DE LA IMPACIÈNCIA O LES CONTRARIETATS

“El que causa tensió és estar ‘aquí’ volent estar” allà “, o estar en el present volent estar en el futur” (Eckhart Tolle)

Podria dir que aquest post és fruit de la meva impaciència.  No tenia pensat escriure una entrada sobre aquest tema i també podríem dir que encara no tocava un nou post.  Però el fet és que una trucada a primera hora del matí  avisant-me que un tema es postposava novament d’avui per demà m’ha posat nerviosa i m’ha fet enfadar.  Es tracta d’un tema que ja s’allarga molt, que necessito resoldre ben aviat per temes econòmics, que cal concretar per continuar una seqüència lògica d’accions i que desitjo solucionar per anhels professionals, i ara em diuen que demà!

Davant aquest fet com us dic m’he sentit molt contrariada, malhumorada fins que m’he adonat que no podia fer res per canviar la situació i m’he negat a passar la resta del dia així, preocupant-me i sense viure el present.  Així doncs podríem dir que el post és el resultat del desig d’ocupar-me i posar la meva atenció en altres temes, de gestionar la meva impaciència, vaja.

Comparem el que m’ha passat avui amb una situació que estic segura que tots hem viscut alguna vegada: un embús de trànsit o un retard en el transport públic.  Es tracta igualment d’una situació en la que no podem fer res i que ens impedeix fer les coses tal i com les teníem previstes i que, molt probablement, ens va afectant emocionalment, mica en mica, i ens posa en un estat anímic que a vegades no aconseguim que desapareixi en tot el dia, és a dir, tenim un d’aquells dies en que sembla que l’univers s’ha confabulat en contra nostra i tot un seguit de coses ens surten malament.  I tot perquè, ostres!, la vida no s’ajusta als nostres plans!!! Aquesta actitud és una mica infantil, no trobeu? Vull dir que a un nen si li canviem els plans s’enfada i li diem que ho ha d’entendre; un nen si, i nosaltres…? Per què ho fem? Quins mecanismes es posen en joc per fer-ho?

Hi ha coses que no depenen de nosaltres, que s’escapen del nostre control, les qüestions de tràfic són només un exemple però ho dem traslladar a qualsevol altres situació quotidiana –el ritme de treball d’un company, els plans de la nostra parella, el temps que farà el cap de setmana, etc.- Evidentment, no som immunes al que ens passa i ens afecta però d’aquí a prendre  i quedar-nos en una actitud victimista i negativa hi ha tot un món.

En definitiva, el que hi ha darrera la impaciència és un desig de ser en un altre lloc en el moment en que es produeix la situació desagradable. La impaciència sorgeix mecànica i reactivament del nostre interior quan vivim de forma inconscient. Es tracta d’un efecte, un símptoma, un resultat negatiu que posa de manifest que la mirada que estem adoptant enfront de les nostres circumstàncies és errònia. Si el nostre dia a dia no és més que un continu procés ple d’altres processos necessaris perquè tots puguem completar les nostres activitats personals i professionals, on és el problema? Per què ens és tan difícil adaptar-nos al que passa?

Podríem en aquest punt dir que el ritme de vida actual, la vida que portem, et,etc  són els culpables d’aquesta dificultat en acceptar contrarietats i és cert que actualment anem contrarellotge, que ens falten hores, … però també és veritat que certes coses no es poden controlar i que certes actituds no només no ens resulten útils sinó que ens deixen en un estat emocional que no ens permet gaudir de cada moment.  Només a partir d’un cert benestar intern podem començar a relacionar-nos amb les nostres circumstàncies d’una manera més conscient i  prendre l’actitud i la conducta més convenients en cada moment.  Jo avui podria estar enfadada tot el dia i la reunió hauria d’esperar igualment a demà, en canvi, prefereixo –després d’haver-me permès  estar-ho i força- centrar la meva atenció en el que si que puc fer, el que puc avançar i deixar que les coses que no puc controlar facin el seu curs.

En fi, tal com diu Borja Vilaseca en un article titulat “La impaciència no sirve para nada” Tot està al seu lloc, tal com ha de ser. El problema el crea la nostra ment quan no accepta el que hi ha, tractant de canviar l’extern, que no depèn de nosaltres, i  posposant la nostra pròpia transformació, que sí està al nostre abast.  De nou doncs es tracta de viure el present i posar consciència i responsabilitat en el que fem, de ser capaços d’escollir la nostra resposta a la situació externa que vivim en cada moment, la cosa no és fàcil ho se, però també ser que val la pena posar fil a l’agulla i començar a cosir un nou vestit, més ample i a mida,  per a cadascú de nosaltres.

Velocitat moderada

“La felicitat no és un destí al que cal arribar, sinó una manera de viatjar” (Anònim)

Recordo que quan era petita i anava amb cotxe  o amb l’autocar que em portava cada dia a l’escola, em distreia veient passar les coses de pressa davant els meus ulls –perquè eren les coses que passaven a tota velocitat i no pas el cotxe-, veia les cases, els arbres, els fanals,les persones que caminaven, els paisatges,… tots desfilaven veloçment i aquell passar m’agradava, em distreia les estones de cotxe . Aquella sensació de veure borroses les coses em fascinava i alhora també em feia enfadar perquè quan volia fixar-me en una cosa, veure’n els detalls ja no hi era, havia marxat.  Evidentment que la velocitat dels cotxes, fa ja  més de trenta anys no era la d’ara i tot i així quan volia no aconseguia enfocar una imatge, aturar-la…

Tinc la sensació que actualment vivim com anant en cotxe, sense parar, sense enfocar les coses, veient-les passar i sense saber i poder retenir-les.  I jo, ara, tinc ganes de retenir-les, per viure-les més intensament, per observar-les, per fer-les meves, per sentir-les i per assaborir-les.  Intento aprendre’n, tot i que és difícil en un món que ens porta a passar per múltiples experiències a una velocitat vertiginosa, una darrera l’altra, sense parar…

I és que avui dia disposem de mil i un aparells que ens fan la vida més fàcil i que, teòricament, ens permetem gaudir de més temps personal que no sabem com acabem omplint també de mil dues-centes activitats més que no gaudim. Estem connectats amb setanta mil persones de vint-i-cinc maneres diferents i malgrat tot ens sentim sols. Treballem menys hores i en feines físicament menys cansades que els nostres pares i  avis i som menys feliços.  Busquem activitats, reptes  i esports  que van contra la naturalesa humana per tal de  facin sentir emocions i sensacions i potser ni així les trobem.  Què passa doncs en aquesta societat del segle vint-i-u en la que les persones no aconseguim trobar el nostre equilibri?

En poques paraules, goso dir que el que ens passa és ben simple: NO SABEM PARAR.  No sabem baixar d’aquest cotxe en marxa en el que vivim, marejats i tot continuem aquest viatge perquè tenim la creença que si fem més kilòmetres arribarem més lluny, però senyors, el viatge no és en línea recta i sovint ens trobem fent voltes al mateix cercle.  Si que és cert que hi ha alguns valents que salten del cotxe en marxa i deu-n’hi do el cop que s’emporten, però després caminen lentament i gaudeixen de la lentitud i del paisatge d’una manera diferent, fan canvis radicals de vida i potser mai més tornen a pujar al cotxe, ben segur que tots coneixem algú que ha fet un canvi de vida a tots nivells, oi?

Saltar doncs, és una opció, molt valenta i agosarada per cert, però n’hi ha més, jo no crec que haguem d’anar-nos-en a la muntanya i viure en una masia per ser feliços, tot i que si és el que volem endavant. Jo crec que es pot trobar la manera viatjant en el nostre cotxe de sempre, simplement cal córrer menys i fer més parades per estirar les cames, cosa, aquesta darrera, que si més no en el meu cas, sovint ens demanen els nens –de nou grans mestres-  quan anem, per exemple de vacances i que als adults ens costa d’escoltar en el nostre afany d’arribar al destí, independentment de que gaudim o no del viatge.

El que vull dir, en definitiva –veig que m’allargo molt-, és que en la vida també val aquella frase tan gastada de que “més val qualitat que quantitat”.  Allò que demanaven les empreses de “persones multitasca” no rutlla, el que cal és estar concentrats en allò que fem ara i aquí, cent per cent, fins que acabem o que decidim –conscientment- fer una altra cosa centrar-nos en allò també, de manera seqüencial no pas paral·lela o simultània, de fet, és el que proposa la, ara tan de moda, tècnica del mindfulness –atenció plena- i és també el que proposa la teràpia gestalt, si ho aconseguim evitarem molts problemes d’estrès i de salut mental, i més important encara, gaudirem més de la vida.