Arxius mensuals: Desembre de 2013

L’ofensa, com una pedra al pit

Qui m’insulta sempre, no m’ofèn mai. Victor Hugo

piedraCom una pedra al pit, així definia fa poc una client en una sessió de psicoteràpia la sensació de ràbia que sentia davant un fet determinat.  Preciosa i encertada metàfora.  Algú li havia llençat una pedra, en aquest cas força gran i ell lluny d’esquivar-la l’havia allotjat prop del seu cor i allà li generava tota mena  de sensacions corporals –calor, tensió, incomoditat- que es traduïen en un sentiment de ràbia.  Què voleu que us digui? Ja sabeu que m’agraden molt les metàfores i aquesta la trobo preciosa –a més de super útil per a fer un treball a teràpia, de fet, en això estem-.

Gairebé  cada dia, o més sovint del que voldríem, ens llancen pedres, pedretes o rocs –i val a dir, que la mida la determinem nosaltres i no pas el qui la llença-, i amb aquestes pedres –mentre estan a l’aire- poden passar moltes coses…

En el millor dels casos les podem esquivar i van a caure, sense força,  allà o no fan cap mal, és a dir, allò que algú ens fa o diu amb o sense intenció, i que potser en algun moment ens hauria indignat avui no ens ha afectat.  Endavant doncs, seguim amb la nostra vida que no ha passat res.

També pot passar que ens enganxi de ple al cor i ens sentim terriblement ofesos amb qui l’ha llançat i llavors també caben una multitud de respostes, pot ser que entrem en el joc de respondre impulsivament ajudant així a que la situació “surti de mare” i la cosa s’emboliqui força. O bé, pot ser que no responguem però quedi una ferida perquè no hem respost ni agressiva ni assertivament i per tant no hem curat la ferida que s’ha curat sola i malament.  I, ull amb aquestes ferides perquè poden tornar-se a obrir o supurar o infectar-se amb petites noves pedretes, que per si soles no farien gaire mal però que justament cauen on hi tenim la ferida mal curada poden fer-ne.

puñadoLa realitat, però, és que la majoria de les pedres que rebem en el dia a dia no són grans rocs, sinó que son “xinetes” que recollim i guardem, que anem acumulant fins que en tenim una quantitat prou gran, un grapadet que ens omple la mà i això fa que quan ens en tiren una altra, a l’intentar recollir-la ens caiguin totes i es transformin per fusió, o el que sigui, en una de gran que nosaltres dirigim a qui correspongui –si és així encara sort- o qui s’ensopegui a ser allà –que moltes vegades no en té cap culpa- amb tota la força de que som capaços, sense calcular-ne, ni molt menys, l’impacte que tindrà en l’altre

En fi, podria continuar amb la metàfora ja us he dit que la trobo genial,  però suposo que ja heu deduït que la pedra pot ser allò que ens fa sentir ofesos, per això nosaltres en triem la mida, no ens ofenen, sinó que ens ofenem. Les ofenses només tenen efecte si nosaltres donem permís per a que ens afectin, ja ho diu la saviesa popular “dos no es barallen si un no vol” o “no ofèn qui vol sinó qui pot”. L’ofensa és una qüestió de percepció, o no us ha passat mai que en sentir alguna cosa que algú li diu a una altra heu pensat “com es passa a dir-li això” i després us adoneu que l’altra no ho ha viscut igual?

Així doncs, la clau es, com tot en aquesta vida, respondre  quan vulguem, fer-ho perquè volem, fer-ho des de la consciència i decidir-ho des de la llibertat d’escollir.  Si algú ens ofèn, podem contestar-lo amb més o igual intensitat –barallar-nos-hi-, amb menys intensitat –fent veure que no el sentim- o amb una música diferent, amb assertivitat, amb una crítica constructiva que farà que la pedreta no s’acumuli o s’enquisti dins meu. És clar, que aquesta darrera opció a vegades no es pot donar de forma immediata sinó després de deixa-nos sentir l’emoció.

És cert, però que en un nivell excel·lent de maduresa personal gairebé mai ens sentiríem ofesos, us ho imagineu?

Finalment, i parlant de pedres, la bíblia diu”qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”, així doncs, que ningú es pensi que no ofèn, perquè tots ofenem encara que sigui involuntàriament i reconèixer això pot ajudar a fer que el nostre llindar davant la ofensa dels altres augmenti una miqueta.

Visca la diferència!

 “HAS DE SER ÚNIC I DIFERENT, I BRILLAR A LA TEVA MANERA” Lady  Gaga

diversidadComenço una vegada més un post amb un conte que il·lustrarà molt millor que jo el que m’agradaria transmetre-us avui: el valor de la diferència, de la diversitat i la unicitat de cada individu. Ja he escrit anteriorment sobre aquest tema  però des d’un punt de vista diferent, avui el que vull és destacar que el que som està bé i animar-vos a descobrir-ho, buscant aspectes positius d’allò que considereu els vostres defectes, i més important encara, i probablement més difícil, a fer-ho també amb els altres, a trobar el potencial dels defectes dels altres.

Les gerres d’aigua

” Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos grans gerres que penjava als extrems d’un pal i que portava a sobre de les espatlles . Una de les gerres tenia diverses esquerdes , mentre que l’altra era perfecta i conservava tota l’aigua al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa del seu patró, però quan aquest arribava, la gerra trencada només tenia la meitat de l’aigua .

Durant dos anys complerts això va ser així diàriament , per descomptat la gerra perfecta estava molt orgullosa dels seus èxits , ja es sabia perfecta per als fins per als quals va ser creada . Però la pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva imperfecció i se sentia miserable perquè només podia fer la meitat de tot el que se suposava que era la seva obligació .

Després de dos anys , la gerra trencada li va parlar a l’aiguader així , dient-li :
– Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només pots lliurar la meitat de la meva càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de rebre.

L’aiguader , li va dir compassivament:

– Quan tornem a casa vull que miris les bellíssimes flors que creixen al llarg del camí .

vasijas2Així ho va fer la gerra . I en efecte va veure moltíssimes flors belles al llarg, però de totes maneres es sentia afligida perquè al final , només quedava dins de si la meitat de l’aigua que havia de portar .

 L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí ? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d’això . Vaig sembrar llavors de flors a tot el llarg del camí per on vas i tots els dies les has regat i durant dos anys jo he pogut recollir aquestes flors per decorar l’altar del meu Mestre . Si no fossis exactament com ets, amb tot i els teus defectes , no hagués estat possible crear aquesta bellesa . ”

Hem de saber estimar-nos . Estimar-nos sabent allò bo i allò dolent que tenim , sense oblidar cap de les dues coses .  Està bé que vulguem créixer, millorar, canviar, … però sempre hem de partir del  coneixement d’un mateix i de l’acceptació global d’allò que som i, en tot cas, treballar per a l’adquisició de nous recursos, sense renunciar als que tenim i que, ben segur, tenen un costat positiu.

D’altra banda, i sobretot, intentem com l’aiguader entendre que cadascú de nosaltres és bo en alguna cosa, destaca en alguna cosa i si ens pertoca, per exemple, amb els fills, amb els alumnes o amb els nostres col·laboradors, fem-la ben visible, fem que la puguin identificar i fem que se’n sentin orgullosos. No comparem.

Si busquem una metàfora, podríem dir que de la mateixa manera que cada aliment porta uns nutrients diferents que afavoreixen una o altra funció metabòlica nosaltres som bons en unes coses i no en altres. Igualment,  tal com els metges ens recomanen menjar de tot per a sentir-nos bé i està sans, en un equip diferents persones es complementen per assolir, per exemple, un objectiu determinat.

En aquesta societat tan uniformadora hem de començar a entendre que la diversitat és una riquesa, que la individualitat és un capital i com diu una frase de la cantant Taylor  Swift que aquest darrers dies he vist pel facebook  “Si tens la sort de ser diferent no canviïs mai”.