Arxius mensuals: febrer de 2014

Jo no vull ser “normal”

normal 2“El que em molesta és que a vegades per a insultar-me em diuen negre” em va dir un nen gairebé en acabar una sessió.  “Això és perquè la gent té molt mala llet” em va sortir a mi, intervenció no massa terapèutica ja ho se, perquè ni és neutral ni res de tot això, però és espontània i és honesta.  “I llavors el Marc, que és amic meu” va continuar el nen, ” em diu: no passa res ets el meu amic i per a mi és com si fossis normal”, “Què vols dir normal? Li va preguntar el meu client i en Marc es va adonar  de l’arbitrarietat del seu comentari i es va disculpar com va poder.

Tot això en un context del segle vint-i-u a Vilafranca del Penedès i amb nens que fan sisè de primària.  M’està costant de pair i per això he decidit escriure-ho.

Què no estudien geografia aquests nens? I ciències naturals? Que no saben que la espècie humana està formada per diferents ètnies? Segurament que si, però, és clar, això només són coneixements, la realitat no hi té res a veure, la realitat és només el que passa a casa seva i a molt estirar la comarca de l’Alt Penedès.  No cal connectar coneixements estudiats i realitat social, tot plegat els coneixements un cop passat l’examen ja els podem anar oblidant…i així serà si no li posem realitat, no en tingueu cap dubte.  I, mireu, jo confesso que quan estudiava en el moment en que no vaig saber perquè sabia una cosa em vaig bloquejar, en concret va ser amb les derivades i les integrals, sabia la mecànica o la podia aprendre i prou que ho devia fer doncs finalment vaig aprovar, però ja no recordo res de res i recordo haver-me preguntat més d’una vegada, justament això, però per a que coi serveixen les integrals?

No saber fer una integral no ha tingut grans conseqüències a la meva vida mes enllà de la frustració del moment i de la que encara tinc quan hi penso.  Però no entendre la pluralitat de la societat, mirar el món des del nostre melic si que en té, i més actualment en que el món es fa petit i parlem de globalització.  Per tant, no qüestiono el sistema d’ensenyament o l’escola, o com a mínim no nomes això si no el model d’educació i aquí hi tenim molt a veure les famílies que som les que transmetem valors als nens. Som nosaltres qui els transmetem que ser d’una manera és millor que ser d’una altra, que fer determinades activitats és millor que fer-ne unes altres o que aquell nen a qui no li agrada jugar a futbol o mira sèries diferents a les que miren la majoria de nens és estrany, rar o diferent.  Som els pares qui els ensenyem amb els nostres prejudicis a establir una línea entre allò normal i allò que no ho és.  Som nosaltres qui els eduquem en la empatia o no, em la humilitat o en la superioritat. Som nosaltres que definim l’amplitud de la mirada cap al món dels nostres fills i ja en parlarem un altre dia, però val la pena que ens parem a reflexionar-hi amb calma i ho reenfoquem si cal, perquè no ho fem amb les paraules boniques i pensades, si no amb les nostres actituds i creences més interioritzades i sovint del tot inconscients.

normalidad 3I, casualment, la normalitat també és un concepte matemàtic o si voleu estadístic. La distribució normal és una gràfica en forma de campana –de Gauss- on es veu que com es distribueixen els valors d’una determinada variable –per exemple l’alçada- en una determinada mostra o població –per exemple Catalunya, la distribució simètrica i de forma acampanada que ens indica que la majoria dels subjectes ( o objectes ) d’una població determinada no s’aparta molt de la mitjana. A mesura que els subjectes es van apartant més de la mitjana (perquè es passen o perquè no arriben ) van sent cada vegada menys nombrosos. D’alguna manera, doncs, la distribució normal ens remet a la nostra pròpia experiència, ja que si ens fixem en l’alçada de la gent que ens trobem pel carrer , veiem que la majoria de la gent és d’estatura normal –més freqüent , de fet si veiem a algú que s’aparta molt de la mitjana ( del que és habitual ) no passa desapercebut i ens crida l’atenció. Quan diem que algú és molt obert i sociable , el que volem dir és que és més obert i sociable del que és normal , del que solem trobar habitualment , de la mateixa manera que diem que una persona és molt callada quan parla molt menys que la majoria de la gent .

Gairebé sense adonar-nos estem fent judicis relatius al que és normal trobar a la generalitat de les persones: el molt i el poc , o el molt , sobretot aplicats a les característiques de les persones , depenen del que és més freqüent trobar a nostre medi . Si el molt abunda molt , deixa de ser molt per passar a ser normal o freqüent i ja no mereix el molt que solem reservar per al excepcional que ve a ser el rar o infreqüent .
Aquests judicis , i aquesta distribució normal , són relatius a cada població i, per exemple, un pigmeu d’una alçada normal, propera a la mitjana de la seva població i molt freqüent en el seu propi grup , passa a ser molt baixet i excepcional si ho incloem en una població de escandinaus. En ambdós grups , escandinaus i pigmeus , trobarem una distribució normal en alçada , tot i que les mitjanes dels dos grups siguin molt diferents . Així doncs, veiem que el concepte normalitat, si més no, matemàticament és relatiu.

Podem extrapolar el concepte de normalitat a la vessant social i dir que allò normal és el que fa la majoria, el que pensa la majoria.  El concepte “normal ” ens serveix per distingir què és el correcte i l’incorrecte , què està bé i malament, que és moral i inmoral . Però la normalitat serveix, a més , per discriminar totes les persones i grups humans que no s’ajusten als patrons i models que segueix la majoria .

normal 1En la nostra societat la tendència és anar cap a l’homogeneïtzació , la diferència ens espanta . Potser perquè ens han educat amb la por a “l’altre ” , a la desconfiança a qui  no viu com nosaltres , a qui no parla el nostre idioma , …

En lloc de valorar la diferència perquè ens enriqueix , ens serveix per definir , per etiquetar , per discriminar entre nosaltres. Aquell diferent no és normal

No obstant això , aquest concepte de normalitat canvia segons les cultures i les generacions . El que és “normal ” per a mi pot no ser-ho per a una dona sahrauí o per una dona japonesa . La normalitat, de fet,  canvia no només segons les zones geogràfiques, sinó també segons les èpoques històriques , la classe social , l’ètnia , el gènere …. i les circumstàncies personals. I a més , cada un de nosaltres té també una idea particular de coses que són ” normals” i coses que no ho són . I no sempre coincideix amb el concepte de ” normalitat ” de la nostra comunitat .

No tothom s’adapta a la norma de la mateixa manera. Tots acceptem algunes normalitats i no d’altres, trenquem amb normalitats en determinades èpoques de la nostra vida  i en altres les assumim … Ens costa més assumir normes que ens han estat imposades i ens costa menys quan participem en la seva elaboració i aprovació .

Però sincera i afortunadament, som molts els anormals . Jo busco entre els meus amics i familiars gent ” normal” i no en trobo . Tots els meus amics i amigues tenen alguna excentricitat en el caràcter , o en el passat . Tenen un costat fosc , un vici secret, una mania obsessiva , una fòbia absurda , una passió estranya , un costum irracional o una debilitat inconfessable . Així que , on són els i les normals ? .

La normalitat és un concepte arbitrari , que ens serveix com a mecanisme per  a homogeneïtzar i que, sovint, es vol  imposar com si fos una llei divina o un fet completament natural . És clar que també hi ha qui associa la normalitat amb la mediocritat, amb la conformitat i afirma que els grans genis per a ser-ho han fugit de la “normalitat”.

Per tant, em reafirmo en el títol, si és que existeix la normalitat, jo no vull ser normal i us desitjo a tots que tampoc ho sigueu, que sigueu únics!

El mestre i l’escorpí

Un mestre oriental, qescorpiuan va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua.
Quan ho va fer, l’escorpí el va picar. Per la reacció al dolor, el mestre el va deixar anar, i l’animal va caure a l’aigua i de nou estava ofegant-se.

El mestre va intentar treure’l una altra vegada, i una altra l’escorpí el va picar.

Algú que ho havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir: “Perdoni … però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenti treure’l de l’aigua el picarà?”.

El mestre va respondre: “La naturalesa de l’escorpí és picar, i això no canviarà la meva, que és ajudar”.
I llavors, ajudant-se d’una fulla, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida.

No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal, només pren precaucions.  Sigues tu mateix/a!

Guanya’t la fama i posa’t a jeure

etiquetesEl refranyer popular és molt savi, d’això no n’hi cap dubte, i el del títol no n’és cap excepció, si no, pensem per exemple en alguns cantants que després d’un parell de treballs bons passats uns anys, si continuem cantant i composant cançons, no són de la mateixa qualitat –o del mateix estil-, tot i que els seus seguidors incondicionals no ho vegin o no ho vulguin veure. Evidentment costa mantenir un alt nivell de qualitat al llarg del temps.  Però en podem fer una altra lectura, i es la que el que ens costa és acceptar el canvi, l’evolució en les coses, en les persones, en els artistes quan ens n’hem  format una opinió o una idea, dit més clarament quan els hem etiquetat.

Avui, m’ha vingut al cap aquest refrany pensant en un nen.  Un nen que em consta que s’esforça a canviar molt i molt, i en canvi, el seu entorn no veu cap canvi.  La fama que s’ha guanyat no és precisament bona, és clar, si no, no li caldria aquest esforç per canviar i l’entorn li retorna una i altra vegada que el seu esforç no serveix per a res, que no pot veure’l.  Passi el que passi  a l’escola, o potser a casa amb els germans sempre segueix carregant amb la culpa ell.  No l’escoltem quan intenta parlar i explicar-se una i altra vegada, fins que es cansi.  No costa gaire imaginar-se que li passarà aquest nen si aquesta situació “m’esforço per canviar i no me’n surto” s’allarga massa en el temps, llençarà la tovallola i en una mena de profecia autocomplerta farà allò que l’entorn espera d’ell ,tornant al comportament que ha intentat deixar enrere sense èxit. Tot plegat, és així que es fixen en el!, si fa les coses bé no se n’adona ningú, i entrarà en una mena d’espiral perillosa si es manté. És l’anomenat efecte Pigmalió.

Voler canviar és una decisió valenta, potser incòmode perquè implica sortir de la zona de confort, d’allò conegut. Es tot un repte personal, però com que som éssers socials l’entorn també hi juga un paper important, especialment si parlem de nens que busquen en l’adult de referència un reconeixement i un afecte. És per això que hem d’esforçar-nos en veure la persona cada dia com si fos la primera vegada que la veiem, que en lloc de dir que aquest nen és agressiu nomes podem dir que avui està sent agressiu i demà és possible que no ho sigui, així cada dia tindrà una nova oportunitat per canviar.  Si això ens resulta massa complicat, ja que les etiquetes ens faciliten la vida, llavors esforcem-nos en fer-ho de tant en tant, en acceptar que els nostres judicis no són veritats absolutes, qüestionem-los.

etiquetes2Pensem, per exemple, en llibres que per exemple no ens enganxaven al primer capítol, però pel que sigui hem decidit continuar llegint i finalment ens han atrapat, o en d’altres que en la segona lectura hem entès més profundament, hem descobert nous detalls.  Si donem oportunitats als llibres perquè no fer-ho amb les persones? O és que no ens ha passat mai allò de que algú  al principi no ens queia bé i després ens hem adonat que és una bellíssima persona, a més de divertida, simpàtica,etc? Potser fins i tot algun cop ens ho han dit a nosaltres… Doncs, això no té perquè ser una excepció, ens podem equivocar amb cada persona si ens quedem amb la primera, segona o tercera impressió.

Reflexionem un segon, si posem etiquetes a persones que coneixem poc el risc d’equivocar-nos és alt però al cap i a la fi possiblement no afecti ni a la persona ni a nosaltres que com a màxim perdem l’oportunitat de si algun dia podem conèixer-la millor fer-ho de forma autèntica i sense prejudicis. En canvi, si etiquetem  negativament persones properes a nosaltres com poden ser fills, pares o bons amics, patim nosaltres perquè els estimem i no voldríem que li pengés del coll aquell qualificatiu i pateix l’etiquetat perquè viu amb aquest límit i se’l creu.  Si continuem amb el grau de proximitat emocional de la persona etiquetada arribem a nosaltres mateixos, perquè jo també penjo del meu propi coll o m’enganxo al pit, etiquetes que em limiten, així que podem també aplicar el mateix qüestionament amb nosaltres mateixos, som així avui i potser ho hem estat fins avui però demà podem ser diferents.

mirada netaEspero doncs que el nen que ha motivat avui aquesta entrada tingui encara moltes oportunitats de canviar i que l’entorn sigui prou empàtic per permetre-ho, per mirar-lo cada dia amb els ulls ben nets.