Arxius mensuals: febrer de 2013

Les meves veuetes

Si som sincers tots sentim veuetes interiors que ens parlen constantment, i no estem bojos. En el meu cas, dins meu, conviuen una adulta i una nena. nena

L’adulta sempre vol tenir-ho tot controlat: la casa, la feina, les situacions, el temps,… fins i tot de vegades les persones, i, és clar això es impossible la qual cosa fa que entri en la crítica més ferotge. Ella planifica tant com pot, organitza i es pre-ocupa. També es cuida que mengi i que dormi com cal, que em cuidi, faci esport, etc. Cal dir,  que gràcies a ella bona part de la meva vida rutlla, més o menys, força bé.

L’altra habitant del meu món interior és una nena, no sabria dir l’edat que té, però no és massa gran ja que si no, no tindria tants problemes amb l’adulta. Deu tenir uns 8 o 9 anys màxim. Crec que s’assembla a mi quan era petita, o potser sóc jo de petita? Si, sóc jo de petita, tot i que amb molta més seguretat i amb més alegria –per alguna cosa m’he treballat la meva nena interior en diverses sessions de teràpia-, ara la nena se sap estimada i planta cara a l’adulta, decidida. La nena té molts somnis, idees iprojectes.   És creativa. Intuïtiva. M’entén i no em jutja, tot i que a vegades es mostra impacient davant els meus dubtes. Plora quan en té ganes, sense complexes i sense amagar-se. Quan s’enfada entra en la queixa i el sentiment d’injustícia més inútil i també més devastador,, energèticament parlant, doncs, és d’alt consum. Malgrat això, és un autèntic encant.

Jo he assistit atònita a dures batalles entre les dues veuetes durant molts anys. Les grans batalles, no ens enganyem les ha guanyat l’adulta, el seny, malgrat això com que jo sento una certa debilitat per la nena, ella  s’ha endut petites victòries que es manifesten en maneres de fer que m’acompanyen fa anys com la inconstància, la queixa, alguna que altra bogeria, els canvis d’opinió i d’humor sobtats, etc.

Totes dues m’estimen i totes dues volen el millor per mi i aquest és el meu gran aprenentatge, i el més important, totes dues em són útils. No em puc decantar per cap de les dues i no em puc enfadar amb cap. En cada ocasió haig d’escoltar les raons de cadascuna d’elles i fer d’àrbitre i intentar que si bé no arribin a un consens, acceptin la meva decisió. De fet, jo crec que en el fons s’estimen. Jo les estimo a totes dues.

Us ha ressonat això que em passa a mi? Com ho porteu? Us asseguro que no és fàcil arribar al punt de viure-ho amb una certa consciencia, de no veure’s segrestat per una de les dues parts que ofega sempre l’altre, generant-se llavors un patiment. Des de la gestalt ho treballem amb una tècnica que s’anomena el diàleg de les parts o de les polaritats i que busca la integració de les dues parts com a pròpies; el camí per aconseguir-ho és un cop més acceptar la part que neguem. “El resultat esperable es la instal·lació en aquell punto zero d’ indiferència, que permet identificar-se cap a un o altre extrem segons les exigències de la situació”. (P. de Casso).

Les pre-ocupacions

preocupacionCom ja explico en aquest bloc, i explicaré en les sessions planificades per a les properes setmanes –consulteu la secció agenda-, un dels principis bàsics de la teràpia gestalt implica viure en l’aquí i ara amb el que sigui que això comporti –dolor i patiment, tristesa, alegria, etc.- ja que voler-ne fugir amb l’activitat mental o física és no viure el present per estar sempre en el passat, penedint-me del que he dit o he fet i que ja no puc canviar  o preocupant-me pel futur i  per com faré una determinada cosa demà.  És com si tinc mal d’esquena i no vaig al metge o al massatgista, en el millor dels casos el meu cos trobarà una forma de compensar aquell dolor amb alguna altre sobrecàrrega o bé s’insensibilitzarà al dolor amb una dosi de relaxant muscular, però més tard o més d’hora em tornarà a fer mal i fins que escolti el meu cos i hi posi un remei adequat el dolor tornarà un i altre cop.

La gestalt ens proposa fer cada activitat, per rutinària que aquesta sigui amb consciència, tot i que,  reconec que, personalment, em resulta complicat rentar els plats, les poques vegades que ho faig perquè pel que sigui no disposo de rentavaixelles i concentrar-me només en la sensació que em provoca  l’aigua tèbia  o en el tacte dels gots a les meves mans ensabonades –com que no ho faig gaire sovint no uso guants- i no pensar en res més… llavors em passa que de sobte em cremo o bé que algun que altre got em llisca i es trenca, llavors de sobte torno a l’aquí i ara i ve una emoció davant el que ha passat  -sorpresa, riure, ràbia, etc.

D’acord doncs, en que podem no prendre’ns el concepte massa al peu de la lletra. Ara bé, fins i tot, quan no aplico l’aquí i ara de la manera en que ho faria un alumne més avantatjat que jo, haig de ser conscient en què ocupo la meva ment i sempre que pugui ocupar-la amb coses agradables i no amb preocupacions que no em portaran enlloc sinó que al contrari augmentaran la meva angoixa i probablement s’iniciï una seqüència de pensaments negatius que em costi d’aturar.

Tot aquest extens preàmbul per analitzar la paraula pre-ocupació, és a dir, ocupar la ment abans que passi allò que l’ocupa, perquè si una cosa tenen les preocupacions és que sempre es refereixen al futur. No se si l’anterior definició de preocupació és semàntica i etimològicament molt correcta però a mi em serveix. Buscant al diccionari si que he trobat els següents significats : ofuscació de l’ enteniment i idea preconcebuda, generalment falsa, que tenim sobre una cosa. En definitiva doncs, una preocupació és una fantasia, sovint exagerada, que nosaltres creem en relació a un esdeveniment futur que temem. (si ens preocupem per una cosa que ja ha passat entrem en la culpabilitat que tampoc serveix de massa però que ja parlarem en un altra entrada).

Ep!, no estic fent apologia de la irresponsabilitat, ni de deixar les coses a l’atzar. Si un esdeveniment futur ens fa por el que hem de fer es preparar-nos per encarar-lo amb les millor garanties possibles i després continuar amb el nostre dia a dia. Si tot i així persisteix podem fer un exercici com el que proposo:

  1. Analitza la situació que et preocupa i descriu-la per escrit amb tants detalls com et sigui possible (què creus que passarà, i tot el què creus que pot passar).
  2. Llegeix amb calma els punts anteriors i para’t a cada detall preguntant-te:
    Podries estar exagerant encara que sigui una mica en aquest punt?
  3. Quines proves tens que el que et preocupa, realment passarà?
    Si ho qualifiques en termes de percentatges, podries assegurar que és 80, 90 o 100% segur que si que  passarà? Si el percentatge és alt  o és segur que passarà el que penses o ja ho estàs vivint, accepta la situació. No t’enfadis pel que està passant. Quan acceptem una situació, la càrrega emocional disminueix i podem enfocar-nos en la solució.
  4. Si el percentatge no és molt alt, avalua si val la pena el desgast i el patiment que estàs vivint. Esborra o tatxa tot el que consideris que és exagerat i poc objectiu i reescriu de nou la situació tractant de ser més realista.
  5. Posa un límit de temps per preocupar-te i analitzar el problema.
    No t’aturis en els detalls sense importància i no tornis una i altra vegada als punts o pensaments que has tingut.
  6. Pensa en una altra cosa o posa’t a fer alguna cosa que requereixi de tota la teva atenció.

I, sobretot, si  comparteixes les teves preocupacions fes-ho amb algú que t’ajudi a ser objectiu i no amb algú que et “doni corda” i augmenti la teva angoixa.

Un conte de creativitat

Aquesta setmana us torno a deixar un conte –del qual en desconec l’origen-  per reflexionar-hi. En aquesta ocasió, el conte ens mostra com la creativitat és vital en moments con els actuals de crisi. I tots, TOTS som creatius (ho veurem un altre dia), només ens cal sortir de la nostra zona còmoda.

creativitat
Explica una antiga llegenda, que a l’edat mitjana, un home molt virtuós va ser injustament acusat d’haver assassinat una dona. En realitat, el veritable autor era una persona molt influent del regne i per això, des del primer moment van buscar a un “cap de turc” per encobrir el veritable culpable.
L’home va ser portat a judici, ja coneixent que tindria escasses o cap oportunitat d’escapar al terrible veredicte: LA FORCA!

El jutge, també còmplice, va cuidar de donar tot l’aspecte d’un judici just i per això li va dir a l’acusat:

– “Coneixent la teva fama d’home just i devot del Senyor, deixarem en mans d’Ell el teu destí. Escriurem en dos papers separats les paraules culpable i innocent. Tu escolliràs un d’ells i serà la mà de Déu la que decideixi el teu destí “

Per descomptat, el funcionari corrupte havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda: “CULPABLE” i la pobra víctima, encara sense conèixer els detalls, es va adonar que el sistema proposat era una trampa. No hi havia escapatòria. El jutge va comminar l’home a prendre un dels papers doblegats.

Aquest va inspirar profundament, va quedar en silenci uns quants segons amb els ulls tancats pensant, i quan la sala començava ja a impacientar, va obrir els ulls i amb un estrany somriure, va escollir i va agafar un dels papers i portant-lo a la seva boca, el va engolir ràpidament .

Sorpresos i indignats els presents, li van retreure iradament.

Però … què ha fet? … I ara? … Com sabrem el veredicte?

– “És molt senzill” va respondre l’acusat, “És qüestió de llegir el paper que queda i sabrem que deia el que jo he escollit”

Amb protestes i disgustos mal dissimulats, van haver alliberar l’acusat, i mai el van tornar a molestar.

Així doncs, per difícil que se’ns presenti una situació, mai deixem de buscar la sortida ni de lluitar fins a l’últim moment i sobretot utilitzem la imaginació.