Reflexions sobre l’orgull

“A ulls de l’infinit, tot orgull no és més que pols i cendra” Lleó Tolstoi

 Un cop més el post que avui us presento te connotacions semàntiques importants, per tant apunto dues paraules més a la meva llista de paraules amb mala premsa, tot i que, les dues d’avui més que mala premsa jo diria que  tenen una premsa ambigua i contradictòria.  Són les paraules orgull i humilitat.  Ambdues bones i dolentes al mateix temps.  Tot seguit, però parlarem sobretot de la primera.

“És per a mi motiu d’orgull…”. “Em sento molt orgullós de poder-vos presentar…”. “M’enorgulleix enormement…” “ Em sento orgullós del meu fill..”.  Totes, o la majoria d’ aquestes frases son típiques de discursos d’actes públics o situacions similars, per tant, podríem dir que l’orgull és un sentiment ben vist,  positiu i legítim.  A més, segurament, tots recordem algun moment en que hem tingut una sensació meravellosa quan ens han felicitat per alguna cosa que hem fet; ens hem sentit orgullosos de nosaltres mateixos i en d’altres ocasions ens hem sentit orgullosos d’ algú  a qui estimem  i aquest fet ens ha generat també una agradable i dolça sensació. En aquests contextos orgull podria ser equivalent a satisfacció.

I, en canvi, també estic segura –que no pas orgullosa- de no equivocar-me si dic que també tots hem viscut situacions en que l’orgull ens ha portat per camins de carro força pedregosos i dels que no sempre hem sabut sortir –una discussió, per exemple, en que no hem volgut o no hem pogut cedir, per què ho havíem de fer  nosaltres? . És la vessant fosca de l’orgull. Efectivament, l’orgull té dues cares, està ben vist “sentir-se orgullós” i mal vist “ser orgullo”.

L’orgull, en la justa mesura, proporciona efectes positius ens permet  tenir una bona autoestima  i mantenir una visó positiva i optimista de la vida, ens motiva a continuar esforçar-nos i a seguir endavant.  Aquest tipus d’orgull té un  caire emocional, gairebé diria que és un sentiment íntim, que no ens cal compartir o com a mínim no cal esbombar-ho als quatre vents. Pot posar-se de manifest en circumstàncies positives,  prové de causes nobles i pot ser fins just. L’orgull de ser un bon cirurgià, un bon pare, un excel·lent poeta,… Tot això està dins d’uns límits normals.

L’orgull excessiu, en canvi, implica una necessitat enorme de satisfer l’ ego, ens porta a la  “trampa de l’autocomplaença” que és la que  ens indueix a assumir que els èxits són deguts a les nostres habilitats i els fracassos són deguts als altres o a circumstàncies desgraciades. Així per exemple, diem ”m’han suspès “ en lloc de dir “he suspès” . Però si ens passa alguna cosa bona, encara que no hagi estat causa nostra, atribuïm l’èxit a la nostra pròpia capacitat. L’autocomplaença es veu afavorida pel desig d’alimentar a la nostra pròpia autoestima.

La  persona que és orgullosa té un alt concepte de si mateix i confia en tot el que fa perquè té la certesa, sovint real, que pot fer-ho tot bé. Acostuma a no escoltar i a minimitzar l’aportació dels altres, perquè pensa que ningú pot fer-ho millor. Se sent imprescindible i no confia en ningú més que en ella mateixa.   Quan l’orgull és excessiu podríem dir que passem a la supèrbia que com explica el psiquiatra Enrique Rojas Marcos “consisteix en concedir-se més mèrits dels que un té. És el parany de l’amor propi: estimar-se molt per sobre del que un val. És falta d’humilitat i per tant, de lucidesa. La supèrbia és la passió desenfrenada sobre si mateix.  És font i origen de molts mals de la conducta i és sobretot una actitud que consisteix en adorar-se a si mateix: les seves notes més característiques són prepotència, presumpció, jactància, vanaglòria, situar-se per sobre de tots el que l’envolten. La intel·ligència fa un judici deformat de si en positiu, que arrossega a sentir-se el centre de tot, un entusiasme que és idolatria personal.”

Imaginem, per exemple, que obtinc  la millor nota en una oposició, com que això m’ha costat molts esforços és just que me’n senti orgullosa, fins i tot ho puc celebrar amb la família i els amics, coi, que m’ho he guanyat!  Ara, si quan ocupo el meu lloc de treball actuo amb condescendència i arrogància amb els companys, perquè òbviament jo sóc millor faig de l’orgull un tret estable en la meva manera de ser i entro de ple en la supèrbia.

I, és clar, si ens mirem a nosaltres mateixos, ara resultarà que no som orgullosos, oi?  Que tots som més aviat humils i modestos i que, en canvi, si que coneixem altres persones orgulloses  o, fins i tot, superbes.  Però siguem honestos, pot ser no arribem als extrems de la supèrbia, però si ens costa demanar perdó, demanar ajut, acceptar que ens hem equivocat , reconèixer els nostres errors, acceptar suggeriments o altres maneres de fer les coses, o som  molt crítics amb els altres o ens costa afalagar-los o admetre que ho estan fent bé, estem bastant a prop de la cara fosca de l’orgull i això ens portarà a un cert malestar… Per això cal treballar-nos a nivell intern per veure aquest orgull camuflat amb cinquanta mil formes diferents que al cap i a la fi ens condueixen totes a la infelicitat. Perquè, una persona orgullosa “no pot millorar”, perquè per a ella tot el que fa està perfecte, quedant estancada sense adonar-se’n. La possibilitat de trencar aquesta creença, és la que dóna la possibilitat de canvi en l’orgullós. “Si no es modera el teu orgull, ell serà el teu càstig” (Dante Alighieri) –

I, sobretot, ull amb la humilitat, en excés no és pas bona i, com ja he dit en altres ocasions, els extrems oposats  de les polaritats es toquen, per tant  l’humilitat sovint és una disfressa genial de l’orgull, però d’això en podem parlar en un altre post.

 

Simple no vol dir ximple i plorar no vol dir ser bleda

Estic cansada dels tòpics que parlen de les diferències entre homes i dones.  Més enllà de que siguin certs o falsos, m’irriten les interpretacions que se’n fan.

Avui m’he proposat desmuntar-ne un parell .  Primer un que sovint atribuïm les dones als homes: “és que són simples!”,  no veuen més enllà dels nassos, no s’adonen del que passa en realitat, tenen el cervell als baixos, funcionen per impulsos, etcètera, etcètera i bla, bla, bla, que és el que ens agrada xerrar i xerrar.

Doncs jo dic, senyores, siguem simples! Si ser simples vol dir estar pendents d’una sola cosa o tasca a l’hora – estan fent mindfullness o atenció plena tan valorada avui-, si vol dir actuar segons sentim –sempre que no impliqui violència- siguem simples. Sentim, no pensem les emocions, no expliquem, no demanem consell quan volem suport, demanem quan necessitem, no neguem quan volem afirmar, no esperem que ens endevinin els pensaments.  Si tenim dubtes preguntem, no imaginem, no interpretem, no ens fem mala sang  sense conèixer la realitat de les coses que ens passen  i situacions que vivim, sense escoltar les altres versions, els altres mapes mentals de la mateixa historia.   Gairebé us diria, si tenim gana mengem, carai.  Siguem més simples, si us plau!!!

Ser més simples ens facilitarà la vida, cal començar a mirar la simplicitat com una cosa positiva, una avantatge que segons diuen tenen més desenvolupada els homes, tot i que jo crec que, més que del sexe,  depèn de cada persona. D’altra banda, ser simple també requereix un aprenentatge i un esforç, implica aprendre a escoltar el meu cos, a detectar les meves necessitats per satisfer-les. Simple no és sinònim de ximple, no vol dir que no m’adoni de les coses, sinó al contrari vol dir que tinc una gran consciencia de mi mateixa, del que em passa a nivell intern, corporal i emocionalment, i decideixo actuar en conseqüència o no, posar per davant les meves necessitats o no, tenint en compte que si tinc les meves necessitats resoltes, estaré en millors condicions per resoldre les de qui m’estimo, de ser, en definitiva empàtics amb els altres.

I el segon: sovint també es diu que les dones som més emocionals, no se si hi estic d’acord, probablement si, el que si que se és que ens enganxem més a les emocions, les amassem i amassem, com si fossin pa,  fins que queden deformades, plorem per alguna cosa que ens ha passat i finalment per moltes altres que s’hi assemblem, caiem en una profunda tristor i a vegades ens oblidem del seu origen, i en aquest punt podem necessitar l’ajuda dels homes. D’acord no som clares, però, senyors, proveu de llegir entre línies, o entre llàgrimes, no us angoixeu per la presencia d’aquestes, no pretengueu que desapareguin amb una simple resposta vostra a la problemàtica aparent.  No sabeu com d’alliberadores poden ser les llàgrimes!  Ho hauríeu de provar més sovint vosaltres.  Acompanyeu-vos en la nostra emoció, simplement sigueu-hi.

Vaja! Aquest post em sembla que se’m ha anat de les mans.  M’he deixat portar pels pensaments, tan se val,  el que volia dir finalment és que la simplicitat ens ajuda a fer més fàcil el dia a dia i és cert, i ho he dit, però també he dit que cal respecte per l’altre, que la diferencia entre persones és riquesa, i que aquesta simplicitat no ens pot  fer passar per damunt de les emocions, perquè tots en tenim i deixar-les veure de tant en tant és d’allò més reparador.

Al cap i a la fi, el cal és identificar en quin moment estic jo –què estic sentint- , i en funció d’aquest interactuar amb l’altre de la manera més empàtica possible, respectant-me  sempre a mi mateixa.

Apa, aquí ho deixo!

L’acceptació … i el canvi

El pessimista es queixa del vent.
L’optimista espera que canviï.
El realista ajusta les veles al vent.

La paraula acceptació també és a la llista de les paraules amb mala premsa  que jo he anat construint. Ja sigui perquè es confon amb d’altres mots similars, per significats que ha pres de la cultura judeocristiana o per altres motius que desconec. Sigui pel que sigui, el cas és que com que en aquest blog he agafat el costum de dedicar entrades a les paraules amb mala premsa, l’acceptació també se’n mereix un. Aquest,  que intentaré que sigui el més clar i il·lustratiu possible.

Tots a la vida, o si més no jo si,  en alguna ocasió hem patit mal d’amors, o mal d’amistats,que venen a ser el mateix perquè l’amistat és també una forma d’ amor, esclar que hi ha matisos diferents… Així per exemple, un amic o una amiga, per exemple pot tenir moltes amigues més i no passa  (o no hauria de passar) res, mentre que en el cas de la parella tenir molts amants més està bastant mal vist en la majoria del cercles socials.

Jo tenia una amiga que em va costat molt de deixar marxar, volia entendre perquè s’akkunyava de mi, em sentia confosa. Ffns que un dia ho vaig veure clar, encara que em fes mal l’havia de deixar fer el seu camí. No m’agradava però ho havia d’acceptar i estar en pau. Havia intentat parlar-hi, explicar-me i no me’n sortia, per tant també vaig haver d’acceptar que ella no volia o no estava preparada per fer-ho.  Vaig acceptar que se’n anés  però continuo estimant-la i se  que estic preparada per ser-hi si mai decideix tornar a mirar cap a mi o em necessita, sento amb seguretat que no hi haurà recança ni ressentiment de cap mena. Això em dóna una gran satisfacció personal i em fa sentir madura.

Des de llavors l’he trobat a faltar molt.  Recordo cada sopar, dinar o cafè compartits amb nostàlgia, cada conversa i cada confidència que ens vam fer amb complicitat. Però ella devia tenir els seus motius per allunyar-se, encara que jo els desconegui.  He patit per ella,  per si s’equivocava i li feien mal i m’he adonat que no em correspon aquest paper, que ella és adulta. M’he enfadat amb ella i m’he adonat que no hi tinc cap dret. Finalment, he pogut mirar-la des de l’agraïment i veure la seva generositat amb tot el que m’ha donat i que tan debò algun dia em continuï donant, però si no ho acceptaré.

Així és l’acceptació. No és resignació, ni conformisme, ni ràbia, ni tristesa. És conformitat i serenor.  I això, que en aquesta ocasió m’ha costat molt, és fonamental treballar-ho a teràpia: quan acceptem  el nostre passat, una ruptura, etc. ho hem de fer des d’aquesta mirada, no des d’una altra menys generosa i menys objectiva. Hem de mirar els nostres pares amb agraïment, la nostra exparella  –si és el cas- amb agraïment, recordar les coses que ens han donat. Hem de lluitar contra el rancor, apel·lant al nostre bon criteri, ja que la nostra parella la vam escollir nosaltres i per tant no deu ser tant mala persona o no es deu equivocar tant com ara pensem…   Parlo d’una acceptació emocional, no només racional, no n’hi ha prou amb la comprensió, acceptar és anar més enllà, implica un canvi o si més no la capacitat de començar a generar aquest canvi en contraposició a la paràlisi que produïa la lluita constant – que ens desgasta molt i no enfoca l’energia en res que ens sigui útil- o fins i tot la resignació –que implica deixar de lluitar, assumir que res podem fer nosaltres-.

Imaginem, per exemple, que estem a disgust en el nostre lloc de treball podem tenir, bàsicament tres actituds:

Negació (o rebel·lia): m’instal·lo en l’enuig i la queixa contínua, “Què injust!”, “Que he fet jo per merèixer això?”, “Per què jo?”, etc.

 Resignació: “aquí em quedaré tota la vida”, “estic a un pas de la depressió”, “la vida és així de dura” “estic amargat i cada vegada ho estaré més” “sempre em passa el mateix i no hi ha res a fer”, etc.

Acceptació: “A dia d’avui és el que hi ha, les coses estan molt complicades, tot i així penso seguir formant-me i buscant alguna cosa millor, les coses no seran així eternament, per descomptat si em quedo quiet és quan no podré evolucionar , i mentrestant no em queda una altra que acceptar que això és el que hi ha, i intentar que em pertorbi el menys possible “.

El mateix podem fer en cas d’una relació de parella insatisfactòria o, per exemple, amb una amistat com en el meu cas o em moltes altres situacions.

Espero que aquest post us hagi estat útil, tot i que si no fos així ho acceptaré però no em resignaré i en el proper ho faré millor.

La ira, la ràbia, la fúria o l’enuig

Actualment, pocs són els dies en que no topem amb algú enfadat per motius més o menys importants. Podem, per exemple, trobar-nos amb algú que ens parla malament, amb un to malhumorat, sense que nosaltres sapiguem el motiu o, tot i que, nosaltres potser ni tan sols el coneixem. I és que vivim temps convulsos i difícils en que  les expressions d’  ira, d’enuig o de dolor estan a flor de pell, i es fan força incontenibles.

Més enllà d’enfadar-nos per les contrarietats diàries de les quals ja vaig parlar en una entrada anterior, i que finalment, ens suposem únicament una despesa inútil d’energia i ens preocupen excessivament, avui em voldria referir a la ira, la ràbia, la fúria o l’enuig -termes que tot i els matisos diferents que puguin tenir en aquesta entrada utilitzaré com a sinònims- que centrem en altres persones, en les relacions personals i que les pot deteriorar força.

Al principi pot ser que les persones sobre les quals descarreguem l’enuig (companys de feina, parella, fills, amics, etc.) davant el nostre enuig sembla que  ens ” facin cas ” i ràpidament corrin a veure que ens passa, es disculpin fins i tot, però, després, amb el temps, aquestes respostes perden força. L’ altre es defensa, no vol “perdre’s” entre les nostres demandes (per més pertinents que siguin) i confondre’s en els reclams.  Aquesta situació reforça el circuit, perquè l’ enutjat, quan més injusta considera la situació, més abandonat se sent, més s’enfada i pitjor reclama.

Per tant, expressar l’enuig ens fa bé o només ens fereix a nosaltres i als altres? Com sempre, es tracta de saber gestionar-lo, i, sobretot de mirar dins nostre …

Abans de continuar us deixo, novament, amb un conte de Jorge Bucay que m’encanta perquè resulta sorprenentment didàctic i, en el meu cas, recordar-lo sovint ha estat com una alarma per sortir del meu profund enuig cap a fora i sincerar-me amb mi mateixa.

La tristesa i la fúria

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se’n, hi havia una vegada un estany meravellós.

 Era un llac d’aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd s’hi reflectien.

Fins aquell estany màgic i transparent,s’aproparen a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar a l’estany.

La fúria, nerviosa, com sempre està la fúria, es banyà de pressa i més de pressa encara en sortí. Però la fúria és cega, així que, nua i amb presses, es posà, en sortir, la primera roba que trobà. I succeí que no era la seva, sinó la de la tristesa.

Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit, sense consciència del pas del temps, sortí de l’estany. A la vora es trobà que la seva roba ja no hi era. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l’única roba que hi havia vora l’estany, la roba de la fúria.

Expliquen que des d’aleshores, moltes vegades ens trobem amb la fúria, cega, cruel, terrible i empipada, però si prenem temps per a mirar bé, trobem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrera la fúria, en realitat, s’amaga la tristesa. ”

Doncs si, darrera l’enuig, sovint hi ha dolor, tristesa causada per necessitats pròpies que no volem reconèixer o que no sabem satisfer. Pot ser por a perdre alguna cosa, por al  de rebuig, l’exclusió o la discriminació, l’enuig també parla de la impotència que s’experimenta davant la desigualtat de condicions, de la necessitat de reconeixement, d’un profund sentiment d’abandonament, etc. En certa manera, podríem dir que el que fem és el mateix que fan alguns animals quan estan acorralats i es senten amenaçats: n’hi ha que s’inflen , s’estarrufen , obren les ales o un ventall de plomes . Tot per semblar mes grans i més forts .

Existeixen doncs, innombrables matisos que poden estar emmascarats per l’enuig .Quan en teràpia gestalt estem  treballant un situació de ràbia i podem començar a bussejar en l’enuig per una determinada situació, la veritat va apareixent i comencen a desfilar els sentiments de culpa , por , frustració ,etc. És un procés natural, la consciència va sorgint . Continuant amb la teràpia, anem treballant l’acceptació del passat  i la responsabilitat del present i el futur en les relacions personals.

 
.