Arxiu d'etiquetes: autoestima

Sóc tímida, i què?

 

timidesaSóc tímida i estic una mica nerviosa.  Podria ser el començament, sobretot la segona part, de la frase, d’una xerrada davant de públic d’ algú prou honest per a dir-ho, i també d’ algú que dient-t’ho espera la comprensió dels altres davant possibles errors, etc. Possiblement  aconsegueixi aquesta comprensió, però a més també aconseguirà que se’l  jutgi més en la seva exposició, que se l’observi més detalladament en la seva “actuació” si més no els primers minuts de la xerrada, perquè després probablement qui parla es relaxi i qui escolta s’oblidi de la introducció.

I què? Podria ser la resposta d’ algú que espera rebre molt de qui fa la xerrada perquè ha fet un esforç per assistir-hi, i a més, creu que qui està davant seu és expert en un tema determinat i prou “èxits” com per a ser requerit com a ponent. I, segurament té raó, el que passa és que probablement és poc empàtic amb el ponent i/o no és conscient de tot el camí i esforç que ha fet per ser allà davant d’un auditori.

Sigui com sigui, i vagi com vagi cada xerrada, amb la timidesa, com amb qualsevol altra característica personal,  s’hi pot conviure perfectament, tret de casos patològics que no ens ocupen avui.  És una companya de viatge, a vegades més incòmoda del que voldríem però que té la intenció final de protegir-nos, per exemple, de fer el ridícul, segons alguna creença nostra, davant dels altres.  Perquè els tímids busquen l’aprovació personal en els altres, per exemple, el nostre amic de la xerrada basarà la valoració de la mateixa en les opinions dels assistents, que pot ser un criteri vàlid en ocasions però no en altres.

No se si és cert o no, però ben segur que tots hem sentit alguns actors dir que són molt tímids, per tant, podem deduir que la timidesa es pot “superar” –paraula que analitzarem en un altre post perquè no estic segura que res es superi o s’hagi de superar- perquè no hi ha cap altre persona al món que es sotmeti més a les opinions dels altres que els actors, actrius, cantants, etc.  No obstant això, si que podem trobar entre els actors i les actrius uns que són més reservats i no concedeixen tantes entrevistes, etc. i uns altres que no ho són tant.  És a dir, malgrat la timidesa o la tendència a l’introversió podem assolir els objectius que ens proposem, però, segurament no deixem de tenir mal de panxa la nit abans, això no, però aquest mal de panxa serà el que ens farà preparar-nos millor per a enfrontar aquella situació que ens fa por l’endemà.  Això ens farà guanyar seguretat i com que augmentarà la nostra autoestima, ja no ens importaran tant les opinions dels altres i potser ens sentirem menys tímids, tot i que insisteixo les pessigolles a l’estòmac continuaran visitant-nos de tant en tant. Darrera la timidesa també hi ha doncs un alt nivell d’exigència personal i una necessitat de control.

timidesa2Dit això, la timidesa, insisteixo si no és patològica, ens permet desenvolupar altres qualitats, més difícils de trobar en algú extrovertit.  Per exemple, les persones tímides són acceptades socialment perquè no envaeixen el territori dels altres –tots ens hem sentit envaïts alguna vegada per els “reis de la festa” d’una manera barroera i desagradable-, tenen present les emocions alienes, saben escolar  i solen tenir una visió i comprensió més profunda del món. En el seu llibre El do de la timidesa, el doctor Alexander Àvila exposa que aquesta característica personal és una garantia de gentilesa, sensibilitat i autoconsciència. En definitiva, la timidesa ens serveix per a posar límits, pera gaudir del nostre propi espai, de la nostra privacitat.

Per això, jo com el oient de la conferència, també dic  -I què? I què si sóc tímida? Com en tota qualitat humana a gaudir de les avantatges i a treballar amb els inconvenients de la timidesa, perquè si que és cert que per cal que treballem i descobrim que amaga la nostra vergonya, cal que millorem la nostra autoestima, cal que fem un intens treball personal per a veure la nostra timidesa amb amor.

 

El veritable valor de l’anell (o… el meu).

anell

No me’n he pogut estar, tenia una altra entrada mitges, però després d’una de les sessions d’ahir a la tarda, he recordat aquest conte del Jorge Bucay i he decidit compartir-lo amb vosaltres:

Vinc, Mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res , que sóc maldestre i força ruc. ¿Com puc millorar? ¿Què puc fer perquè em valorin més?

El Mestre, sense mirar-lo, li va dir: “Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema.
Potser més tard…”. I, després d’una pausa, va afegir. “ Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta qüestió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar…”.

– E… encantat, mestre –va vacil·lar el jove sentint que, novament, se’l desvalorava i es posposaven les seves necessitats.
–va continuar el mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la esquerra i, donant-lo al noi, va afegir-: Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n’obtinguis la major quantitat possible, i no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.

El jove va agafar l’anell i se’n va anar. Així que va arribar al mercat va començar a oferir l`anell als mercaders, que se`l miraven amb un cert interès fins que el jove deia el que en demanava.
Quan el noi mencionava la moneda d`or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable per prendre`s la molèstia d`explicar-li que una moneda d`or era massa valuosa per donar-la a canvi d`un anell. Amb l`afany d`ajudar, algú va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d`una moneda d`or i va rebutjar l`oferta.

 Desprès d`oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava al mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se`n va tornar.

Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d`or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la serva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut.
Va entrar a l`habitació.
Mestre –va dir-, ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l`anell.
Això que has dit és molt important, jove amic –va contestar el mestre somrient-. Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l`anell. Torna a pujar el teu cavall i vés al joier. ¿Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l`anell i pregunta-li quant te`n donaria. Però no importa el que t`ofereixi: no l`hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.

anell2El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l`anell sota el llum d`oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ara mateix no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d`or pel seu anell.
– ¿Cinquanta-vuit monedes? –va exclamar el jove.
–va explicar el joier-. que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent…

El jove va córrer emocionat cap a casa del mestre per explicar-li el que havia succeït.
Seu- li va dir el mestre després d`escolar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. ¿ Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I, dient, això, es va tornar a posar l`anell al dit petit de la Esquerra.

I és ben bé així amics, som nosaltres mateixos  -i potser alguna persona més-  els experts en saber el nostre valor, perquè sabem tots els detalls de la nostra trajectòria, les ensopegades i també les vegades que ens  hem tornat aixecar, les equivocacions i els encerts, les derrotes i les victòries que hem anat aconseguint, i tot i així ens entossudim a donar el poder de decidir el nostre valor als altres que jutgen sense conèixer, que opinen sense saber i deixem que el seu criteri poc fonamentat o les seves accions tinguin en nosaltres un impacte excessiu, ens sacsegin i ens facin caure en la inseguretat un i altre cop.

Acceptem-nos, reconeixem-nos i valorem-nos!

 

Com anem d’EGO?

l'egoAvui vull compartir de nou amb vosaltres un conte sufí per a la reflexió individual.

Hi havia una vegada un científic que va descobrir l’art de reproduir-se a si mateix tan perfectament que resultava impossible distingir l’original de la reproducció. Un dia es va assabentar que el buscava l’Àngel de la Mort, i llavors va fer dotze còpies de si mateix.

L’Àngel no sabia com esbrinar quin dels tretze exemplars que tenia davant seu era el científic, de manera que els va deixar a tots en pau i va tornar al cel. Però no per molt temps, perquè, com que era un expert en la naturalesa humana, va tenir una enginyosa idea.

Va tornar de nou i va dir: “Deu ser vostè un geni, senyor, per haver aconseguit tan perfectes reproduccions de si mateix, però, he descobert que la seva obra té un defecte, un únic i minúscul defecte”.

El científic va fer un salt i va cridar: “Impossible! On és el defecte?”.

“Justament aquí”, va respondre l’àngel mentre prenia al científic d’entre les seves reproduccions i se’l portava amb ell.

“Tot el que cal per descobrir l”ego’ és una paraula d’adulació o de crítica.paraules psicologia Populars

Apa! Ara us toca pensar a vosaltres, algunes preguntes que us podeu fer són:

Fins a quin punt necessito l’aprobació dels altres per a ser feliç? com m’ afecten les crítiques que rebo? I els elogis, com els rebo? en aquest punt m’agradaria assenyalar que la “falsa” modèstia també és una manifestació de l’ego… M’importa massa l’opinio dels altres? O, al contrari, no la tinc en compte i em quedo amb les meves percepcions, creences, etc. -ja siguin aquestes postives o negatives? Com vaig d’autoestima?

Com sempre esatre agraïda i feliç de rebre  els vostres comentaris.

La por al rebuig

“Qui viu temerós mai serà lliure”, Horaci

I si li demano i em diu que no? I si, a més, se’n riu? I si ho explica als altres? I si quan li dic no em surten les paraules o em tremola veu? I si…?

Srechazo_noticiaon algunes de les preguntes que ens fem quan tenim por al rebuig dels altres, por a  no fer-ho bé –segons els criteris socialment establerts, és clar-, por a no ser acceptats.  Sovint aquesta por ens suposa un excés de “pre-ocupació”, una despesa d’energia molt elevada, i, fins i tot, una paràlisi i un no passar a l’acció, perquè ens perdem en un món de fantasies destructives. Aquest, per exemple,és el cas que ens descriu John Stevens al seu llibre “El Darse Cuenta” quan ens parla d’un estudiant que va passar molt de temps imaginant, durant mesos, que demanava una cita a una noia del seu curs, i  amb aquesta infructuosa preocupació va desaprofitar una bona quantitat de la seva vida. Si hagués fet  realitat la seva fantasia i, efectivament, hagués demanat la cita, ella podria haver acceptat i la relació desenvolupar-se, o ella podria haver dit que no, i ell quedar lliure per dirigir la seva atenció cap a alguna altra companya més receptiva. En ambdós casos la seva vida tornaria a fluir i moure’s, en lloc de romandre estancada en una fantasia  no realitzada. Per descomptat, que si ell li demana una cita, corre el risc de ser i sentir-se rebutjat si la noia diu que no, o bé haurà d’afrontar el desafiament d’una relació personal íntima, si ella arribés a acceptar. Ell però evita enfrontar la situació i així aquesta roman inacabada. Aquesta és la típica situació conflictiva. El seu impuls en un sentit es neutralitza amb un impuls en la direcció contrària: el seu desig d’estar prop d’ella s’anul·la amb les pors al rebuig o a la intimitat. No obstant això, hi ha una diferència fonamental entre aquests dos impulsos. El seu desig d’estar a prop d’ella  és  la seva resposta a la presència d’ ella i ell probablement pugui sentir aquesta resposta clarament en el seu cos. Els seus  temors, en canvi, són resposta  a les seves fantasies respecte del futur.

El que hem d’entendre és que aquestes fantasies expressen molt més de qui les viu que no pas de qui les genera, és a dir, si tenim por de no ser acceptats pels altres és perquè no ens acceptem a nosaltres mateixos, si més no, no acceptem alguna part nostra. Si ens adonem d’això,  si ho fem conscient, les mateixes fantasies poden ser-nos d’utilitat i  proporcionar-nos de recolzament a la vida en lloc de paralitzar-la, ja que la imaginació ens és útil sempre que no ens allunyi excessivament de la vida real i cedeixi pas a les vivències.

Tots hem experimentat el rebuig en algun moment i àmbit de la vida, i sense cap mena de dubte, és una experiència dolorosa, que ens aïlla i ens porta a la inseguretat, per això apareix la por a repetir una experiència similar: la por al rebuig. De fet, la por al rebuig neix de la por a mostrar-nos als altres tal com som. Possiblement sigui un dels nostres temors més profunds, ja que ens connecta amb la necessitat de sentir-nos acceptats i apreciats. Per tant, aprenem a  desenvolupar estratègies per no sentir-nos rebutjats, una mena de “escuts emocionals” que creiem que ens protegeixen i que  tenen a veure amb adaptar-nos a les expectatives que creiem que els altres tenen sobre nosaltres. Així, renunciem a l’autenticitat per la normalitat, a l’extraordinari per conformar-nos amb l’ordinari. Així és com la nostra identitat va quedant diluïda, cosa que acaba per passar-nos factura a llarg termini.

El que pots fer per iniciar el camí de superació d’aquesta por és:

  1. Separa  l’”acceptació dels altres” de la teva pròpia  autoestima  (treballa-la amb un professional si ho creus necessari). Intentar acontentar tothom és una tasca, ja no difícil, és imposible.
  2. Deixa la responsabilitat de l’ acceptació, o no, en l’altre. Ningú té l’obligació d’estar d’acord amb tu en tot. –si, però que t’ha de respectar, com tu a ell-.
  3. Reconeix que li tens por a quelcom que tu has inventat: l’opinió que creus que tindrà una altra persona abans de trobar-la, és una opinió que tu has creat en els teus pensaments, és la teva pel·lícula. Encara no saps el que realment pensa l’altre.
  4. Exposa’t poc a por a les situacions que et generen la por al rebuig.  En el millor dels casos no hi haurà rebuig, i si n’hi ha pots passar per ell, sentir-lo i seguir viu/viva i fins i tot sentir-te millor per haver-ho intentat.
  5. Recorda que no sentir por és ser temerari.

Sobre l’amistat i altres històries

AMIGOS TOXICOS

 

Només vull dir-te que no ets perfecte, ni tampoc genial, però com a amic, ets fenomenal”.

 

Aquest post fa dies que el tinc al cap i no trobava el moment d’escriure’l .  Sorgeix de converses que he tingut darrerament amb un parell d’amigues i vol abordar justament aquest tema, l’amistat. S’ha escrit molt sobre els tipus d’amics que hi ha, tant en positiu com en negatiu, així que jo que en se menys que els experts que ho han investigat no ho faré, simplement vull fer unes breus reflexions al respecte.

Tenir amics ens agrada a tots i ens ha ajudat en molt moments difícils o no tan difícils. De fet, la majoria de persones tenim diferents tipus d’amics, és a dir, sabem a qui recórrer quan no estem en el nostre millor moment, a qui demanar un bon llibre, amb qui sortir a divertir-nos, per qui preocupar-nos quan no en sabem res,  tenim també els amics del facebook que potser sabem més de nosaltres que d’altres amics, etc. A l’hora però, segur que l’amistat, en algun moment,  ens ha donat a tots més d’un maldecap, ja sigui perquè algú s’ha enfadat, perquè no se com dir-li determinada cosa, etc. o ens ha suposat alguna decepció.

Justament, em comentava una d’aquestes amigues que una amiga que tenia s’havia convertit en un malson, ella l’estimava molt però poc a poc semblava que no podia fer un pas sense ella: la trucava diversos cops al dia,  fins el punt de que a vegades ja no li agafava el telèfon,  els vespres en presentava a casa seva, per que baixava de Barcelona i “li venia de passada”, quan  el que li venia de gust a qui m’ho explicava era estar sola després d’un llarg dia de feina, els caps de setmana gairebé no podia sortir amb ningú més sense que s’enfadés,li deia qui  li convenia i qui no …  Que li passava la meva amiga que no parava aquesta situació? No se’n adonava? Si que ho feia però no va saber posar límits i quan ho va fer no ho va fer de forma adequada i l’amistat es va trencar, fins avui, que només són conegudes que es saluden.

L’altra amiga, m’explicava una situació similar: una amiga la criticava i se’n distanciava  perquè quedava amb un a persona que a ella no li agradava, com si la seva fos una amistat d’exclusivitat! Casos d’aquest estil en conec bastants, és com si algú pensés “si estàs amb mi no pots estar també amb aquest altre perquè a mi no m’agrada, tu tries”.

L’amistat, com totes les altres relacions es construeix i es modifica constantment en funció del moment i les vivències de cadascú, no és una relació estable, com tampoc ho és mai, encara que s’utilitzi aquest terme una relació de parella perquè ens passen coses i això fa que, per sort hi hagi èpoques més bones i altres no tant bones que també ens fan créixer. Doncs amb l’amistat passa exactament el mateix, és una relació més o menys duradora en el temps però inestable, en contínua construcció i readaptació.  (és el cas, sovint explicat d’anar-se’n de vacances amb un bon amic, ben segur que descobriràs coses noves algunes bones i d’altres no tant que has de gestionar i ubicar en la relació si la vols mantenir,  tot i que també pot passar que noes mantingui).

El concepte d’ amistat evoluciona de la següent manera des del punt de vista de la psicòloga evolutiva: Si li preguntem a un nen petit què és un amic ens dirà que és algú que juga amb ell, per tant, és una relació basada en l’acció conjunta.  Si li preguntem a un nen més gran ens dirà que és algú que li dóna quelcom per tant es basa el rebre. Més endavant s’incorpora també el donar per tant és l’amistat es basa en l’intercanvi i la reciprocitat. Cap als 9 o 10 anys apareix la idea d’intimitat i de compartir coses i, finalment,  l’amistat madura es basa en l’autonomia i la independència de les dues parts, a l’hora que conté totes les fases anteriors,  de manera que es dóna un  aprofundiment en les relacions , si arribem a aquesta maduresa en la relació d’amistat no necessitarem veure l’amic cada setmana, ni saber que jo sóc la única i millor amiga, no ens molestarà que s’obri  a d’altres persones tot i  que mi no em resultin simpàtics, no competiré amb ningú.

L’amistat és intencionada i voluntària i ens ha d’aportar satisfacció i creixement, no és ni exclusiva ni possessiva,no ens ha de portar cap tipus de problemes   i si algun cop ho fa aquests  s’han de poder parlar obertament

Hi ha però, les amistats exigents, com en el cas de la meva amiga, que tendeixen a intentar limitar els nostres actes. Solen tenir personalitats prominents i, en molts casos, la seva influència pot arribar a decidir les nostres accions, sobretot si no estem del tot convençuts del que farem. Si en comptes de rebre un consell davant d’un problema o dilema, et sents massa pressionat  o criticat per un amic (o una amiga) per prendre una decisió o per fer o deixar de fer alguna cosa, estàs davant d’una amistat d’aquest tipus i més val que te’n adonis aviat i hi posis límits.

També pot passar que de vegades  descarreguem en els amics una gran quantitat d’expectatives psicoemocionals que corresponen a buits o necessitats afectives de la nostra infància, com per exemple   pot ser  el fet de  buscar ser acceptat sense objecció, o ser escoltat ininterrompudament, o sentir-se amo i senyor del que és l’altre, etcètera.

En definitiva, si bé és cert que els amics es poden contar amb els dits de la mà és millor tenir pocs i bons amics que molts amics tòxics que són autèntics vampirs energètics i ens deixen esgotats i amb una baixa autoestima, així que un exercici que cal fer de tant en tant i cadascú sap quan toca és revisar les nostres amistats i reflexionar sobre temes com:

-Quines hem escollit?

-Quines hem deixat?

-Quines mantenim? En quines circumstàncies?

-Tens amistats que no et convenen? Si és així comença a desvincular-te’n progressivament.