Arxius mensuals: Juny de 2013

Sincerament…

Sincerament…

“La sinceritat no és dir tot el que es pensa, és no dir mai el contrari del que es pensa”. André Maurois.

sinceritat

Molt sovint armats amb l’escut de la lloable sinceritat els humans ens sovint ens fem mal, però com que veiem el fet de ser sincers com una virtut, i a més, el fet d’atrevir-nos a dir el que pensem ens ha costat anys i anys d’esforços personals -per assolir la tan volguda “assertivitat” -no ho entenem: com és que s’ha enfadat si ho fet de bona fe? Si m’ho va demanar, si no sóc la única que ho pensa, si al cap i a la fi és la veritat…

Sinceritat  i assertivitat no és el mateix, l’assertivitat, definida d’una manera casolana, vol dir ser capaç de defensar les meves necessitats, les meves idees o els meus drets d’una manera adequada i és el terme mig entre passivitat i agressivitat, és una actitud. La sinceritat en canvi, si més no des del meu punt de vista, és un valor, i molt sovint un valor interpersonal, perquè la sinceritat implica sempre una  altra persona, un receptor de la nostra sinceritat que segurament agrairà que li siguem sincers just fins ell o ella pot assimilar-ho en aquell moment, no pas més.   Vull dir amb això que la sinceritat autèntica requereix d’un alt grau d’empatia, així per exemple, encara que jo comenci  a sospitar o sàpiga o intueixi que el meu germà s’aprofita de la meva bona fe si m’ho dius tu d’una manera poc subtil o massa aviat el defensaré aferrissadament i lluny d’agrair-t’ho m’enfadaré molt amb tu.

D’altra banda, quan ens disposem a realitzar l’acte tan generós d’exercir la sinceritat cap a una altra persona, ens hauríem de preguntar qui necessita més aquesta acció, si l’altra o nosaltres, és a dir, siguem sincers amb nosaltres mateixos: li faig un favor a la meva amiga quan li dic tot el que penso del seu nou “nòvio” –que a més m’ha robat la companya d’aventures- a veure si li cau la vena dels ulls? O me’l faig a mi per què ja no haig d’aguantar més la incomoditat de pensar-ho i no dir-ho? O és un favor per a totes dues? Més aviat no és un favor per a cap, ja que molt probablement signifiqui un distanciament entre les dues que cap de nosaltres no hauria volgut.

Amb tot això no pretenc pas dir que la sinceritat no és positiva, sinó que intento remarcar aquest component d’interacció amb l’altre a l’hora de ser sincers, de no tenir presa, de saber escollir el moment, de ser oportuns i de saber parar a temps, tot això més enllà de les nostres urgències per dir el que sigui. Si vaig més enllà, no estic exercint la sinceritat en tot l’amplitud del terme, estic fent una altra cosa, fins i tot potser estic agredint…

Amanim la vida

Avui em ve de gust deixar clar que la responsabilitat de gaudir de la vida és de cadascú de nosaltres. La vida ens donarà un i altre cop motius per a ser infeliços, per a estar tristos, per a desesperar-nos, per a pensar en llençar la tovallola.  Però que ho fem o no, depèn de la nostra capacitat per amanir la vida –concepte nou, acabat de sortir del meu forn-.  Perquè si bé és cert, que no podem fer res per a evitar i fer més fàcils i curts aquests moments difícils i que les  circumstàncies actuals no ajuden, també ho és que tots podem fer petites coses que alleugin aquest patiment, que facin més suportables aquests instants.

amanidaMetafòricament parlant, una amanida és una amanida, t’ho miris com t’ho miris, molt de verd i potser una mica de vermell, però ja està. Tot i així, pot ser ben diferent segons els ingredients que hi afegim, segons hi posem un tipus d’oli o un altre, un vinagre o un altre, un fruita, un formatge, etc. Si més no, us asseguro que jo me la menjo molt millor si hi ha bons afegits.  Doncs, a la vida passa igual: són les “petites” coses les que marquen la diferencia en els moments difícils –una trucada, un massatge, un passeig, un llibre, una festa major, un joc amb els nens, preparar un pa de pessic, ballar, mirar fotos antigues, anar al teatre, pintar a l’oli, regar el jardí,  anar de botigues, sortir a córrer, prendre una cervesa,  olorar el pa acabat de fer, cantar , gaudir del silenci, abraçar amb tendresa, … el que sigui que ens permeti gaudir-, i fixeu-vos que no dic, la tan gastada paraula, desconnectar, perquè si desconnectem malament, podem evadir-nos una estona, però no podem tapar-ho, no podem fugir endavant i ja està, com ja us he comentat moltes altres vegades perquè cal viure el dolor –o l’emoció que toqui-  i traspassar-lo.

Ningú de nosaltres és  immune a la baixada al pou del patiment, del sentiment de tristesa, etc. per això cal que ens repetim un i altre cop que cal gaudir i viure amb intensitat els bons moments però, sobretot, cal amanir els moments durs, els plats que ens costa païr i que tenen difícil digestió per alleugerir-la una miqueta.

Tornant amb les metàfores, una mica és allò de veure el got ple i no mig ple o mig buit; hi ha la meitat d’aire i la meitat d’aigua i a la vida ens passen moltes coses bones i algunes de no tan bones  i algunes de molt dolentes, totes omplen el got de la nostra vida, i cal veure-les totes, perquè tendim a no veure les bones, a recrear-nos en les dolentes,  i, sobretot tendim a no amanir les nostres vides.

Jo crec que el primer que cal fer per ser més feliç és acceptar la responsabilitat de ser feliç. Fer alguna cosa per crear la teva felicitat, en lloc de suportar passiva i atzarosament el que passi.
Fem-nos un gran regal: Dediquem una mica més de temps, cada dia, a les coses que ens fan feliços.

QUINA ÉS LA MEVA VACA? – Faula per a reflexionar

vacaUn mestre de la saviesa passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure al lluny un lloc d’aparença pobra, i va decidir fer una breu visita al lloc. Durant la caminada li va comentar a l’aprenent sobre la importància de les visites, també de conèixer persones i les oportunitats d’aprenentatge que tenim d’aquestes experiències.

Arribant al lloc va constatar la pobresa del lloc, els habitants, una parella i tres fills, la casa de fusta, vestits amb robes brutes i esquinçades, sense calçat. Llavors es va aproximar al senyor, aparentment el pare de família i li va preguntar: …

– “En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball ni punts de comerç tampoc, com ho fan vostè i la seva família per sobreviure aquí?”

El senyor tranquil · lament va respondre:

– “Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres gèneres alimentaris a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum i així és com anem sobrevivint. ”

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i va marxar. Al mig del camí, es va dirigir cap al seu fidel deixeble i li va ordenar:

– “Busca la vaca, porta-la al precipici d’allà al davant i empeny-la  barranc.”

El jove espantat  li va qüestionar el fet ja que la vaca era el mitjà de subsistència d’aquella família. Però com que per tota resposta només va rebre el silenci absolut del mestre, va anar a complir l’ordre. Així que va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena va quedar gravada en la memòria d’aquell jove durant alguns anys.

Un bell dia el jove aclaparat per la culpa va decidir abandonar tot el que havia après i tornar a aquell lloc i explicar-ho tot a la família, demanar perdó i ajudar-los. Així ho va fer, i a mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot habitat, amb cotxe al garatge una casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família havia hagut de vendre el terreny per sobreviure, va accelerar el pas i arribant allà, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que hi vivia feia uns quatre anys, el senyor va respondre que seguien vivint allà.

Espantat el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que va visitar feia alguns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor (l’amo de la vaca):

– “Com ho va fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?”

El senyor entusiasmat li va respondre:

“Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir, d’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem, i així hem aconseguit l’èxit que els seus ulls albiren ara.”

  ********************************

Aquest cap de setmana conversant amb amics em comentaven que la seva vida estava prou bé i que malgrat tot semblava que els faltava alguna cosa, ves a saber què… que la rutina se’ls menjava. A mi em sembla que el que passa és que tots tenim la nostra vaca, que ens manté quiets, sense moure’ns, fins que una sacsejada no volguda ens obliga, ens mata la vaca  i en molts casos ens força com en el conte a reinventar-nos, a retrobar-nos i a redescobrir-nos. Però, jo  proposo que identifiquem la nostra vaca tots solets, sense la pressa i la urgència de una mort sobtada i no volguda de la vaca, però sense pausa i amb molta curiositat i entusiasme. I no se si l’hem de matar o no, però si més no, ens l’hem de mirar de cara i si ens ve de gust “tunnejar-la” una mica o treure-la a passejar per prats desconeguts, que ben segur que ens anirà bé.