Arxius mensuals: Abril de 2013

Manilles mentals

Avui us presento un conte -del que en desconec l’orígen -molt il·lustratiu de com ens creem obligacions, com lliurem el nostre poder a l’exterior i sabotegem la nostra felicitat. I us deixo les reflexions a vosaltres… Preneu-vos-ho com una tasca per la setmana que comença.

Un habitant d’un petit poble va descobrir un dia que les seves mans estaven empresonades per unes manilles. Com arribar a estar emmanillat és una cosa que no té importància. Potser el va emmanillar un policia, potser la seva dona, potser era aquest el costum en aquella època. L’important és que de sobte es va adonar que no podia utilitzar lliurement les seves mans, que estava presoner.

Durant algun temps va forcejar amb les manilles i la cadena que les unia intentant alliberar-se.

Va tractar de treure les mans d’aquells cèrcols metàl·lics, però tot el que va aconseguir van ser cops i ferides. Vençut i desesperat va sortir als carrers a la recerca d ‘algú que pogués alliberar-lo. Encara que la majoria dels que va trobar li van donar consells i alguns fins i tot van intentar deixar-li anar les mans, els seus esforços només van generar majors ferides, agreujant el seu dolor, la seva pena i la seva aflicció. Molt aviat els seus canells van estar tan inflamats i plens de sang que va deixar de demanar ajuda, encara que no podia suportar el constant dolor, ni tampoc la seva esclavitud.

Va recórrer els carrers desesperat fins que, al passar davant de la farga d’un ferrer, va observar com aquest forjava a cops de martell una barra de ferro roent. Es va aturar un moment a la porta mirant. Potser aquell home podria …

Quan el ferrer va acabar la feina que estava fent, va aixecar la vista i veient les seves esposes li va dir: “Vine amic, jo puc alliberar-te”. Seguint les seves instruccions, l’infortunat va col·locar les mans a banda i banda de l’enclusa, i la cadena sobre ella.

D’un sol cop, la cadena va quedar partida. Dos cops més i les manilles van caure a terra. Estava lliure, lliure per caminar cap al sol i el cel obert, lliure per fer totes les coses que voldria fer. Podrà semblar estrany que el nostre home decidís romandre en aquella ferreria, al costat del carbó i al soroll. No obstant això, això és el que va fer. Es va quedar contemplant al seu alliberador. Va sentir cap a ell una profunda reverència i en el seu interior va néixer un enorme desig de servir l’home que l’havia alliberat tan fàcilment. Va pensar que la seva missió era quedar-s’hi i treballar. Així ho va fer, i va esdevenir un simple ajudant.

Lliure d’un tipus de cadenes, va adoptar altres més profundes i permanents: va posar esposes a la seva ment. En canvi, havia arribat allà buscant la llibertat…”

 

 

La por al rebuig

“Qui viu temerós mai serà lliure”, Horaci

I si li demano i em diu que no? I si, a més, se’n riu? I si ho explica als altres? I si quan li dic no em surten les paraules o em tremola veu? I si…?

Srechazo_noticiaon algunes de les preguntes que ens fem quan tenim por al rebuig dels altres, por a  no fer-ho bé –segons els criteris socialment establerts, és clar-, por a no ser acceptats.  Sovint aquesta por ens suposa un excés de “pre-ocupació”, una despesa d’energia molt elevada, i, fins i tot, una paràlisi i un no passar a l’acció, perquè ens perdem en un món de fantasies destructives. Aquest, per exemple,és el cas que ens descriu John Stevens al seu llibre “El Darse Cuenta” quan ens parla d’un estudiant que va passar molt de temps imaginant, durant mesos, que demanava una cita a una noia del seu curs, i  amb aquesta infructuosa preocupació va desaprofitar una bona quantitat de la seva vida. Si hagués fet  realitat la seva fantasia i, efectivament, hagués demanat la cita, ella podria haver acceptat i la relació desenvolupar-se, o ella podria haver dit que no, i ell quedar lliure per dirigir la seva atenció cap a alguna altra companya més receptiva. En ambdós casos la seva vida tornaria a fluir i moure’s, en lloc de romandre estancada en una fantasia  no realitzada. Per descomptat, que si ell li demana una cita, corre el risc de ser i sentir-se rebutjat si la noia diu que no, o bé haurà d’afrontar el desafiament d’una relació personal íntima, si ella arribés a acceptar. Ell però evita enfrontar la situació i així aquesta roman inacabada. Aquesta és la típica situació conflictiva. El seu impuls en un sentit es neutralitza amb un impuls en la direcció contrària: el seu desig d’estar prop d’ella s’anul·la amb les pors al rebuig o a la intimitat. No obstant això, hi ha una diferència fonamental entre aquests dos impulsos. El seu desig d’estar a prop d’ella  és  la seva resposta a la presència d’ ella i ell probablement pugui sentir aquesta resposta clarament en el seu cos. Els seus  temors, en canvi, són resposta  a les seves fantasies respecte del futur.

El que hem d’entendre és que aquestes fantasies expressen molt més de qui les viu que no pas de qui les genera, és a dir, si tenim por de no ser acceptats pels altres és perquè no ens acceptem a nosaltres mateixos, si més no, no acceptem alguna part nostra. Si ens adonem d’això,  si ho fem conscient, les mateixes fantasies poden ser-nos d’utilitat i  proporcionar-nos de recolzament a la vida en lloc de paralitzar-la, ja que la imaginació ens és útil sempre que no ens allunyi excessivament de la vida real i cedeixi pas a les vivències.

Tots hem experimentat el rebuig en algun moment i àmbit de la vida, i sense cap mena de dubte, és una experiència dolorosa, que ens aïlla i ens porta a la inseguretat, per això apareix la por a repetir una experiència similar: la por al rebuig. De fet, la por al rebuig neix de la por a mostrar-nos als altres tal com som. Possiblement sigui un dels nostres temors més profunds, ja que ens connecta amb la necessitat de sentir-nos acceptats i apreciats. Per tant, aprenem a  desenvolupar estratègies per no sentir-nos rebutjats, una mena de “escuts emocionals” que creiem que ens protegeixen i que  tenen a veure amb adaptar-nos a les expectatives que creiem que els altres tenen sobre nosaltres. Així, renunciem a l’autenticitat per la normalitat, a l’extraordinari per conformar-nos amb l’ordinari. Així és com la nostra identitat va quedant diluïda, cosa que acaba per passar-nos factura a llarg termini.

El que pots fer per iniciar el camí de superació d’aquesta por és:

  1. Separa  l’”acceptació dels altres” de la teva pròpia  autoestima  (treballa-la amb un professional si ho creus necessari). Intentar acontentar tothom és una tasca, ja no difícil, és imposible.
  2. Deixa la responsabilitat de l’ acceptació, o no, en l’altre. Ningú té l’obligació d’estar d’acord amb tu en tot. –si, però que t’ha de respectar, com tu a ell-.
  3. Reconeix que li tens por a quelcom que tu has inventat: l’opinió que creus que tindrà una altra persona abans de trobar-la, és una opinió que tu has creat en els teus pensaments, és la teva pel·lícula. Encara no saps el que realment pensa l’altre.
  4. Exposa’t poc a por a les situacions que et generen la por al rebuig.  En el millor dels casos no hi haurà rebuig, i si n’hi ha pots passar per ell, sentir-lo i seguir viu/viva i fins i tot sentir-te millor per haver-ho intentat.
  5. Recorda que no sentir por és ser temerari.

Deixa’t sentir…

mariposablancaNo és una frase feta, és un autèntic plaer…  Sí…, malgrat tots els moments difícils, durs, tristos, …  Sentir vol dir que estem vius. Sentir vol dir deixar de pensar, deixar d’escoltar l’entorn i escoltar-nos a nosaltres mateixos.  Penseu, per exemple, com ens sentim després de plorar amb totes les ganes del món, jo, em sento millor, descansada, després de deixar sortir allò que feia temps que tenia dins meu i que em generava un malestar important, em sento més relaxada i se’m nota perquè la gent m’ho diu.  Us passa el mateix a vosaltres?

Deixar-se sentir, vol dir també respectar-me, deixar de fer “el que hem de fer”  i fer el que sentim, o millor encara, no fer res… Mirar cap a dintre i comprendre moltes coses o comprendre una sola cosa molt important. A vegades em passa que de sobte decideixo una cosa que feia temps que em neguitejava amb una seguretat aplacant, poc freqüent en mi, i justament allò que decideixo va contra totes les anàlisis prèvies i objectives que hagi pogut fer, perquè em costarà més o perquè no em beneficiarà de cap manera allò que he decidit i, malgrat tot ho, faig perquè internament se que allò és el que jo vull i el que em convé.

Avui, parlava amb una persona que em deia que estava patint per un tema d’amor i desamor i que tot i així ho gaudia perquè aquella situació li donava una intensitat a la seva vida que feia temps que havia perdut,  i és que sentir és intensitat també.

D’altra banda, també hem d’aprendre a sentir i gaudir les emocions positives, deixar de pesar en la “sort que tenim de tenir…” i sentir-la i amplificar-la, sentir-la amb tots els sentits, sentir-la en algun lloc del nostre cos.

Fixem-nos en els nens, són autèntics mestres des que neixen  i fins que els “eduquem” en el món racional en això de sentir i d’escoltar-se i de respecte cap a ells mateixos, tot i que sovint els adults interrompem aquesta escolta de mil i una maneres i acabem ensenyant-los que sobretot han de pensar si el que fan és adequat –segons cànons socials o no- .

A vegades, a teràpia hem de fer un re-aprenentatge perquè les persones s’escoltin i identifiquin els sentiments interns, perquè els puguin posar nom, perquè diferenciïn els desitjos propis dels altres, i sobretot perquè deixin de creure que escoltar-se ells mateixos és egoisme i deixin de culpabilitzar-se quan ho fan.  A més, aprendre a sentir, a llegir les nostres emocions, ens ajudarà, sense cap mena de dubte a relacionar-nos millor amb els altres perquè empatitzarem molt més amb ells i per tant, ens hi relacionarem des d’un lloc nou i diferent, molt més humà.

En un món massa racional vull reivindicar un lloc pels sentiments i les emocions, perquè tenen mala premsa, perquè sembla que deixar-se portar per les emocions ens ha de portar a fer disbarats irreparables, és allò de dir “ es va deixar portar per les emocions i va …” o bé “ no va poder controlar-se i …” però amics, això és justament el resultat de no conèixer el món emocional, de contenir massa els sentiments, de no saber mirar cap a dintre i veure què m’està passant, de no poder sentir,…  Els exemples anterior, són justament “segrestos emocionals” que es donen quan no podem sentir les emocions i no les deixem sortir i el patiment de tenir-les a dintre es fa insuportable. Per això també reivindico i treballo per a una educació, també i sobretot emocional dels nostres nens.

Si reconeixem i acceptem les nostres  emocions, aquestes s’allunyaran de manera natural, perquè les emocions, com tot, tenen un cicle: neixen, creixen, s’expressen i moren.

No hem de tenir por de les  emocions, ni del dolor que ens puguin produir, simplement les hem de viure  plenament i deixar-les marxar.  Ja veurem com si ho fem deixen lloc a una gran sensació de pau i serenitat.

Però més enllà, de tots els arguments anteriors, torno al principi, hem de deixar-nos sentir per viure intensament i per sentir-nos, valgui la redundància,  més vius!!!

Vermella o blava?

Si prens la pastilla blava la història acaba, despertes al teu llit i creus el que tu vulguis creure. Si prens la vermella et quedes al País de les Meravelles i t’ensenyo com de profund és el forat. Recorda, només t’estic oferint la veritat, res més”.

pastillas1

Em sembla que fa més o menys uns 14 anys de l’estrena de la pel·lícula Matrix, però avui encara us en vull parlar perquè penso que la situació i l’argument que planteja segueixen sent vigents avui, i perquè veig un paral·lelisme entre el procés que fa Neo, el protagonista de la pel·li i un procés de teràpia o creixement personal.

En psicoteràpia un dels aspectes  més importants en el procés de curació de la persona és la presa de consciència dels problemes que generen el malestar pel qual es va a la consulta.

La pel·lícula dels germans Wachoski, mostra aquest procés de presa de consciència, del “despertar” per part de Neo, que partint d’una vida que no el satisfà,  decideix emprendre una recerca  dels senyals que el porten a un coneixement de la veritat. Aquest camí de descoberta el realitza gràcies a Morfeo (a qui podem comparar amb un terapeuta).

Per poder començar a viure la realitat, Neo decideix prendre la pastilla vermella, renunciant a l’estat de somni o d’ignorància en que el mantindria la pastilla blava. La forma de sortir d’aquesta letargia és conèixer la veritat,encara que sigui dolorosa i així l’hi mostra Morfeo, que li revelarà que tot el que creia fins ara, la seva vida, era un ficció.

El contrari de “despertar” és estar dormint, és evadir-se,  la inconsciència, fugir mentalment. Hi ha moltes formes d’evasió: les drogues que calmen l’ansietat d’una existència absurda, el sexe compulsiu per sentir alguna cosa agradable per uns minuts, el menjar com a forma d’omplir un buit, la televisió, el cinema o les xarxes socials com a distracció mentre imaginem altres vides, la música utilitzada com soroll mental per no pensar, jocs d’ordinador que simulen vides virtuals, … Són formes d’existències que utilitzades com evasió allunyen la nostra ment de la realitat. Podem, fins i tot, pensar que són un ajut, però en realitat ens allunyen de la nostra existència veritable,  del que realment som.

El que ens fa estar adormits són aspectes dolorosos que la nostra ment bloqueja, nega o enterra, situacions viscudes que són assumides com insuportables o com perilloses i es decideix enterrar, moltes vegades, ja en l’etapa infantil i adolescent, quan és molt més difícil enfrontar-se als problemes, ja que el nen que no pot superar certs aspectes que li planteja la realitat, per manca de recursos propis però també per manca de suport extern,  i construeix defenses psicològiques, entre les quals hi ha la evasió, l’engany o la negació. Això servirà en els primers anys de les nostres vides, però un cop arribada l’edat adulta totes aquestes defenses ens provocaran sofriment que es traduirà en depressió o ansietat. Tindrem la sensació de “no saber exactament el que està passant”, però sentint que alguna cosa no va bé.

Així doncs podem veure la pel·lícula com  un procés en què la persona passa del seu propi món de somni a un món on haurà de “lluitar” per la seva existència, responsabilitzar de si mateix. Com en un procés terapèutic, Neo ha de resoldre el conflicte amb si mateix per trencar totes les limitacions que té des d’aquesta actitud d’evasió i somni, fent-se responsable de la seva pròpia vida. A Matrix, també podem veure com hi ha qui prefereix seguir en la inconsciència com Ciphra.

A teràpia, ens arriben doncs,  persones  com Neo,  autèntics herois que s’acosten a la veritat, que decideixen despertar quan es desprenen de les defenses i creences forjades en la infantesa i enfrontar-se als seus propis problemes, sense donar-los l’esquena, patint per la presa de consciència d’aquests , però alliberant-se d’una gran càrrega que han portat durant anys.

La pel·lícula, planteja, molt encertadament,  que tota persona té aquesta decisió a les seves mans: deixar les coses tal i com estan, seguir en aquest estat en el qual se sap que les coses no van bé, o bé començar a despertar per poder canviar allò que el fa patir.

I tu, quina pastilla tries?