Arxiu d'etiquetes: autoconcepte

El veritable valor de l’anell (o… el meu).

anell

No me’n he pogut estar, tenia una altra entrada mitges, però després d’una de les sessions d’ahir a la tarda, he recordat aquest conte del Jorge Bucay i he decidit compartir-lo amb vosaltres:

Vinc, Mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res , que sóc maldestre i força ruc. ¿Com puc millorar? ¿Què puc fer perquè em valorin més?

El Mestre, sense mirar-lo, li va dir: “Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema.
Potser més tard…”. I, després d’una pausa, va afegir. “ Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta qüestió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar…”.

– E… encantat, mestre –va vacil·lar el jove sentint que, novament, se’l desvalorava i es posposaven les seves necessitats.
–va continuar el mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la esquerra i, donant-lo al noi, va afegir-: Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n’obtinguis la major quantitat possible, i no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.

El jove va agafar l’anell i se’n va anar. Així que va arribar al mercat va començar a oferir l`anell als mercaders, que se`l miraven amb un cert interès fins que el jove deia el que en demanava.
Quan el noi mencionava la moneda d`or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable per prendre`s la molèstia d`explicar-li que una moneda d`or era massa valuosa per donar-la a canvi d`un anell. Amb l`afany d`ajudar, algú va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d`una moneda d`or i va rebutjar l`oferta.

 Desprès d`oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava al mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se`n va tornar.

Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d`or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la serva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut.
Va entrar a l`habitació.
Mestre –va dir-, ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l`anell.
Això que has dit és molt important, jove amic –va contestar el mestre somrient-. Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l`anell. Torna a pujar el teu cavall i vés al joier. ¿Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l`anell i pregunta-li quant te`n donaria. Però no importa el que t`ofereixi: no l`hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.

anell2El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l`anell sota el llum d`oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ara mateix no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d`or pel seu anell.
– ¿Cinquanta-vuit monedes? –va exclamar el jove.
–va explicar el joier-. que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent…

El jove va córrer emocionat cap a casa del mestre per explicar-li el que havia succeït.
Seu- li va dir el mestre després d`escolar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. ¿ Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I, dient, això, es va tornar a posar l`anell al dit petit de la Esquerra.

I és ben bé així amics, som nosaltres mateixos  -i potser alguna persona més-  els experts en saber el nostre valor, perquè sabem tots els detalls de la nostra trajectòria, les ensopegades i també les vegades que ens  hem tornat aixecar, les equivocacions i els encerts, les derrotes i les victòries que hem anat aconseguint, i tot i així ens entossudim a donar el poder de decidir el nostre valor als altres que jutgen sense conèixer, que opinen sense saber i deixem que el seu criteri poc fonamentat o les seves accions tinguin en nosaltres un impacte excessiu, ens sacsegin i ens facin caure en la inseguretat un i altre cop.

Acceptem-nos, reconeixem-nos i valorem-nos!

 

Com anem d’EGO?

l'egoAvui vull compartir de nou amb vosaltres un conte sufí per a la reflexió individual.

Hi havia una vegada un científic que va descobrir l’art de reproduir-se a si mateix tan perfectament que resultava impossible distingir l’original de la reproducció. Un dia es va assabentar que el buscava l’Àngel de la Mort, i llavors va fer dotze còpies de si mateix.

L’Àngel no sabia com esbrinar quin dels tretze exemplars que tenia davant seu era el científic, de manera que els va deixar a tots en pau i va tornar al cel. Però no per molt temps, perquè, com que era un expert en la naturalesa humana, va tenir una enginyosa idea.

Va tornar de nou i va dir: “Deu ser vostè un geni, senyor, per haver aconseguit tan perfectes reproduccions de si mateix, però, he descobert que la seva obra té un defecte, un únic i minúscul defecte”.

El científic va fer un salt i va cridar: “Impossible! On és el defecte?”.

“Justament aquí”, va respondre l’àngel mentre prenia al científic d’entre les seves reproduccions i se’l portava amb ell.

“Tot el que cal per descobrir l”ego’ és una paraula d’adulació o de crítica.paraules psicologia Populars

Apa! Ara us toca pensar a vosaltres, algunes preguntes que us podeu fer són:

Fins a quin punt necessito l’aprobació dels altres per a ser feliç? com m’ afecten les crítiques que rebo? I els elogis, com els rebo? en aquest punt m’agradaria assenyalar que la “falsa” modèstia també és una manifestació de l’ego… M’importa massa l’opinio dels altres? O, al contrari, no la tinc en compte i em quedo amb les meves percepcions, creences, etc. -ja siguin aquestes postives o negatives? Com vaig d’autoestima?

Com sempre esatre agraïda i feliç de rebre  els vostres comentaris.

Les polaritats o les dues cares de la moneda

polaridadesDes que naixem coneixem les coses en relació al seu oposat; així sabem existim perquè percebem les coses fora, tot i que de nadons inicialment no diferenciem per exemple la mare d’ells mateixos.  Sabem que hi ha dia perquè hi ha nit, que hi ha llum perquè hi ha foscor, sabem on és el nord perquè s’oposa al sud, etc.

Poc  a poc anem  doncs comprenent el món i arriba un moment en que també volem conèixer i explorar el  nostre propi funcionament, ja que tenir una idea mínimament clara i estable de com som ens permet predir el nostre propi comportament, la qual cosa fa que sovint sentim més seguretat.

Així doncs,  anem construint, des de la infància, una imatge de nosaltres mateixos. Aquestes idees sobre “com crec jo que sóc” constitueixen el que solem anomenar autoconcepte. En l’elaboració d’aquest producte mental, solem tendir a la simplificació de manera semblant a la que fem servir per a la realitat exterior, i per tant, un dels processos que té lloc en la formació del mateix , és la separació dels atributs en polaritats : això significa que a l’hora de descriure’ns  a nosaltres mateixos organitzem les possibilitats usant parelles d’oposats del tipus : sociable – tímid , humil – orgullós , egoista – generós , intel·ligent- ximple , bona persona – mala persona , etc . A continuació , associem cada pol a una càrrega afectiva positiva o negativa , de manera que etiquetem un pol com ” desitjable o bo” o “no desitjable o dolent” .

Posteriorment a aquesta organització , i de forma gradual, progressiva  i  inconscient solem identificar-nos amb un dels pols o extrems , i ens allunyem o rebutgem l’altre . Podem concloure , per exemple , que som generosos i que això significa que no som egoistes . Aquesta identificació amb un dels extrems de la polaritat ens proporciona certa sensació de seguretat.

Però la realitat és capritxosa,  les coses no són tan senzilles i allò que popularment es diu que “els extrems es toquen” també és cert, per que no és veritat que si caminem cap al nord, arribarà determinat moment en què estarem anant cap al sud? No és cert que la línia que diferència el valor de la por és tan subtil que és impossible determinar si estem davant d’una persona covarda o davant algú capaç de realitzar un acte de valor i coratge suprem?
De la mateixa manera ,  si parem atenció a la nostra realitat quotidiana  i observem detingudament a les persones que ens envolten o a nosaltres mateixos en el passat : hi ha algú que es pugui situar únicament en un dels pols el cent per cent de les vegades i sense fregar mai l’altre?  Podem ser absolutament sempre i en totes les circumstàncies generosos , o amables , o valents , o responsables o insegurs?

Si ens responem honestament aquesta pregunta , ens adonarem que en algun moment , per molt breu i esporàdic que sigui aquest , com a mínim passem de puntetes pel pol oposat  al què ens identifiquem . I , si no ho hem fet encara , és molt probable que en algun instant de les nostres vides ens passi.

És habitual que quan la vida ens porta a experimentar l’extrem de la polaritat que ens hem negat i/ o algú ens en fa ser conscients ens portem un bon ensurt . De fet , moltes de les crisis emocionals profundes tenen a veure amb aquest fenomen: ” jo , que em creia fort, de sobte em sento  vulnerable ” , ” jo , que em creia amable , de sobte percebo una forta ràbia contra algú ” , ” jo , que em creia centrat i racional sento que he perdut el control ” , ” jo , que em creia autosuficient i independent , de sobte veig que em  desestabilitzo si m’abandonen ” … Passa llavors que ens envaeix de nou la inseguretat, el vertígen i/o la negació, de manera que sovint, per exemple, en tallers i teràpies cal un temps per a que les persones reconeguem i acceptem allò que hem descobert.

La Gestalt entén a la persona en la seva totalitat, com un organisme amb qualitats, funcions, capacitats, … que el caracteritzen, en una situació o entorn que l’influeixen i amb el qual es relaciona. La relació entre aquests aspectes és polar, són compresos en un sistema de polaritats subjectives, d’oposats, però aquests no són incompatibles entre si. Als nens els costa integrar la idea que algú pugui ser bo i dolent al mateix temps, lleig i guapo, llest i ximple, trist i alegre. És a mesura que la persona va madurant que és possible assimilar i integrar aquesta realitat. No obstant això, el judici que es realitza sobre les polaritats origina que aquestes es visquin com a incompatibles. Pensar que una polaritat és bona i l’altra és dolenta és un pensament dual, no pas polar.

Per exemple, una persona pot identificar-se com fort, i no reconèixer que també és feble, perquè la seva consciència no ho tolera. Probablement, destinarà gran part de la seva energia tapant símptomes com el cansament o el dubte, o manipulant l’entorn perquè li ofereixi una imatge adequada. D’aquesta manera, no arribarà a cobrir la seva veritable necessitat, i per tant, tampoc podrà sentir-se plenament satisfeta.. És quan reconeixem en nosaltres la fortalesa i la debilitat com a pols de la mateixa dimensió, entenent que no existeix l’una sense l’altra, podem ajustar-nos satisfactòriament a les situacions que la vida ens presenta.

La teràpia Gestalt ens proposa treballar la integració harmònica dels pols complementaris de qualsevol comportament humà, en pro del descobriment de facultats que ens pertanyen i que ens permeten adaptar-nos  satisfactòriament a l’entorn. El rebuig o negació d’un d’ells ens generarà rigidesa i sofriment , ja que únicament ens permetrem tenir una conducta que s’ajusti a una de les polaritats

És important tenir present que l’acceptació de tots dos extrems de la polaritat no significa que no puguin existir tendències cap a un o altre extrem , ni que haguem obligatòriament perseguir la manifestació de tots dos en la mateixa mesura, però si hi posem consciència desapareixen la culpa i l’angoixa  i apareixen l’autenticitat i la congruència -decideixo lliure i conscientment com actuar davant d’una situació-. Apareix, a més, un  ventall de conductes possibles molt més ampli i una caixa d’eines personals –recursos- més diversa i rica.