Emprendre és viure

Com que escriure és terapèutic, segons el meu parer i com ja vaig dir en l’anterior post, avui m’aplicaré una mica d’autoteràpia, així que aviso que no se cap on anirà aquest post ni com acabarà.

Emprendre un nou projecte professional, però també personal, no és fàcil.  Acostumada com estava a una seguretat econòmica i a una rutina diària molt pràctica i, a més, interessant, el fet que ara  cada dia sigui diferent i el fet que m’hagi d’imposar una forta disciplina de treball em ve de nou i em costa.

Em costa malgrat la il·lusió que hi poso, perquè la dinàmica general no ajuda, em costa perquè a més d’aquest repte assumeixo moltes altres tasques que em roben el temps i també em costa perquè tinc molts fronts oberts i molta incertesa davant meu. Tots estem acostumats a una certa immediatesa que quan comences un nou camí, quan surts de les línees rectes i de les vies conegudes desapareix i apareix un núvol boirós que poc a poc vaig travessant amb passes lentes i tremoloses, però a la vegada segures.  Però sobretot em costa perquè sento el pes enorme de la solitud, acostumada com estava a treballar en equip, a discutir les idees, a comentar els resultats, etc. el fet de treballar sola em costa molt.  I també em costa, no ens enganyem per les meves característiques personals: sóc cagadubtes de mena jo,tot i  que vaig millorant,  cada decisió és una enorme despesa d’energia per finalment adonar-me que qui mana és el cor, la intuïció. Sí, ja se que això no és gaire recomanable quan parlem de temes amb connotacions directes en el terreny econòmic però és el que hi ha, i també el que fa que tiri endavant perquè si faig alguna cosa  perquè he analitzat pros i contres i he arribat a la conclusió que  és el millor, però no m’ho crec ja us puc ben assegurar que llençaria la tovallola tot just quan topés amb la primera dificultat.

Però sabeu què?  Malgrat tot, no me’n penedeixo.  Vaig prendre una decisió difícil, hi ha qui diu que valenta, jo penós que en part si, però d’altra banda, vaig assegurar-me alguna garantía econòmica, cosa que no tothom pot dir.  Crec que vaig fer el que necessitava fer, vaig escoltar de nou el cor i vaig fer un pas endavant. No se com em sortirà però si se que lluitaré fins el final perquè em surti bé i, si algun dia tinc dubtes, sabeu que faig? Doncs m’imagino amb 75 anys, per exemple, sense haver-ho provat i amb el dubte de com m’hagués anat, amb la tristor de no haver-me atrevit a provar-ho i torno a agafar embranzida per unes setmanes més.

I ara un paral·lelisme claríssim: tot el que em passa m’ha passat en tots els àmbits de la meva vida, cada cop que he hagut d’afrontar un esdeveniment important o prendre una decisió fonamental a la meva vida. He viscut les mateixes emocions, les mateixes pessigolles a la panxa, les mateixes nits d’insomni productiu que li dic jo, les mateixes pors i les mateixes il·lusions –quan vaig decidir viure en parella, quan vaig començar a imaginar el que seria tenir fills, durant l’embaràs, etc, etc.  El que vull dir, amb això, és que, com diu la Maria Batet al seu blog,  les habilitats i els valors necessaris per emprendre un negoci són els necessaris per emprendre qualsevol projecte en la vida. No són elements innats, són d’habilitats adquirides i millorades. Es poden aprendre i cal ensenyar-les, sempre però especialment ara que  sembla que l’escenari global és i serà cada cop més d’incertesa, de canvis, de prendre riscos mesurats.  Cal ensenyar a  ser emprenedors a la vida i això vol dir entrenar especialment algunes habilitats com la capacitat d’automotivar-se, de tenir autonomia i iniciativa, la creativitat i la  innovació, la confiança en un mateix i la autoregulació emocional, la tenacitat i el compromís, la capacitat de resiliència –paraula actualment molt de moda que no vol dir res més que la capacitat de refer-se de situacions difícils o traumàtiques-  o l’esperit d’equip i cooperació, entre d’altres. I això, no cal que ho digui, es fa des de ben petits, a l’escola i també a casa cada dia, amb les coses més bàsiques com cuinar o fer els deures, o dutxar-se o endreçar l’habitació o el que sigui. I en aquest punt tots els que som pares amb nens en edat escolar cal que reflexionem una estona sobre com ho estem i què podem canviar per a millorar.

A més,  es poden plantejar, com s’està fent molt darrerament projectes de creació d’empresa a les escoles i instituts, molt importants perquè els explicaran les diferents àrees de l’empresa i les seves funcions, els parlaran de viabilitat, d’estudis de mercat, de balanços i tresoreria, etc. que ja voldria jo haver conegut molt abans i que els seran útils si un dia decideixen crear una empresa, però insisteixo que les habilitats personals per fer-ho els seran molt útils a la vida encara que mai siguin empresaris –que no tothom ho ha de ser, al menys tal com ho entenem normalment) perquè sense cap mena de dubte l’empresa més important de la seva vida són ells mateixos, la seva felicitat, això doncs tots tenim la nostra pròpia empresa, tots som directors generals i per tant, responsables del balanç final d’aquesta.

Algunes d’aquestes habilitats jo les tinc, d’altres les estic entrenant amb més o menys facilitat, vull dir amb això que mai és tard per començar.

I ara us deixo, vaig a enfrontar-me amb les previsions de vendes, per això si que cal automotivar-se!!!

Escriure és terapèutic

Si dic que escriure és terapèutic, no faig cap descobriment.  És terapèutic com pintar o fer teatre o fer qualsevol altre cosa que t’ajudi a oblidar-te una estona d’allò que t’angoixa. Però si aquesta activitat té un caire artístic  o un caire que ens permet  poder deixar-nos anar i com diem el psicòlegs projectar el que ens amoïna d’una manera lliure, diguem que el resultat és encara més  terapèutic.  Com ja he dit no descobreixo res, i per això, cada cop és més freqüent trobar tallers d’arteràpia, de teatreteràpia o d’escriptura terapèutica, i és que qualsevol forma d’art ens ofereix una oportunitat excel·lent  per a, mitjançant el llenguatge simbòlic expressar i amb una mica de sort comprendre els nostres conflictes interns ja que es produeix una distància suficient per a que aquests puguin emergir de l’inconscient, o si ho preferiu del l’interior, de forma fàcil, sense angoixar-nos. Si a més compten amb l’ajut d’un professional que ens ajuda a fer el camí de retorn cap a la consciència tanquem el cercle, però encara que no sigui així només el fet de deixar-ho sortir ja ens ajudarà.

Avui, però em volia centrar en l’efecte positiu d’escriure.  Escriure, sense jutjar-nos per la qualitat del resultat, sinó deixant fluir les idees encara que inicialment ens puguin semblar de desorganitzades ens ajudarà a comprendre emocions que potser per doloroses tenim reprimides, o si més no inhibides –no cal que torni a insistir en el desgast, patiment  i estrés  que comporta  el fet de no deixar-nos sentir per por al dolor, oi?-.  Per tant, escriure sobre determinat esdeveniment pot ser dolorós al principi, però finalment té un efecte alliberador, fent desaparèixer en moltes ocasions aquest estrès. I es que quan escrivim sobre algun fet dolorós el que fem és omplir-lo  de sentit  perquè construim una narració que ens serveix per entendre i assimilar el desordre que hi ha en la nostra ment respecte als fets i als sentiments que aquests ens provoquen. És llavors quan ens comencen a sentir millor. Acabem sentint les emocions abans temudes d’una manera intima i serena cosa  que ajuda a transformar-les, de manera deixen de causar dolor.

I si escrivim sobre fets futurs o reptes podem trobar un efecte similar: anem lligant les històries, les capacitats, les mancances i les possibilitats amb les accions que podem emprendre per assolir-los. Anem trobant el camí que més  agrada per aconseguir allò que volem i si realment encara no sabem què volem o el que necessitem escriure també ens ajuda a descobrir-ho.

Finalment, i no menys important, si escrivim el que sentim, el que ens passa, el que ens preocupa, … i ho guardem un temps, que ja sabeu que ens hem de saber desprendre de les coses, podem veure i valorar la nostra evolució personal i ser justos amb nosaltres mateixos, així que com una bona amiga meva diu cal tenir sempre a mà una llibreteta, cosa que, d’altra banda també diem molts terapeutes.

Apa, ara podeu escriure els vostres comentaris! Segur que en teniu perquè qui no ha escritcartes, per exemple,que mai ha enviat però que l’han ajudat a retrobar la pau i la calma interior?

Una mica sobre la culpa

Ahir vaig poder veure el programa Singulars, del mediàtic  Jaume Barberà, que tractava sobre els efectes de la crisi en la salut mental, i més enllà de reflexions que no hauríem de passar per alt, com que vivim en una societat psicòpata i narcisista, em va cridar l’atenció una dada: els suïcidis van augmentar significativament a l’inici de la crisi, quan els que “perdien” la feina encara pensaven que era per alguna cosa que havien fet malament,és a dir, se sentien culpables, per després, tot i l’augment dels acomiadaments, EROs, etc. tornar als índexs previs –més baixos- perquè la gent vam comprendre que el fet de quedar-se sense feina era una conseqüència de la situació econòmica general, de la mala gestió política i de l’avarícia dels que ostentaven el poder econòmic, és a dir, perdre la feina implicava ser víctima d’una situació general i no pas un fracàs personal, la qual cosa porta a un sentiment de ràbia i indignació i injustícia per després passar a la tristesa i la depressió, però no a la culpa.

I com que jo havia promès feia temps una entrada sobre el sentiment de culpabilitat avui m’he decidit a escriure’l avui.

Abans de començar però , és important diferenciar la culpa de la responsabilitat. Assumir “la culpa” d’una situació no és necessàriament igual a fer-se’n responsable.

Ser responsable té a veure amb la nostra capacitat de respondre davant d’un fet determinat, és a dir, assumir la nostra participació o fer-nos càrrec del que ens passa en relació a un esdeveniment.

El sentiment de culpa, en canvi, em fa sentir malament  amb mi mateixa i em devalua, més enllà de la situació o l’esdeveniment concret, és un dels sentiment més destructiu que podem experimentar i que sol aparèixer en algun moment de les nostres vides. La culpa ens empeny cap al passat,  perdent l’opció de  viure el present, penedint-nos  una i mil vegades del que sigui però sense sortir d’una espiral maleïda i alliberar-nos d’aquest sentiment. Quan sorgeix la culpa en el fons  hi ha decepció. Creiem que hem decebut a algú o ens hem decebut a nosaltres mateixos. Quan apareix aquest sentiment, si no ho sabem gestionar, pot bloquejar i aïllar-nos. Quan connectem amb la culpa ens tornem passius i eludim la nostra responsabilitat. Qüestionem la nostra vàlua i el dret a estimar-nos i ser estimats. Ens jutgem i castiguem.

Per això davant de la culpa és bo saber bé què passa i saber què fer per no sucumbir a la seva pressió si aquesta és molt prolongada. De fet, poden passar dues coses.

La primera és  sentir-se culpable per haver actuat amb certa consciència del mal que podia derivar, per tant  hi havia consciència de certa intencionalitat en la nostra acció. La segona  és sentir-se culpable d’un dany produït per acció o per omissió sense tenir la consciència de perjudici i sense voler causar-lo. En aquest cas no hi ha intencionalitat ni consciència del dany que es causa. Curiosament, la major part de la gent que se sent culpable patològicament no pertany a la primera situació subjectiva sinó a la segona.

Hi ha persones que se senten culpables per tot, tot i que no han intervingut en aquell succés. Persones que davant qualsevol comentari que fa algú no poden deixar de sentir-se culpables. Imagina’t que el director del teu departament et demana que et quedis un parell d’hores més per ajudar en un projecte determinat. Aquest dia havies organitzat la teva agenda per fer alguna cosa per a tu. Dius que avui no pots, però comences a sentir-te culpable: “Hauria d’haver dit que em quedava”, “pensaran que no em comprometo”, “estic fallant els meus companys”, no comptaran amb mi … Aquest tipus de pensament sol anar acompanyat de frases com: “No hauria, hauria …”

També trobem aquest sentiment de culpa en pares i mares per no saber dialogar amb els seus fills, per no tenir temps per a ells, per no tenir ganes de jugar amb ells, per no poder-los acompanyar …

O en els mateixos nens quan no satisfan les expectatives dels pares o quan s’enfaden amb ells perquè, per exemple interrompen els seus jocs. Veiem doncs que els sentiments de culpa conviuen amb nosaltres des de petits.

En Teràpia Gestalt, cada vegada que algú parla sobre la seva sentir-se culpable, pressuposem com a hipòtesi de treball, que hi ha almenys tres ingredients en aquesta persona: algú molt exigent amb ell mateix, posseïdor d’un apreciable grau d’omnipotència i un enuig no manifestat.

D’aquesta manera, la trama de la culpa va sent desarmada amb l’abordatge d’aquestes tres branques.  Per tant,  treballarem  per enfortir  la responsabilitat de la persona pel que fa a adonar-se i prendre consciència de la seva pròpia exigència (que gairebé sempre va junt amb l’omnipotència) i el seu enuig.  Així doncs,,  treballar amb les pròpies culpes implica treballar amb altres aspectes de si mateix que necessàriament es van reacomodant i ens permeten millorar la nostra qualitat de vida.