Arxius mensuals: Novembre de 2012

Menys és més

Avui dia és bàsic “fer neteja”, de tant en tant, de trastos i coses que ja ens han fet el servei que ens podien fer, doncs els pisos on vivim la majoria dels mortals són petits i ens cal espai. Així doncs, perquè ens costa tant fer-ho? Per què ens enganxem a les coses? Perquè les acumulem? Per què els hi atribuïm un valor sentimental? Potser perquè pensem que sense tenir-les materialment perdríem també el record d’alguna vivència en les que van estar involucrades?

Acumulem coses que gairebé no hem fet servir mai o que no tenen cap utilitat per si mateixes perquè ens recorden alguna vivència o persona que fou molt important en un moment de la nostra vida, i, tot i a que a vegades pot ser molt agradable trobar en un calaix aquell nas de pallasso de la nit de cap d’any del 89 que va fer tan fantàstica, o una pedra recollida en un paratge en que vam passar un cap de setmana fantàstic fa 10 anys, etc. i que no passa res si no  deixem que s’apropiï de nosaltres el síndrome de Diògenes, hem de valorar allò que volem seguir guardant i allò que potser ja hem guardat prou temps i el balanç ha de ser equilibrat. Quantes vegades he volgut fer neteja, fer espai i en acabar m’he adonat que simplement havia canviat les coses de lloc, a mes de plorar o riure evocant els records que molts objectes em portaven?

Guardem, roba per si es torna  a posar de moda o per si, oh, miracle! m’aprimo, o acumulem llibres i llibres en prestatgeries que a la vegada acumulen una quantitat important de pols, i avui dia, fins i tot acumulem documents a l’ordinador que ens baixem per llegir algun dia que no arriba mai…

Deixant de banda aspectes de solidaritat amb els altres, etc. Hauríem de pensar perquè necessitem acumular tantes coses, tenir tantes coses i moltes vegades la millor versió d’alguna cosa, encara que m’obligui a estar pagant-lo dos anys o a renunciar a, per exemple activitats que podria realitzar amb d’altres persones un cap de setmana.

Hauríem d’aprendre a utilitzar les coses, a disfrutar-les i a desprendre-nos-en quan ja no siguin útils o s’espatllin. Perquè tot el que guardo ocupa un espai i jo no puc omplir una armari de coses noves si primer no el buido de la mateixa manera jo no puc gaudir de noves vivències i oportunitats si primer no em desprenc de rancors, ressentiments, records, etc.

Fer neteja d’objectes físics em predisposa a fer neteja interior, per això davant de ruptures, etc. acostuma a passar que és quan les persones ens decidim a fer neteja i a llençar coses que feia temps que teníem guardades i fins potser no en teníem consciencia que hi eren. Si faig espai em predisposo a rebre coses noves i si l’armari queda un temps buit, si jo em sento un temps buida ho haig de traspassar, i alguna cosa nova en sorgirà.

Tancar un armari per no saber com posar-me a endreçar-lo, cosa que tots ben segur que hem fet alguna vegada no ens ha de preocupar, si no és que passen mesos i no ho fem, perquè es com tancar la porta  al consciencia dels nostres problemes  per no saber com afrontar els nostres neguits, les nostres pors, etc

Proposo fer una reflexió sobre quina es la meva forma de desprendre’m de les coses. Proposo practicar el “desprendiment” i practicar-lo amb els fills, perquè això també s’educa.  Per exemple, ara que s’acosta Nadal és un bon moment, jo tots els anys el demano als meus fills que si volen que els reis els deixin coses noves han de fer donació o llençar algunes de les que ja tenen. Independentment de temes de solidaritat o purament d’espai real a casa, que també, penso que els educo en la capacitat de desprendre’s, d’entendre que si no han jugat amb una joguina durant dos anys difícilment ho faran més endavant, que encara que sigui molt xula no fa res guardada en una caixa, que en vindran altres diferents però igual de xules… Proveu-ho, veureu com passen ràpidament de no voler fer-ho a acceptar-ho i també en això poden ser els nostres mestres.

No estic fent una defensa a viure el moment de forma inconscient, ni d’una vida d’austeritat, ni de no guardar llibres de referència o coses que estimem, sinó una reflexió  a trobar un punt més adequat que ens permeti gaudir de les coses, de les vivències i de la vida. Vivim un moment en que es difícil no preocupar-se pel futur però que a l’hora ens està ensenyant a ser usuaris de les coses i no propietaris, aprofitem-ho!, això allargaria la vida útil de les coses, contribuiria a fer el nostre planeta més sostenible, etc. Però, sobretot ens permetria ser més feliços perque entendriem les coses com quelcom passatger  i deixaríem de posseir de manera malaltissa i de patir per aconseguir tenir més.

Tu que en penses?

Ep! M’escoltes?

Recentment , en un exercici d’una formació que estic realitzant em demanaven que expliques que vol dir per a mi escoltar a l’altre. D’altra banda, fa uns dies el Guillem, el meu fill de cinc anys, en preguntar-li com li havia anat el dia a l’escola em va dir respecte a una activitat que havíem fet el cap de setmana, “els ho he explicat, i no m’han escoltat…”, possiblement ell ho va explicar quan “no tocava” a l’aula i la mestra va gestionar això adequadament, però em quedo amb la incomoditat que el meu fill em va transmetre que havia sentit en no sentir-se escoltat i això em va fer pensar altre cop en el tema de l’escolta i la poca consciència que hi posem, i com fins i tot un nen de cinc anys se’n adona i es sent malament quan no és escoltat.
L’escolta és una part important de la comunicació i la comunicació és inherent a un ésser social com és l’home, així doncs, com és que ho fem malament?
Evidentment que hi ha tot un seguit de professionals que estem entrenats per escoltar l’altre perquè hi ha tècniques, però deixant això de banda, que passa a la vida quotidiana? Que passa en les relacions personals? Que passa amb els nostres nens? –són de bon tros els menys escoltats i a més com ja he dit se’n adonen i potser fins i tot algun dia s’hi acostumen i aprenen a fer el mateix-.

Escoltar  implica abans que res una actitud d’estar 100 per 100 amb l’altre, d’oblidar-me de mi i del que m’amoïna, de no jutjar, de no interrompre , de no aconsellar, de no tenir pressa, i també i molt important de no tenir por, perquè si fem tot el he dit de ben segur que connectarem amb les emocions de l’altre i amb allò de la nostra historia que hi té a veure . D’altra banda escoltem a l’altre no només amb  les orelles si no amb els ulls, … No cal recordar aquells famosos percentatges del que en comunicació representa la part verbal i la part no verbal …

Quantes vegades hem trucat algun amic per quedar i explicar-li alguna cosa de la meva vida que em fa patir i després de dues hores de conversa i cafè, o cervesa o el que sigui, quan estic a casa m’he adonat  que la única cosa que he fet ha estat escoltar el que li passa a l’altre? I, tot i que  moltes vegades ho he fet de gust perquè aprecio aquell amic i m’importa el que li passa, o fins i tot, perquè m’ha estat més fàcil que no pas mostrar les meves misèries, resulta  que aquella tarda havíem quedat perquè jo necessitava desfogar-me!  I segurament que ell o ella ho tenia clar i volia escoltar-me,  però en primer lloc,  també necessitava ser escoltat i en segon que no es volia –ni tenia perquè- emportar-se els meus mal de caps  a casa que prou en deu tenir amb els seus.

En realitat, quan algú ens diu quedem que necessita parlar i ens explica una situació que el fa patir “simplement” hem d’escoltar  l’altra persona,  si més no jo no vull cap solució, cap consell; el que vull és que l’altra persona entengui el que sento i em digui que està amb mi, perquè qualsevol solució  que em doni, és molt probable, que jo ja l’hagi pensada i perquè segurament jo fins i tot ja he decidit internament que faré o què no faré per “solucionar” allò que m’amoïna.

Tampoc vull que m’expliquin si qui m’escolta ha viscut o no situacions semblants i com ho ha fet per tirar endavant, no és que no m’interessi,  només que avui hem quedat per parlar del que em passa a mi i que possiblement em desborda, aquest era el tracte , i el meu amic no ha d’omplir els meus silencis ni ha de emplenar l’angoixa que aquests li produeixin.

Amb això no vull dir que la conversa hagi de ser un monòleg sinó que hem d’anar en compte amb deixar-nos emportar per la reacció d’a consellar, jutjar, etc. i ocupar un temps i un espai que hem cedit voluntàriament a l’altre.

En el cas de les relacions laborals, la situació és una mica diferent perquè no hi ha aquest element de voluntarietat i d’estimació a l’altre persona que hi ha en el cas d’un amic, no obstant això s’evitarien molts mals entesos i seriem molt més productius si en les reunions de feina adoptéssim una actitud d’escolta activa i de presència conscient, ja que entendríem de ben segur les motivacions de l’altra part i podríem respondre d’una manera més adequada. Sovint gestos com mirar el rellotge moltes vegades, dibuixar o, ara molt de moda, enviar SMS’s o whatsaps –d’això podem parlar-me en una latra ocasió- no ajuden.

I pel que fa als nostres fills,ja ho he dit al començament, possiblement aprenguin el nostre model d’escolta per pura adaptació, però d’entrada i gràcies a la seva gran curiositat, tenen una tendència natural a escoltar l’altre de forma totalment entregada, són per tant uns excel·lents mestres en l’entrenament d’aquesta habilitat.

Voldria acabar proposant  que comencem a posar atenció en la nostra manera d’escoltar els altres, com ho fem? I,i com ens agrada que ens escoltin? I, per aquells que volgueu anar més enllà després d’aquesta observació podeu començar a probar coses com

  • Evita interrompre a la persona que està parlant. Si cal proba de mossegar-te la llengua.
  • Sorpren de tant en tant contestant amb alguna pregunta que demostri  interès pel que expliquen “Com ho vas fer?” ”Com et vas sentir?”
  • Posa’t en la situació de l’altra persona per entendre el seu punt de vista
  • Mantingues el contacte amb els ulls de l’altre persona. Passi el que passi al teu voltant manté la mirada, així demostres que per a tu la persona i la conversa són importants.

I explica’ns com t’ha anat.

Aqui i ara

AQUÍ I ARA

Bones!

Començo la primera entrada en aquesta pàgina, que m’agradaria que fos un diàleg entre nosaltresi intueixo que serà més llarga que les que la seguiran, i és que ara mateix estic passant per un procés difícil i nou i hi ha moltes coses que m’agradaria explicar-vos. Aquest post està escrit des d’un punt de vista personal més que no pas professional, està escrit des del cor, des de l’ aquí i ara i no des del coneixement objectiu de la psicòloga. Simplement, ara no em toca aquest paper

Fa tot just un mes que enterràvem el meu pare. Després d’un mes i mig d’hospitalització, experiència que mereix una entrada a part,  ens deixava… Per ell acabava el patiment i per a nosaltres, la família, començava un temps de dolor que, en el meu cas, s’ha allargat fins avui i al que encara no veig el final. Un temps de dolor viscut a estones, això sí, amb l’obligatorietat de continuar amb unes rutines i un ritme frenètic que fan que les llàgrimes brotin només a ràfegues, en resposta a detalls del dia a dia que em porten a records viscuts amb meu pare i que ràpidament s’hagin de frenar per a fer qualsevol tasca que no pot esperar, o això ens han fet creure…

I és que la societat actual no permet fer el procés de dol amb normalitat.  Hi ha dos o tres dies de “rituals”, vetlles, enterraments que concentren tots els “actes socials” al voltant de la mort i en els que es permeten les mostres de dolor, etc.  A més, permeten a les persones  properes expressar el condol a la família. Durant aquest període us puc assegurar que jo només hi era físicament, com en un somni, vull dir que no era realment conscient de la mort del meu pare o si més no, del dolor que aquesta em produïa.   Després, la rutina: feina, escola, activitats, … i sobretot silenci; es com diuen en castellà un “corramos un tupido velo” i a mirar endavant i a començar una cursa per guanyar el dolor i la pèrdua, una cursa que a la llarga sempre perdrem, perquè si no travessem el dolor quan toca i el temps que hagi de durar entrem en un patiment constant que farà que finalment el dolor reaparegui d’una o altra manera, i finalment l’haguem d’encarar, fins i tot anys després com jo he vist. Francament, a mi ara m’agradaria anar “a mig gas”: no pas passar-me el dia plorant i queixant-me de com ha anat tot plegat, sinó deixar-me sentir, respectar aquests instants de dolor, deixar-los passar i continuar, al meu ritme. Sincerament, entre el dol imposat d’anys del segle XIX i la negació del dolor actual hauríem de trobar una solució intermitja.

Se que la mort dels pares és una experiència per la que tots, teòricament més tard o més d’hora hauríem de passar, i que tal com m’he cansat de sentir aquests dies “és llei de vida” però sento que la pèrdua del meu pare te algunes connotacions diferents a altres pèrdues que he experimentat en la meva vida, de sobte és com si la dona adulta que sóc perdés gran part de la seguretat i confiança adquirida, com si tornés a ser una nena que s’ha quedat orfe, com si el temps hagués anat més de pressa que jo, com si m’haguessin quedat mil i una coses per fer amb ell, mil i una coses per dir-li i per agrair-li, mil i una converses per acabar,… M’he passat gran part de la meva vida intentant que em tractessin com adulta a la meva família –sóc la filla petita, juntament amb una germana bessona, de set germans- i ara de sobte sento que sóc molt gran… i voldria tornar a ser petita.  És com si la consciència de realitat hagués fet una aparició estel·lar, som mortals, el meu pare ha mort i… ostres!, un dia morirà la meva mare i ….

Curiosament, no he entrat en la culpabilitat ni la meva ni la d’ altres com si que veig en alguns dels meus germans. Ell ha estat un bon pare, un pare que m’ha transmès valors impagables i jo he estat la millor filla que he pogut.  Tampoc l’idealitzo, puc veure defectes i actituds que feien que sovint ens enfadéssim –hi ha qui diu que ens assemblàvem- i també virtuts que li envejava i admirava. Ens havíem acceptat mútuament.  Simplement l’enyoro, t’enyoro moltíssim papa… i ara com ara se’m fa difícil  mirar endavant que voleu que us digui, prefereixo mirar enrera quan podia sentir la seva veu greu, agafar les seves mans aspres de tant treballar, veure’l somriure quan els seus nets entraven per la porta  i seure a taula per  menjar carn i carxofes a la brasa els dissabtes al vespre … Ja se que no m’ho puc permetre massa temps… però coi, nomes fa un mes!  Estic contenta que hagi d’afrontar la teva mort després d’un llarg camí de creixement personal, perquè en el fons del meu cor sóc conscient que tu i jo, papa, estem en pau i això m’ho fa més fàcil.

En canvi, si que tinc por; tinc por de veure com serà sense la figura del meu pare el proper Nadal, i els altres.  Com serà quan ens tornem a reunir la família nombrosa que som –set fills, tretze nets, una besnéta- al voltant d’una taula amb la seva absència i em pregunto quan serem capaços de fer-ho.

En fi, podria continuar escrivint, dient-vos com em sento, què trobo a faltar, com era el meu pare, … i no ho faré, si més no de moment, només us volia transmetre on estic avui que inauguro el meu bloc, perquè,  estic convençuda  que no l’he creat ara per casualitat.

Nota: aquesta entrada ha estat publicada abans en una altra pàgina i per aquest motiu els comentaris porten el meu nom, perque els he transcrit literalment, tot i que he mantingut data i autor.)