Arxius mensuals: Octubre de 2013

De nens grans i d’adults petits…

“No riguis mai de les llàgrimes d’un nen. Tots els dolors són iguals”.
Charles Van Lerberghe

niñosadultosDarrerament en la meva activitat professional  em trobo massa sovint amb nens amb un discurs totalment adult: tant per les paraules que utilitzen, com pels arguments que verbalitzen, com per les maneres de “no jugar” o per les responsabilitats que senten com a pròpies.  Són, en general, nens molt intel·ligents i sensibles que capten i assumeixen el patiment dels seus pares perquè els  estimen, i així per exemple, no expressen les seves necessitats per a protegir la mare, perquè està trista o deprimida o bé no surten a jugar amb d’altres nens per a no deixar-la sola. Però, anem amb compte perquè si no quan creixin, seran adults que no van tenir infància perquè van haver madurar massa aviat per fer-se càrrec de la contenció emocional de la família. Assumir les responsabilitats d’un adult, per a un nen representa una pesada càrrega, significa saltar-se etapes o no es poder-les  viure amb normalitat  i intensitat que serien adequades i això, tindrà, sense cap dubte, repercussions importants quan sigui gran.
D’altra banda, em trobo també adults amb actitud molt infantils; instal·lats en la queixa, en el no reconeixement de responsabilitats, en el mirar cap a fora, en l’exigència cap als altres, en la immediatesa de resultats,… Són persones que busquen desesperadament l’aprovació dels altres en allò que fan, dependents més que independents.  Normalment, aquestes persones semblen ser segures de si mateixes i fins i tot arrogants, però, això és només una cuirassa per amagar les seves veritables inseguretats i indecisions. Aquestes persones s’amaguen darrere d’excuses o mentides per tal  de dissimular la seva incapacitat per créixer; solen parlar de fantàstics projectes, negocis increïbles, grans aventures amoroses … Aquestes fantasies (sovint impossibles de complir) els permeten eludir les seves responsabilitats i poder culpabilitzar als altres de les coses negatives que els ocorren. En certa manera, podria equiparar-se al que es  coneix com a  Síndrome de Peter Pan.

Tot plegat,  em fa plantejar que alguna cosa no acaba d’anar bé, si més no en el món occidental, en algun punt ens estem ens estem equivocant…   La vida humana té un cicle que interrompem, que trenquem en algun moment i això té greus conseqüències. Idealment, la infantesa aniria fins als dotze anys aproximadament i ens hauria de servir per desenvolupar la nostra autoestima, la nostra seguretat –a través de la seguretat que ens han donat els adults de referència- els nostres recursos i les nostres destreses i habilitats mitjançant el joc i la relació amb els altres.  Actualment, però amb 12, fins i tot amb 9 ó 10 anys els nens estan més a prop de l’adolescència que de la infantesa, gaudeixen més imitant el món dels adults, amb models de dubtosa adequació, que jugant als jocs que els correspondrien per l’etapa en que es troben i en la que encara no han fet tots els assoliments esmentats anteriorment. Una adolescència que, en canvi, s’allarga molt més enllà del que seria natural.

No es tracta de buscar responsabilitats en aquest fenomen més que demostrat i del que ja s’està escrivint i parlant molt, sinó més aviat de fer un exercici de què està passant a casa meva, de revisar-ho i  de conèixer-ho,  i a partir d’aquí gestionar-ho de la millor manera possible.  Més enllà de si els nens i les nenes tenen mòbils, consoles, tauletes o el que sigui, de si miren determinats programes i canals a la televisió, si es pinten les ungles  o no, (coses d’altra banda no pas poc importants o trivials); tampoc de si tenen molts o pocs deures, massa o poques activitats extraescolars, de quines són aquestes, etc; sinó que  vull posar l’accent en com ens relacionem amb els nostres fills, perquè és en les petites distàncies quan podem marcar les diferències i quan podem deixar la nostra empremta: els tractem amb respecte?, els motivem a tenir curiositat i a explorar?, els protegim de prendre part en els problemes que són dels adults?, els donem, en canvi, petites i progressives responsabilitats? passem prou temps de qualitat amb ells? conversem amb ells? ens interessem genuïnament en el que els preocupa? juguem amb ells?

En fi, les preguntes poden ser moltes més, però el que m’agradaria transmetre és que hi ha un món fora de casa que en el que,  ens agradi més o menys,  difícilment podem incidir o canviar  com a individus –mitjans de comunicació, consumisme, etc.-  però que de portes –de casa- cap a dins si que podem fer un treball importantíssim amb els nostres fills, en els valors que els regiran en la seva vida adulta.

D’altra banda, cal que siguem conscients que també hem de treballar amb nosaltres mateixos  i, honestament, revisar com de gran és el Peter Pan que portem a dins i, si cal, encongir-lo una mica.

L’al·legoria del carruatge

Us vull expliccarrutagear el concepte “holísitc” i que l’ésser huma és un ésser holístic, però com que no ho sabré fer millor que el mestre Jorge Bucay, us deixo amb ell i amb dels seus contes.

Un dia d’octubre , una veu familiar al telèfon em diu :
            -Surt al carrer que hi ha un regal per a tu .
Entusiasmat, surto a la finestra i em trobo amb un regal . És un preciós carruatge parat just davant de la porta de casa meva . És de fusta de noguer , té ferramentes de bronze i llums de ceràmica blanca , tot molt fi , molt elegant , molt ” xic ” . Obro la porta de la cabina i pujo . Un gran seient semicircular folrat en pana brodada i uns cortinetes de puntes blanc li donen un toc de reialesa al cubicle . M’assec  i m’adono que tot està dissenyat exclusivament per a mi, està calculada la llargada de les cames , l’amplada del seient , l’alçada del sostre … tot és molt còmode , i no hi ha lloc per a ningú més , llavors miro per la finestra i veig el “paisatge ” : d’una banda la façana de casa meva , per l’altre la façana de la casa del meu veí … i dic : “Que fantàstic  aquest regal , que bé, que bonic … ” i em quedo una estona gaudint d’aquesta sensació .
Al cap d’una estona començo a avorrir-me , el que es veu per la finestra és sempre el mateix. Em pregunto : “Quant de temps pot un veure les mateixes coses ? ” . I començo a convèncer-me que el regal que m’han fet no serveix per a res .

D’això vaig queixant-me en veu alta quan passa el meu veí que em diu , com endevinant-me:
            -No t’adones que a aquest carruatge li falta alguna cosa?-  Jo faig cara de què- li falta? mentre miro les catifes i els entapissats .
            – Li falten els cavalls – em diu abans que arribi a preguntar .
              -Per això sempre veig el mateix – penso – , per això em sembla avorrit …
              -Cert – dic jo –
Llavors aconsegueixo fer-me amb dos cavalls i els lligo  al carruatge . Pujo altre cop i des de dins crido :
             -Eaaaaa !
El paisatge es torna meravellós , extraordinari , canvia permanentment i això em sorprèn .
No obstant això , al cap de poc començo a sentir una vibració en el carruatge i a veure el començament d’una esquerda en un dels laterals .
Són els cavalls que em condueixen per camins terribles ; agafen tots els sots , …
M’adono que jo no tinc cap control de res , els cavalls m’arrosseguen per on ells volen .
Al principi , aquest camí era molt bonic, però al final sento que és molt perillós .
Començo a espantar-me  i a adonar-me  que això tampoc serveix .
En aquest moment , veig al meu veí que passa per allí prop , amb el seu cotxe .
Em crida:
           -Et falta el cotxer ! .
           -Ah !- dic jo .
Amb gran dificultat i amb la seva ajuda , freno els cavalls i decideixo contractar un cotxer . Als pocs dies assumeix les funcions .

És un home formal i circumspecte amb cara de poc humor i molt coneixement .
Em sembla que ara si que  estic preparat per gaudir veritablement del regal que em van fer.
Pujo , m’acomodo , trec el cap i li indico al cotxer on vull anar .
Ell condueix , ell controla la situació , ell decideix la velocitat adequada i tria la millor ruta .
Jo … jo mentrestant gaudeixo del viatge .

Aquesta petita al·legoria hauria de servir per entendre el concepte holístic de l’ésser humà .

Hem nascut , sortit de la nostra ” casa” i ens hem trobat amb un regal : el nostre cos . Un carruatge dissenyat especialment per a cada un de nosaltres . Un vehicle capaç d’adaptar- se als canvis del pas del temps , però que serà el mateix durant tot el nostre viatge .
Poc després de néixer , el nostre cos va registrar un desig , una necessitat , un requeriment instintiu , i es va moure . Aquest carruatge – el cos – no serviria per a res si no tingués cavalls; els cavalls són els desitjos , les necessitats , les pulsions i els afectes .
Tot va anar bé durant un temps , però en algun moment vam començar a adonar-nos que aquests desitjos ens porten per camins una mica arriscats i de vegades perillosos , i llavors tenim necessitat de frenar-los. Aquí és quan apareix la figura del cotxer : el nostre cap , el nostre intel·lecte , la nostra capacitat de pensar racionalment . Aquest cotxer conduirà el nostre millor trànsit .
Cal saber que cada un de nosaltres és almenys els tres personatges que intervenen allà.
Tu ets el carruatge , tu ets el cavall i tu el cotxer durant tot el camí que és la teva pròpia vida .
L’harmonia hauràs construir-la amb totes aquestes parts , tenint cura de no deixar d’ocupar-te de cap d’aquests tres protagonistes .
Deixar que el teu cos sigui portat només pels teus impulsos , els teus afectes o les teves passions pot ser i és summament perillós , és a dir: necessites del teu cap per exercir cert ordre en la teva vida .
El cotxer serveix per avaluar el camí , la ruta . Però els que realment tiren del carruatge són els teus cavalls . No permetis que el cotxer els descuidi . Han de ser alimentats i protegits , perquè … Què faries sense cavalls ? Què seria de tu si només fossis cos i cervell?. Si no tinguessis cap desig,  com seria la vida ? . Seria com la d’aquesta gent que va pel món sense contacte amb les seves emocions , deixant que només el seu cervell empenti el carruatge .
Òbviament , tampoc heu descuidar el carruatge , perquè ha de durar tot el trajecte – que és la nostra vida – . I això implicarà reparar , cuidar, afinar el que sigui necessari per al seu manteniment . Si ningú en té cura , el carruatge es trenca , i si es trenca s’acabarà el viatge .
Només quan puc incorporar això , quan sé que sóc el meu cos , el meu mal de cap i la meva sensació de gana , que sóc les meves ganes i els meus desitjos i els meus instints ; que sóc més les meves reflexions i la meva ment pensant i les meves experiències … només en  aquest moment estic en condicions de començar , equipat , aquest camí , que és el que avui decideixo per a  mi.

Afortunadament sóc vulnerable

 

vulnerabilidadDe nens pensàvem que quan arribéssim a ser grans ja no seriem vulnerables. Però madurar és acceptar la nostra vulnerabilitat. Viure és ser vulnerable. “(Madeleine L’Engle)

Una vegada més em proposo  fer d’advocada del diable i afirmar que , contràriament al que ens han ensenyat, ser, i fins i tot, mostrar-se vulnerable és positiu. Dependrà de l’entorn, d’acord i de la situació, però en general la vulnerabilitat ens apropa als altres.  És aquella sensació tan especial de sentir que allò que em passa a mi i que em té o m’ha tingut tant amoïnada també li passa als altres.

Trobar-me algú vulnerable em fa sentir que puc ajudar i fins i tot que em puc relaxar i puc baixar les defenses. Trobar-me algú amb la cuirassa de la perfecció i de la invulnerabilitat m’allunya i em desperta antipatia.

Malgrat això,  és cert que la nostra societat ens ha ensenyat a amagar la vulnerabilitat; ens ha fet creure que vulnerable vol dir dèbil, que ser vulnerables vol dir no tenir èxit, no triomfar, etc, etc, etc. Ens “eduquen” per mostrar-nos forts, segur i decidits, amb domini sobre la matèria (com més, millor), etc. La seguretat és un valor a l’ alça i el no saber està penalitzat. Per tant,  desenvolupem tota mena d’estratègies per a amagar la vulnerabilitat com per exemple, conductes addictives  o depenents, i no em refereixo només a les substàncies, sinó a tot allò que em serveix per entretenir-me, distreure’m  i allunyar-me del que hi ha i que no m’agrada. En aquest sentit  que podem ser addictes a persones, relacions, rutines, treball, actituds (ens enfadem, victimitzem, seduïm, ens enlairem per sobre del bé i del mal, ens sentim superiors, inferiors, ens ocupem i perdem en infinitat d’activitats, etc, etc …). Tot menys sentir-me vulnerable. Tot menys tremolar i sentir que perdo el control.

Però siguem  honestos i pensem amb quin tipus de persones ens sentim més agust, per exemple, dinant: amb algú vanitós, infalible, que ho sap tot, que sempre actua com toca, amb totes les respostes o amb algú humil, que dubta, que mostra tant el que sap com el que no sap, que sent?  Jo ho tinc clar. I és que la vulnerabilitat ens permet establir contacte amb nosaltres mateixos i amb els altres.

La vulnerabilitat ens mostra  i obre un camí de millora, de creixement i també d’acceptació i de consciencia, ja que no ens enganyem no hi ha ningú que no sigui vulnerable i els esforços en ocultar-ho, a més de  desgastar molt  i generar  rebuig,  sovint impliquen quedar-nos en la inconsciència i en la incapacitat de canvi, per la negació d’aprendre.  Qui no es mostra vulnerable ni genera empatia en l’altre ni hi pot empatitzar.

No pretenc dir que hem d’estar còmodes en la vulnerabilitat i en la inseguretat que aquesta genera, més aviat vull remarcar l’oportunitat que aquesta ens brinda per a aprofundir en nosaltres mateixos.  Etimològicament parlant vulnerabilitat ve de vulnus  –ferida- i del sufix –abilis -que indica possibilitat-, jo suggereixo agafar-nos a aquesta segona part de la paraula: hi ha la possibilitat de sortir mal parats si som vulnerables però sempre la de créixer i aprendre. Hem de desfer-nos de l’exigència de ser perfectes i hem de deslliurar els nostres fills d’aquest pes enorme.

 La vida és fins el moment en que la deixem un camí d’aprenentatge i d’experiència constant i renunciar a fer aquest camí, creure que ja l’hem acabat molt abans i ja ho sabem tot, a més d’ingenu i un xic prepotent, és si més no ximple i sobretot trist, perquè és com morir en vida.  Doncs per a mi, negar la vulnerabilitat és una mica això i en les teràpies m’esforço molt i cada dia, en que les persones que atenc vegin la vulnerabilitat pròpia com el motor  de la vida, perquè la vulnerabilitat també té doble lectura, si som vulnerables i per tant permeables a coses dolentes també ho serem a les bones i gaudirem més i millor de les coses boniques que passen a la vida. I, en qualsevol cas, com diu Brené, Brown, una autora bàsica en el tema de la vulnerabilitat, “tots som imperfectes i vulnerables i tots tenim por de vegades, però això no canvia la veritat que també som valents i dignes d’amor i pertinença”.

Apa doncs! Alegreu-vos de ser vulnerables i digueu-me que en penseu.