Sóc tímida, i què?

 

Sóc tímida i estic una mica nerviosa.  Podria ser el començament, sobretot la segona part, de la frase, d’una xerrada davant de públic d’ algú prou honest per a dir-ho, i també d’ algú que dient-t’ho espera la comprensió dels altres davant possibles errors, etc. Possiblement  aconsegueixi aquesta comprensió, però a més també aconseguirà que se’l  jutgi més en la seva exposició, que se l’observi més detalladament en la seva “actuació” si més no els primers minuts de la xerrada, perquè després probablement qui parla es relaxi i qui escolta s’oblidi de la introducció.

I què? Podria ser la resposta d’ algú que espera rebre molt de qui fa la xerrada perquè ha fet un esforç per assistir-hi, i a més, creu que qui està davant seu és expert en un tema determinat i prou “èxits” com per a ser requerit com a ponent. I, segurament té raó, el que passa és que probablement és poc empàtic amb el ponent i/o no és conscient de tot el camí i esforç que ha fet per ser allà davant d’un auditori.

Sigui com sigui, i vagi com vagi cada xerrada, amb la timidesa, com amb qualsevol altra característica personal,  s’hi pot conviure perfectament, tret de casos patològics que no ens ocupen avui.  És una companya de viatge, a vegades més incòmoda del que voldríem però que té la intenció final de protegir-nos, per exemple, de fer el ridícul, segons alguna creença nostra, davant dels altres.  Perquè els tímids busquen l’aprovació personal en els altres, per exemple, el nostre amic de la xerrada basarà la valoració de la mateixa en les opinions dels assistents, que pot ser un criteri vàlid en ocasions però no en altres.

No se si és cert o no, però ben segur que tots hem sentit alguns actors dir que són molt tímids, per tant, podem deduir que la timidesa es pot “superar” –paraula que analitzarem en un altre post perquè no estic segura que res es superi o s’hagi de superar- perquè no hi ha cap altre persona al món que es sotmeti més a les opinions dels altres que els actors, actrius, cantants, etc.  No obstant això, si que podem trobar entre els actors i les actrius uns que són més reservats i no concedeixen tantes entrevistes, etc. i uns altres que no ho són tant.  És a dir, malgrat la timidesa o la tendència a l’introversió podem assolir els objectius que ens proposem, però, segurament no deixem de tenir mal de panxa la nit abans, això no, però aquest mal de panxa serà el que ens farà preparar-nos millor per a enfrontar aquella situació que ens fa por l’endemà.  Això ens farà guanyar seguretat i com que augmentarà la nostra autoestima, ja no ens importaran tant les opinions dels altres i potser ens sentirem menys tímids, tot i que insisteixo les pessigolles a l’estòmac continuaran visitant-nos de tant en tant. Darrera la timidesa també hi ha doncs un alt nivell d’exigència personal i una necessitat de control.

Dit això, la timidesa, insisteixo si no és patològica, ens permet desenvolupar altres qualitats, més difícils de trobar en algú extrovertit.  Per exemple, les persones tímides són acceptades socialment perquè no envaeixen el territori dels altres –tots ens hem sentit envaïts alguna vegada per els “reis de la festa” d’una manera barroera i desagradable-, tenen present les emocions alienes, saben escolar  i solen tenir una visió i comprensió més profunda del món. En el seu llibre El do de la timidesa, el doctor Alexander Àvila exposa que aquesta característica personal és una garantia de gentilesa, sensibilitat i autoconsciència. En definitiva, la timidesa ens serveix per a posar límits, pera gaudir del nostre propi espai, de la nostra privacitat.

Per això, jo com el oient de la conferència, també dic  -I què? I què si sóc tímida? Com en tota qualitat humana a gaudir de les avantatges i a treballar amb els inconvenients de la timidesa, perquè si que és cert que per cal que treballem i descobrim que amaga la nostra vergonya, cal que millorem la nostra autoestima, cal que fem un intens treball personal per a veure la nostra timidesa amb amor.

 

Sponsored Post Sponsored Post Menu More Info Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

Register now

El veritable valor de l’anell (o… el meu).

No me’n he pogut estar, tenia una altra entrada mitges, però després d’una de les sessions d’ahir a la tarda, he recordat aquest conte del Jorge Bucay i he decidit compartir-lo amb vosaltres:

– Vinc, Mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i força ruc. ¿Com puc millorar? ¿Què puc fer perquè em valorin més?

El Mestre, sense mirar-lo, li va dir: “Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema.
Potser més tard…”. I, després d’una pausa, va afegir. “ Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta qüestió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar…”.

– E… encantat, mestre –va vacil·lar el jove sentint que, novament, se’l desvalorava i es posposaven les seves necessitats.
– Bé –va continuar el mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la mà esquerra i, donant-lo al noi, va afegir-: Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n’obtinguis la major quantitat possible, i no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.

El jove va agafar l’anell i se’n va anar. Així que va arribar al mercat va començar a oferir l`anell als mercaders, que se`l miraven amb un cert interès fins que el jove deia el que en demanava.
Quan el noi mencionava la moneda d`or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable per prendre`s la molèstia d`explicar-li que una moneda d`or era massa valuosa per donar-la a canvi d`un anell. Amb l`afany d`ajudar, algú va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d`una moneda d`or i va rebutjar l`oferta.

 Desprès d`oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava al mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se`n va tornar.

Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d`or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la serva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut.
Va entrar a l`habitació.
– Mestre –va dir-, ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l`anell.
– Això que has dit és molt important, jove amic –va contestar el mestre somrient-. Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l`anell. Torna a pujar el teu cavall i vés al joier. ¿Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l`anell i pregunta-li quant te`n donaria. Però no importa el que t`ofereixi: no l`hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l`anell sota el llum d`oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
– Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ara mateix no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d`or pel seu anell.
– ¿Cinquanta-vuit monedes? –va exclamar el jove.
– Sí –va explicar el joier-. Sé que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent…

El jove va córrer emocionat cap a casa del mestre per explicar-li el que havia succeït.
– Seu- li va dir el mestre després d`escolar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. ¿ Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I, dient, això, es va tornar a posar l`anell al dit petit de la mà Esquerra.

I és ben bé així amics, som nosaltres mateixos  -i potser alguna persona més-  els experts en saber el nostre valor, perquè sabem tots els detalls de la nostra trajectòria, les ensopegades i també les vegades que ens  hem tornat aixecar, les equivocacions i els encerts, les derrotes i les victòries que hem anat aconseguint, i tot i així ens entossudim a donar el poder de decidir el nostre valor als altres que jutgen sense conèixer, que opinen sense saber i deixem que el seu criteri poc fonamentat o les seves accions tinguin en nosaltres un impacte excessiu, ens sacsegin i ens facin caure en la inseguretat un i altre cop.

Acceptem-nos, reconeixem-nos i valorem-nos!

 

Víctima, agressor o salvador?

Aquests darrers dies m’ha vingut a la memòria una de les sessions de la formació de psicoteràpia gestalt en que vam treballar tres personatges o tres rols com preferiu anomenar-los: el de la víctima, el del perseguidor o agressor i el del salvador.  De fet, tots tenim la capacitat de ser molts personatges, per tant  de ser víctima, salvadors i agressors, però un dels tres predomina en cadascú de nosaltres.  El personatge que adoptes et permet sortir de la realitat i justificar-te.

Tot seguit us faig cinc cèntims de cadascun dels personatges:

La víctima: No és responsable de  res i té un fort sentiment d’injustícia, “no m’ho mereixo i no passaré pel dolor i la tristesa”, o d’incapacitat “fes-ho tu que en saps més”.  Normalment, desvia l’energia i agredeix, però quin tipus d’agressió exerceix la víctima?  Sobretot l’acusació, que no deixa de ser una agressió.  La queixa constant és una altra característica de la víctima i segons Hellinger una persona a que és queixa és una persona que ha renunciat a la vida, ja que no passa a l’acció i no fa res. 

L’agressor: Mentre que la irresponsabilitat de la víctima es basa en la no acció, l’agressor és irresponsable en l’acció ja que actua sense responsabilitzar-se del seu acte i no pren ni el dolor ni la culpa.  És la persona que fa mal. Es caracteritza per no ser conscient que ho fa, per la seva falta de remordiments i per caure una vegada i una altra en el paper d’agressor. Un agressor no ha de ser algú que agredeix físicament. Pot ser algú que culpabilitza constantment. Algú que no valora a l’altra persona i li diu que ho fa tot malament. O algú que crida. Tots podem ser-ho de vegades, amb persones concretes, tot i que és un dels rols que més costa identificar en un mateix.

El salvador: Aquest personatge té un nivell molt alt de responsabilitat que pren de l’altre, normalment de la víctima.  L’acció d’aquest rol és bàsicament verbal, en forma de consells, però pot, fins i tot, realitzar accions que corresponen a l’altre.  El salvador es gesta de nen per a salvar els pares i sovint s’oblida d’ell mateix i viu les emocions de l’altre per no enfrontar-se a les seves pròpies. Aquest paper representa el “superman” que es “sent” bé ajudant o salvant persones que considera víctimes, així alimenta el seu petit ego sentint-se important i necessari.

També podríem veure els tres rols com a actituds a la vida o en les relacions personals.

De fet, després buscant informació sobre el tema he vist que des de l’Anàlisi Transaccional, creat per Eric Berne, es parla abastament d’aquest triangle i que més tard s’ha descrit com el triangle de  Karpman, i es podria entendre com un dels jocs psicològics descrits des d’aquesta disciplina.

M’agradaria insistir en el que ja he dit: tots podem jugar els tres papers i moure’ns entre ells amb rapidesa i habilitat. Tot i això, un dels tres predomina en cadascú  i fa que certs tipus de relacions o d’històries es repeteixin a la nostra vida i que, malgrat la incomoditat aparent, ens quedem en la nostra zona de confort, ja que, fins a cert punt, podem predir les conseqüències de la situació.

Ens movem entre aquest tres rols, per exemple, en la quotidianitat quan un dia al vespre en arribar la nostra parella ens queixem que estem cansats –víctima-  i que els nens no paren i no ens fan cas –agressor- i quan la parella “castiga” o pren part en el tema –salvador- correm a defensar –salvador- els nostres nens –víctimes- perquè el que sigui que ha decidit l’altre és excessiu, podent fins i tot agredir-lo verbalment. Se us acudeixen més exemples a vosaltres? Si és així comenteu-los al final perquè no se si l’exemple que he posat és prou clar.

Centrem-nos, però ara en aquell rol predominant en cadascú de nosaltres:

Si honestament m’adono que la meva actitud  davant els altres sol ser de víctima el que hauria de fer és responsabilitzar-me del que em passa i deixar de culpar els altres, hauria de  transitar el dolor o l’emoció que sigui.  En definitiva, la víctima viu en la fantasia, creient-se les seves pròpies queixes i els seus arguments rebuscats, i la base de la salut és diferenciar entre fantasia i realitat.  A més, la víctima amb la seva actitud dóna poder a l’agressor.

Si em reconec com agressor –cosa no massa freqüent a l’inici –  hauria  de connectar amb el nen ferit i maltractat, que probablement porti dins meu i que potser un dia fou una víctima; amb els meus sentiments, això, normalment, resulta més difícil que en el cas de la víctima.

Finalment, si m’identifico com a salvador hauria de deixar de mirar fora per trobar la meva vàlua, de buscar el reconeixement extern, l’aprovació dels altres i de buscar víctimes per salvar malgrat que això suposi el final del meu rol i em faci por. Hauria de reconeixe’m i respectar-me a mi mateixa.

Només em queda convidar-vos a fer aquest exercici de saber quin rol jugueu a la vida i a que intenteu deixar de fer-ho perquè això us permetrà establir relacions més autèntiques i créixer com a persones. És difícil i com en moltes coses hi poden haver recaigudes, però val la pena.

L’ofensa, com una pedra al pit

Qui m’insulta sempre, no m’ofèn mai. Victor Hugo

Com una pedra al pit, així definia fa poc una client en una sessió de psicoteràpia la sensació de ràbia que sentia davant un fet determinat.  Preciosa i encertada metàfora.  Algú li havia llençat una pedra, en aquest cas força gran i ell lluny d’esquivar-la l’havia allotjat prop del seu cor i allà li generava tota mena  de sensacions corporals –calor, tensió, incomoditat- que es traduïen en un sentiment de ràbia.  Què voleu que us digui? Ja sabeu que m’agraden molt les metàfores i aquesta la trobo preciosa –a més de super útil per a fer un treball a teràpia, de fet, en això estem-.

Gairebé  cada dia, o més sovint del que voldríem, ens llancen pedres, pedretes o rocs –i val a dir, que la mida la determinem nosaltres i no pas el qui la llença-, i amb aquestes pedres –mentre estan a l’aire- poden passar moltes coses…

En el millor dels casos les podem esquivar i van a caure, sense força,  allà o no fan cap mal, és a dir, allò que algú ens fa o diu amb o sense intenció, i que potser en algun moment ens hauria indignat avui no ens ha afectat.  Endavant doncs, seguim amb la nostra vida que no ha passat res.

També pot passar que ens enganxi de ple al cor i ens sentim terriblement ofesos amb qui l’ha llançat i llavors també caben una multitud de respostes, pot ser que entrem en el joc de respondre impulsivament ajudant així a que la situació “surti de mare” i la cosa s’emboliqui força. O bé, pot ser que no responguem però quedi una ferida perquè no hem respost ni agressiva ni assertivament i per tant no hem curat la ferida que s’ha curat sola i malament.  I, ull amb aquestes ferides perquè poden tornar-se a obrir o supurar o infectar-se amb petites noves pedretes, que per si soles no farien gaire mal però que justament cauen on hi tenim la ferida mal curada poden fer-ne.

La realitat, però, és que la majoria de les pedres que rebem en el dia a dia no són grans rocs, sinó que son “xinetes” que recollim i guardem, que anem acumulant fins que en tenim una quantitat prou gran, un grapadet que ens omple la mà i això fa que quan ens en tiren una altra, a l’intentar recollir-la ens caiguin totes i es transformin per fusió, o el que sigui, en una de gran que nosaltres dirigim a qui correspongui –si és així encara sort- o qui s’ensopegui a ser allà –que moltes vegades no en té cap culpa- amb tota la força de que som capaços, sense calcular-ne, ni molt menys, l’impacte que tindrà en l’altre

En fi, podria continuar amb la metàfora ja us he dit que la trobo genial,  però suposo que ja heu deduït que la pedra pot ser allò que ens fa sentir ofesos, per això nosaltres en triem la mida, no ens ofenen, sinó que ens ofenem. Les ofenses només tenen efecte si nosaltres donem permís per a que ens afectin, ja ho diu la saviesa popular “dos no es barallen si un no vol” o “no ofèn qui vol sinó qui pot”. L’ofensa és una qüestió de percepció, o no us ha passat mai que en sentir alguna cosa que algú li diu a una altra heu pensat “com es passa a dir-li això” i després us adoneu que l’altra no ho ha viscut igual?

Així doncs, la clau es, com tot en aquesta vida, respondre  quan vulguem, fer-ho perquè volem, fer-ho des de la consciència i decidir-ho des de la llibertat d’escollir.  Si algú ens ofèn, podem contestar-lo amb més o igual intensitat –barallar-nos-hi-, amb menys intensitat –fent veure que no el sentim- o amb una música diferent, amb assertivitat, amb una crítica constructiva que farà que la pedreta no s’acumuli o s’enquisti dins meu. És clar, que aquesta darrera opció a vegades no es pot donar de forma immediata sinó després de deixa-nos sentir l’emoció.

És cert, però que en un nivell excel·lent de maduresa personal gairebé mai ens sentiríem ofesos, us ho imagineu?

Finalment, i parlant de pedres, la bíblia diu”qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”, així doncs, que ningú es pensi que no ofèn, perquè tots ofenem encara que sigui involuntàriament i reconèixer això pot ajudar a fer que el nostre llindar davant la ofensa dels altres augmenti una miqueta.

Visca la diferència!

 “HAS DE SER ÚNIC I DIFERENT, I BRILLAR A LA TEVA MANERA” Lady  Gaga

Començo una vegada més un post amb un conte que il·lustrarà molt millor que jo el que m’agradaria transmetre-us avui: el valor de la diferència, de la diversitat i la unicitat de cada individu. Ja he escrit anteriorment sobre aquest tema  però des d’un punt de vista diferent, avui el que vull és destacar que el que som està bé i animar-vos a descobrir-ho, buscant aspectes positius d’allò que considereu els vostres defectes, i més important encara, i probablement més difícil, a fer-ho també amb els altres, a trobar el potencial dels defectes dels altres.

Les gerres d’aigua

” Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos grans gerres que penjava als extrems d’un pal i que portava a sobre de les espatlles . Una de les gerres tenia diverses esquerdes , mentre que l’altra era perfecta i conservava tota l’aigua al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa del seu patró, però quan aquest arribava, la gerra trencada només tenia la meitat de l’aigua .

Durant dos anys complerts això va ser així diàriament , per descomptat la gerra perfecta estava molt orgullosa dels seus èxits , ja es sabia perfecta per als fins per als quals va ser creada . Però la pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva imperfecció i se sentia miserable perquè només podia fer la meitat de tot el que se suposava que era la seva obligació .

Després de dos anys , la gerra trencada li va parlar a l’aiguader així , dient-li :
– Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només pots lliurar la meitat de la meva càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de rebre.

L’aiguader , li va dir compassivament:

– Quan tornem a casa vull que miris les bellíssimes flors que creixen al llarg del camí .

Així ho va fer la gerra . I en efecte va veure moltíssimes flors belles al llarg, però de totes maneres es sentia afligida perquè al final , només quedava dins de si la meitat de l’aigua que havia de portar .

 L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí ? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d’això . Vaig sembrar llavors de flors a tot el llarg del camí per on vas i tots els dies les has regat i durant dos anys jo he pogut recollir aquestes flors per decorar l’altar del meu Mestre . Si no fossis exactament com ets, amb tot i els teus defectes , no hagués estat possible crear aquesta bellesa . ”

Hem de saber estimar-nos . Estimar-nos sabent allò bo i allò dolent que tenim , sense oblidar cap de les dues coses .  Està bé que vulguem créixer, millorar, canviar, … però sempre hem de partir del  coneixement d’un mateix i de l’acceptació global d’allò que som i, en tot cas, treballar per a l’adquisició de nous recursos, sense renunciar als que tenim i que, ben segur, tenen un costat positiu.

D’altra banda, i sobretot, intentem com l’aiguader entendre que cadascú de nosaltres és bo en alguna cosa, destaca en alguna cosa i si ens pertoca, per exemple, amb els fills, amb els alumnes o amb els nostres col·laboradors, fem-la ben visible, fem que la puguin identificar i fem que se’n sentin orgullosos. No comparem.

Si busquem una metàfora, podríem dir que de la mateixa manera que cada aliment porta uns nutrients diferents que afavoreixen una o altra funció metabòlica nosaltres som bons en unes coses i no en altres. Igualment,  tal com els metges ens recomanen menjar de tot per a sentir-nos bé i està sans, en un equip diferents persones es complementen per assolir, per exemple, un objectiu determinat.

En aquesta societat tan uniformadora hem de començar a entendre que la diversitat és una riquesa, que la individualitat és un capital i com diu una frase de la cantant Taylor  Swift que aquest darrers dies he vist pel facebook  “Si tens la sort de ser diferent no canviïs mai”.

Reflexions sobre l’orgull

“A ulls de l’infinit, tot orgull no és més que pols i cendra” Lleó Tolstoi

 Un cop més el post que avui us presento te connotacions semàntiques importants, per tant apunto dues paraules més a la meva llista de paraules amb mala premsa, tot i que, les dues d’avui més que mala premsa jo diria que  tenen una premsa ambigua i contradictòria.  Són les paraules orgull i humilitat.  Ambdues bones i dolentes al mateix temps.  Tot seguit, però parlarem sobretot de la primera.

“És per a mi motiu d’orgull…”. “Em sento molt orgullós de poder-vos presentar…”. “M’enorgulleix enormement…” “ Em sento orgullós del meu fill..”.  Totes, o la majoria d’ aquestes frases son típiques de discursos d’actes públics o situacions similars, per tant, podríem dir que l’orgull és un sentiment ben vist,  positiu i legítim.  A més, segurament, tots recordem algun moment en que hem tingut una sensació meravellosa quan ens han felicitat per alguna cosa que hem fet; ens hem sentit orgullosos de nosaltres mateixos i en d’altres ocasions ens hem sentit orgullosos d’ algú  a qui estimem  i aquest fet ens ha generat també una agradable i dolça sensació. En aquests contextos orgull podria ser equivalent a satisfacció.

I, en canvi, també estic segura –que no pas orgullosa- de no equivocar-me si dic que també tots hem viscut situacions en que l’orgull ens ha portat per camins de carro força pedregosos i dels que no sempre hem sabut sortir –una discussió, per exemple, en que no hem volgut o no hem pogut cedir, per què ho havíem de fer  nosaltres? . És la vessant fosca de l’orgull. Efectivament, l’orgull té dues cares, està ben vist “sentir-se orgullós” i mal vist “ser orgullo”.

L’orgull, en la justa mesura, proporciona efectes positius ens permet  tenir una bona autoestima  i mantenir una visó positiva i optimista de la vida, ens motiva a continuar esforçar-nos i a seguir endavant.  Aquest tipus d’orgull té un  caire emocional, gairebé diria que és un sentiment íntim, que no ens cal compartir o com a mínim no cal esbombar-ho als quatre vents. Pot posar-se de manifest en circumstàncies positives,  prové de causes nobles i pot ser fins just. L’orgull de ser un bon cirurgià, un bon pare, un excel·lent poeta,… Tot això està dins d’uns límits normals.

L’orgull excessiu, en canvi, implica una necessitat enorme de satisfer l’ ego, ens porta a la  “trampa de l’autocomplaença” que és la que  ens indueix a assumir que els èxits són deguts a les nostres habilitats i els fracassos són deguts als altres o a circumstàncies desgraciades. Així per exemple, diem ”m’han suspès “ en lloc de dir “he suspès” . Però si ens passa alguna cosa bona, encara que no hagi estat causa nostra, atribuïm l’èxit a la nostra pròpia capacitat. L’autocomplaença es veu afavorida pel desig d’alimentar a la nostra pròpia autoestima.

La  persona que és orgullosa té un alt concepte de si mateix i confia en tot el que fa perquè té la certesa, sovint real, que pot fer-ho tot bé. Acostuma a no escoltar i a minimitzar l’aportació dels altres, perquè pensa que ningú pot fer-ho millor. Se sent imprescindible i no confia en ningú més que en ella mateixa.   Quan l’orgull és excessiu podríem dir que passem a la supèrbia que com explica el psiquiatra Enrique Rojas Marcos “consisteix en concedir-se més mèrits dels que un té. És el parany de l’amor propi: estimar-se molt per sobre del que un val. És falta d’humilitat i per tant, de lucidesa. La supèrbia és la passió desenfrenada sobre si mateix.  És font i origen de molts mals de la conducta i és sobretot una actitud que consisteix en adorar-se a si mateix: les seves notes més característiques són prepotència, presumpció, jactància, vanaglòria, situar-se per sobre de tots el que l’envolten. La intel·ligència fa un judici deformat de si en positiu, que arrossega a sentir-se el centre de tot, un entusiasme que és idolatria personal.”

Imaginem, per exemple, que obtinc  la millor nota en una oposició, com que això m’ha costat molts esforços és just que me’n senti orgullosa, fins i tot ho puc celebrar amb la família i els amics, coi, que m’ho he guanyat!  Ara, si quan ocupo el meu lloc de treball actuo amb condescendència i arrogància amb els companys, perquè òbviament jo sóc millor faig de l’orgull un tret estable en la meva manera de ser i entro de ple en la supèrbia.

I, és clar, si ens mirem a nosaltres mateixos, ara resultarà que no som orgullosos, oi?  Que tots som més aviat humils i modestos i que, en canvi, si que coneixem altres persones orgulloses  o, fins i tot, superbes.  Però siguem honestos, pot ser no arribem als extrems de la supèrbia, però si ens costa demanar perdó, demanar ajut, acceptar que ens hem equivocat , reconèixer els nostres errors, acceptar suggeriments o altres maneres de fer les coses, o som  molt crítics amb els altres o ens costa afalagar-los o admetre que ho estan fent bé, estem bastant a prop de la cara fosca de l’orgull i això ens portarà a un cert malestar… Per això cal treballar-nos a nivell intern per veure aquest orgull camuflat amb cinquanta mil formes diferents que al cap i a la fi ens condueixen totes a la infelicitat. Perquè, una persona orgullosa “no pot millorar”, perquè per a ella tot el que fa està perfecte, quedant estancada sense adonar-se’n. La possibilitat de trencar aquesta creença, és la que dóna la possibilitat de canvi en l’orgullós. “Si no es modera el teu orgull, ell serà el teu càstig” (Dante Alighieri) –

I, sobretot, ull amb la humilitat, en excés no és pas bona i, com ja he dit en altres ocasions, els extrems oposats  de les polaritats es toquen, per tant  l’humilitat sovint és una disfressa genial de l’orgull, però d’això en podem parlar en un altre post.

 

Simple no vol dir ximple i plorar no vol dir ser bleda

Estic cansada dels tòpics que parlen de les diferències entre homes i dones.  Més enllà de que siguin certs o falsos, m’irriten les interpretacions que se’n fan.

Avui m’he proposat desmuntar-ne un parell .  Primer un que sovint atribuïm les dones als homes: “és que són simples!”,  no veuen més enllà dels nassos, no s’adonen del que passa en realitat, tenen el cervell als baixos, funcionen per impulsos, etcètera, etcètera i bla, bla, bla, que és el que ens agrada xerrar i xerrar.

Doncs jo dic, senyores, siguem simples! Si ser simples vol dir estar pendents d’una sola cosa o tasca a l’hora – estan fent mindfullness o atenció plena tan valorada avui-, si vol dir actuar segons sentim –sempre que no impliqui violència- siguem simples. Sentim, no pensem les emocions, no expliquem, no demanem consell quan volem suport, demanem quan necessitem, no neguem quan volem afirmar, no esperem que ens endevinin els pensaments.  Si tenim dubtes preguntem, no imaginem, no interpretem, no ens fem mala sang  sense conèixer la realitat de les coses que ens passen  i situacions que vivim, sense escoltar les altres versions, els altres mapes mentals de la mateixa historia.   Gairebé us diria, si tenim gana mengem, carai.  Siguem més simples, si us plau!!!

Ser més simples ens facilitarà la vida, cal començar a mirar la simplicitat com una cosa positiva, una avantatge que segons diuen tenen més desenvolupada els homes, tot i que jo crec que, més que del sexe,  depèn de cada persona. D’altra banda, ser simple també requereix un aprenentatge i un esforç, implica aprendre a escoltar el meu cos, a detectar les meves necessitats per satisfer-les. Simple no és sinònim de ximple, no vol dir que no m’adoni de les coses, sinó al contrari vol dir que tinc una gran consciencia de mi mateixa, del que em passa a nivell intern, corporal i emocionalment, i decideixo actuar en conseqüència o no, posar per davant les meves necessitats o no, tenint en compte que si tinc les meves necessitats resoltes, estaré en millors condicions per resoldre les de qui m’estimo, de ser, en definitiva empàtics amb els altres.

I el segon: sovint també es diu que les dones som més emocionals, no se si hi estic d’acord, probablement si, el que si que se és que ens enganxem més a les emocions, les amassem i amassem, com si fossin pa,  fins que queden deformades, plorem per alguna cosa que ens ha passat i finalment per moltes altres que s’hi assemblem, caiem en una profunda tristor i a vegades ens oblidem del seu origen, i en aquest punt podem necessitar l’ajuda dels homes. D’acord no som clares, però, senyors, proveu de llegir entre línies, o entre llàgrimes, no us angoixeu per la presencia d’aquestes, no pretengueu que desapareguin amb una simple resposta vostra a la problemàtica aparent.  No sabeu com d’alliberadores poden ser les llàgrimes!  Ho hauríeu de provar més sovint vosaltres.  Acompanyeu-vos en la nostra emoció, simplement sigueu-hi.

Vaja! Aquest post em sembla que se’m ha anat de les mans.  M’he deixat portar pels pensaments, tan se val,  el que volia dir finalment és que la simplicitat ens ajuda a fer més fàcil el dia a dia i és cert, i ho he dit, però també he dit que cal respecte per l’altre, que la diferencia entre persones és riquesa, i que aquesta simplicitat no ens pot  fer passar per damunt de les emocions, perquè tots en tenim i deixar-les veure de tant en tant és d’allò més reparador.

Al cap i a la fi, el cal és identificar en quin moment estic jo –què estic sentint- , i en funció d’aquest interactuar amb l’altre de la manera més empàtica possible, respectant-me  sempre a mi mateixa.

Apa, aquí ho deixo!

L’acceptació … i el canvi

El pessimista es queixa del vent.
L’optimista espera que canviï.
El realista ajusta les veles al vent.

La paraula acceptació també és a la llista de les paraules amb mala premsa  que jo he anat construint. Ja sigui perquè es confon amb d’altres mots similars, per significats que ha pres de la cultura judeocristiana o per altres motius que desconec. Sigui pel que sigui, el cas és que com que en aquest blog he agafat el costum de dedicar entrades a les paraules amb mala premsa, l’acceptació també se’n mereix un. Aquest,  que intentaré que sigui el més clar i il·lustratiu possible.

Tots a la vida, o si més no jo si,  en alguna ocasió hem patit mal d’amors, o mal d’amistats,que venen a ser el mateix perquè l’amistat és també una forma d’ amor, esclar que hi ha matisos diferents… Així per exemple, un amic o una amiga, per exemple pot tenir moltes amigues més i no passa  (o no hauria de passar) res, mentre que en el cas de la parella tenir molts amants més està bastant mal vist en la majoria del cercles socials.

Jo tenia una amiga que em va costat molt de deixar marxar, volia entendre perquè s’akkunyava de mi, em sentia confosa. Ffns que un dia ho vaig veure clar, encara que em fes mal l’havia de deixar fer el seu camí. No m’agradava però ho havia d’acceptar i estar en pau. Havia intentat parlar-hi, explicar-me i no me’n sortia, per tant també vaig haver d’acceptar que ella no volia o no estava preparada per fer-ho.  Vaig acceptar que se’n anés  però continuo estimant-la i se  que estic preparada per ser-hi si mai decideix tornar a mirar cap a mi o em necessita, sento amb seguretat que no hi haurà recança ni ressentiment de cap mena. Això em dóna una gran satisfacció personal i em fa sentir madura.

Des de llavors l’he trobat a faltar molt.  Recordo cada sopar, dinar o cafè compartits amb nostàlgia, cada conversa i cada confidència que ens vam fer amb complicitat. Però ella devia tenir els seus motius per allunyar-se, encara que jo els desconegui.  He patit per ella,  per si s’equivocava i li feien mal i m’he adonat que no em correspon aquest paper, que ella és adulta. M’he enfadat amb ella i m’he adonat que no hi tinc cap dret. Finalment, he pogut mirar-la des de l’agraïment i veure la seva generositat amb tot el que m’ha donat i que tan debò algun dia em continuï donant, però si no ho acceptaré.

Així és l’acceptació. No és resignació, ni conformisme, ni ràbia, ni tristesa. És conformitat i serenor.  I això, que en aquesta ocasió m’ha costat molt, és fonamental treballar-ho a teràpia: quan acceptem  el nostre passat, una ruptura, etc. ho hem de fer des d’aquesta mirada, no des d’una altra menys generosa i menys objectiva. Hem de mirar els nostres pares amb agraïment, la nostra exparella  –si és el cas- amb agraïment, recordar les coses que ens han donat. Hem de lluitar contra el rancor, apel·lant al nostre bon criteri, ja que la nostra parella la vam escollir nosaltres i per tant no deu ser tant mala persona o no es deu equivocar tant com ara pensem…   Parlo d’una acceptació emocional, no només racional, no n’hi ha prou amb la comprensió, acceptar és anar més enllà, implica un canvi o si més no la capacitat de començar a generar aquest canvi en contraposició a la paràlisi que produïa la lluita constant – que ens desgasta molt i no enfoca l’energia en res que ens sigui útil- o fins i tot la resignació –que implica deixar de lluitar, assumir que res podem fer nosaltres-.

Imaginem, per exemple, que estem a disgust en el nostre lloc de treball podem tenir, bàsicament tres actituds:

Negació (o rebel·lia): m’instal·lo en l’enuig i la queixa contínua, “Què injust!”, “Que he fet jo per merèixer això?”, “Per què jo?”, etc.

 Resignació: “aquí em quedaré tota la vida”, “estic a un pas de la depressió”, “la vida és així de dura” “estic amargat i cada vegada ho estaré més” “sempre em passa el mateix i no hi ha res a fer”, etc.

Acceptació: “A dia d’avui és el que hi ha, les coses estan molt complicades, tot i així penso seguir formant-me i buscant alguna cosa millor, les coses no seran així eternament, per descomptat si em quedo quiet és quan no podré evolucionar , i mentrestant no em queda una altra que acceptar que això és el que hi ha, i intentar que em pertorbi el menys possible “.

El mateix podem fer en cas d’una relació de parella insatisfactòria o, per exemple, amb una amistat com en el meu cas o em moltes altres situacions.

Espero que aquest post us hagi estat útil, tot i que si no fos així ho acceptaré però no em resignaré i en el proper ho faré millor.

La ira, la ràbia, la fúria o l’enuig

Actualment, pocs són els dies en que no topem amb algú enfadat per motius més o menys importants. Podem, per exemple, trobar-nos amb algú que ens parla malament, amb un to malhumorat, sense que nosaltres sapiguem el motiu o, tot i que, nosaltres potser ni tan sols el coneixem. I és que vivim temps convulsos i difícils en que  les expressions d’  ira, d’enuig o de dolor estan a flor de pell, i es fan força incontenibles.

Més enllà d’enfadar-nos per les contrarietats diàries de les quals ja vaig parlar en una entrada anterior, i que finalment, ens suposem únicament una despesa inútil d’energia i ens preocupen excessivament, avui em voldria referir a la ira, la ràbia, la fúria o l’enuig -termes que tot i els matisos diferents que puguin tenir en aquesta entrada utilitzaré com a sinònims- que centrem en altres persones, en les relacions personals i que les pot deteriorar força.

Al principi pot ser que les persones sobre les quals descarreguem l’enuig (companys de feina, parella, fills, amics, etc.) davant el nostre enuig sembla que  ens ” facin cas ” i ràpidament corrin a veure que ens passa, es disculpin fins i tot, però, després, amb el temps, aquestes respostes perden força. L’ altre es defensa, no vol “perdre’s” entre les nostres demandes (per més pertinents que siguin) i confondre’s en els reclams.  Aquesta situació reforça el circuit, perquè l’ enutjat, quan més injusta considera la situació, més abandonat se sent, més s’enfada i pitjor reclama.

Per tant, expressar l’enuig ens fa bé o només ens fereix a nosaltres i als altres? Com sempre, es tracta de saber gestionar-lo, i, sobretot de mirar dins nostre …

Abans de continuar us deixo, novament, amb un conte de Jorge Bucay que m’encanta perquè resulta sorprenentment didàctic i, en el meu cas, recordar-lo sovint ha estat com una alarma per sortir del meu profund enuig cap a fora i sincerar-me amb mi mateixa.

La tristesa i la fúria

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se’n, hi havia una vegada un estany meravellós.

 Era un llac d’aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd s’hi reflectien.

Fins aquell estany màgic i transparent,s’aproparen a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar a l’estany.

La fúria, nerviosa, com sempre està la fúria, es banyà de pressa i més de pressa encara en sortí. Però la fúria és cega, així que, nua i amb presses, es posà, en sortir, la primera roba que trobà. I succeí que no era la seva, sinó la de la tristesa.

Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit, sense consciència del pas del temps, sortí de l’estany. A la vora es trobà que la seva roba ja no hi era. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l’única roba que hi havia vora l’estany, la roba de la fúria.

Expliquen que des d’aleshores, moltes vegades ens trobem amb la fúria, cega, cruel, terrible i empipada, però si prenem temps per a mirar bé, trobem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrera la fúria, en realitat, s’amaga la tristesa. ”

Doncs si, darrera l’enuig, sovint hi ha dolor, tristesa causada per necessitats pròpies que no volem reconèixer o que no sabem satisfer. Pot ser por a perdre alguna cosa, por al  de rebuig, l’exclusió o la discriminació, l’enuig també parla de la impotència que s’experimenta davant la desigualtat de condicions, de la necessitat de reconeixement, d’un profund sentiment d’abandonament, etc. En certa manera, podríem dir que el que fem és el mateix que fan alguns animals quan estan acorralats i es senten amenaçats: n’hi ha que s’inflen , s’estarrufen , obren les ales o un ventall de plomes . Tot per semblar mes grans i més forts .

Existeixen doncs, innombrables matisos que poden estar emmascarats per l’enuig .Quan en teràpia gestalt estem  treballant un situació de ràbia i podem començar a bussejar en l’enuig per una determinada situació, la veritat va apareixent i comencen a desfilar els sentiments de culpa , por , frustració ,etc. És un procés natural, la consciència va sorgint . Continuant amb la teràpia, anem treballant l’acceptació del passat  i la responsabilitat del present i el futur en les relacions personals.

 
.

De nens grans i d’adults petits…

“No riguis mai de les llàgrimes d’un nen. Tots els dolors són iguals”.
Charles Van Lerberghe

Darrerament en la meva activitat professional  em trobo massa sovint amb nens amb un discurs totalment adult: tant per les paraules que utilitzen, com pels arguments que verbalitzen, com per les maneres de “no jugar” o per les responsabilitats que senten com a pròpies.  Són, en general, nens molt intel·ligents i sensibles que capten i assumeixen el patiment dels seus pares perquè els  estimen, i així per exemple, no expressen les seves necessitats per a protegir la mare, perquè està trista o deprimida o bé no surten a jugar amb d’altres nens per a no deixar-la sola. Però, anem amb compte perquè si no quan creixin, seran adults que no van tenir infància perquè van haver madurar massa aviat per fer-se càrrec de la contenció emocional de la família. Assumir les responsabilitats d’un adult, per a un nen representa una pesada càrrega, significa saltar-se etapes o no es poder-les  viure amb normalitat  i intensitat que serien adequades i això, tindrà, sense cap dubte, repercussions importants quan sigui gran.
D’altra banda, em trobo també adults amb actitud molt infantils; instal·lats en la queixa, en el no reconeixement de responsabilitats, en el mirar cap a fora, en l’exigència cap als altres, en la immediatesa de resultats,… Són persones que busquen desesperadament l’aprovació dels altres en allò que fan, dependents més que independents.  Normalment, aquestes persones semblen ser segures de si mateixes i fins i tot arrogants, però, això és només una cuirassa per amagar les seves veritables inseguretats i indecisions. Aquestes persones s’amaguen darrere d’excuses o mentides per tal  de dissimular la seva incapacitat per créixer; solen parlar de fantàstics projectes, negocis increïbles, grans aventures amoroses … Aquestes fantasies (sovint impossibles de complir) els permeten eludir les seves responsabilitats i poder culpabilitzar als altres de les coses negatives que els ocorren. En certa manera, podria equiparar-se al que es  coneix com a  Síndrome de Peter Pan.

Tot plegat,  em fa plantejar que alguna cosa no acaba d’anar bé, si més no en el món occidental, en algun punt ens estem ens estem equivocant…   La vida humana té un cicle que interrompem, que trenquem en algun moment i això té greus conseqüències. Idealment, la infantesa aniria fins als dotze anys aproximadament i ens hauria de servir per desenvolupar la nostra autoestima, la nostra seguretat –a través de la seguretat que ens han donat els adults de referència- els nostres recursos i les nostres destreses i habilitats mitjançant el joc i la relació amb els altres.  Actualment, però amb 12, fins i tot amb 9 ó 10 anys els nens estan més a prop de l’adolescència que de la infantesa, gaudeixen més imitant el món dels adults, amb models de dubtosa adequació, que jugant als jocs que els correspondrien per l’etapa en que es troben i en la que encara no han fet tots els assoliments esmentats anteriorment. Una adolescència que, en canvi, s’allarga molt més enllà del que seria natural.

No es tracta de buscar responsabilitats en aquest fenomen més que demostrat i del que ja s’està escrivint i parlant molt, sinó més aviat de fer un exercici de què està passant a casa meva, de revisar-ho i  de conèixer-ho,  i a partir d’aquí gestionar-ho de la millor manera possible.  Més enllà de si els nens i les nenes tenen mòbils, consoles, tauletes o el que sigui, de si miren determinats programes i canals a la televisió, si es pinten les ungles  o no, (coses d’altra banda no pas poc importants o trivials); tampoc de si tenen molts o pocs deures, massa o poques activitats extraescolars, de quines són aquestes, etc; sinó que  vull posar l’accent en com ens relacionem amb els nostres fills, perquè és en les petites distàncies quan podem marcar les diferències i quan podem deixar la nostra empremta: els tractem amb respecte?, els motivem a tenir curiositat i a explorar?, els protegim de prendre part en els problemes que són dels adults?, els donem, en canvi, petites i progressives responsabilitats? passem prou temps de qualitat amb ells? conversem amb ells? ens interessem genuïnament en el que els preocupa? juguem amb ells?

En fi, les preguntes poden ser moltes més, però el que m’agradaria transmetre és que hi ha un món fora de casa que en el que,  ens agradi més o menys,  difícilment podem incidir o canviar  com a individus –mitjans de comunicació, consumisme, etc.-  però que de portes –de casa- cap a dins si que podem fer un treball importantíssim amb els nostres fills, en els valors que els regiran en la seva vida adulta.

D’altra banda, cal que siguem conscients que també hem de treballar amb nosaltres mateixos  i, honestament, revisar com de gran és el Peter Pan que portem a dins i, si cal, encongir-lo una mica.