Arxius mensuals: Març de 2014

L’opinió dels altres

asevellnoi2Un vell i un jove viatjaven amb un ase . En arribar al llogaret caminant al costat de l’animal , els nens de l’escola van riure en veure’ls passar dient :

– Mira aquests ximples , tenen un ase robust i van caminant , almenys el vell podria muntar en ell.

 

En escoltar els nens , els homes van pensar que haurien de seguir el consell , doncs aviat arribarien a una altra població i la gent es tornaria a riure d’ells . Així doncs , el vell es va muntar a l’ase i el jove va caminar darrere .
Llavors van trobar un grup de gent que mirant-los que va dir :

– Mireu ! L’home vell muntat en l’ase i el pobre noi caminant .
Així que van canviar llocs , l’home vell va caminar i el jove va muntar al ruc .
Llavors un altre grup de gent es va acostar i va dir :

– Mira que noi més arrogant ! Potser el vell és el seu pare o el seu mestre , i va caminant mentre el jove va muntat en l’ase . Això és contrari a tota norma .

Què podien fer ara ? Tots dos van decidir provar l’única possibilitat restant : seure tots dos al ruc . Així que van muntar tots dos en ell.
Llavors un altre grup es va acostar i va dir :

– Mireu quina gent tan violenta ! El pobre ruc està gairebé mort , seria millor que el carreguessin ells a les seves espatlles .

asevellnoiAixí que una altra vegada van discutir i van decidir portar al ruc a coll , ja que d’una altra manera la gent del poble veí els tractaria de ximples . Per tant , van tallar un bambú , van penjar al ruc de les potes i el van carregar . El pobre animal va tractar de rebel• lar-se – com qualsevol ruc ho faria – i d’escapar , ja que no era un fanàtic de la societat i no creia en l’opinió dels altres . Però els dos homes estaven obstinats i el van forçar , així que el ruc es va doblegar .

Precisament van creuar el pont per arribar al llogaret quan una multitud es va reunir en entorn seu i va exclamar :

– Mireu a aquests ximples ! Mai han existit idiotes semblants , en comptes de muntar el ruc el porten a sobre. S’hauran tornat bojos ?

El ruc mentrestant es va començar a posar inquiet, tan inquiet que va saltar i va caure des del pont al riu , morint de seguida . Tots dos van baixar al riu i al costat l’animal mort l’home vell va parlar al noi , perquè aquesta no és una història ordinària , el vell era un mestre Sufí , i el jove seu deixeble .
El vell va dir :

– Mira , així com el ruc , tu estaràs mort si escoltes massa la opinió dels altres . No et preocupis dels altres , ja que ells són molts i tenen la seva pròpia ment , per tant, diran sempre coses diferents . Si continues escoltant als altres i no escoltes el teu propi centre íntim , seràs portat d’un costat a l’altre . Escolta la teva veu interior , sent-la i mou-te d’acord amb ella .

Gràcies por!

miedo a los cambios

No és valent qui no té por, sinó qui sap conquerir-la. Nelson Mandela

“És que jo que sempre he criticat que la gent és molt conformista ara m’adono que tot em fa por, els canvis em fan por.”  Això m’explicava un client l’altre dia, i jo li vaig dir, “a mi també me fan por els canvis i m’ imagino que a tothom li fan por”.

El tema no és tenir por o no tenir-ne, sinó com mirem aquesta por, quin poder li donem, de quina manera ens acompanya.  La por és una emoció caracteritzada per un intens  sentiment, habitualment desagradable, provocat per la percepció d’un perill, real o suposat. Per tant la por ens protegeix, si no haguessin tingut por al llarg de l’evolució de l’espècie probablement ens hauríem extingit, de la mateixa manera si no sentim por avui davant de certes situacions ens posaríem de ben segur en riscos diversos, ja siguin físics, socials, etc.

Norberto Levy ho explica amb una metàfora molt aclaridora en el seu llibre “La saviesa de les emocions”, la por és com la llum que s’encenia al tauler de comandaments del nostre cotxe i que indicava, per exemple, que hi havia poca benzina en el dipòsit. Tots sabem que el problema no era la llum vermella, sinó que aquesta llum era un aliat extraordinari que ens informava que hi havia poc combustible i necessitàvem resoldre aquest problema. Per tant, vam aprendre a aprofitar aquest senyal, quan la llum vermella s’encenia, agraíem la informació que ens brindava i tractàvem de resoldre la situació que ens mostrava: aturant el cotxe a la primera benzinera i omplint el dipòsit. Aprofitem la llum vermella, no la acusem ni la convertim en el problema, sinó que la utilitzem per resoldre el problema.  Si no ho fèiem quedàvem aturats a la carretera.  Doncs amb la por, el que acostumem a fer és a obviar la senyal, la llum, la neguem i quedem aturats a la carretera, ja sigui perquè parem immediatament quan s’encén la llum o perquè continuem sense  tenir-la en compte i posar benzina. Cal doncs, realitzar un aprenentatge per tal d’aprofitar l’emoció de por de la mateixa manera que ho fèiem amb la llum vermella del tauler de comandaments.

cambios dosSegons, el mateix autor si l’ observem amb deteniment la por és un senyal que indica que hi ha una desproporció entre la magnitud de l’amenaça a què ens enfrontem i els recursos que tenim per resoldre-la –els kilòmetres que volem fer i la benzina que ens queda-, però no tots disposem dels mateixos recursos per afrontar la mateixa amenaça, per tant, mirat des d’aquest punt de vista no hi ha ni covards ni valents.  Si desenvolupem els recursos que ens falten per enfrontar una situació determinada la por desapareixerà de la mateixa manera que si no tinguéssim determinats recursos necessaris per enfrontar una situació la por apareixeria. En aquest sentit un aspecte  important, el principal és reconèixer els propis recursos d’una forma adequada.

Com que la por ha estat catalogada com una emoció negativa, també ens pot passar que haguem après a negar-la i anestesiar-la i que diguem “jo no tinc por” tot i que no disposem de les eines per superar determinada situació i anem de cara a l’amenaça sense percebre la senyal que és la por i per tant anem directes a estrellar-nos.  És com si tapéssim el tauler de comandaments per no veure la llum.

Així doncs i com a resum, penso que cal aprofitar la por per preparar-nos per poder assumir amb garanties d’èxit els reptes, per a poder fer realitat els nostres somnis. Cal mirar la por des d’una perspectiva positiva i en última instància fer el que sigui malgrat la por, amb la por, perquè en aquest món no hi ha certeses però fora de la nostra zona còmoda i segura hi ha més oportunitats que perills.

L’arbre i el nen

nino-en-el-arbolAquest trist conte que té centenars d’anys et dirà millor que jo el que vull explicar :

“Hi havia una vegada , als afores d’un poble , un arbre enorme i bell que vivia regalant a tots els que s’acostaven la frescor de la seva ombra , l’aroma de les seves flors i l’increïble cant dels ocells que niaven entre les seves branques

L’arbre era estimat per tots , però  especialment pels nens, que s’enfilaven pel tronc i es balancejaven entre les branques amb la seva complicitat complaent . Si bé l’  arbre estimava tota a gent , hi havia un nen que era el seu preferit.

Apareixia  sempre al capvespre , quan els altres s’anaven

– Hola , amiguet – deia l’arbre , i amb gran esforç baixava seves branques a terra per ajudar al nen a enfilar-s’hi , permetent a més tallar alguns dels seus brots verds per fer-se una corona de fulles encara l’estrip li fes mal una mica. El noi es balancejava amb ganes i li explicava a l’arbre les coses que li passaven a casa .
Gairebé d’un dia per l’altre , el nen es va tornar adolescent i va deixar de visitar l’arbrel. Va passar el temps . i de sobte , una tarda , l’arbre el va veure caminant a la llunyania i el va cridar amb entusiasme :
– Amic … amic … Vine , acosta’t … Quant fa que no vens … Enfila’t  i xerrem .
– No tinc temps per estupideses -va dir el noi .
-Però … gaudíem tant junts quan eres petit …
-Abans no sabia que necessitava diners per viure , ara busco diners Tens diners per donar-me ?
L’arbre es va entristir una mica, però es va refer de seguida .
– No tinc diners , però tinc les meves branques plenes de fruits .Podries pujar  agafar-ne uns quants , vendre’ls i obtenir els diners que necessites …
– Bona idea -va dir el noi , i va pujar per la branca que l’arbre li va allargar perquè grimpés com quan era petit .
I va arrencar tots els fruits de l’arbre , inclosos els que encara no estaven madurs . Va omplir amb ells unes bosses d’arpillera i se’n va anar al mercat .
L’arbre es va sorprendre que el seu amic no li digués ni gràcies , però va  deduir que tindria urgència per arribar abans que tanquessin els compradors .
Van passar deu anys fins que l’arbre va veure passar una altra vegada al seu amic.Era ja un adult .

– Que gran ets -li va dir emocionat -, vine , puja com quan eres nen , explica m de tu .
-No entens res , com per enfilar estic jo … El que necessito és una casa . Podries potser donar-me una ?
L’arbre va pensar uns minuts .
– No, però les meves branques són fortes i elàstiques . Podries fer una casa molt resistent amb elles .
El jove va sortir corrent amb la cara il·luminada . Una hora més tard , amb una serra va tallar cadascuna de les seves branques , tant les seques com les verdes .

L’arbre va sentir el dolor , però no es va queixar . No volia que el seu amic es sentís culpable .
L’arbre va guardar silenci fins que  va acabar la poda i després va veure el jove allunyar-se esperant inútilment  una mirada o gest de gratitud que mai va succeir .
Amb el tronc  nu , l’arbre es va anar assecant . Era massa vell per fer créixer  novament branques i fulles que l’ alimentessin . Potser per això , perquè ja estava vell quan el va veure venir , anys després , només va dir :
– Hola . Què necessites aquest cop ?
-Vull viatjar . Però , què pots tu fer? Ja no tens branques ni fruits que serveixin per vendre .
– Tan se val, fill -va dir l’arbre – , pots tallar el meu tronc … amb ell potser aconsegueixis construir una canoa per recórrer el món a plaer .
– Bona idea – va dir l’home .
Hores després va tornar amb una destral i va talar l’arbre . Va fer la seva canoa i va marxar.
Del vell arbre va quedar tan sols la petita soca arran de terra.

Diuen que l’arbre encara espera el retorn del seu amic perquè li expliqui alguna cosa del seu viatge . Mai es va adonar que ja no tornaria . El nen ha crescut , però tristament s’ha tornat un home d’aquests que mai tornen a on no hi ha res més per prendre. L’arbre espera , buit , tot i que sap que no té res més per donar