Arxiu d'etiquetes: acceptació d’un mateix

El veritable valor de l’anell (o… el meu).

anell

No me’n he pogut estar, tenia una altra entrada mitges, però després d’una de les sessions d’ahir a la tarda, he recordat aquest conte del Jorge Bucay i he decidit compartir-lo amb vosaltres:

Vinc, Mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res , que sóc maldestre i força ruc. ¿Com puc millorar? ¿Què puc fer perquè em valorin més?

El Mestre, sense mirar-lo, li va dir: “Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema.
Potser més tard…”. I, després d’una pausa, va afegir. “ Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta qüestió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar…”.

– E… encantat, mestre –va vacil·lar el jove sentint que, novament, se’l desvalorava i es posposaven les seves necessitats.
–va continuar el mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la esquerra i, donant-lo al noi, va afegir-: Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n’obtinguis la major quantitat possible, i no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.

El jove va agafar l’anell i se’n va anar. Així que va arribar al mercat va començar a oferir l`anell als mercaders, que se`l miraven amb un cert interès fins que el jove deia el que en demanava.
Quan el noi mencionava la moneda d`or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable per prendre`s la molèstia d`explicar-li que una moneda d`or era massa valuosa per donar-la a canvi d`un anell. Amb l`afany d`ajudar, algú va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d`una moneda d`or i va rebutjar l`oferta.

 Desprès d`oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava al mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se`n va tornar.

Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d`or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la serva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut.
Va entrar a l`habitació.
Mestre –va dir-, ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l`anell.
Això que has dit és molt important, jove amic –va contestar el mestre somrient-. Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l`anell. Torna a pujar el teu cavall i vés al joier. ¿Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l`anell i pregunta-li quant te`n donaria. Però no importa el que t`ofereixi: no l`hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.

anell2El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l`anell sota el llum d`oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ara mateix no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d`or pel seu anell.
– ¿Cinquanta-vuit monedes? –va exclamar el jove.
–va explicar el joier-. que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent…

El jove va córrer emocionat cap a casa del mestre per explicar-li el que havia succeït.
Seu- li va dir el mestre després d`escolar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. ¿ Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I, dient, això, es va tornar a posar l`anell al dit petit de la Esquerra.

I és ben bé així amics, som nosaltres mateixos  -i potser alguna persona més-  els experts en saber el nostre valor, perquè sabem tots els detalls de la nostra trajectòria, les ensopegades i també les vegades que ens  hem tornat aixecar, les equivocacions i els encerts, les derrotes i les victòries que hem anat aconseguint, i tot i així ens entossudim a donar el poder de decidir el nostre valor als altres que jutgen sense conèixer, que opinen sense saber i deixem que el seu criteri poc fonamentat o les seves accions tinguin en nosaltres un impacte excessiu, ens sacsegin i ens facin caure en la inseguretat un i altre cop.

Acceptem-nos, reconeixem-nos i valorem-nos!

 

La por al rebuig

“Qui viu temerós mai serà lliure”, Horaci

I si li demano i em diu que no? I si, a més, se’n riu? I si ho explica als altres? I si quan li dic no em surten les paraules o em tremola veu? I si…?

Srechazo_noticiaon algunes de les preguntes que ens fem quan tenim por al rebuig dels altres, por a  no fer-ho bé –segons els criteris socialment establerts, és clar-, por a no ser acceptats.  Sovint aquesta por ens suposa un excés de “pre-ocupació”, una despesa d’energia molt elevada, i, fins i tot, una paràlisi i un no passar a l’acció, perquè ens perdem en un món de fantasies destructives. Aquest, per exemple,és el cas que ens descriu John Stevens al seu llibre “El Darse Cuenta” quan ens parla d’un estudiant que va passar molt de temps imaginant, durant mesos, que demanava una cita a una noia del seu curs, i  amb aquesta infructuosa preocupació va desaprofitar una bona quantitat de la seva vida. Si hagués fet  realitat la seva fantasia i, efectivament, hagués demanat la cita, ella podria haver acceptat i la relació desenvolupar-se, o ella podria haver dit que no, i ell quedar lliure per dirigir la seva atenció cap a alguna altra companya més receptiva. En ambdós casos la seva vida tornaria a fluir i moure’s, en lloc de romandre estancada en una fantasia  no realitzada. Per descomptat, que si ell li demana una cita, corre el risc de ser i sentir-se rebutjat si la noia diu que no, o bé haurà d’afrontar el desafiament d’una relació personal íntima, si ella arribés a acceptar. Ell però evita enfrontar la situació i així aquesta roman inacabada. Aquesta és la típica situació conflictiva. El seu impuls en un sentit es neutralitza amb un impuls en la direcció contrària: el seu desig d’estar prop d’ella s’anul·la amb les pors al rebuig o a la intimitat. No obstant això, hi ha una diferència fonamental entre aquests dos impulsos. El seu desig d’estar a prop d’ella  és  la seva resposta a la presència d’ ella i ell probablement pugui sentir aquesta resposta clarament en el seu cos. Els seus  temors, en canvi, són resposta  a les seves fantasies respecte del futur.

El que hem d’entendre és que aquestes fantasies expressen molt més de qui les viu que no pas de qui les genera, és a dir, si tenim por de no ser acceptats pels altres és perquè no ens acceptem a nosaltres mateixos, si més no, no acceptem alguna part nostra. Si ens adonem d’això,  si ho fem conscient, les mateixes fantasies poden ser-nos d’utilitat i  proporcionar-nos de recolzament a la vida en lloc de paralitzar-la, ja que la imaginació ens és útil sempre que no ens allunyi excessivament de la vida real i cedeixi pas a les vivències.

Tots hem experimentat el rebuig en algun moment i àmbit de la vida, i sense cap mena de dubte, és una experiència dolorosa, que ens aïlla i ens porta a la inseguretat, per això apareix la por a repetir una experiència similar: la por al rebuig. De fet, la por al rebuig neix de la por a mostrar-nos als altres tal com som. Possiblement sigui un dels nostres temors més profunds, ja que ens connecta amb la necessitat de sentir-nos acceptats i apreciats. Per tant, aprenem a  desenvolupar estratègies per no sentir-nos rebutjats, una mena de “escuts emocionals” que creiem que ens protegeixen i que  tenen a veure amb adaptar-nos a les expectatives que creiem que els altres tenen sobre nosaltres. Així, renunciem a l’autenticitat per la normalitat, a l’extraordinari per conformar-nos amb l’ordinari. Així és com la nostra identitat va quedant diluïda, cosa que acaba per passar-nos factura a llarg termini.

El que pots fer per iniciar el camí de superació d’aquesta por és:

  1. Separa  l’”acceptació dels altres” de la teva pròpia  autoestima  (treballa-la amb un professional si ho creus necessari). Intentar acontentar tothom és una tasca, ja no difícil, és imposible.
  2. Deixa la responsabilitat de l’ acceptació, o no, en l’altre. Ningú té l’obligació d’estar d’acord amb tu en tot. –si, però que t’ha de respectar, com tu a ell-.
  3. Reconeix que li tens por a quelcom que tu has inventat: l’opinió que creus que tindrà una altra persona abans de trobar-la, és una opinió que tu has creat en els teus pensaments, és la teva pel·lícula. Encara no saps el que realment pensa l’altre.
  4. Exposa’t poc a por a les situacions que et generen la por al rebuig.  En el millor dels casos no hi haurà rebuig, i si n’hi ha pots passar per ell, sentir-lo i seguir viu/viva i fins i tot sentir-te millor per haver-ho intentat.
  5. Recorda que no sentir por és ser temerari.