Arxiu d'etiquetes: acceptar

DE LA IMPACIÈNCIA O LES CONTRARIETATS

impacienciaEl que causa tensió és estar ‘aquí’ volent estar” allà “, o estar en el present volent estar en el futur” (Eckhart Tolle)

Podria dir que aquest post és fruit de la meva impaciència.  No tenia pensat escriure una entrada sobre aquest tema i també podríem dir que encara no tocava un nou post.  Però el fet és que una trucada a primera hora del matí  avisant-me que un tema es postposava novament d’avui per demà m’ha posat nerviosa i m’ha fet enfadar.  Es tracta d’un tema que ja s’allarga molt, que necessito resoldre ben aviat per temes econòmics, que cal concretar per continuar una seqüència lògica d’accions i que desitjo solucionar per anhels professionals, i ara em diuen que demà!

Davant aquest fet com us dic m’he sentit molt contrariada, malhumorada fins que m’he adonat que no podia fer res per canviar la situació i m’he negat a passar la resta del dia així, preocupant-me i sense viure el present.  Així doncs podríem dir que el post és el resultat del desig d’ocupar-me i posar la meva atenció en altres temes, de gestionar la meva impaciència, vaja.

Comparem el que m’ha passat avui amb una situació que estic segura que tots hem viscut alguna vegada: un embús de trànsit o un retard en el transport públic.  Es tracta igualment d’una situació en la que no podem fer res i que ens impedeix fer les coses tal i com les teníem previstes i que, molt probablement, ens va afectant emocionalment, mica en mica, i ens posa en un estat anímic que a vegades no aconseguim que desapareixi en tot el dia, és a dir, tenim un d’aquells dies en que sembla que l’univers s’ha confabulat en contra nostra i tot un seguit de coses ens surten malament.  I tot perquè, ostres!, la vida no s’ajusta als nostres plans!!! Aquesta actitud és una mica infantil, no trobeu? Vull dir que a un nen si li canviem els plans s’enfada i li diem que ho ha d’entendre; un nen si, i nosaltres…? Per què ho fem? Quins mecanismes es posen en joc per fer-ho?

Hi ha coses que no depenen de nosaltres, que s’escapen del nostre control, les qüestions de tràfic són només un exemple però ho dem traslladar a qualsevol altres situació quotidiana –el ritme de treball d’un company, els plans de la nostra parella, el temps que farà el cap de setmana, etc.- Evidentment, no som immunes al que ens passa i ens afecta però d’aquí a prendre  i quedar-nos en una actitud victimista i negativa hi ha tot un món.

En definitiva, el que hi ha darrera la impaciència és un desig de ser en un altre lloc en el moment en que es produeix la situació desagradable. La impaciència sorgeix mecànica i reactivament del nostre interior quan vivim de forma inconscient. Es tracta d’un efecte, un símptoma, un resultat negatiu que posa de manifest que la mirada que estem adoptant enfront de les nostres circumstàncies és errònia. Si el nostre dia a dia no és més que un continu procés ple d’altres processos necessaris perquè tots puguem completar les nostres activitats personals i professionals, on és el problema? Per què ens és tan difícil adaptar-nos al que passa?

Podríem en aquest punt dir que el ritme de vida actual, la vida que portem, et,etc  són els culpables d’aquesta dificultat en acceptar contrarietats i és cert que actualment anem contrarellotge, que ens falten hores, … però també és veritat que certes coses no es poden controlar i que certes actituds no només no ens resulten útils sinó que ens deixen en un estat emocional que no ens permet gaudir de cada moment.  Només a partir d’un cert benestar intern podem començar a relacionar-nos amb les nostres circumstàncies d’una manera més conscient i  prendre l’actitud i la conducta més convenients en cada moment.  Jo avui podria estar enfadada tot el dia i la reunió hauria d’esperar igualment a demà, en canvi, prefereixo –després d’haver-me permès  estar-ho i força- centrar la meva atenció en el que si que puc fer, el que puc avançar i deixar que les coses que no puc controlar facin el seu curs.

En fi, tal com diu Borja Vilaseca en un article titulat “La impaciència no sirve para nada” Tot està al seu lloc, tal com ha de ser. El problema el crea la nostra ment quan no accepta el que hi ha, tractant de canviar l’extern, que no depèn de nosaltres, i  posposant la nostra pròpia transformació, que sí està al nostre abast.  De nou doncs es tracta de viure el present i posar consciència i responsabilitat en el que fem, de ser capaços d’escollir la nostra resposta a la situació externa que vivim en cada moment, la cosa no és fàcil ho se, però també ser que val la pena posar fil a l’agulla i començar a cosir un nou vestit, més ample i a mida,  per a cadascú de nosaltres.

Demana, si us plau

Como pedir DisculpasSabeu? Us haig de confessar una cosa, tinc tics d’escriptora jo, o de guionista no ho se… Invento contes pels meus fills, escric aquest bloc, etc. Qui sap potser algun dia em decideixo i escric un best seller, tot i que a vegades els meus instints creatius han estat més aviat un frè i una excusa més que una avantatge. M’explicaré. Sempre m’avanço als esdeveniments, sempre, bé seguint els meus propis consells canvio la paraula “sempre” per “sovint”. I això, que pot ser bo en algunes situacions, en moltes d’altres em limita força, o si més no, ho ha fet fins que he descobert que era una manera de boicotejar-me a mi mateixa.

Per exemple, quan tenia un projecte o una idea que volia desenvolupar, jo soleta ja m’havia fet tota la pel.lícula de com aniria la cosa, fins i tot, abans de començar… Si havia de trucar una porta  i demanar ajut a algú ja decidia què em diria, quins arguments em donaria, quines serian les dificultats que trobaria, etc. i un cop havia fet tot el guió, tenia prou arguments per no fer el pas. Total, que ja no arribava ni a demanar el que necessitava i així m’estalviava l’angoixa real d’haver de fer-ho.

Que em passa –em segueix passant tot i que ara hi puc posar consciència-  a mi amb el fet demanar? Doncs que tinc la creença que demanar favors és abusar, és posar en un compromís a l’altra persona,  que haig de ser autosuficient i poder amb tot, que demanar és de persones dèbils i que m’haig de guanyar el que sigui amb mèrits propis i de forma totalment objectiva. Vaja, que em donava tot un reguitzell de motius per a no demanar.

Aquestes creençes, inculcades des de petitona, són creençes limitants que em paralitzen  i que tenen un benefici secundari: si no demano m’estalvio enfrontar-me al rebuig que em portaria ràpidament a l’autocrítica més ferotge cap a mi mateixa. D’altra banda, si no demano no em sento en deute amb la persona i no em sento en l’autoexigència –de la qual parlava en l’anterior entrada- de demostrar que l’altre fa bé confiar en mi, de no fallar-li, etc.

I així tancava una porta i una altra a la meva vida, fins que un dia algú em va dir que un cop jo demanava un favor l’altra persona podia dir que si o que no i que si em deia que si per compromís, era un problema de l’altra, que havia de saber dir-me que no. En castellà hi ha un refrany que ho reflecteix molt clarament,  “ante el vicio de pedir está la virtud de no dar” o alguna cosa semblant.

Una altra amiga em va dir que si ella em feia un favor era, evidentment, perque ella volia i que per tant no m’estava demanant ni un resultat ni res a canvi.

I a poc a poc se m’esgotaven els arguments i  a poc a poc aprenia a demanar i m’enduia grates sorpreses, i també ensurts, perque  la paràlisi em servia com ja he dit per a no fer front a les meves pors i les meves inseguretats, perque li donava més protagonisme a la meva por que a la meva il.lusió i perque no veia que la por com el motor que m’ajuda a preparar-me bé pera les coses.

Ara quan necessito demanar alguna cosa a algú em dic a mi mateixa:

-Demanar quan és necessari no significa ser dependent sinó ser capaç de resoldre problemes intentant obtenir els recursos que calen.

-Compartir els  problemes ens fa més humans perquè saber rebre és acceptar que no podem amb tot i que hem de comptar amb els altres tant per a resoldre les nostres dificultats com per a tirar endavant els nostres projectes.

Res més, només he volgut compartir amb vosaltres aquest aprenentatge meu per si us pot servir en algun moment de la vostra vida.