Arxiu d'etiquetes: acceptació

L’acceptació … i el canvi

barco

El pessimista es queixa del vent.
L’optimista espera que canviï.
El realista ajusta les veles al vent.

La paraula acceptació també és a la llista de les paraules amb mala premsa  que jo he anat construint. Ja sigui perquè es confon amb d’altres mots similars, per significats que ha pres de la cultura judeocristiana o per altres motius que desconec. Sigui pel que sigui, el cas és que com que en aquest blog he agafat el costum de dedicar entrades a les paraules amb mala premsa, l’acceptació també se’n mereix un. Aquest,  que intentaré que sigui el més clar i il·lustratiu possible.

Tots a la vida, o si més no jo si,  en alguna ocasió hem patit mal d’amors, o mal d’amistats,que venen a ser el mateix perquè l’amistat és també una forma d’ amor, esclar que hi ha matisos diferents… Així per exemple, un amic o una amiga, per exemple pot tenir moltes amigues més i no passa  (o no hauria de passar) res, mentre que en el cas de la parella tenir molts amants més està bastant mal vist en la majoria del cercles socials.

Jo tenia una amiga que em va costat molt de deixar marxar, volia entendre perquè s’akkunyava de mi, em sentia confosa. Ffns que un dia ho vaig veure clar, encara que em fes mal l’havia de deixar fer el seu camí. No m’agradava però ho havia d’acceptar i estar en pau. Havia intentat parlar-hi, explicar-me i no me’n sortia, per tant també vaig haver d’acceptar que ella no volia o no estava preparada per fer-ho.  Vaig acceptar que se’n anés  però continuo estimant-la i se  que estic preparada per ser-hi si mai decideix tornar a mirar cap a mi o em necessita, sento amb seguretat que no hi haurà recança ni ressentiment de cap mena. Això em dóna una gran satisfacció personal i em fa sentir madura.

Des de llavors l’he trobat a faltar molt.  Recordo cada sopar, dinar o cafè compartits amb nostàlgia, cada conversa i cada confidència que ens vam fer amb complicitat. Però ella devia tenir els seus motius per allunyar-se, encara que jo els desconegui.  He patit per ella,  per si s’equivocava i li feien mal i m’he adonat que no em correspon aquest paper, que ella és adulta. M’he enfadat amb ella i m’he adonat que no hi tinc cap dret. Finalment, he pogut mirar-la des de l’agraïment i veure la seva generositat amb tot el que m’ha donat i que tan debò algun dia em continuï donant, però si no ho acceptaré.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAixí és l’acceptació. No és resignació, ni conformisme, ni ràbia, ni tristesa. És conformitat i serenor.  I això, que en aquesta ocasió m’ha costat molt, és fonamental treballar-ho a teràpia: quan acceptem  el nostre passat, una ruptura, etc. ho hem de fer des d’aquesta mirada, no des d’una altra menys generosa i menys objectiva. Hem de mirar els nostres pares amb agraïment, la nostra exparella  –si és el cas- amb agraïment, recordar les coses que ens han donat. Hem de lluitar contra el rancor, apel·lant al nostre bon criteri, ja que la nostra parella la vam escollir nosaltres i per tant no deu ser tant mala persona o no es deu equivocar tant com ara pensem…   Parlo d’una acceptació emocional, no només racional, no n’hi ha prou amb la comprensió, acceptar és anar més enllà, implica un canvi o si més no la capacitat de començar a generar aquest canvi en contraposició a la paràlisi que produïa la lluita constant – que ens desgasta molt i no enfoca l’energia en res que ens sigui útil- o fins i tot la resignació –que implica deixar de lluitar, assumir que res podem fer nosaltres-.

Imaginem, per exemple, que estem a disgust en el nostre lloc de treball podem tenir, bàsicament tres actituds:

Negació (o rebel·lia): m’instal·lo en l’enuig i la queixa contínua, “Què injust!”, “Que he fet jo per merèixer això?”, “Per què jo?”, etc.

 Resignació: “aquí em quedaré tota la vida”, “estic a un pas de la depressió”, “la vida és així de dura” “estic amargat i cada vegada ho estaré més” “sempre em passa el mateix i no hi ha res a fer”, etc.

Acceptació: “A dia d’avui és el que hi ha, les coses estan molt complicades, tot i així penso seguir formant-me i buscant alguna cosa millor, les coses no seran així eternament, per descomptat si em quedo quiet és quan no podré evolucionar , i mentrestant no em queda una altra que acceptar que això és el que hi ha, i intentar que em pertorbi el menys possible “.

El mateix podem fer en cas d’una relació de parella insatisfactòria o, per exemple, amb una amistat com en el meu cas o em moltes altres situacions.

Espero que aquest post us hagi estat útil, tot i que si no fos així ho acceptaré però no em resignaré i en el proper ho faré millor.

Les polaritats o les dues cares de la moneda

polaridadesDes que naixem coneixem les coses en relació al seu oposat; així sabem existim perquè percebem les coses fora, tot i que de nadons inicialment no diferenciem per exemple la mare d’ells mateixos.  Sabem que hi ha dia perquè hi ha nit, que hi ha llum perquè hi ha foscor, sabem on és el nord perquè s’oposa al sud, etc.

Poc  a poc anem  doncs comprenent el món i arriba un moment en que també volem conèixer i explorar el  nostre propi funcionament, ja que tenir una idea mínimament clara i estable de com som ens permet predir el nostre propi comportament, la qual cosa fa que sovint sentim més seguretat.

Així doncs,  anem construint, des de la infància, una imatge de nosaltres mateixos. Aquestes idees sobre “com crec jo que sóc” constitueixen el que solem anomenar autoconcepte. En l’elaboració d’aquest producte mental, solem tendir a la simplificació de manera semblant a la que fem servir per a la realitat exterior, i per tant, un dels processos que té lloc en la formació del mateix , és la separació dels atributs en polaritats : això significa que a l’hora de descriure’ns  a nosaltres mateixos organitzem les possibilitats usant parelles d’oposats del tipus : sociable – tímid , humil – orgullós , egoista – generós , intel·ligent- ximple , bona persona – mala persona , etc . A continuació , associem cada pol a una càrrega afectiva positiva o negativa , de manera que etiquetem un pol com ” desitjable o bo” o “no desitjable o dolent” .

Posteriorment a aquesta organització , i de forma gradual, progressiva  i  inconscient solem identificar-nos amb un dels pols o extrems , i ens allunyem o rebutgem l’altre . Podem concloure , per exemple , que som generosos i que això significa que no som egoistes . Aquesta identificació amb un dels extrems de la polaritat ens proporciona certa sensació de seguretat.

Però la realitat és capritxosa,  les coses no són tan senzilles i allò que popularment es diu que “els extrems es toquen” també és cert, per que no és veritat que si caminem cap al nord, arribarà determinat moment en què estarem anant cap al sud? No és cert que la línia que diferència el valor de la por és tan subtil que és impossible determinar si estem davant d’una persona covarda o davant algú capaç de realitzar un acte de valor i coratge suprem?
De la mateixa manera ,  si parem atenció a la nostra realitat quotidiana  i observem detingudament a les persones que ens envolten o a nosaltres mateixos en el passat : hi ha algú que es pugui situar únicament en un dels pols el cent per cent de les vegades i sense fregar mai l’altre?  Podem ser absolutament sempre i en totes les circumstàncies generosos , o amables , o valents , o responsables o insegurs?

Si ens responem honestament aquesta pregunta , ens adonarem que en algun moment , per molt breu i esporàdic que sigui aquest , com a mínim passem de puntetes pel pol oposat  al què ens identifiquem . I , si no ho hem fet encara , és molt probable que en algun instant de les nostres vides ens passi.

És habitual que quan la vida ens porta a experimentar l’extrem de la polaritat que ens hem negat i/ o algú ens en fa ser conscients ens portem un bon ensurt . De fet , moltes de les crisis emocionals profundes tenen a veure amb aquest fenomen: ” jo , que em creia fort, de sobte em sento  vulnerable ” , ” jo , que em creia amable , de sobte percebo una forta ràbia contra algú ” , ” jo , que em creia centrat i racional sento que he perdut el control ” , ” jo , que em creia autosuficient i independent , de sobte veig que em  desestabilitzo si m’abandonen ” … Passa llavors que ens envaeix de nou la inseguretat, el vertígen i/o la negació, de manera que sovint, per exemple, en tallers i teràpies cal un temps per a que les persones reconeguem i acceptem allò que hem descobert.

La Gestalt entén a la persona en la seva totalitat, com un organisme amb qualitats, funcions, capacitats, … que el caracteritzen, en una situació o entorn que l’influeixen i amb el qual es relaciona. La relació entre aquests aspectes és polar, són compresos en un sistema de polaritats subjectives, d’oposats, però aquests no són incompatibles entre si. Als nens els costa integrar la idea que algú pugui ser bo i dolent al mateix temps, lleig i guapo, llest i ximple, trist i alegre. És a mesura que la persona va madurant que és possible assimilar i integrar aquesta realitat. No obstant això, el judici que es realitza sobre les polaritats origina que aquestes es visquin com a incompatibles. Pensar que una polaritat és bona i l’altra és dolenta és un pensament dual, no pas polar.

Per exemple, una persona pot identificar-se com fort, i no reconèixer que també és feble, perquè la seva consciència no ho tolera. Probablement, destinarà gran part de la seva energia tapant símptomes com el cansament o el dubte, o manipulant l’entorn perquè li ofereixi una imatge adequada. D’aquesta manera, no arribarà a cobrir la seva veritable necessitat, i per tant, tampoc podrà sentir-se plenament satisfeta.. És quan reconeixem en nosaltres la fortalesa i la debilitat com a pols de la mateixa dimensió, entenent que no existeix l’una sense l’altra, podem ajustar-nos satisfactòriament a les situacions que la vida ens presenta.

La teràpia Gestalt ens proposa treballar la integració harmònica dels pols complementaris de qualsevol comportament humà, en pro del descobriment de facultats que ens pertanyen i que ens permeten adaptar-nos  satisfactòriament a l’entorn. El rebuig o negació d’un d’ells ens generarà rigidesa i sofriment , ja que únicament ens permetrem tenir una conducta que s’ajusti a una de les polaritats

És important tenir present que l’acceptació de tots dos extrems de la polaritat no significa que no puguin existir tendències cap a un o altre extrem , ni que haguem obligatòriament perseguir la manifestació de tots dos en la mateixa mesura, però si hi posem consciència desapareixen la culpa i l’angoixa  i apareixen l’autenticitat i la congruència -decideixo lliure i conscientment com actuar davant d’una situació-. Apareix, a més, un  ventall de conductes possibles molt més ampli i una caixa d’eines personals –recursos- més diversa i rica.