Les vacances: Dóna’t permís!!!

És estiu i tothom,  qui més qui menys, es pren un temps de descans; unes setmanes de merescudes  vacances de la feina si es forma part del grup de privilegiats que treballen.  Tot i que cal dir que si no es treballa també és recomanable fer una parada en les rutines establertes diàriament.

Segur que fa temps que les vacances ocupen el pensament de molts nosaltres: pensem si podrem o no marxar, on marxar, quants dies, què aprofitaré per fer a casa els dies que hi sigui o si, finalment, no podem marxar, quin llibre llegiré, etc.  Aquests pensaments fan més suportables les darreres i caloroses setmanes de feina mentre esperem que finalment arribi el dia de començar-les.

I les comencem… i o bé ens perdem en la no rutina i el descans… o bé ràpidament fem la maleta i comencem un viatge llargament planificat amb unes expectatives l’alçada de les quals podria competir amb la d’un gratacels de Nova York.  Unes expectatives, d’altra banda, que sovint es veuen frustrades per mil i una circumstàncies.

Però avui no vull parlar dels viatges de vacances i dels motius que fan que no siguin com havíem pensat i idealitzat, vull parlar de les vacances a casa perquè potser serà un any en que aquestes augmentin donada la terrible situació de molts ciutadans.

El fet que ens quedem a casa no vol dir que no fem vacances, no vol dir que haguem de fer tot allò pendent de fer durant l’any –reformes, millores, pintures, etc- i que pot continuar sense fer-se si més no uns dies més. Quedar-nos a casa vol dir aprendre a gaudir de les vacances a casa, en l’entorn habitual.  Vol dir que les rutines d’horaris, de tasques, etc. es poden trencar i no passa res… Si, potser cal fer el dinar com sempre, però tan se val si menges dos dies pizza o si dines a les quatre o et passes el dia estirat al sofà llegint un llibre fantàstic que normalment no pots llegir mentre tens els plats per rentar, o si el dia que havies destinat a fer una neteja a fons de la cuina decideixes anar a fer una excursió per la muntanya amb un amic. No passa res per ser flexible i no passa res per “no fer res”

Potser sempre, però especialment a les vacances, hem de saber donar-nos permís per gaudir del moment present sense que ens importi el que el context  social ens imposi, sense que després ens sentim culpables per fer-ho.  Una participant en un  dels darrers tallers comentava com en la primera setmana de vacances “no havia fet res” (del que es considera productiu) i havia “fet el gos” (havia descansat) tota la setmana. Havia gaudit enormement d’aquells dies. La segona s’havia posat a treballar com una boja pintant el pis, per apagar una enorme culpabilització i patint petits atacs d’angoixa.  Això no és donar-se permís això és entrar en la culpa.  Això es perdre l’objectivitat i el sentit de la realitat:  després d’un any treballant no es mereixia aquesta setmana de descans? Això és entrar l´ autoexigència tant present en la nostra cultura.

Saber donar-nos petits permisos és un gran aprenentatge que ens servirà en tots els àmbits de la vida i també per arribar a ser allò que volem ser, perquè resulta que sovint tampoc ens donem permís per créixer i aprendre.

Jo us convido a assaborir aquestes vacances a casa donant-vos permís per a fer el que vulgueu, sense culpes, gaudint de cada instant, i no, no s’instaurarà el caos a casa vostra, us ho ben asseguro, probablement si practiqueu això de donar-vos permís, us sorprendreu gaudint de coses tan casolanes com cuinar o netejar… i, a més,  en el pitjor dels casos la rutina tornarà aviat amb les seves coses bones i les no tan bones.

Doneu-vos permís pera descansar i relaxar-vos, per a provar coses noves, per a gaudir, pera deixar d’exigir-vos i de preocupar-vos, per a sentir, … Sigui quina sigui la vostra situació, ben segur que sou mereixedors d’aquestes vacances.

BONES VACANCES AMICS I AMIGUES!!

Qüestió de límits

“La llibertat s’extén només fins als límits de la nostra consciència. “Carl Jung

Començo aquest post posant-me límits. El tema extens i complex, val la pena explicar-me bé, i també val la pena que no m’allargui massa si pretenc que arribeu al final post, així que si   cal faré una segona part d’aquest tema. Es una qüestió de posar-me límits.  Sí, sí de posar-me’ls jo mateixa, malgrat que és una paraula que ens resulti tan antipàtica i ens creï un cert rebuig.

Analitzem, doncs, aquesta paraula i els diferents usos –cadascun dels quals mereix un post sencer-  que en fem:

En el camp del desenvolupament personal parlem de les coses que ens limiten o els límits personals que ens impedeixen avançar i que voldríem superar.  En aquest sentit va bé pensar que els límits són com una goma elàstica que s’estira o s’arronsa en funció del moment, per tant sempre podem ampliar els nostres límits si ens ho proposem de debò i ens posem a proba.

També parlem de límits al referir-nos aquelles creences limitants (que cadascú construeix al seu interior), i que generen malestar i interrompen el creixement com a persones. Si les detectem les podem substituir per altres creences que augmentin el nostre potencial. En un altre post en podem parlar.

D’altra banda, en el camp de la criança i de l’educació  es parla moltíssim dels límits, sempre estem enfrontant-nos a una tensió entre dos  pols: l’autoritat i la permissivitat. Fins on és sana l’una i fins on l’ altra? Quan l’excessiva permissivitat, en lloc de ser una cosa positiva o una expressió d’amor es converteix en perjudicial per a l’altre? Sembla que està molt clar per a tothom que una educació molt autoritària amb molts límits i poca capacitat d’experimentació per part dels nens ens porta a adults insegurs, dependents, pocs creatius etc. En canvi, el que no tan sabut i és igualment perillós per a la salut psíquica és el pol oposat. En un nen mancat de límits , amb l’efímera satisfacció de molts dels seus desitjos, s’anirà generant una profunda angoixa per la manca d’elements sòlids que li serveixin de suport i el continguin en la construcció de si mateix. Les seves conductes seran cada vegada més radicals en la compulsiva recerca del límit que calmi aquesta angoixa i el sostingui.

Si busquem una metàfora, cosa que a mi m’ajuda molt,  amb cada límit clar i sostingut, els pares aporten sòl, parets i sostre al fill amb els quals construir un espai intern segur i estable. La seva funció no és que pugui viure plenament en ell, necessitarà l’entorn per desenvolupar-se; així que tan vital és que pugui sortir d’aquest espai intern com que pugui tornar a refugiar-hi quan ho necessiti. A més,  com vaig llegir fa poc si els nens no aprenen que hi ha uns límits amb els pares, més tard o més d’hora els ho ensenyarà la vida d’una manera molt menys afectuosa i en un entorn menys protegit. Els límits també ensenyen al nen que no és omnipotent, a enfrontar la frustració, a veure que l’altre també existeix i te unes necessitats –és a dir l’empatia- entre d’altres coses.

Però, tornem als adults, en quines situacions quotidianes posem o no posem límits? Els límits també són part d’un context o escenari i varia la forma d’establir-los, respectar-los o enfrontar d’un a altre. En alguns llocs ens serà molt  senzill la manera d’identificar-los, establir-los, comunicar-los i en altres ens serà molt més complicat,  depenent la forma en què ens portem amb els altres, la confiança que sentim, la por que ens generin les conseqüències d’establir els propis límits o traspassar els límits d’un altre quan, per exemple, pensem que no són justos o que envaeixen els propis.

Així per exemple, és molt diferent quan s’estableix un límit a un nen petit dins dels límits de la casa a quan es vol posar un límit a una persona que es vol ficar a la fila de l’autobús, o un cap que no està respectant els nostres límits laborals, com l’horari de treball. Tampoc és el mateix establir límits amb la parella, que amb el company de treball, amb algun o amb tots dos dels nostres pares o amb un funcionari. També és diferent establir límits a la llar, l’escola, l’oficina o en un lloc públic com un cinema o un restaurant.

El primer que cal per posar límits és altre cop consciència, ser conscients de les meves pròpies necessitats, dit d’una altra manera el que necessito per sentir-me bé –no el que puc tolerar sense explotar-.  Aquesta seria la interessant diferència entre límit del benestar –el poso jo de forma conscient, “preventiva” i assertiva- i el límit de tolerància –el poso jo de forma agressiva quan ja no puc més-.  És important no jutjar si està bé o no el que jo necessito, per exemple si un amic íntim em demana el cotxe i jo sento que no li vull deixar no culpabilitzar-me o  sentir-me una mala amiga per no deixar-li.  És a dir, el que sento, el que necessito és legítim. Val a dir, que sovint el primer treball de teràpia és que la persona s’adoni de quines són les seves necessitats.

Veiem doncs que el fet de posar límits ens és útil des de la perspectiva de la protecció, que  relacionem posar límits amb dir que no, amb la possibilitat d’evitar que ens facin mal, que ens envaeixin, que ens agredeixin.  Però si fem la lectura inversa  els límits també ens permeten descobrir el que volem per a nosaltres, el que ens agrada, ens va bé, ens proporciona plaer, ens permeten conèixer-nos millor i també conèixer millor els altres com a individus diferents de nosaltres amb els seus propis límits.

Així doncs, un cop desarticulada, o això espero, aquesta mala premsa dels límits, et convido a reflexionar i a comentar com està la teva vida de límits ?

La projecció (o l’efecte mirall)

“Tot el que  ens  irrita dels altres ens pot portar a una comprensió de nosaltres mateixos.” CARL GUSTAV JUNG.

Tots hem ensopegat en la nostra vida amb persones que sense cap motiu desperten en nosaltres sentiments determinats i persistents.  Tots pensem que hi ha  persones  que “coneixem” prou bé.  Tots ens hem trobat en situacions en que la forma d’actuar o de parlar d’altres persones no ens ha agradat gens.  Tots ens hem enamorat bojament d’ algú i segurament també ens hem desenamorat d’aquest algú, oi?

En moltes d’aquestes ocasions ben segur que el que hem fet ha estar PROJECTAR en els altres aspectes –qualitats, sentiments , comportaments, necessitats, desitjos,…-  nostres que no podem acceptar o reconèixer com a propis La projecció és un mecanisme de defensa per evitar contactar amb aquelles parts de mi que no m’agraden. Projectem tant negativa com positivament i  la projecció té un important component adaptatiu, així per exemple, ens  proporciona una forma de sintonitzar i simpatitzar amb els altres, o bé quan els nens la utilitzen en el joc simbòlic, però tot esdevé més complicat quan funciona de forma inconscient i automàtica .

La projecció, per exemple,  funciona també en l’enamorament quan idealitzem a l’altre (positiva), atribuint-li qualitats que ens agraden però que no reconeixem en nosaltres mateixos –tot i que hi siguin- per diversos motius i funciona a la inversa quan la relació de parella és, potser, a punt de trencar-se i veiem el nostre company, per exemple, sempre de mal humor, enfadat, gandul, autoindulgent,  etc. que són, en definitiva, actituds emocions, etc. nostres  que no volem acceptar i mirar de cara, però que si fem un exercici d’honestedat, un treball personal, amb tota seguretat , identificarem.  És fàcil d’entendre que el nostre company és el mateix en ambdós moments, i tot i que pot canviar, difícilment pot ser tant fantàstic en un moment i tant odiós en un altre i que som nosaltres que hi dipositem unes o altres característiques.

La projecció també ens posa molt sovint en la situació de víctimes en tot el que ens passa, ja que són els altres els que ens fan “coses” (ens miren malament, ens agredeixen, ens ignoren, …) de manera que el projector no assumeix la  responsabilitat de la pròpia existència, de contactar amb si mateix i com a conseqüència tampoc aconsegueix un contacte real  amb els altres ja que funciona amb les idees que ha creat de com són. Els projectors sovint també són grans acusadors dels altres, doncs  els continguts de les projeccions sovint són els “hauria” o “no hauria” formats durant la seva historia i en el seu entorn concret. Així per exemple, si un valor que m’han ensenyat de petita és que haig de ser discreta,  jo veuré com a negatives les meves ganes de mostrar-me, de destacar i per tant les posaré en algú altre i les ompliré de connotacions negatives.

Realment, és, si més no, curiós de veure com en un procés de teràpia individual o grupal les persones poc a poc van descobrint les seves projeccions: primer davant la insinuació del terapeuta o la idea sobtada i fugaç  del mateix client de la possibilitat que pugui ser o actuar d’una manera que no li agrada gens, hi ha una negació total i absoluta, no! (direm), jo no sóc com aquesta persona, jo no faig això als altres!  per a, mica a mica, admetre i acceptar que potser una mica… o bastant… o molt (convertint-se llavors en tasca del terapeuta evitar que el client entri en judici o en autocrítica, i en canvi, pugui acceptar-se i empatitzar amb l’altre persona).

Us convido, per tant,  a que a partir d’avui us plantegeu cada vegada que us trobeu una persona que té actituds , comportaments o característiques que no us agraden preguntes com les següents: alguna vegada jo he actuat així? sóc jo qui és així? sóc jo qui desitjo això? …?

Velocitat moderada

“La felicitat no és un destí al que cal arribar, sinó una manera de viatjar” (Anònim)

Recordo que quan era petita i anava amb cotxe  o amb l’autocar que em portava cada dia a l’escola, em distreia veient passar les coses de pressa davant els meus ulls –perquè eren les coses que passaven a tota velocitat i no pas el cotxe-, veia les cases, els arbres, els fanals,les persones que caminaven, els paisatges,… tots desfilaven veloçment i aquell passar m’agradava, em distreia les estones de cotxe . Aquella sensació de veure borroses les coses em fascinava i alhora també em feia enfadar perquè quan volia fixar-me en una cosa, veure’n els detalls ja no hi era, havia marxat.  Evidentment que la velocitat dels cotxes, fa ja  més de trenta anys no era la d’ara i tot i així quan volia no aconseguia enfocar una imatge, aturar-la…

Tinc la sensació que actualment vivim com anant en cotxe, sense parar, sense enfocar les coses, veient-les passar i sense saber i poder retenir-les.  I jo, ara, tinc ganes de retenir-les, per viure-les més intensament, per observar-les, per fer-les meves, per sentir-les i per assaborir-les.  Intento aprendre’n, tot i que és difícil en un món que ens porta a passar per múltiples experiències a una velocitat vertiginosa, una darrera l’altra, sense parar…

I és que avui dia disposem de mil i un aparells que ens fan la vida més fàcil i que, teòricament, ens permetem gaudir de més temps personal que no sabem com acabem omplint també de mil dues-centes activitats més que no gaudim. Estem connectats amb setanta mil persones de vint-i-cinc maneres diferents i malgrat tot ens sentim sols. Treballem menys hores i en feines físicament menys cansades que els nostres pares i  avis i som menys feliços.  Busquem activitats, reptes  i esports  que van contra la naturalesa humana per tal de  facin sentir emocions i sensacions i potser ni així les trobem.  Què passa doncs en aquesta societat del segle vint-i-u en la que les persones no aconseguim trobar el nostre equilibri?

En poques paraules, goso dir que el que ens passa és ben simple: NO SABEM PARAR.  No sabem baixar d’aquest cotxe en marxa en el que vivim, marejats i tot continuem aquest viatge perquè tenim la creença que si fem més kilòmetres arribarem més lluny, però senyors, el viatge no és en línea recta i sovint ens trobem fent voltes al mateix cercle.  Si que és cert que hi ha alguns valents que salten del cotxe en marxa i deu-n’hi do el cop que s’emporten, però després caminen lentament i gaudeixen de la lentitud i del paisatge d’una manera diferent, fan canvis radicals de vida i potser mai més tornen a pujar al cotxe, ben segur que tots coneixem algú que ha fet un canvi de vida a tots nivells, oi?

Saltar doncs, és una opció, molt valenta i agosarada per cert, però n’hi ha més, jo no crec que haguem d’anar-nos-en a la muntanya i viure en una masia per ser feliços, tot i que si és el que volem endavant. Jo crec que es pot trobar la manera viatjant en el nostre cotxe de sempre, simplement cal córrer menys i fer més parades per estirar les cames, cosa, aquesta darrera, que si més no en el meu cas, sovint ens demanen els nens –de nou grans mestres-  quan anem, per exemple de vacances i que als adults ens costa d’escoltar en el nostre afany d’arribar al destí, independentment de que gaudim o no del viatge.

El que vull dir, en definitiva –veig que m’allargo molt-, és que en la vida també val aquella frase tan gastada de que “més val qualitat que quantitat”.  Allò que demanaven les empreses de “persones multitasca” no rutlla, el que cal és estar concentrats en allò que fem ara i aquí, cent per cent, fins que acabem o que decidim –conscientment- fer una altra cosa centrar-nos en allò també, de manera seqüencial no pas paral·lela o simultània, de fet, és el que proposa la, ara tan de moda, tècnica del mindfulness –atenció plena- i és també el que proposa la teràpia gestalt, si ho aconseguim evitarem molts problemes d’estrès i de salut mental, i més important encara, gaudirem més de la vida.