Arxius mensuals: Desembre de 2012

I arriba Nadal

paula_2012Se que no sóc gens original però magrat tot, vull escriure només unes breus reflexions sobre aquestes dates que són tan “especials”.  Ningú s’escapa de comentar coses com “quina mandra el Nadal! Ja hauria d’estar passat”. –comentari molt de moda- o bé al contrari “tinc moltes ganes que sigui Nadal –els menys-  i jo em pregunto que potser  el dia de Nadal, té més o hores que una altre dia? Que potser té una llum especial? …?

Hi ha moltes maneres de  viure el Nadal: està molt bé  gaudir d’aquestes dates en família i fer-ne una ocasió especial per reunir-se amb aquells a qui no es té gaires oportunitats de veure sovint, i pasar llargues sobretaules de conversa. Però també hi ha cada vegada més gent que aprofita aquestes dates per marxar uns dies de vacances, potser per fugir precisament de tot plegat, i aquesta també és una bona manera de pasar el Nadal, no és que es passi de tot, sinó que simplement no volem o no poden seguir complint amb unes tradicions, que malagrat ser majoritàries, són això tradicions i no pas obligacions.

Amb això el que vull dir és que estaria bé que identifiquéssim i respectéssim els nostres sentiments en vers el Nadal, que, d’altra banda, no han de ser cada any iguals i ens disposéssimm a pasar el Nadal en coherència amb nosaltres mateixos, o si més no amb consciència de si estem fent allò que volem o bé estem fent el que toca, el que els altres volen i que nosaltres fem per amor a aquests, i si aquesta és una decissió conscient i responsable hauria de baixar immediatament el nivel d’angoixa i de patiment.

Això doncs, us desitjo a tots els que llegiu això un Bon Nadal, que vol dir el Nadal que cadascú trïi, perquè hi ha tants Nadals com persones i perque Nadal, al cap i a la fi és un dia com qualsevol altre i no hi hauria d’haver cap tipus d’obligació tret de les que un mateix vulgui assumir.

Personalment, aquest any em toca viure un Nadal diferent, sense el meu pare, sense el principal nexe familiar, sense la seva elagria a l’hora que els petits caguin el tió i sense la seva emoció a l’hora dels versos nadalencs de la canalla, amb la meva mares trista i desanimada… Estic segura que tindré moments de tristesa  i buscaré espais de solitud per viure’ls intensament i deixar-los passar,  però tot i axò trio viure un Nadal alegre amb els meus fills que em porten sempre al present, a la innocència, a donar gràcies pel que tinc, a l’alegria, a l’esperança i a l’espontaneïtat. Aquest será aquest any el meu Nadal i també la meva opció i l’any que ve ja ho veurem..

Bon Nadal!

Jo sóc jo i tu ets tu

Two ConesVivim en un món ple de comparacions.  Ens comparem amb d’altres moltes vegades al dia. Comparem els nostres fills amb d’altres nens –sovint només per fer conversa- i fem comparacions entre germans gairebé mai innòcues. A l’escola inevitablement  els nens es veuen comparats entre ells i també aprenen a comparar-se ràpidament. A la feina ens comparem amb els companys i sovint acabem sentint-nos els més desgraciats doncs som els que més treballem, els menys valorats i els més mal pagats. I ens comparem amb el veí, amb el cosí, amb les models de la tele i amb la mare que ens va parir.

En definitiva, gastem un munt d’energia i de temps en aquests pensaments que la majoria de les vegades són una línea recta cap a la baixa autoestima i l’augment de la nostra infelicitat.

Recordo que en una època de la meva vida vaig voler fer dansa contemporània, ja era bastant gran no us penseu, era mare i devia tenir uns 36 ó 37 anys però me’n havien parlat molt bé com a eina per treballar la postura corporal i la flexibilitat i jo ho necessitava i no m’agradaven els gimnasos.  Així que després de parlar amb la professora, amb l’Olga, em vaig decidir.  Era una classe on hi havia gent que des de sempre feia dansa i ho feien tot molt maco i gent, com jo, que no n’havia fet mai i es sentia com un ànec, va ser un treball molt dur i a l’hora molt maco. Mostrar-me ballant, improvisant, movent-me em va costar moltíssim, el treball corporal va ser molt positiu descobrint el potencial del meu cos, però el treball mental va ser encara més important ja que fins que, després d’una conversa amb l’Olga, vaig entendre que jo el que havia de fer era comparar l’Anna del setembre amb la del juny, i creieu-me si us dic que la diferencia era molta, no vaig poder vaig gaudir d’aquell any de dansa, exceptuant, és clar, el moment de sortir a l’escenari.   A més, l’Olga fins i tot deia que els que no ens sabíem aportàvem noves idees al grup en no estar contaminats per la tècnica. El meu error inicial, doncs, va ser comparar-me amb que feia dansa gairebé tota la vida i gairebé a nivell professional i no parar atenció en els petits canvis que a nivell corporal jo anava fent.  No es poden comparar taronges i pomes, oi?

Amb això vull dir que jo sóc única i que de res em serveix comparar-me amb tu, que d’altra banda també ets únic/a,  perquè no se quina és la teva historia, quines són les teves dificultats ni els teus triomfs,  només me’ls imagino i els interpreto amb la poca  informació que tinc.  A més, gairebé sempre   tendeixo a comparar  el que crec que són els meus  “punts dèbils” amb les persones que destaquen en ells,  i això pot estar bé per fixar-me l’objectiu d’aconseguir apropar-m’hi  o bé per intentar incloure noves conductes en el meu repertori, per copiar-les en certa manera, però és negatiu i poc útil quan em provoca un patiment i em minva la meva autoestima. I això, que sembla tant obvi no ho tenim gens clar a l’hora de la veritat ja que estem acostumats a mesurar –ho tot en base a criteris externs de bellesa, d’intel·ligència, de possessions –com deia en l’anterior post-, de reconeixement –extern-, etc.

D’altra banda, si  com ja he dit quan fem les comparacions amb altres persones no tenim suficient informació de l’altra persona també tenim  una imatge determinada de nosaltres mateixos que sovint no es correspon amb la realitat, es el cas, per exemple, de les persones que tenen anorèxia , les quals tenen una imatge distorsionada de si mateixa que fa que en comparar-se amb d’altres persones sempre es vegin més  grasses encara que en realitat no ho estiguin. És a dir, tendim a  ser massa crítics amb nosaltres mateixos.

En definitiva, cal que aprenguem a gestionar la nostra vida en funció  de paràmetres, metes i objectius propis i no externs.  Però això és difícil i cal estar-hi atents, per això et deixo algunes recomanacions per quan et sorprenguis de nou comparant-te amb el veí, penseu  i reflexiona sobre aspectes com: Què pots fer avui que no podries haver fet fa un any? Com ha estat el procés? Quines noves decisions o accions  has pres  que han donat una nova direcció a la teva vida? Què has fet recentment que mai t’haguessis pensat que podies fer? Quin  comportament “negatiu” has deixat de Fer? (Per exemple deixar de fumar, …).  Sigues més conscient de tu mateix i marca’t noves fites per demà.

I jo, a quina estaca estic encadenat?

Avui només us vull deixar un conte del Jorge Bucay. Un dels més coneguts i més utilitzats en activitats de formació i creixement personal, però també alhora un dels que sovint m’ha ajudat  a buscar noves maneres de fer i resoldre les coses, a decidir-me a enfrontar-me a nous reptes, etc. Segur que molts ja el coneixeu es tracta de “L’elefant encadenat” i diu axí:

De petit, m’agradava el circ. M’encantaven els números amb  animals i l’animal que més m’agradava era l’elefant. M’impressionaven les seves enormes dimensions i la seva força descomunal. Després de la funció, en sortir de la carpa, em quedava estranyat en veure l’animal lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes. La cadena era gruixuda, però l’estaca era un ridícul tros de fusta clavat a pocs centímetres de terra. Era evident que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel també podia tibar d’aquell minúscul tronc i fugir.

—Per què no l’arrenca i s’escapa? —vaig preguntar als pares.

elefant

Quines són les estaques que m’impedeixen ser més lliure.

Em van contestar que era perquè estava ensinistrat. La resposta, però, no em va satisfer. «Si estava ensinistrat, per què el tenien lligat?». Vaig preguntar a parents i mestres i va passar molt i molt de temps fins que algú que va resultar ser prou savi em va donar una resposta convincent: «L’elefant del circ no s’escapa perquè està lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit».

Aleshores em vaig imaginar l’elefant acabat de néixer i lligat a una estaca. Segur que l’animal va tibar i tibar tractant d’alliberar-se. Devia acabar el dia esgotat perquè aquella estaca era més forta que ell. L’endemà devia tornar-ho a provar amb el mateix resultat i l’endemà següent igual. I així fins que un dia terrible per a la resta de la seva vida, l’elefant va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Des de llavors, l’elefant tenia gravat el record de la seva impotència. I el que és pitjor, mai més va tornar a qüestionar-se aquell record i mai més va tornar a posar a prova la seva força.

Sovint a les persones ens passa el mateix. Vivim encadenats a estaques que ens treuen llibertat. Pensem que «no podem» fer tal cosa o tal altra senzillament perquè un dia, fa molt de temps, ho vam intentar i no ho vam aconseguir. Llavors ens vam gravar a la memòria aquest missatge: «no puc i no podré mai». Aquesta creença autoimposada ens ha limitat des de llavors i no l’hem qüestionada més. Segurament ara som més forts i estem més preparats, però aquell record ens frena a l’hora de provar d’alliberar-nos.

Apa, doncs! Les reflexions sobre com aquest conte s’aplica a la vida quotidiana us les deixo per vosaltres.

Sentiu-vos lliures de fer  els vostres comentaris.. Fem d’aquest espai un diàleg.