Arxius mensuals: gener de 2013

Un lloc segur

Visc  dies de canvis, de dubtes i ilugar seguronquietuds: haig de prendre decisions, no avui però si aviat. Decisions importants, d’aquelles en que el cor em  diu una cosa i el cap, més prudent una altra. Decisions que fins ara formaven part del meu imaginari i que de sobte han pres forma i s’han plantat  davant meu amb “xuleria”, clares i reals.

Decisions que, a la cap i a la fi, em posen de cara amb les meves pors i que d’altra banda, sento que ja he pres i que encara no puc verbalitzar.

Passo els dies amb més neguit del que és habitual en mi, amb certa hiperactivitat tant mental com d’acció.  Em costa concentrar-me en qualsevol cosa, els pensaments passen per davant meu a una velocitat que mereixia una multa dels mossos, m’oblido les claus de casa, em deixo el telèfon a casa, m’equivoco de dia al metge –això no sabria dir si és del tot involuntari-, etc.

A tot això, cal afegir-hi la quotidianitat –feina, nens, parella, escola, casa, formacions, etc.- que no es fa enrere davant la excepcionalitat del moment de la meva vida i que com que, en certa mesura la descuido davant la meva preocupació per prendre la decisió adequada en aquesta disjuntiva “vital” en que en trobo  –i que us haureu d’imaginar perquè, ara com ara, no us la penso desvetllar-  em reclama amb més força originant-se petites guerres a casa massa sovint.

Amb aquest panorama, algunes estones a la setmana necessito fugir a un lloc segur. Un lloc on desconnecto, on puc gaudir del moment, on em dedico exclusivament a mi mateixa i al que sorgeix, a gaudir de les sensacions que venen,  a sentir plenament  les emocions siguin bones o dolentes, on no em jutjo ni penso. Quan torno d’aquest llos segur tinc energia per dedicar temps de qualitat als meus i veig les coses una mica més clares.

De fet, parlo d’un lloc metafòricament, però pot ser un lloc, un llibre determinat, una pel·lícula, una música, un quadre, escriure, pintar, meditar, alguna activitat esportiva –no pas totes, ni qulasevol-, …  I aquest lloc pot variar en funció del moment de la vida que estem vivint.

Tots necessitem un lloc segur en determinats moments. A vegades, aquests “llocs segurs” els trobem o creem tots sols, però si no en tenim i sentim que els necessitem, hi ha múltiples disciplines   que ens hi poden ajudar  com pot ser el ioga o la meditació o tècniques de desenvolupament més recent com el focusing, que per cert mostra resultats espectaculars amb nens, entre d’altres que ens ensenyen a escoltar més el nostre cos i a buidar la ment de pensaments i preocupacions. Totes elles, després d’un temps d’aprenentatge les podem practicar individualment quan ho necessitem.

Un altra manera de trobar de trobar un lloc segur és decidir-se a créixer juntament amb un professional que ens ajudi a ser més conscients de nosaltres mateixos –del que sentim corporalment, de les emocions, etc.- , a conèixer els nostres recursos i, en definitiva, a explorar sobre nosaltres mateixos i trobar noves maneres de fer. És un camí alternatiu i/o complementari als anteriors que farà de la vida, en general, un lloc més segur.

Si aquesta és la vostra opció, no ho dubteu, la teràpia gestalt us hi pot ajudar.

Per cert, dir-vos que aquest bloc s’està convertint en un dels meus llocs segurs. M’agrada compartir amb vosaltres les meves vivències.  I vosaltres, teniu un lloc segur? El voleu compartir?

Demana, si us plau

Como pedir DisculpasSabeu? Us haig de confessar una cosa, tinc tics d’escriptora jo, o de guionista no ho se… Invento contes pels meus fills, escric aquest bloc, etc. Qui sap potser algun dia em decideixo i escric un best seller, tot i que a vegades els meus instints creatius han estat més aviat un frè i una excusa més que una avantatge. M’explicaré. Sempre m’avanço als esdeveniments, sempre, bé seguint els meus propis consells canvio la paraula “sempre” per “sovint”. I això, que pot ser bo en algunes situacions, en moltes d’altres em limita força, o si més no, ho ha fet fins que he descobert que era una manera de boicotejar-me a mi mateixa.

Per exemple, quan tenia un projecte o una idea que volia desenvolupar, jo soleta ja m’havia fet tota la pel.lícula de com aniria la cosa, fins i tot, abans de començar… Si havia de trucar una porta  i demanar ajut a algú ja decidia què em diria, quins arguments em donaria, quines serian les dificultats que trobaria, etc. i un cop havia fet tot el guió, tenia prou arguments per no fer el pas. Total, que ja no arribava ni a demanar el que necessitava i així m’estalviava l’angoixa real d’haver de fer-ho.

Que em passa –em segueix passant tot i que ara hi puc posar consciència-  a mi amb el fet demanar? Doncs que tinc la creença que demanar favors és abusar, és posar en un compromís a l’altra persona,  que haig de ser autosuficient i poder amb tot, que demanar és de persones dèbils i que m’haig de guanyar el que sigui amb mèrits propis i de forma totalment objectiva. Vaja, que em donava tot un reguitzell de motius per a no demanar.

Aquestes creençes, inculcades des de petitona, són creençes limitants que em paralitzen  i que tenen un benefici secundari: si no demano m’estalvio enfrontar-me al rebuig que em portaria ràpidament a l’autocrítica més ferotge cap a mi mateixa. D’altra banda, si no demano no em sento en deute amb la persona i no em sento en l’autoexigència –de la qual parlava en l’anterior entrada- de demostrar que l’altre fa bé confiar en mi, de no fallar-li, etc.

I així tancava una porta i una altra a la meva vida, fins que un dia algú em va dir que un cop jo demanava un favor l’altra persona podia dir que si o que no i que si em deia que si per compromís, era un problema de l’altra, que havia de saber dir-me que no. En castellà hi ha un refrany que ho reflecteix molt clarament,  “ante el vicio de pedir está la virtud de no dar” o alguna cosa semblant.

Una altra amiga em va dir que si ella em feia un favor era, evidentment, perque ella volia i que per tant no m’estava demanant ni un resultat ni res a canvi.

I a poc a poc se m’esgotaven els arguments i  a poc a poc aprenia a demanar i m’enduia grates sorpreses, i també ensurts, perque  la paràlisi em servia com ja he dit per a no fer front a les meves pors i les meves inseguretats, perque li donava més protagonisme a la meva por que a la meva il.lusió i perque no veia que la por com el motor que m’ajuda a preparar-me bé pera les coses.

Ara quan necessito demanar alguna cosa a algú em dic a mi mateixa:

-Demanar quan és necessari no significa ser dependent sinó ser capaç de resoldre problemes intentant obtenir els recursos que calen.

-Compartir els  problemes ens fa més humans perquè saber rebre és acceptar que no podem amb tot i que hem de comptar amb els altres tant per a resoldre les nostres dificultats com per a tirar endavant els nostres projectes.

Res més, només he volgut compartir amb vosaltres aquest aprenentatge meu per si us pot servir en algun moment de la vostra vida.

L’autoexigència

autoexigenciaAvui, quan m’he assegut davant l’ordinador per escriure aquesta entrada no tenia ni idea de quin tema tractaria i em neguitejava aquest fet ja que en començar el blog em vaig fer el propòsit de fer una entrada a la semana… i a més, “coi,si hi ha molts temes!” pensava, però cap d’ells em semblava adient, original, atractiu, etc.  Poc a poc, m’he anat posant nerviosa, el temps passava i jo no feia res… He decidit  deixar-ho estar una estona i baixar a prendre l’aire i a fer un café, mentre me’l  prenia, no he pogut  evitar sentir una conversa de dos estudiants universitaris, suposo. El que parlava expressava la seva decepció per una nota obtinguda, segons ell massa baixa , en canvi el company la considerava una molt bona nota. De sobte, ho he fvist  clar: la conversa escoltada  i el que em passava amb l’entrada a mi en aquells moments, i que  bé deu pasar-li a molta gent, oi? – si una cosa us puc dir des de l’experiència profesional, és que les persones no som gens originals, encara que ens hi esforcem, sobretot, pel que fa al que ens amoïna i ens fa patir, GENS-  m’ho han posat fácil.

Així doncs,  he decidit escriure sobre l’autoexigència i els seus mecanismes.  En primer lloc vull dir que l’autoexigència en si mateixa no és ni bona ni dolenta. De fet, a priori podríem pensar que és positiva, ja que ens ajuda a fer front a les dificultats que sorgeixen en el dia a dia i assolir els nostres objectius, però quan volem ser els més  bons en tot, quan posem més èmfasi en els errors que en els encerts o quan tenim una visió distorsionada dels nostres assoliments i ens convertim en el jutge més sever de nosaltres mateixos tenim un problema que ens farà infeliços i a més, tard o d’hora tindrà repercussions en la nostra salut, tant física com mental.

L’alta autoexigència, evidentment, va acompanyada d’una gran frustració, de critíca destructiva   i de creences limitadores. Les persones excessivament autoexigents sovint no escolten el feedback positiu que els pot arribar, han de demostrar tot el que saben fer als altres perque, molt probablement, tenen una baixa autoestima;  actuant així, sovint renuncien a les seves propies necessitats més íntimes  i , d’altra banda, les seves relacions personals també se’n ressenten perque es relacionen poc –per si no estan a l’alçada-i perque també solen ser molt exigents amb els altres.

Podríem escriure molt més sobre l’autoexigència,  les seves causes o les  estructures de personalitat que tenen les persones autoexigents, però sempre m’agrada en els meus posts deixar suggerències, per  si volem, començar a canviar el nostre nivell d’autoexigència –en el cas que haguem descobert que ho som-,  així que aquí teniu algunes propostes per aprendre a exigir-nos menys i ser així més feliços:

  1. Recorda sempre que la perfeció –per sort- és imposible.

2. Tingues present que el  valor d’una persona és independent dels seus èxits, qui t’estima ho fa pel que ets i ho farà igual si fas alguna cosa “malament”

 3. Pensa que equivocar-se és part del procés d’aprenentatge. Desdramatitza els errors.

4. Centra més l’atenció en les coses bones que fas o que et passen.

5. Posa consciencia a com parles. En gestalt, diem que el “però” invalida la part anterior de la frase. Si per exemple diem “l’excursió va estar bé, però era massa llarga pels nens” és com si allò negatiu prengués més importancia.  Acostuma’t a evitar els “peròs”.  Evita també generalitzacions del tipus “sempre” o ”mai”

6. Voler no sempre es poder. Planteja’t objectius  realistes i fes una avaluació dels recursos de que disposes per aconseguir-los.

7.  Intenta no estàr tan pendent dels resultats, fixa’t en el procés, i gaudeix-lo.

“Ah!, i… per acabar, digueu-me que us sembla aquest post? Està bé… però hauria pogut explicar-ho millor oi? Segur que si!´Es que sempre em passa el mateix…”.

Evidentment, el comentari és una broma i un exemple del raonament d’una persona excessivament autoxigent, que només acabar una tasca ja li troba tots els defectes.  Com sempre, però els vostres comentaris seran ben rebuts.

Ben tornada rutina

RUTINA“La felicitat no existeix, només  existeix ser feliç cada día” (Albert Espinosa)

Aquests dies, acabades les festes nadalenques, les xarxes socials van plenes de missatges a favor i en contra de la rutina: hi ha qui diu que ja tenia ganes de tornar a saber que l‘espera en cada moment del dia i de la setmana, i també hi ha qui diu que no,entre els quals m’hi conto, que la disbauxa d’aquestes setmanes podría allargar-se una mica més, que malgrat el descontrol d’horaris i calendaris ens hi sentim còmodes.Tot i que en el meu cas aquest any si que en tenia ganes de tornar a la normalitat.

Com és que la rutina és motiu de converses innombrables i troba tant defensors com detractors? A mi em sembla que la rutina és una d’aquelles paraules amb molt mala prensa, és com si avui tot hagués de ser intensitat, com si sempre haguessim de viure moments emocionants i i de resolució imprevisible, si  més no de cara a la galería, perquè a l’hora de la veritat tanta intensitat ens angoixa moltissim.

Per això avui he volgut fer un post en defensa de la rutina, perquè amics meus, la rutina té, efectivament, fins i tot algunes avantatges (que al llarg de la vida l’he anat descobrint) com per exemple les següents:

1. Proporciona comoditat

Què passaria si haguessim de decidir sobre aspectes molt bàsics i freqüents de la  nostra vida (personal, familiar, laboral, etc.) a cada instant des que ens despertem fins que ens n’anem a dormir? Això suposaria un enorme despesa d’energia  que és millor que destinem als aspectes veritablement importants de la vida, a allò que ens fa il·lusió, a allò que requereix una decissió i que per tant mereix tota la nostra atenció.

2) Incrementa la nostra seguretat

És d’agraïr conèixer o intuir les conseqüències de les nostres accions i decissions i tenir algunes certeses inqüestionables, ja que no saber que passarà davant una situació determinada ens porta la preocupació i fins i tot a l’angoixa.

3) Ajuda a organitzar el nostre temps

Els nostres hàbits i costums ens ajudema a organitzar millor el temps, un recurs limitat i molt valuós. Si sabem el temps amb que compten podem estimar el que trigarem en fer una tasca determinada i distribuir les activittas diàries amb certa eficiencia. Aquest és el cas per exemple de moltes mares que desitgen que els nens tornin a l’escola després d’un temps de vacances simplement per saber que podrán organitzar-se millor en el temps.

4) És beneficiosa per al nostre organisme

Hem d’afegir, entre les avanttages de la rutina, la incidencia  positiva que aquesta té en la nostra salut: dormir el temps que necessitem, menjar sempre ales mateixes hores,  , etc.  fan que l nostre cos es reguli millor.

D’altra banda, en el cas de les persones que pateixen depressions un dels símptomes de millora evidents és la recuperació de les rutines més bàsiques ja deixen de viure en el desordre i el caos –llevar-se i adormir-se tard, no arreglar-se, no menjar, no cuinar, no endreçar la casa, …-.

5) Permet aprendre

Indiscutiblement la rutina suposa una millor assimilació i el perfeccionament d’habilitats, ja siguin bàsiques o més complexes.

Dit això, i per acabar algunes reflexions sobre la rutina:

-Totes les avantatges que acabo d’esmentar es converteixen en incovenients si ho vivim de forma rígida i inflexible, és a dir, que: haig de ser capaç d’acceptar que potser algun un dia no puc rentar-me les dents després de dinar sense que em suposi un malestar excessiu que no em permeti concentrar-me en una altra cosa o que si un dia perdo un tren al matí això no és motiu per estar de mal humor la resta del dia.

– Malgrat que la rutina en moltes ocasions sigui gairebé automàtica, és bo que intentem posar consciència en les coses que fem, en com ho fem  i en les sensacions que provoquen aquestes en el nostre cos –el plaer de l’agua fresca al matí en rentar-nos la cara, el plaer del dinar, el vent a la cara quan anem de pressa a buscar els nens a l’escola, etc.- Som afortunats de tenr tanta rutina a la vida  ja que les petites rutines -com les que acabo d’esmentart-  són les coses que troben a faltar les persones que,  per alguna causa externa deixen de poder-les  fer durant un temps, i que agraeixen i valoren enormement el moment en que les poden tornar a fer, irònic, oi?

– Tenir rutines a la vida no vol dir portar una vida avorrida, ni ser una mica robots, ni no ser creatius, sino que vol  dir saber reservar l’energia i la creativitat per les àrees que la requereixen: la feina, la parella –de la que la rutina és gran enemiga-, els amics, els nostres projectes personals, … I tot i axí, en aquests camps també ens calen certes rutines ja que com  es diu sovint “la motivació es el que ens fa començar, la rutina el que ens fa continuar”.

Per això et recomano: estima la rutina per a poder viure amb plenitud!