Arxiu d'etiquetes: canvi

L’acceptació … i el canvi

barco

El pessimista es queixa del vent.
L’optimista espera que canviï.
El realista ajusta les veles al vent.

La paraula acceptació també és a la llista de les paraules amb mala premsa  que jo he anat construint. Ja sigui perquè es confon amb d’altres mots similars, per significats que ha pres de la cultura judeocristiana o per altres motius que desconec. Sigui pel que sigui, el cas és que com que en aquest blog he agafat el costum de dedicar entrades a les paraules amb mala premsa, l’acceptació també se’n mereix un. Aquest,  que intentaré que sigui el més clar i il·lustratiu possible.

Tots a la vida, o si més no jo si,  en alguna ocasió hem patit mal d’amors, o mal d’amistats,que venen a ser el mateix perquè l’amistat és també una forma d’ amor, esclar que hi ha matisos diferents… Així per exemple, un amic o una amiga, per exemple pot tenir moltes amigues més i no passa  (o no hauria de passar) res, mentre que en el cas de la parella tenir molts amants més està bastant mal vist en la majoria del cercles socials.

Jo tenia una amiga que em va costat molt de deixar marxar, volia entendre perquè s’akkunyava de mi, em sentia confosa. Ffns que un dia ho vaig veure clar, encara que em fes mal l’havia de deixar fer el seu camí. No m’agradava però ho havia d’acceptar i estar en pau. Havia intentat parlar-hi, explicar-me i no me’n sortia, per tant també vaig haver d’acceptar que ella no volia o no estava preparada per fer-ho.  Vaig acceptar que se’n anés  però continuo estimant-la i se  que estic preparada per ser-hi si mai decideix tornar a mirar cap a mi o em necessita, sento amb seguretat que no hi haurà recança ni ressentiment de cap mena. Això em dóna una gran satisfacció personal i em fa sentir madura.

Des de llavors l’he trobat a faltar molt.  Recordo cada sopar, dinar o cafè compartits amb nostàlgia, cada conversa i cada confidència que ens vam fer amb complicitat. Però ella devia tenir els seus motius per allunyar-se, encara que jo els desconegui.  He patit per ella,  per si s’equivocava i li feien mal i m’he adonat que no em correspon aquest paper, que ella és adulta. M’he enfadat amb ella i m’he adonat que no hi tinc cap dret. Finalment, he pogut mirar-la des de l’agraïment i veure la seva generositat amb tot el que m’ha donat i que tan debò algun dia em continuï donant, però si no ho acceptaré.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAixí és l’acceptació. No és resignació, ni conformisme, ni ràbia, ni tristesa. És conformitat i serenor.  I això, que en aquesta ocasió m’ha costat molt, és fonamental treballar-ho a teràpia: quan acceptem  el nostre passat, una ruptura, etc. ho hem de fer des d’aquesta mirada, no des d’una altra menys generosa i menys objectiva. Hem de mirar els nostres pares amb agraïment, la nostra exparella  –si és el cas- amb agraïment, recordar les coses que ens han donat. Hem de lluitar contra el rancor, apel·lant al nostre bon criteri, ja que la nostra parella la vam escollir nosaltres i per tant no deu ser tant mala persona o no es deu equivocar tant com ara pensem…   Parlo d’una acceptació emocional, no només racional, no n’hi ha prou amb la comprensió, acceptar és anar més enllà, implica un canvi o si més no la capacitat de començar a generar aquest canvi en contraposició a la paràlisi que produïa la lluita constant – que ens desgasta molt i no enfoca l’energia en res que ens sigui útil- o fins i tot la resignació –que implica deixar de lluitar, assumir que res podem fer nosaltres-.

Imaginem, per exemple, que estem a disgust en el nostre lloc de treball podem tenir, bàsicament tres actituds:

Negació (o rebel·lia): m’instal·lo en l’enuig i la queixa contínua, “Què injust!”, “Que he fet jo per merèixer això?”, “Per què jo?”, etc.

 Resignació: “aquí em quedaré tota la vida”, “estic a un pas de la depressió”, “la vida és així de dura” “estic amargat i cada vegada ho estaré més” “sempre em passa el mateix i no hi ha res a fer”, etc.

Acceptació: “A dia d’avui és el que hi ha, les coses estan molt complicades, tot i així penso seguir formant-me i buscant alguna cosa millor, les coses no seran així eternament, per descomptat si em quedo quiet és quan no podré evolucionar , i mentrestant no em queda una altra que acceptar que això és el que hi ha, i intentar que em pertorbi el menys possible “.

El mateix podem fer en cas d’una relació de parella insatisfactòria o, per exemple, amb una amistat com en el meu cas o em moltes altres situacions.

Espero que aquest post us hagi estat útil, tot i que si no fos així ho acceptaré però no em resignaré i en el proper ho faré millor.

QUINA ÉS LA MEVA VACA? – Faula per a reflexionar

vacaUn mestre de la saviesa passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure al lluny un lloc d’aparença pobra, i va decidir fer una breu visita al lloc. Durant la caminada li va comentar a l’aprenent sobre la importància de les visites, també de conèixer persones i les oportunitats d’aprenentatge que tenim d’aquestes experiències.

Arribant al lloc va constatar la pobresa del lloc, els habitants, una parella i tres fills, la casa de fusta, vestits amb robes brutes i esquinçades, sense calçat. Llavors es va aproximar al senyor, aparentment el pare de família i li va preguntar: …

– “En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball ni punts de comerç tampoc, com ho fan vostè i la seva família per sobreviure aquí?”

El senyor tranquil · lament va respondre:

– “Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres gèneres alimentaris a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum i així és com anem sobrevivint. ”

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i va marxar. Al mig del camí, es va dirigir cap al seu fidel deixeble i li va ordenar:

– “Busca la vaca, porta-la al precipici d’allà al davant i empeny-la  barranc.”

El jove espantat  li va qüestionar el fet ja que la vaca era el mitjà de subsistència d’aquella família. Però com que per tota resposta només va rebre el silenci absolut del mestre, va anar a complir l’ordre. Així que va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena va quedar gravada en la memòria d’aquell jove durant alguns anys.

Un bell dia el jove aclaparat per la culpa va decidir abandonar tot el que havia après i tornar a aquell lloc i explicar-ho tot a la família, demanar perdó i ajudar-los. Així ho va fer, i a mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot habitat, amb cotxe al garatge una casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família havia hagut de vendre el terreny per sobreviure, va accelerar el pas i arribant allà, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que hi vivia feia uns quatre anys, el senyor va respondre que seguien vivint allà.

Espantat el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que va visitar feia alguns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor (l’amo de la vaca):

– “Com ho va fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?”

El senyor entusiasmat li va respondre:

“Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir, d’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem, i així hem aconseguit l’èxit que els seus ulls albiren ara.”

  ********************************

Aquest cap de setmana conversant amb amics em comentaven que la seva vida estava prou bé i que malgrat tot semblava que els faltava alguna cosa, ves a saber què… que la rutina se’ls menjava. A mi em sembla que el que passa és que tots tenim la nostra vaca, que ens manté quiets, sense moure’ns, fins que una sacsejada no volguda ens obliga, ens mata la vaca  i en molts casos ens força com en el conte a reinventar-nos, a retrobar-nos i a redescobrir-nos. Però, jo  proposo que identifiquem la nostra vaca tots solets, sense la pressa i la urgència de una mort sobtada i no volguda de la vaca, però sense pausa i amb molta curiositat i entusiasme. I no se si l’hem de matar o no, però si més no, ens l’hem de mirar de cara i si ens ve de gust “tunnejar-la” una mica o treure-la a passejar per prats desconeguts, que ben segur que ens anirà bé.

Vermella o blava?

Si prens la pastilla blava la història acaba, despertes al teu llit i creus el que tu vulguis creure. Si prens la vermella et quedes al País de les Meravelles i t’ensenyo com de profund és el forat. Recorda, només t’estic oferint la veritat, res més”.

pastillas1

Em sembla que fa més o menys uns 14 anys de l’estrena de la pel·lícula Matrix, però avui encara us en vull parlar perquè penso que la situació i l’argument que planteja segueixen sent vigents avui, i perquè veig un paral·lelisme entre el procés que fa Neo, el protagonista de la pel·li i un procés de teràpia o creixement personal.

En psicoteràpia un dels aspectes  més importants en el procés de curació de la persona és la presa de consciència dels problemes que generen el malestar pel qual es va a la consulta.

La pel·lícula dels germans Wachoski, mostra aquest procés de presa de consciència, del “despertar” per part de Neo, que partint d’una vida que no el satisfà,  decideix emprendre una recerca  dels senyals que el porten a un coneixement de la veritat. Aquest camí de descoberta el realitza gràcies a Morfeo (a qui podem comparar amb un terapeuta).

Per poder començar a viure la realitat, Neo decideix prendre la pastilla vermella, renunciant a l’estat de somni o d’ignorància en que el mantindria la pastilla blava. La forma de sortir d’aquesta letargia és conèixer la veritat,encara que sigui dolorosa i així l’hi mostra Morfeo, que li revelarà que tot el que creia fins ara, la seva vida, era un ficció.

El contrari de “despertar” és estar dormint, és evadir-se,  la inconsciència, fugir mentalment. Hi ha moltes formes d’evasió: les drogues que calmen l’ansietat d’una existència absurda, el sexe compulsiu per sentir alguna cosa agradable per uns minuts, el menjar com a forma d’omplir un buit, la televisió, el cinema o les xarxes socials com a distracció mentre imaginem altres vides, la música utilitzada com soroll mental per no pensar, jocs d’ordinador que simulen vides virtuals, … Són formes d’existències que utilitzades com evasió allunyen la nostra ment de la realitat. Podem, fins i tot, pensar que són un ajut, però en realitat ens allunyen de la nostra existència veritable,  del que realment som.

El que ens fa estar adormits són aspectes dolorosos que la nostra ment bloqueja, nega o enterra, situacions viscudes que són assumides com insuportables o com perilloses i es decideix enterrar, moltes vegades, ja en l’etapa infantil i adolescent, quan és molt més difícil enfrontar-se als problemes, ja que el nen que no pot superar certs aspectes que li planteja la realitat, per manca de recursos propis però també per manca de suport extern,  i construeix defenses psicològiques, entre les quals hi ha la evasió, l’engany o la negació. Això servirà en els primers anys de les nostres vides, però un cop arribada l’edat adulta totes aquestes defenses ens provocaran sofriment que es traduirà en depressió o ansietat. Tindrem la sensació de “no saber exactament el que està passant”, però sentint que alguna cosa no va bé.

Així doncs podem veure la pel·lícula com  un procés en què la persona passa del seu propi món de somni a un món on haurà de “lluitar” per la seva existència, responsabilitzar de si mateix. Com en un procés terapèutic, Neo ha de resoldre el conflicte amb si mateix per trencar totes les limitacions que té des d’aquesta actitud d’evasió i somni, fent-se responsable de la seva pròpia vida. A Matrix, també podem veure com hi ha qui prefereix seguir en la inconsciència com Ciphra.

A teràpia, ens arriben doncs,  persones  com Neo,  autèntics herois que s’acosten a la veritat, que decideixen despertar quan es desprenen de les defenses i creences forjades en la infantesa i enfrontar-se als seus propis problemes, sense donar-los l’esquena, patint per la presa de consciència d’aquests , però alliberant-se d’una gran càrrega que han portat durant anys.

La pel·lícula, planteja, molt encertadament,  que tota persona té aquesta decisió a les seves mans: deixar les coses tal i com estan, seguir en aquest estat en el qual se sap que les coses no van bé, o bé començar a despertar per poder canviar allò que el fa patir.

I tu, quina pastilla tries?

I jo, a quina estaca estic encadenat?

Avui només us vull deixar un conte del Jorge Bucay. Un dels més coneguts i més utilitzats en activitats de formació i creixement personal, però també alhora un dels que sovint m’ha ajudat  a buscar noves maneres de fer i resoldre les coses, a decidir-me a enfrontar-me a nous reptes, etc. Segur que molts ja el coneixeu es tracta de “L’elefant encadenat” i diu axí:

De petit, m’agradava el circ. M’encantaven els números amb  animals i l’animal que més m’agradava era l’elefant. M’impressionaven les seves enormes dimensions i la seva força descomunal. Després de la funció, en sortir de la carpa, em quedava estranyat en veure l’animal lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes. La cadena era gruixuda, però l’estaca era un ridícul tros de fusta clavat a pocs centímetres de terra. Era evident que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel també podia tibar d’aquell minúscul tronc i fugir.

—Per què no l’arrenca i s’escapa? —vaig preguntar als pares.

elefant

Quines són les estaques que m’impedeixen ser més lliure.

Em van contestar que era perquè estava ensinistrat. La resposta, però, no em va satisfer. «Si estava ensinistrat, per què el tenien lligat?». Vaig preguntar a parents i mestres i va passar molt i molt de temps fins que algú que va resultar ser prou savi em va donar una resposta convincent: «L’elefant del circ no s’escapa perquè està lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit».

Aleshores em vaig imaginar l’elefant acabat de néixer i lligat a una estaca. Segur que l’animal va tibar i tibar tractant d’alliberar-se. Devia acabar el dia esgotat perquè aquella estaca era més forta que ell. L’endemà devia tornar-ho a provar amb el mateix resultat i l’endemà següent igual. I així fins que un dia terrible per a la resta de la seva vida, l’elefant va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Des de llavors, l’elefant tenia gravat el record de la seva impotència. I el que és pitjor, mai més va tornar a qüestionar-se aquell record i mai més va tornar a posar a prova la seva força.

Sovint a les persones ens passa el mateix. Vivim encadenats a estaques que ens treuen llibertat. Pensem que «no podem» fer tal cosa o tal altra senzillament perquè un dia, fa molt de temps, ho vam intentar i no ho vam aconseguir. Llavors ens vam gravar a la memòria aquest missatge: «no puc i no podré mai». Aquesta creença autoimposada ens ha limitat des de llavors i no l’hem qüestionada més. Segurament ara som més forts i estem més preparats, però aquell record ens frena a l’hora de provar d’alliberar-nos.

Apa, doncs! Les reflexions sobre com aquest conte s’aplica a la vida quotidiana us les deixo per vosaltres.

Sentiu-vos lliures de fer  els vostres comentaris.. Fem d’aquest espai un diàleg.