Arxius mensuals: Setembre de 2013

Resiliència sí, resistència no

Avui resiliencia2dia es parla molt d’un  concepte de difícil pronunciació: la  resiliència, que segons la wikipedia fa referència a la capacitat dels subjectes  per a sobreposar-se a períodes de dolor emocional i traumes, sortint-ne fins i tot enfortit.

L’origen del terme, que ens proporciona una claríssima metàfora, el trobem en la física: un material resilient es aquell que es doblega o deforma quan rep determinada pressió per tornar a la seva posició original quan aquesta pressió deixa d’existir. De la mateixa manera s’explica el concepte resiliència visualitzant uns joncs que es dobleguem més o menys en funció del caball del riu en cada moment per després tornar a la seva posició inicial.

La vida, més tard o més aviat, també ens doblega a tots, ens presenta situacions doloroses i pèrdues que hem d’afrontar, la manera de fer-ho, l’actitud amb que ho fem és la que ens diu si som persones resilients o no. Exemples de persones resilients en trobem moltíssims en el món de les persones conegudes, per anomenar-me només alguns tenim l’Isidre Esteve, Stephen Hawking o Christopher Reeve. Tots ells tenen un comú denominador, de sobte la vida els va donar un cop molt dur però lluny d’ensorrar-se se’n van sortir prou bé i van saber trobar noves maneres de seguir endavant.  En el nostre entorn proper segur que tots podem trobar també persones resilients són aquelles de les que hem dit o hem sentit dir coses com “ha renascut com l’au fènix”, “està com nova”, “cal seguir tirant del carro”, “ha ressorgit de les seves cendres”, “ha sabut recuperar-se després de …”

Els nivells més alts d’estres estan relacionats amb vivències com la mort d’un ésser estimat, la pèrdua del treball, una malaltia greu, un divorci, etc. Esdeveniments com aquests ens desequilibren física i psicològicament durant un temps que pot ser més o menys llarg, fins que, en general i després d’un esforç considerable, ens aconseguim sobreposar i adaptar-nos als canvis que han portat aquestes situacions a la nostra vida.

Les múltiples investigacions sobre la resiliència mostren que la persona resilient té una elevada capacitat d’introspecció personal, és independent, manté fàcilment relacions amb altres persones, actua sota iniciativa pròpia, és creativa, disposa d’una escala de valors clarament definida i està dotada d’un elevat grau d’optimisme i humor.

Hi ha persones que, davant d’esdeveniments greus, es recuperen i continuen la seva vida. Altres no aconsegueixen sobreposar-se i es queden atrapades sense poder seguir. Entre unes i altres hi ha els que aconsegueixen recuperar la normalitat en aparença, encara arrosseguen les conseqüències del mal sense saber desprendre d’ell. –vegeu conte al final post-.  Les persones del segon o tercer grup sovint vénen a teràpia i des de la psicoteràpia gestalt els apropem a la seva resiliència, ja que la teràpia gestalt ens ensenya a construir des de l’adversitat. Ens desafia permanentment a imaginar i posar en pràctica modes constructius de processar experiències. Rescata l’individu per a noves exploracions que obrin els seus horitzons: a través de l’experiment, l’adonar-se, del contacte, del diàleg, del gust pel risc i l’aprendre a viure sense garanties.

Per tant, podríem dir que la resiliència si bé pot ser  una capacitat innata en l’ésser humà, com a capacitat que és també es pot desenvolupar  i aprendre.

Finalment, per fer més gràfic el que és una actitud resilient i els que no, el que és resistència –tots hem de resistir esdeveniments dolorosos- i el que és resiliència, us deixo amb un conte molt il·lustratiu que parla de pastanagues, ous i cafè.

post-resiliencia-aprendiendo-a-vivir-ante-la-adversidad-0Un fill es queixava amb la seva mare sobre la seva vida i de com les coses li resultaven tan difícils . No sabia que fer per seguir endavant i estava a punt de donar-se  per vençut . Estava cansat de lluitar . Semblava que quan solucionava un problema n’apareixia un altre .

La seva mare el va portar a la cuina ; allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar al foc . En una hi va tirar pastanagues , en una altra , ous , i en la tercera , va posar grans de cafè . Les va deixar bullir sense dir paraula .
El fill va esperar impacientment , preguntant-se què estaria fent la seva mare . Als vint minuts la mare va apagar el foc . Va treure les pastanagues i les va col·locar en un bol . Va treure els ous i els va posar sobre un plat . Finalment , va colar el cafè i el va servir en una tassa .
Mirant al seu fill li va dir : Què veus ? . Pastanagues , ous i cafè , va ser la seva resposta . Li va fer apropar-se més i li va demanar que toqués les pastanagues , ell ho va fer i va notar que estaven toves . Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués , al treure-li la closca , va observar que l’ou estava dur . Finalment li va demanar que provés el cafè , ell va somriure mentre gaudia de la seva aroma .
Humilment , el fill va preguntar : què vol dir això mare ? . És química , li va explicar : els tres elements s’han enfrontat a la mateixa adversitat : aigua bullint , però han reaccionat de forma diferent en funció de les seves característiques .

-La pastanaga ha arribat a l’aigua forta i dura , però després de passar per la prova , s’ha   posat dèbil, fàcil de desfer.
– L’ou ha arribat a l’aigua fràgil, la closca protegia un líquid interior , però , després d’estar en l’aigua bullint , el seu interior s’ha endurit .

-Els grans de cafè , però, són únics : després d’estar en l’aigua bullint , ha estat capaços de canviar l’aigua i les seves propietats .

Quin ets tu , fill ? Quan els problemes truquen a la porta , com respons ? , Va preguntar al seu fill .

-Ets una pastanaga , que sembla forta, però quan l’adversitat i el dolor et toquen , et tornes dèbil i perds la teva fortalesa ?
– Ets un ou , que comença amb un cor mal·leable, un esperit fluid , però després d’una mort , una separació o un acomiadament t’has tornat dur i rígid ? Per fora sembles el mateix , però ets amargat i aspre , amb un esperit i un cor endurit .
-O ets com el gra de cafè ? El cafè canvia a l’aigua bullint , l’element que li causa dolor . Quan l’aigua arriba al punt d’ebullició , el cafè aconsegueix el seu millor sabor .

Si ets com el gra de cafè : quan les coses es posen pitjor tu reacciones en forma positiva , sense deixar-te vèncer , i fas que les coses al teu voltant millorin ; que davant l’adversitat existeix sempre una llum que  il·lumina el teu camí i el de les persones que t’envolten . Escampes amb la teva força i positivisme ” el dolç aroma del cafè ”

I tu , quin dels tres ets?

Com anem d’EGO?

l'egoAvui vull compartir de nou amb vosaltres un conte sufí per a la reflexió individual.

Hi havia una vegada un científic que va descobrir l’art de reproduir-se a si mateix tan perfectament que resultava impossible distingir l’original de la reproducció. Un dia es va assabentar que el buscava l’Àngel de la Mort, i llavors va fer dotze còpies de si mateix.

L’Àngel no sabia com esbrinar quin dels tretze exemplars que tenia davant seu era el científic, de manera que els va deixar a tots en pau i va tornar al cel. Però no per molt temps, perquè, com que era un expert en la naturalesa humana, va tenir una enginyosa idea.

Va tornar de nou i va dir: “Deu ser vostè un geni, senyor, per haver aconseguit tan perfectes reproduccions de si mateix, però, he descobert que la seva obra té un defecte, un únic i minúscul defecte”.

El científic va fer un salt i va cridar: “Impossible! On és el defecte?”.

“Justament aquí”, va respondre l’àngel mentre prenia al científic d’entre les seves reproduccions i se’l portava amb ell.

“Tot el que cal per descobrir l”ego’ és una paraula d’adulació o de crítica.paraules psicologia Populars

Apa! Ara us toca pensar a vosaltres, algunes preguntes que us podeu fer són:

Fins a quin punt necessito l’aprobació dels altres per a ser feliç? com m’ afecten les crítiques que rebo? I els elogis, com els rebo? en aquest punt m’agradaria assenyalar que la “falsa” modèstia també és una manifestació de l’ego… M’importa massa l’opinio dels altres? O, al contrari, no la tinc en compte i em quedo amb les meves percepcions, creences, etc. -ja siguin aquestes postives o negatives? Com vaig d’autoestima?

Com sempre esatre agraïda i feliç de rebre  els vostres comentaris.

DE LA IMPACIÈNCIA O LES CONTRARIETATS

impacienciaEl que causa tensió és estar ‘aquí’ volent estar” allà “, o estar en el present volent estar en el futur” (Eckhart Tolle)

Podria dir que aquest post és fruit de la meva impaciència.  No tenia pensat escriure una entrada sobre aquest tema i també podríem dir que encara no tocava un nou post.  Però el fet és que una trucada a primera hora del matí  avisant-me que un tema es postposava novament d’avui per demà m’ha posat nerviosa i m’ha fet enfadar.  Es tracta d’un tema que ja s’allarga molt, que necessito resoldre ben aviat per temes econòmics, que cal concretar per continuar una seqüència lògica d’accions i que desitjo solucionar per anhels professionals, i ara em diuen que demà!

Davant aquest fet com us dic m’he sentit molt contrariada, malhumorada fins que m’he adonat que no podia fer res per canviar la situació i m’he negat a passar la resta del dia així, preocupant-me i sense viure el present.  Així doncs podríem dir que el post és el resultat del desig d’ocupar-me i posar la meva atenció en altres temes, de gestionar la meva impaciència, vaja.

Comparem el que m’ha passat avui amb una situació que estic segura que tots hem viscut alguna vegada: un embús de trànsit o un retard en el transport públic.  Es tracta igualment d’una situació en la que no podem fer res i que ens impedeix fer les coses tal i com les teníem previstes i que, molt probablement, ens va afectant emocionalment, mica en mica, i ens posa en un estat anímic que a vegades no aconseguim que desapareixi en tot el dia, és a dir, tenim un d’aquells dies en que sembla que l’univers s’ha confabulat en contra nostra i tot un seguit de coses ens surten malament.  I tot perquè, ostres!, la vida no s’ajusta als nostres plans!!! Aquesta actitud és una mica infantil, no trobeu? Vull dir que a un nen si li canviem els plans s’enfada i li diem que ho ha d’entendre; un nen si, i nosaltres…? Per què ho fem? Quins mecanismes es posen en joc per fer-ho?

Hi ha coses que no depenen de nosaltres, que s’escapen del nostre control, les qüestions de tràfic són només un exemple però ho dem traslladar a qualsevol altres situació quotidiana –el ritme de treball d’un company, els plans de la nostra parella, el temps que farà el cap de setmana, etc.- Evidentment, no som immunes al que ens passa i ens afecta però d’aquí a prendre  i quedar-nos en una actitud victimista i negativa hi ha tot un món.

En definitiva, el que hi ha darrera la impaciència és un desig de ser en un altre lloc en el moment en que es produeix la situació desagradable. La impaciència sorgeix mecànica i reactivament del nostre interior quan vivim de forma inconscient. Es tracta d’un efecte, un símptoma, un resultat negatiu que posa de manifest que la mirada que estem adoptant enfront de les nostres circumstàncies és errònia. Si el nostre dia a dia no és més que un continu procés ple d’altres processos necessaris perquè tots puguem completar les nostres activitats personals i professionals, on és el problema? Per què ens és tan difícil adaptar-nos al que passa?

Podríem en aquest punt dir que el ritme de vida actual, la vida que portem, et,etc  són els culpables d’aquesta dificultat en acceptar contrarietats i és cert que actualment anem contrarellotge, que ens falten hores, … però també és veritat que certes coses no es poden controlar i que certes actituds no només no ens resulten útils sinó que ens deixen en un estat emocional que no ens permet gaudir de cada moment.  Només a partir d’un cert benestar intern podem començar a relacionar-nos amb les nostres circumstàncies d’una manera més conscient i  prendre l’actitud i la conducta més convenients en cada moment.  Jo avui podria estar enfadada tot el dia i la reunió hauria d’esperar igualment a demà, en canvi, prefereixo –després d’haver-me permès  estar-ho i força- centrar la meva atenció en el que si que puc fer, el que puc avançar i deixar que les coses que no puc controlar facin el seu curs.

En fi, tal com diu Borja Vilaseca en un article titulat “La impaciència no sirve para nada” Tot està al seu lloc, tal com ha de ser. El problema el crea la nostra ment quan no accepta el que hi ha, tractant de canviar l’extern, que no depèn de nosaltres, i  posposant la nostra pròpia transformació, que sí està al nostre abast.  De nou doncs es tracta de viure el present i posar consciència i responsabilitat en el que fem, de ser capaços d’escollir la nostra resposta a la situació externa que vivim en cada moment, la cosa no és fàcil ho se, però també ser que val la pena posar fil a l’agulla i començar a cosir un nou vestit, més ample i a mida,  per a cadascú de nosaltres.

Les polaritats o les dues cares de la moneda

polaridadesDes que naixem coneixem les coses en relació al seu oposat; així sabem existim perquè percebem les coses fora, tot i que de nadons inicialment no diferenciem per exemple la mare d’ells mateixos.  Sabem que hi ha dia perquè hi ha nit, que hi ha llum perquè hi ha foscor, sabem on és el nord perquè s’oposa al sud, etc.

Poc  a poc anem  doncs comprenent el món i arriba un moment en que també volem conèixer i explorar el  nostre propi funcionament, ja que tenir una idea mínimament clara i estable de com som ens permet predir el nostre propi comportament, la qual cosa fa que sovint sentim més seguretat.

Així doncs,  anem construint, des de la infància, una imatge de nosaltres mateixos. Aquestes idees sobre “com crec jo que sóc” constitueixen el que solem anomenar autoconcepte. En l’elaboració d’aquest producte mental, solem tendir a la simplificació de manera semblant a la que fem servir per a la realitat exterior, i per tant, un dels processos que té lloc en la formació del mateix , és la separació dels atributs en polaritats : això significa que a l’hora de descriure’ns  a nosaltres mateixos organitzem les possibilitats usant parelles d’oposats del tipus : sociable – tímid , humil – orgullós , egoista – generós , intel·ligent- ximple , bona persona – mala persona , etc . A continuació , associem cada pol a una càrrega afectiva positiva o negativa , de manera que etiquetem un pol com ” desitjable o bo” o “no desitjable o dolent” .

Posteriorment a aquesta organització , i de forma gradual, progressiva  i  inconscient solem identificar-nos amb un dels pols o extrems , i ens allunyem o rebutgem l’altre . Podem concloure , per exemple , que som generosos i que això significa que no som egoistes . Aquesta identificació amb un dels extrems de la polaritat ens proporciona certa sensació de seguretat.

Però la realitat és capritxosa,  les coses no són tan senzilles i allò que popularment es diu que “els extrems es toquen” també és cert, per que no és veritat que si caminem cap al nord, arribarà determinat moment en què estarem anant cap al sud? No és cert que la línia que diferència el valor de la por és tan subtil que és impossible determinar si estem davant d’una persona covarda o davant algú capaç de realitzar un acte de valor i coratge suprem?
De la mateixa manera ,  si parem atenció a la nostra realitat quotidiana  i observem detingudament a les persones que ens envolten o a nosaltres mateixos en el passat : hi ha algú que es pugui situar únicament en un dels pols el cent per cent de les vegades i sense fregar mai l’altre?  Podem ser absolutament sempre i en totes les circumstàncies generosos , o amables , o valents , o responsables o insegurs?

Si ens responem honestament aquesta pregunta , ens adonarem que en algun moment , per molt breu i esporàdic que sigui aquest , com a mínim passem de puntetes pel pol oposat  al què ens identifiquem . I , si no ho hem fet encara , és molt probable que en algun instant de les nostres vides ens passi.

És habitual que quan la vida ens porta a experimentar l’extrem de la polaritat que ens hem negat i/ o algú ens en fa ser conscients ens portem un bon ensurt . De fet , moltes de les crisis emocionals profundes tenen a veure amb aquest fenomen: ” jo , que em creia fort, de sobte em sento  vulnerable ” , ” jo , que em creia amable , de sobte percebo una forta ràbia contra algú ” , ” jo , que em creia centrat i racional sento que he perdut el control ” , ” jo , que em creia autosuficient i independent , de sobte veig que em  desestabilitzo si m’abandonen ” … Passa llavors que ens envaeix de nou la inseguretat, el vertígen i/o la negació, de manera que sovint, per exemple, en tallers i teràpies cal un temps per a que les persones reconeguem i acceptem allò que hem descobert.

La Gestalt entén a la persona en la seva totalitat, com un organisme amb qualitats, funcions, capacitats, … que el caracteritzen, en una situació o entorn que l’influeixen i amb el qual es relaciona. La relació entre aquests aspectes és polar, són compresos en un sistema de polaritats subjectives, d’oposats, però aquests no són incompatibles entre si. Als nens els costa integrar la idea que algú pugui ser bo i dolent al mateix temps, lleig i guapo, llest i ximple, trist i alegre. És a mesura que la persona va madurant que és possible assimilar i integrar aquesta realitat. No obstant això, el judici que es realitza sobre les polaritats origina que aquestes es visquin com a incompatibles. Pensar que una polaritat és bona i l’altra és dolenta és un pensament dual, no pas polar.

Per exemple, una persona pot identificar-se com fort, i no reconèixer que també és feble, perquè la seva consciència no ho tolera. Probablement, destinarà gran part de la seva energia tapant símptomes com el cansament o el dubte, o manipulant l’entorn perquè li ofereixi una imatge adequada. D’aquesta manera, no arribarà a cobrir la seva veritable necessitat, i per tant, tampoc podrà sentir-se plenament satisfeta.. És quan reconeixem en nosaltres la fortalesa i la debilitat com a pols de la mateixa dimensió, entenent que no existeix l’una sense l’altra, podem ajustar-nos satisfactòriament a les situacions que la vida ens presenta.

La teràpia Gestalt ens proposa treballar la integració harmònica dels pols complementaris de qualsevol comportament humà, en pro del descobriment de facultats que ens pertanyen i que ens permeten adaptar-nos  satisfactòriament a l’entorn. El rebuig o negació d’un d’ells ens generarà rigidesa i sofriment , ja que únicament ens permetrem tenir una conducta que s’ajusti a una de les polaritats

És important tenir present que l’acceptació de tots dos extrems de la polaritat no significa que no puguin existir tendències cap a un o altre extrem , ni que haguem obligatòriament perseguir la manifestació de tots dos en la mateixa mesura, però si hi posem consciència desapareixen la culpa i l’angoixa  i apareixen l’autenticitat i la congruència -decideixo lliure i conscientment com actuar davant d’una situació-. Apareix, a més, un  ventall de conductes possibles molt més ampli i una caixa d’eines personals –recursos- més diversa i rica.