclusió prèvia. Allò ideal és que ambdues parts estiguin en equilibri, col•laborin, que cap predomini sobre l’altre però la realitat és que el sistema límbic en determinades situacions mana el neocòrtex perquè hi ha més connexions en aquesta direcció que a la inversa, tot i això com que el nostre cervell és plàstic es d’esperar que a més educació emocional es generin més connexions del neocòrtex al sistema límbic.

El desenvolupament emocional, però no és com el desenvolupament físic que es dóna de forma natural i cronològica, si no que es dóna en paral•lel al desenvolupament cognitiu del nen perquè si el nen no assoleix determinats aprenentatges –com el verbal- no pot, per exemple, posar nom a les seves emocions, i igual que l’aprenentatge cognitiu ha de ser ”entrenat” si no, no es desenvolupa i és una llàstima perquè un desenvolupament emocional correcte produeix una augment de la motivació, de la curiositat i de les ganes d’aprendre, una amplitud de l’agudesa i profunditat de la percepció i intuïció.

D’altra banda, el desenvolupament emocional influeix directament en la evolució intel•lectual del nen; un desenvolupament emocional poc satisfactori pot tenir incidències negatives en el desenvolupament intel•lectual: limitacions en la memòria, dificultats en la percepció i la atenció; disminució de les associacions mentals satisfactòries.

Finalment, m’agradaria assenyalar que el desenvolupament emocional repercuteix en tots els àmbits de la vida: familiar, acadèmic, laboral i social i que les accions de les persones entrellacen la consciència cognitiva, afectiva i conductual. Així doncs, els aspectes estrictament racionals no són neutres, sinó que estan carregats d’emocions i empenyen a actuar en una determinada línia. En aquest context, l’àmbit emocional no pot quedar al marge del tractament educatiu.

Les metàfores

metaforasSi heu anat seguint el blog, us haureu adonat que en gairebé totes les entrades he inclòs alguna metàfora –moltes vegades sense ni adonar-me’n-. En algunes fins i tot el títol és metafòric per exemple, L’ofensa, com una pedra al pit i altres són contes o faules que no deixen de ser metàfores. I això per què? us preguntareu, doncs perquè les metàfores són molt aclaridores i faciliten la comprensió de llargues explicacions, a més aporten informació, analògica i qualitativament diferent a la que pot donar una explicació conceptual, i sobretot, perquè a mi em resulten molt útils.

Una metàfora entra directa a l’hemisferi dret ja que, malgrat expressar-se en paraules, evoca imatges gairebé sempre. L’hemisferi o cervell dret capta totalitats, sensacions, té una visió directa, pensa en imatges, sintetitza i està relacionat amb la creativitat, la intuïció i també amb la revelació. La seva qualitat és contemplar i captar directament. Pel fet que les imatges estan més a prop de l’inconscient, també estan més vinculades amb les funcions de l’hemisferi cerebral dret.

En canvi,l’hemisferi esquerre té la funció discriminativa, lògica, seqüencial, ordenadora. S’hi donen el llenguatge amb el seu ordenament lògic i el pensament matemàtic-deductiu. És aquest hemisferi el que s’ha privilegiat en el sistema educatiu.

Podríem dir que les metàfores ens faciliten entendre o acceptar allò que la raó no ens deixa ja ens permeten treballar des d’un lloc menys intrusiu per a les persones i així disminueixen les resistències racionals de la persona. A més, donen matisos que el llenguatge verbal quotidià no té, alhora que ens apropen més a les emocions. També són més fàcils de recordar i poden funcionar com anclatges terapèutics.  Finalment, permeten prendre certa distància del “problema”.

A teràpia, les metàfores constitueixen un recurs molt valuós, les treballem de múltiples maneres: les puc proposar jo com a terapeuta en relació a la temàtica que estem tractant en cada moment o pot aportar-les el mateix client –i crec que aquest cas és el més potent i útil-. En ambdós casos, però, es requereix una  implicació del client, cal que  es mostri  actiu i creatiu per a permetre un abordatge diferent del problema, allunyant-nos de la lògica i els consells que abans d’arribar a consulta segur que ja s’han esgotat.

???????????????????????????????Us asseguro que les metàfores sorgeixen i es creen a cada sessió, amb quantitat de detalls i matisos i que molt sovint suposen un inici del canvi cap a una solució o un canvi substancial en l’enfocament del “problema”, són com una mena de trampolí.

Tot i que acostumem a funcionar de forma lògica i racional, la vida quotidiana, el sentit comú i la saviesa popular estan plens de metàfores com poden ser , per exemple, els refranys. Segur que si ara mateix els que esteu llegint intentéssiu fer una llista de refranys us en sortirien una bona colla. Tots en tenim alguns que utilitzem sovint i quan els utilitzem ens ajuden a prendre consciència d’una realitat, a reforçar les nostres  experiències, i molt sovint, a decidir inhibir o activar una determinada conducta.

Actualment, trobem moltíssimes metàfores a les xarxes socials, en forma de frases maques o de fotografies sorprenents… Les metàfores ens agraden, ens plantegen una veritat –que podem enfrontar o no- sense ser ofensives, i això ho saben els publicistes que les inclouen en molts anuncis de publicitat, cosa que podeu comprovar si us hi fixeu.

També fem servir moltes vegades metàfores per expressar un estat d’ànim o un estat físic perquè la metàfora dóna més informació que l’explicació literal. Per tant, moltes metàfores tenen són doncs compartides en un entorn social i cultural i prenen també una funció estalviadora.

Metàfores també són els contes i les faules que expliquem als nostres fills i són captades ràpidament per ells perquè els nens, fins que entren en l’entorn social i educatiu, tenen molt potenciat l’hemisferi dret.

Us animo doncs a analitzar i a pensar coses com: Utilitzo poques o moltes metàfores jo? Quines metàfores utilitzo? Si hagués de fer una metàfora de la meva vida com seria? En quines situacions faig servir les metàfores? Quan estic content quina metàfora seria adequada? I quan estic enfadat? …?  Evidentment, m’agradarà que les compartiu.

 

 

 

 

L’opinió dels altres

asevellnoi2Un vell i un jove viatjaven amb un ase . En arribar al llogaret caminant al costat de l’animal , els nens de l’escola van riure en veure’ls passar dient :

– Mira aquests ximples , tenen un ase robust i van caminant , almenys el vell podria muntar en ell.

 

En escoltar els nens , els homes van pensar que haurien de seguir el consell , doncs aviat arribarien a una altra població i la gent es tornaria a riure d’ells . Així doncs , el vell es va muntar a l’ase i el jove va caminar darrere .
Llavors van trobar un grup de gent que mirant-los que va dir :

– Mireu ! L’home vell muntat en l’ase i el pobre noi caminant .
Així que van canviar llocs , l’home vell va caminar i el jove va muntar al ruc .
Llavors un altre grup de gent es va acostar i va dir :

– Mira que noi més arrogant ! Potser el vell és el seu pare o el seu mestre , i va caminant mentre el jove va muntat en l’ase . Això és contrari a tota norma .

Què podien fer ara ? Tots dos van decidir provar l’única possibilitat restant : seure tots dos al ruc . Així que van muntar tots dos en ell.
Llavors un altre grup es va acostar i va dir :

– Mireu quina gent tan violenta ! El pobre ruc està gairebé mort , seria millor que el carreguessin ells a les seves espatlles .

asevellnoiAixí que una altra vegada van discutir i van decidir portar al ruc a coll , ja que d’una altra manera la gent del poble veí els tractaria de ximples . Per tant , van tallar un bambú , van penjar al ruc de les potes i el van carregar . El pobre animal va tractar de rebel• lar-se – com qualsevol ruc ho faria – i d’escapar , ja que no era un fanàtic de la societat i no creia en l’opinió dels altres . Però els dos homes estaven obstinats i el van forçar , així que el ruc es va doblegar .

Precisament van creuar el pont per arribar al llogaret quan una multitud es va reunir en entorn seu i va exclamar :

– Mireu a aquests ximples ! Mai han existit idiotes semblants , en comptes de muntar el ruc el porten a sobre. S’hauran tornat bojos ?

El ruc mentrestant es va començar a posar inquiet, tan inquiet que va saltar i va caure des del pont al riu , morint de seguida . Tots dos van baixar al riu i al costat l’animal mort l’home vell va parlar al noi , perquè aquesta no és una història ordinària , el vell era un mestre Sufí , i el jove seu deixeble .
El vell va dir :

– Mira , així com el ruc , tu estaràs mort si escoltes massa la opinió dels altres . No et preocupis dels altres , ja que ells són molts i tenen la seva pròpia ment , per tant, diran sempre coses diferents . Si continues escoltant als altres i no escoltes el teu propi centre íntim , seràs portat d’un costat a l’altre . Escolta la teva veu interior , sent-la i mou-te d’acord amb ella .

Gràcies por!

miedo a los cambios

No és valent qui no té por, sinó qui sap conquerir-la. Nelson Mandela

“És que jo que sempre he criticat que la gent és molt conformista ara m’adono que tot em fa por, els canvis em fan por.”  Això m’explicava un client l’altre dia, i jo li vaig dir, “a mi també me fan por els canvis i m’ imagino que a tothom li fan por”.

El tema no és tenir por o no tenir-ne, sinó com mirem aquesta por, quin poder li donem, de quina manera ens acompanya.  La por és una emoció caracteritzada per un intens  sentiment, habitualment desagradable, provocat per la percepció d’un perill, real o suposat. Per tant la por ens protegeix, si no haguessin tingut por al llarg de l’evolució de l’espècie probablement ens hauríem extingit, de la mateixa manera si no sentim por avui davant de certes situacions ens posaríem de ben segur en riscos diversos, ja siguin físics, socials, etc.

Norberto Levy ho explica amb una metàfora molt aclaridora en el seu llibre “La saviesa de les emocions”, la por és com la llum que s’encén al tauler de comandaments del nostre cotxe i que indica, per exemple, que hi ha poca benzina en el dipòsit. Tots sabem que el problema no és la llum vermella, sinó que aquesta llum és un aliat extraordinari que ens informa que hi ha poc combustible i necessitem resoldre aquest problema. Per tant, hem après a aprofitar aquest senyal, quan la llum vermella s’encén, agraïm la informació que ens brinda i tractem de resoldre la situació que ens mostra: aturem el cotxe a la primera benzinera i omplim el dipòsit. Aprofitem la llum vermella, no la acusem ni la convertim en el problema, sinó que la utilitzem per resoldre el problema.  Si no ho fem quedarem aturats a la carretera.  Doncs amb la por el que acostumem a fer és a obviar la senyal, la llum, la neguem i quedem aturats a la carretera, ja sigui perquè parem immediatament quan s’encén la llum o perquè continuem sense  tenir-la en compte i posar benzina. Cal doncs, realitzar un aprenentatge per tal d’aprofitar l’emoció de por de la mateixa manera que ho fem amb la llum vermella del tauler de comandaments.

cambios dosSegons, el mateix autor si l’ observem amb deteniment la por és un senyal que indica que hi ha una desproporció entre la magnitud de l’amenaça a què ens enfrontem i els recursos que tenim per resoldre-la –els kilòmetres que volem fer i la benzina que ens queda-, però no tots disposem dels mateixos recursos per afrontar la mateixa amenaça, per tant, mirat des d’aquest punt de vista no hi ha ni covards ni valents.  Si desenvolupem els recursos que ens falten per enfrontar una situació determinada la por desapareixerà de la mateixa manera que si no tinguéssim determinats recursos necessaris per enfrontar una situació la por apareixeria. En aquest sentit un recurs important, el principal és reconèixer els propis recursos d’una forma adequada.

Com que la por ha estat catalogada com una emoció negativa, també ens pot passar que haguem après a negar-la i anestesiar-la i que diguem “jo no tinc por” tot i que no disposem de les eines per superar determinada situació i anem de cara a l’amenaça sense percebre la senyal que és la por i per tant anem directes a estrellar-nos.  És com si tapéssim el tauler de comandaments per no veure la llum.

Així doncs i com a resum, penso que cal aprofitar la por per preparar-nos per poder assumir amb garanties d’èxit els reptes, per a poder fer realitat els nostres somnis. Cal mirar la por des d’una perspectiva positiva i en última instància fer el que sigui malgrat la por, amb la por, perquè en aquest món no hi ha certeses però fora de la nostra zona còmoda i segura hi ha més oportunitats que perills.

L’arbre i el nen

nino-en-el-arbolAquest trist conte que té centenars d’anys et dirà millor que jo el que vull explicar :

“Hi havia una vegada , als afores d’un poble , un arbre enorme i bell que vivia regalant a tots els que s’acostaven la frescor de la seva ombra , l’aroma de les seves flors i l’increïble cant dels ocells que niaven entre les seves branques

L’arbre era estimat per tots , però  especialment pels nens, que s’enfilaven pel tronc i es balancejaven entre les branques amb la seva complicitat complaent . Si bé l’  arbre estimava tota a gent , hi havia un nen que era el seu preferit.

Apareixia  sempre al capvespre , quan els altres s’anaven

– Hola , amiguet – deia l’arbre , i amb gran esforç baixava seves branques a terra per ajudar al nen a enfilar-s’hi , permetent a més tallar alguns dels seus brots verds per fer-se una corona de fulles encara l’estrip li fes mal una mica. El noi es balancejava amb ganes i li explicava a l’arbre les coses que li passaven a casa .
Gairebé d’un dia per l’altre , el nen es va tornar adolescent i va deixar de visitar l’arbrel. Va passar el temps . i de sobte , una tarda , l’arbre el va veure caminant a la llunyania i el va cridar amb entusiasme :
– Amic … amic … Vine , acosta’t … Quant fa que no vens … Enfila’t  i xerrem .
– No tinc temps per estupideses -va dir el noi .
-Però … gaudíem tant junts quan eres petit …
-Abans no sabia que necessitava diners per viure , ara busco diners Tens diners per donar-me ?
L’arbre es va entristir una mica, però es va refer de seguida .
– No tinc diners , però tinc les meves branques plenes de fruits .Podries pujar  agafar-ne uns quants , vendre’ls i obtenir els diners que necessites …
– Bona idea -va dir el noi , i va pujar per la branca que l’arbre li va allargar perquè grimpés com quan era petit .
I va arrencar tots els fruits de l’arbre , inclosos els que encara no estaven madurs . Va omplir amb ells unes bosses d’arpillera i se’n va anar al mercat .
L’arbre es va sorprendre que el seu amic no li digués ni gràcies , però va  deduir que tindria urgència per arribar abans que tanquessin els compradors .
Van passar deu anys fins que l’arbre va veure passar una altra vegada al seu amic.Era ja un adult .

– Que gran ets -li va dir emocionat -, vine , puja com quan eres nen , explica m de tu .
-No entens res , com per enfilar estic jo … El que necessito és una casa . Podries potser donar-me una ?
L’arbre va pensar uns minuts .
– No, però les meves branques són fortes i elàstiques . Podries fer una casa molt resistent amb elles .
El jove va sortir corrent amb la cara il·luminada . Una hora més tard , amb una serra va tallar cadascuna de les seves branques , tant les seques com les verdes .

L’arbre va sentir el dolor , però no es va queixar . No volia que el seu amic es sentís culpable .
L’arbre va guardar silenci fins que  va acabar la poda i després va veure el jove allunyar-se esperant inútilment  una mirada o gest de gratitud que mai va succeir .
Amb el tronc  nu , l’arbre es va anar assecant . Era massa vell per fer créixer  novament branques i fulles que l’ alimentessin . Potser per això , perquè ja estava vell quan el va veure venir , anys després , només va dir :
– Hola . Què necessites aquest cop ?
-Vull viatjar . Però , què pots tu fer? Ja no tens branques ni fruits que serveixin per vendre .
– Tan se val, fill -va dir l’arbre – , pots tallar el meu tronc … amb ell potser aconsegueixis construir una canoa per recórrer el món a plaer .
– Bona idea – va dir l’home .
Hores després va tornar amb una destral i va talar l’arbre . Va fer la seva canoa i va marxar.
Del vell arbre va quedar tan sols la petita soca arran de terra.

Diuen que l’arbre encara espera el retorn del seu amic perquè li expliqui alguna cosa del seu viatge . Mai es va adonar que ja no tornaria . El nen ha crescut , però tristament s’ha tornat un home d’aquests que mai tornen a on no hi ha res més per prendre. L’arbre espera , buit , tot i que sap que no té res més per donar

Jo no vull ser “normal”

normal 2“El que em molesta és que a vegades per a insultar-me em diuen negre” em va dir un nen gairebé en acabar una sessió.  “Això és perquè la gent té molt mala llet” em va sortir a mi, intervenció no massa terapèutica ja ho se, perquè ni és neutral ni res de tot això, però és espontània i és honesta.  “I llavors el Marc, que és amic meu” va continuar el nen, ” em diu: no passa res ets el meu amic i per a mi és com si fossis normal”, “Què vols dir normal? Li va preguntar el meu client i en Marc es va adonar  de l’arbitrarietat del seu comentari i es va disculpar com va poder.

Tot això en un context del segle vint-i-u a Vilafranca del Penedès i amb nens que fan sisè de primària.  M’està costant de pair i per això he decidit escriure-ho.

Què no estudien geografia aquests nens? I ciències naturals? Que no saben que la espècie humana està formada per diferents ètnies? Segurament que si, però, és clar, això només són coneixements, la realitat no hi té res a veure, la realitat és només el que passa a casa seva i a molt estirar la comarca de l’Alt Penedès.  No cal connectar coneixements estudiats i realitat social, tot plegat els coneixements un cop passat l’examen ja els podem anar oblidant…i així serà si no li posem realitat, no en tingueu cap dubte.  I, mireu, jo confesso que quan estudiava en el moment en que no vaig saber perquè sabia una cosa em vaig bloquejar, en concret va ser amb les derivades i les integrals, sabia la mecànica o la podia aprendre i prou que ho devia fer doncs finalment vaig aprovar, però ja no recordo res de res i recordo haver-me preguntat més d’una vegada, justament això, però per a que coi serveixen les integrals?

No saber fer una integral no ha tingut grans conseqüències a la meva vida mes enllà de la frustració del moment i de la que encara tinc quan hi penso.  Però no entendre la pluralitat de la societat, mirar el món des del nostre melic si que en té, i més actualment en que el món es fa petit i parlem de globalització.  Per tant, no qüestiono el sistema d’ensenyament o l’escola, o com a mínim no nomes això si no el model d’educació i aquí hi tenim molt a veure les famílies que som les que transmetem valors als nens. Som nosaltres qui els transmetem que ser d’una manera és millor que ser d’una altra, que fer determinades activitats és millor que fer-ne unes altres o que aquell nen a qui no li agrada jugar a futbol o mira sèries diferents a les que miren la majoria de nens és estrany, rar o diferent.  Som els pares qui els ensenyem amb els nostres prejudicis a establir una línea entre allò normal i allò que no ho és.  Som nosaltres qui els eduquem en la empatia o no, em la humilitat o en la superioritat. Som nosaltres que definim l’amplitud de la mirada cap al món dels nostres fills i ja en parlarem un altre dia, però val la pena que ens parem a reflexionar-hi amb calma i ho reenfoquem si cal, perquè no ho fem amb les paraules boniques i pensades, si no amb les nostres actituds i creences més interioritzades i sovint del tot inconscients.

normalidad 3I, casualment, la normalitat també és un concepte matemàtic o si voleu estadístic. La distribució normal és una gràfica en forma de campana –de Gauss- on es veu que com es distribueixen els valors d’una determinada variable –per exemple l’alçada- en una determinada mostra o població –per exemple Catalunya, la distribució simètrica i de forma acampanada que ens indica que la majoria dels subjectes ( o objectes ) d’una població determinada no s’aparta molt de la mitjana. A mesura que els subjectes es van apartant més de la mitjana (perquè es passen o perquè no arriben ) van sent cada vegada menys nombrosos. D’alguna manera, doncs, la distribució normal ens remet a la nostra pròpia experiència, ja que si ens fixem en l’alçada de la gent que ens trobem pel carrer , veiem que la majoria de la gent és d’estatura normal –més freqüent , de fet si veiem a algú que s’aparta molt de la mitjana ( del que és habitual ) no passa desapercebut i ens crida l’atenció. Quan diem que algú és molt obert i sociable , el que volem dir és que és més obert i sociable del que és normal , del que solem trobar habitualment , de la mateixa manera que diem que una persona és molt callada quan parla molt menys que la majoria de la gent .

Gairebé sense adonar-nos estem fent judicis relatius al que és normal trobar a la generalitat de les persones: el molt i el poc , o el molt , sobretot aplicats a les característiques de les persones , depenen del que és més freqüent trobar a nostre medi . Si el molt abunda molt , deixa de ser molt per passar a ser normal o freqüent i ja no mereix el molt que solem reservar per al excepcional que ve a ser el rar o infreqüent .
Aquests judicis , i aquesta distribució normal , són relatius a cada població i, per exemple, un pigmeu d’una alçada normal, propera a la mitjana de la seva població i molt freqüent en el seu propi grup , passa a ser molt baixet i excepcional si ho incloem en una població de escandinaus. En ambdós grups , escandinaus i pigmeus , trobarem una distribució normal en alçada , tot i que les mitjanes dels dos grups siguin molt diferents . Així doncs, veiem que el concepte normalitat, si més no, matemàticament és relatiu.

Podem extrapolar el concepte de normalitat a la vessant social i dir que allò normal és el que fa la majoria, el que pensa la majoria.  El concepte “normal ” ens serveix per distingir què és el correcte i l’incorrecte , què està bé i malament, que és moral i inmoral . Però la normalitat serveix, a més , per discriminar totes les persones i grups humans que no s’ajusten als patrons i models que segueix la majoria .

normal 1En la nostra societat la tendència és anar cap a l’homogeneïtzació , la diferència ens espanta . Potser perquè ens han educat amb la por a “l’altre ” , a la desconfiança a qui  no viu com nosaltres , a qui no parla el nostre idioma , …

En lloc de valorar la diferència perquè ens enriqueix , ens serveix per definir , per etiquetar , per discriminar entre nosaltres. Aquell diferent no és normal

No obstant això , aquest concepte de normalitat canvia segons les cultures i les generacions . El que és “normal ” per a mi pot no ser-ho per a una dona sahrauí o per una dona japonesa . La normalitat, de fet,  canvia no només segons les zones geogràfiques, sinó també segons les èpoques històriques , la classe social , l’ètnia , el gènere …. i les circumstàncies personals. I a més , cada un de nosaltres té també una idea particular de coses que són ” normals” i coses que no ho són . I no sempre coincideix amb el concepte de ” normalitat ” de la nostra comunitat .

No tothom s’adapta a la norma de la mateixa manera. Tots acceptem algunes normalitats i no d’altres, trenquem amb normalitats en determinades èpoques de la nostra vida  i en altres les assumim … Ens costa més assumir normes que ens han estat imposades i ens costa menys quan participem en la seva elaboració i aprovació .

Però sincera i afortunadament, som molts els anormals . Jo busco entre els meus amics i familiars gent ” normal” i no en trobo . Tots els meus amics i amigues tenen alguna excentricitat en el caràcter , o en el passat . Tenen un costat fosc , un vici secret, una mania obsessiva , una fòbia absurda , una passió estranya , un costum irracional o una debilitat inconfessable . Així que , on són els i les normals ? .

La normalitat és un concepte arbitrari , que ens serveix com a mecanisme per  a homogeneïtzar i que, sovint, es vol  imposar com si fos una llei divina o un fet completament natural . És clar que també hi ha qui associa la normalitat amb la mediocritat, amb la conformitat i afirma que els grans genis per a ser-ho han fugit de la “normalitat”.

Per tant, em reafirmo en el títol, si és que existeix la normalitat, jo no vull ser normal i us desitjo a tots que tampoc ho sigueu, que sigueu únics!

El mestre i l’escorpí

Un mestre oriental, qescorpiuan va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua.
Quan ho va fer, l’escorpí el va picar. Per la reacció al dolor, el mestre el va deixar anar, i l’animal va caure a l’aigua i de nou estava ofegant-se.

El mestre va intentar treure’l una altra vegada, i una altra l’escorpí el va picar.

Algú que ho havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir: “Perdoni … però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenti treure’l de l’aigua el picarà?”.

El mestre va respondre: “La naturalesa de l’escorpí és picar, i això no canviarà la meva, que és ajudar”.
I llavors, ajudant-se d’una fulla, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida.

No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal, només pren precaucions.  Sigues tu mateix/a!

Guanya’t la fama i posa’t a jeure

etiquetesEl refranyer popular és molt savi, d’això no n’hi cap dubte, i el del títol no n’és cap excepció, si no, pensem per exemple en alguns cantants que després d’un parell de treballs bons passats uns anys, si continuem cantant i composant cançons, no són de la mateixa qualitat –o del mateix estil-, tot i que els seus seguidors incondicionals no ho vegin o no ho vulguin veure. Evidentment costa mantenir un alt nivell de qualitat al llarg del temps.  Però en podem fer una altra lectura, i es la que el que ens costa és acceptar el canvi, l’evolució en les coses, en les persones, en els artistes quan ens n’hem  format una opinió o una idea, dit més clarament quan els hem etiquetat.

Avui, m’ha vingut al cap aquest refrany pensant en un nen.  Un nen que em consta que s’esforça a canviar molt i molt, i en canvi, el seu entorn no veu cap canvi.  La fama que s’ha guanyat no és precisament bona, és clar, si no, no li caldria aquest esforç per canviar i l’entorn li retorna una i altra vegada que el seu esforç no serveix per a res, que no pot veure’l.  Passi el que passi  a l’escola, o potser a casa amb els germans sempre segueix carregant amb la culpa ell.  No l’escoltem quan intenta parlar i explicar-se una i altra vegada, fins que es cansi.  No costa gaire imaginar-se que li passarà aquest nen si aquesta situació “m’esforço per canviar i no me’n surto” s’allarga massa en el temps, llençarà la tovallola i en una mena de profecia autocomplerta farà allò que l’entorn espera d’ell ,tornant al comportament que ha intentat deixar enrere sense èxit. Tot plegat, és així que es fixen en el!, si fa les coses bé no se n’adona ningú, i entrarà en una mena d’espiral perillosa si es manté. És l’anomenat efecte Pigmalió.

Voler canviar és una decisió valenta, potser incòmode perquè implica sortir de la zona de confort, d’allò conegut. Es tot un repte personal, però com que som éssers socials l’entorn també hi juga un paper important, especialment si parlem de nens que busquen en l’adult de referència un reconeixement i un afecte. És per això que hem d’esforçar-nos en veure la persona cada dia com si fos la primera vegada que la veiem, que en lloc de dir que aquest nen és agressiu nomes podem dir que avui està sent agressiu i demà és possible que no ho sigui, així cada dia tindrà una nova oportunitat per canviar.  Si això ens resulta massa complicat, ja que les etiquetes ens faciliten la vida, llavors esforcem-nos en fer-ho de tant en tant, en acceptar que els nostres judicis no són veritats absolutes, qüestionem-los.

etiquetes2Pensem, per exemple, en llibres que per exemple no ens enganxaven al primer capítol, però pel que sigui hem decidit continuar llegint i finalment ens han atrapat, o en d’altres que en la segona lectura hem entès més profundament, hem descobert nous detalls.  Si donem oportunitats als llibres perquè no fer-ho amb les persones? O és que no ens ha passat mai allò de que algú  al principi no ens queia bé i després ens hem adonat que és una bellíssima persona, a més de divertida, simpàtica,etc? Potser fins i tot algun cop ens ho han dit a nosaltres… Doncs, això no té perquè ser una excepció, ens podem equivocar amb cada persona si ens quedem amb la primera, segona o tercera impressió.

Reflexionem un segon, si posem etiquetes a persones que coneixem poc el risc d’equivocar-nos és alt però al cap i a la fi possiblement no afecti ni a la persona ni a nosaltres que com a màxim perdem l’oportunitat de si algun dia podem conèixer-la millor fer-ho de forma autèntica i sense prejudicis. En canvi, si etiquetem  negativament persones properes a nosaltres com poden ser fills, pares o bons amics, patim nosaltres perquè els estimem i no voldríem que li pengés del coll aquell qualificatiu i pateix l’etiquetat perquè viu amb aquest límit i se’l creu.  Si continuem amb el grau de proximitat emocional de la persona etiquetada arribem a nosaltres mateixos, perquè jo també penjo del meu propi coll o m’enganxo al pit, etiquetes que em limiten, així que podem també aplicar el mateix qüestionament amb nosaltres mateixos, som així avui i potser ho hem estat fins avui però demà podem ser diferents.

mirada netaEspero doncs que el nen que ha motivat avui aquesta entrada tingui encara moltes oportunitats de canviar i que l’entorn sigui prou empàtic per permetre-ho, per mirar-lo cada dia amb els ulls ben nets.