Arxius mensuals: gener de 2014

Sóc tímida, i què?

 

timidesaSóc tímida i estic una mica nerviosa.  Podria ser el començament, sobretot la segona part, de la frase, d’una xerrada davant de públic d’ algú prou honest per a dir-ho, i també d’ algú que dient-t’ho espera la comprensió dels altres davant possibles errors, etc. Possiblement  aconsegueixi aquesta comprensió, però a més també aconseguirà que se’l  jutgi més en la seva exposició, que se l’observi més detalladament en la seva “actuació” si més no els primers minuts de la xerrada, perquè després probablement qui parla es relaxi i qui escolta s’oblidi de la introducció.

I què? Podria ser la resposta d’ algú que espera rebre molt de qui fa la xerrada perquè ha fet un esforç per assistir-hi, i a més, creu que qui està davant seu és expert en un tema determinat i prou “èxits” com per a ser requerit com a ponent. I, segurament té raó, el que passa és que probablement és poc empàtic amb el ponent i/o no és conscient de tot el camí i esforç que ha fet per ser allà davant d’un auditori.

Sigui com sigui, i vagi com vagi cada xerrada, amb la timidesa, com amb qualsevol altra característica personal,  s’hi pot conviure perfectament, tret de casos patològics que no ens ocupen avui.  És una companya de viatge, a vegades més incòmoda del que voldríem però que té la intenció final de protegir-nos, per exemple, de fer el ridícul, segons alguna creença nostra, davant dels altres.  Perquè els tímids busquen l’aprovació personal en els altres, per exemple, el nostre amic de la xerrada basarà la valoració de la mateixa en les opinions dels assistents, que pot ser un criteri vàlid en ocasions però no en altres.

No se si és cert o no, però ben segur que tots hem sentit alguns actors dir que són molt tímids, per tant, podem deduir que la timidesa es pot “superar” –paraula que analitzarem en un altre post perquè no estic segura que res es superi o s’hagi de superar- perquè no hi ha cap altre persona al món que es sotmeti més a les opinions dels altres que els actors, actrius, cantants, etc.  No obstant això, si que podem trobar entre els actors i les actrius uns que són més reservats i no concedeixen tantes entrevistes, etc. i uns altres que no ho són tant.  És a dir, malgrat la timidesa o la tendència a l’introversió podem assolir els objectius que ens proposem, però, segurament no deixem de tenir mal de panxa la nit abans, això no, però aquest mal de panxa serà el que ens farà preparar-nos millor per a enfrontar aquella situació que ens fa por l’endemà.  Això ens farà guanyar seguretat i com que augmentarà la nostra autoestima, ja no ens importaran tant les opinions dels altres i potser ens sentirem menys tímids, tot i que insisteixo les pessigolles a l’estòmac continuaran visitant-nos de tant en tant. Darrera la timidesa també hi ha doncs un alt nivell d’exigència personal i una necessitat de control.

timidesa2Dit això, la timidesa, insisteixo si no és patològica, ens permet desenvolupar altres qualitats, més difícils de trobar en algú extrovertit.  Per exemple, les persones tímides són acceptades socialment perquè no envaeixen el territori dels altres –tots ens hem sentit envaïts alguna vegada per els “reis de la festa” d’una manera barroera i desagradable-, tenen present les emocions alienes, saben escolar  i solen tenir una visió i comprensió més profunda del món. En el seu llibre El do de la timidesa, el doctor Alexander Àvila exposa que aquesta característica personal és una garantia de gentilesa, sensibilitat i autoconsciència. En definitiva, la timidesa ens serveix per a posar límits, pera gaudir del nostre propi espai, de la nostra privacitat.

Per això, jo com el oient de la conferència, també dic  -I què? I què si sóc tímida? Com en tota qualitat humana a gaudir de les avantatges i a treballar amb els inconvenients de la timidesa, perquè si que és cert que per cal que treballem i descobrim que amaga la nostra vergonya, cal que millorem la nostra autoestima, cal que fem un intens treball personal per a veure la nostra timidesa amb amor.

 

El veritable valor de l’anell (o… el meu).

anell

No me’n he pogut estar, tenia una altra entrada mitges, però després d’una de les sessions d’ahir a la tarda, he recordat aquest conte del Jorge Bucay i he decidit compartir-lo amb vosaltres:

Vinc, Mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res , que sóc maldestre i força ruc. ¿Com puc millorar? ¿Què puc fer perquè em valorin més?

El Mestre, sense mirar-lo, li va dir: “Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema.
Potser més tard…”. I, després d’una pausa, va afegir. “ Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta qüestió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar…”.

– E… encantat, mestre –va vacil·lar el jove sentint que, novament, se’l desvalorava i es posposaven les seves necessitats.
–va continuar el mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la esquerra i, donant-lo al noi, va afegir-: Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n’obtinguis la major quantitat possible, i no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.

El jove va agafar l’anell i se’n va anar. Així que va arribar al mercat va començar a oferir l`anell als mercaders, que se`l miraven amb un cert interès fins que el jove deia el que en demanava.
Quan el noi mencionava la moneda d`or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable per prendre`s la molèstia d`explicar-li que una moneda d`or era massa valuosa per donar-la a canvi d`un anell. Amb l`afany d`ajudar, algú va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d`una moneda d`or i va rebutjar l`oferta.

 Desprès d`oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava al mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se`n va tornar.

Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d`or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la serva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut.
Va entrar a l`habitació.
Mestre –va dir-, ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l`anell.
Això que has dit és molt important, jove amic –va contestar el mestre somrient-. Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l`anell. Torna a pujar el teu cavall i vés al joier. ¿Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l`anell i pregunta-li quant te`n donaria. Però no importa el que t`ofereixi: no l`hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.

anell2El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l`anell sota el llum d`oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ara mateix no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d`or pel seu anell.
– ¿Cinquanta-vuit monedes? –va exclamar el jove.
–va explicar el joier-. que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent…

El jove va córrer emocionat cap a casa del mestre per explicar-li el que havia succeït.
Seu- li va dir el mestre després d`escolar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. ¿ Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I, dient, això, es va tornar a posar l`anell al dit petit de la Esquerra.

I és ben bé així amics, som nosaltres mateixos  -i potser alguna persona més-  els experts en saber el nostre valor, perquè sabem tots els detalls de la nostra trajectòria, les ensopegades i també les vegades que ens  hem tornat aixecar, les equivocacions i els encerts, les derrotes i les victòries que hem anat aconseguint, i tot i així ens entossudim a donar el poder de decidir el nostre valor als altres que jutgen sense conèixer, que opinen sense saber i deixem que el seu criteri poc fonamentat o les seves accions tinguin en nosaltres un impacte excessiu, ens sacsegin i ens facin caure en la inseguretat un i altre cop.

Acceptem-nos, reconeixem-nos i valorem-nos!

 

Víctima, agressor o salvador?

victima agrsorAquests darrers dies m’ha vingut a la memòria una de les sessions de la formació de psicoteràpia gestalt en que vam treballar tres personatges o tres rols com preferiu anomenar-los: el de la víctima, el del perseguidor o agressor i el del salvador.  De fet, tots tenim la capacitat de ser molts personatges, per tant  de ser víctima, salvadors i agressors, però un dels tres predomina en cadascú de nosaltres.  El personatge que adoptes et permet sortir de la realitat i justificar-te.

Tot seguit us faig cinc cèntims de cadascun dels personatges:

La víctima: No és responsable de  res i té un fort sentiment d’injustícia, “no m’ho mereixo i no passaré pel dolor i la tristesa”, o d’incapacitat “fes-ho tu que en saps més”.  Normalment, desvia l’energia i agredeix, però quin tipus d’agressió exerceix la víctima?  Sobretot l’acusació, que no deixa de ser una agressió.  La queixa constant és una altra característica de la víctima i segons Hellinger una persona a que és queixa és una persona que ha renunciat a la vida, ja que no passa a l’acció i no fa res. 

L’agressor: Mentre que la irresponsabilitat de la víctima es basa en la no acció, l’agressor és irresponsable en l’acció ja que actua sense responsabilitzar-se del seu acte i no pren ni el dolor ni la culpa.  És la persona que fa mal. Es caracteritza per no ser conscient que ho fa, per la seva falta de remordiments i per caure una vegada i una altra en el paper d’agressor. Un agressor no ha de ser algú que agredeix físicament. Pot ser algú que culpabilitza constantment. Algú que no valora a l’altra persona i li diu que ho fa tot malament. O algú que crida. Tots podem ser-ho de vegades, amb persones concretes, tot i que és un dels rols que més costa identificar en un mateix.

El salvador: Aquest personatge té un nivell molt alt de responsabilitat que pren de l’altre, normalment de la víctima.  L’acció d’aquest rol és bàsicament verbal, en forma de consells, però pot, fins i tot, realitzar accions que corresponen a l’altre.  El salvador es gesta de nen per a salvar els pares i sovint s’oblida d’ell mateix i viu les emocions de l’altre per no enfrontar-se a les seves pròpies. Aquest paper representa el “superman” que es “sent” bé ajudant o salvant persones que considera víctimes, així alimenta el seu petit ego sentint-se important i necessari.

També podríem veure els tres rols com a actituds a la vida o en les relacions personals.

De fet, després buscant informació sobre el tema he vist que des de l’Anàlisi Transaccional, creat per Eric Berne, es parla abastament d’aquest triangle i que més tard s’ha descrit com el triangle de  Karpman, i es podria entendre com un dels jocs psicològics descrits des d’aquesta disciplina.

M’agradaria insistir en el que ja he dit: tots podem jugar els tres papers i moure’ns entre ells amb rapidesa i habilitat. Tot i això, un dels tres predomina en cadascú  i fa que certs tipus de relacions o d’històries es repeteixin a la nostra vida i que, malgrat la incomoditat aparent, ens quedem en la nostra zona de confort, ja que, fins a cert punt, podem predir les conseqüències de la situació.

Ens movem entre aquest tres rols, per exemple, en la quotidianitat quan un dia al vespre en arribar la nostra parella ens queixem que estem cansats –víctima-  i que els nens no paren i no ens fan cas –agressor- i quan la parella “castiga” o pren part en el tema –salvador- correm a defensar –salvador- els nostres nens –víctimes- perquè el que sigui que ha decidit l’altre és excessiu, podent fins i tot agredir-lo verbalment. Se us acudeixen més exemples a vosaltres? Si és així comenteu-los al final perquè no se si l’exemple que he posat és prou clar.

Centrem-nos, però ara en aquell rol predominant en cadascú de nosaltres:

Si honestament m’adono que la meva actitud  davant els altres sol ser de víctima el que hauria de fer és responsabilitzar-me del que em passa i deixar de culpar els altres, hauria de  transitar el dolor o l’emoció que sigui.  En definitiva, la víctima viu en la fantasia, creient-se les seves pròpies queixes i els seus arguments rebuscats, i la base de la salut és diferenciar entre fantasia i realitat.  A més, la víctima amb la seva actitud dóna poder a l’agressor.

Si em reconec com agressor –cosa no massa freqüent a l’inici –  hauria  de connectar amb el nen ferit i maltractat, que probablement porti dins meu i que potser un dia fou una víctima; amb els meus sentiments, això, normalment, resulta més difícil que en el cas de la víctima.

Finalment, si m’identifico com a salvador hauria de deixar de mirar fora per trobar la meva vàlua, de buscar el reconeixement extern, l’aprovació dels altres i de buscar víctimes per salvar malgrat que això suposi el final del meu rol i em faci por. Hauria de reconeixe’m i respectar-me a mi mateixa.

Només em queda convidar-vos a fer aquest exercici de saber quin rol jugueu a la vida i a que intenteu deixar de fer-ho perquè això us permetrà establir relacions més autèntiques i créixer com a persones. És difícil i com en moltes coses hi poden haver recaigudes, però val la pena.