Simple no vol dir ximple i plorar no vol dir ser bleda

Estic cansada dels tòpics que parlen de les diferències entre homes i dones.  Més enllà de que siguin certs o falsos, m’irriten les interpretacions que se’n fan.

Avui m’he proposat desmuntar-ne un parell .  Primer un que sovint atribuïm les dones als homes: “és que són simples!”,  no veuen més enllà dels nassos, no s’adonen del que passa en realitat, tenen el cervell als baixos, funcionen per impulsos, etcètera, etcètera i bla, bla, bla, que és el que ens agrada xerrar i xerrar.

Doncs jo dic, senyores, siguem simples! Si ser simples vol dir estar pendents d’una sola cosa o tasca a l’hora – estan fent mindfullness o atenció plena tan valorada avui-, si vol dir actuar segons sentim –sempre que no impliqui violència- siguem simples. Sentim, no pensem les emocions, no expliquem, no demanem consell quan volem suport, demanem quan necessitem, no neguem quan volem afirmar, no esperem que ens endevinin els pensaments.  Si tenim dubtes preguntem, no imaginem, no interpretem, no ens fem mala sang  sense conèixer la realitat de les coses que ens passen  i situacions que vivim, sense escoltar les altres versions, els altres mapes mentals de la mateixa historia.   Gairebé us diria, si tenim gana mengem, carai.  Siguem més simples, si us plau!!!

Ser més simples ens facilitarà la vida, cal començar a mirar la simplicitat com una cosa positiva, una avantatge que segons diuen tenen més desenvolupada els homes, tot i que jo crec que, més que del sexe,  depèn de cada persona. D’altra banda, ser simple també requereix un aprenentatge i un esforç, implica aprendre a escoltar el meu cos, a detectar les meves necessitats per satisfer-les. Simple no és sinònim de ximple, no vol dir que no m’adoni de les coses, sinó al contrari vol dir que tinc una gran consciencia de mi mateixa, del que em passa a nivell intern, corporal i emocionalment, i decideixo actuar en conseqüència o no, posar per davant les meves necessitats o no, tenint en compte que si tinc les meves necessitats resoltes, estaré en millors condicions per resoldre les de qui m’estimo, de ser, en definitiva empàtics amb els altres.

I el segon: sovint també es diu que les dones som més emocionals, no se si hi estic d’acord, probablement si, el que si que se és que ens enganxem més a les emocions, les amassem i amassem, com si fossin pa,  fins que queden deformades, plorem per alguna cosa que ens ha passat i finalment per moltes altres que s’hi assemblem, caiem en una profunda tristor i a vegades ens oblidem del seu origen, i en aquest punt podem necessitar l’ajuda dels homes. D’acord no som clares, però, senyors, proveu de llegir entre línies, o entre llàgrimes, no us angoixeu per la presencia d’aquestes, no pretengueu que desapareguin amb una simple resposta vostra a la problemàtica aparent.  No sabeu com d’alliberadores poden ser les llàgrimes!  Ho hauríeu de provar més sovint vosaltres.  Acompanyeu-vos en la nostra emoció, simplement sigueu-hi.

Vaja! Aquest post em sembla que se’m ha anat de les mans.  M’he deixat portar pels pensaments, tan se val,  el que volia dir finalment és que la simplicitat ens ajuda a fer més fàcil el dia a dia i és cert, i ho he dit, però també he dit que cal respecte per l’altre, que la diferencia entre persones és riquesa, i que aquesta simplicitat no ens pot  fer passar per damunt de les emocions, perquè tots en tenim i deixar-les veure de tant en tant és d’allò més reparador.

Al cap i a la fi, el cal és identificar en quin moment estic jo –què estic sentint- , i en funció d’aquest interactuar amb l’altre de la manera més empàtica possible, respectant-me  sempre a mi mateixa.

Apa, aquí ho deixo!

DE LA IMPACIÈNCIA O LES CONTRARIETATS

“El que causa tensió és estar ‘aquí’ volent estar” allà “, o estar en el present volent estar en el futur” (Eckhart Tolle)

Podria dir que aquest post és fruit de la meva impaciència.  No tenia pensat escriure una entrada sobre aquest tema i també podríem dir que encara no tocava un nou post.  Però el fet és que una trucada a primera hora del matí  avisant-me que un tema es postposava novament d’avui per demà m’ha posat nerviosa i m’ha fet enfadar.  Es tracta d’un tema que ja s’allarga molt, que necessito resoldre ben aviat per temes econòmics, que cal concretar per continuar una seqüència lògica d’accions i que desitjo solucionar per anhels professionals, i ara em diuen que demà!

Davant aquest fet com us dic m’he sentit molt contrariada, malhumorada fins que m’he adonat que no podia fer res per canviar la situació i m’he negat a passar la resta del dia així, preocupant-me i sense viure el present.  Així doncs podríem dir que el post és el resultat del desig d’ocupar-me i posar la meva atenció en altres temes, de gestionar la meva impaciència, vaja.

Comparem el que m’ha passat avui amb una situació que estic segura que tots hem viscut alguna vegada: un embús de trànsit o un retard en el transport públic.  Es tracta igualment d’una situació en la que no podem fer res i que ens impedeix fer les coses tal i com les teníem previstes i que, molt probablement, ens va afectant emocionalment, mica en mica, i ens posa en un estat anímic que a vegades no aconseguim que desapareixi en tot el dia, és a dir, tenim un d’aquells dies en que sembla que l’univers s’ha confabulat en contra nostra i tot un seguit de coses ens surten malament.  I tot perquè, ostres!, la vida no s’ajusta als nostres plans!!! Aquesta actitud és una mica infantil, no trobeu? Vull dir que a un nen si li canviem els plans s’enfada i li diem que ho ha d’entendre; un nen si, i nosaltres…? Per què ho fem? Quins mecanismes es posen en joc per fer-ho?

Hi ha coses que no depenen de nosaltres, que s’escapen del nostre control, les qüestions de tràfic són només un exemple però ho dem traslladar a qualsevol altres situació quotidiana –el ritme de treball d’un company, els plans de la nostra parella, el temps que farà el cap de setmana, etc.- Evidentment, no som immunes al que ens passa i ens afecta però d’aquí a prendre  i quedar-nos en una actitud victimista i negativa hi ha tot un món.

En definitiva, el que hi ha darrera la impaciència és un desig de ser en un altre lloc en el moment en que es produeix la situació desagradable. La impaciència sorgeix mecànica i reactivament del nostre interior quan vivim de forma inconscient. Es tracta d’un efecte, un símptoma, un resultat negatiu que posa de manifest que la mirada que estem adoptant enfront de les nostres circumstàncies és errònia. Si el nostre dia a dia no és més que un continu procés ple d’altres processos necessaris perquè tots puguem completar les nostres activitats personals i professionals, on és el problema? Per què ens és tan difícil adaptar-nos al que passa?

Podríem en aquest punt dir que el ritme de vida actual, la vida que portem, et,etc  són els culpables d’aquesta dificultat en acceptar contrarietats i és cert que actualment anem contrarellotge, que ens falten hores, … però també és veritat que certes coses no es poden controlar i que certes actituds no només no ens resulten útils sinó que ens deixen en un estat emocional que no ens permet gaudir de cada moment.  Només a partir d’un cert benestar intern podem començar a relacionar-nos amb les nostres circumstàncies d’una manera més conscient i  prendre l’actitud i la conducta més convenients en cada moment.  Jo avui podria estar enfadada tot el dia i la reunió hauria d’esperar igualment a demà, en canvi, prefereixo –després d’haver-me permès  estar-ho i força- centrar la meva atenció en el que si que puc fer, el que puc avançar i deixar que les coses que no puc controlar facin el seu curs.

En fi, tal com diu Borja Vilaseca en un article titulat “La impaciència no sirve para nada” Tot està al seu lloc, tal com ha de ser. El problema el crea la nostra ment quan no accepta el que hi ha, tractant de canviar l’extern, que no depèn de nosaltres, i  posposant la nostra pròpia transformació, que sí està al nostre abast.  De nou doncs es tracta de viure el present i posar consciència i responsabilitat en el que fem, de ser capaços d’escollir la nostra resposta a la situació externa que vivim en cada moment, la cosa no és fàcil ho se, però també ser que val la pena posar fil a l’agulla i començar a cosir un nou vestit, més ample i a mida,  per a cadascú de nosaltres.

Qüestió de límits

“La llibertat s’extén només fins als límits de la nostra consciència. “Carl Jung

Començo aquest post posant-me límits. El tema extens i complex, val la pena explicar-me bé, i també val la pena que no m’allargui massa si pretenc que arribeu al final post, així que si   cal faré una segona part d’aquest tema. Es una qüestió de posar-me límits.  Sí, sí de posar-me’ls jo mateixa, malgrat que és una paraula que ens resulti tan antipàtica i ens creï un cert rebuig.

Analitzem, doncs, aquesta paraula i els diferents usos –cadascun dels quals mereix un post sencer-  que en fem:

En el camp del desenvolupament personal parlem de les coses que ens limiten o els límits personals que ens impedeixen avançar i que voldríem superar.  En aquest sentit va bé pensar que els límits són com una goma elàstica que s’estira o s’arronsa en funció del moment, per tant sempre podem ampliar els nostres límits si ens ho proposem de debò i ens posem a proba.

També parlem de límits al referir-nos aquelles creences limitants (que cadascú construeix al seu interior), i que generen malestar i interrompen el creixement com a persones. Si les detectem les podem substituir per altres creences que augmentin el nostre potencial. En un altre post en podem parlar.

D’altra banda, en el camp de la criança i de l’educació  es parla moltíssim dels límits, sempre estem enfrontant-nos a una tensió entre dos  pols: l’autoritat i la permissivitat. Fins on és sana l’una i fins on l’ altra? Quan l’excessiva permissivitat, en lloc de ser una cosa positiva o una expressió d’amor es converteix en perjudicial per a l’altre? Sembla que està molt clar per a tothom que una educació molt autoritària amb molts límits i poca capacitat d’experimentació per part dels nens ens porta a adults insegurs, dependents, pocs creatius etc. En canvi, el que no tan sabut i és igualment perillós per a la salut psíquica és el pol oposat. En un nen mancat de límits , amb l’efímera satisfacció de molts dels seus desitjos, s’anirà generant una profunda angoixa per la manca d’elements sòlids que li serveixin de suport i el continguin en la construcció de si mateix. Les seves conductes seran cada vegada més radicals en la compulsiva recerca del límit que calmi aquesta angoixa i el sostingui.

Si busquem una metàfora, cosa que a mi m’ajuda molt,  amb cada límit clar i sostingut, els pares aporten sòl, parets i sostre al fill amb els quals construir un espai intern segur i estable. La seva funció no és que pugui viure plenament en ell, necessitarà l’entorn per desenvolupar-se; així que tan vital és que pugui sortir d’aquest espai intern com que pugui tornar a refugiar-hi quan ho necessiti. A més,  com vaig llegir fa poc si els nens no aprenen que hi ha uns límits amb els pares, més tard o més d’hora els ho ensenyarà la vida d’una manera molt menys afectuosa i en un entorn menys protegit. Els límits també ensenyen al nen que no és omnipotent, a enfrontar la frustració, a veure que l’altre també existeix i te unes necessitats –és a dir l’empatia- entre d’altres coses.

Però, tornem als adults, en quines situacions quotidianes posem o no posem límits? Els límits també són part d’un context o escenari i varia la forma d’establir-los, respectar-los o enfrontar d’un a altre. En alguns llocs ens serà molt  senzill la manera d’identificar-los, establir-los, comunicar-los i en altres ens serà molt més complicat,  depenent la forma en què ens portem amb els altres, la confiança que sentim, la por que ens generin les conseqüències d’establir els propis límits o traspassar els límits d’un altre quan, per exemple, pensem que no són justos o que envaeixen els propis.

Així per exemple, és molt diferent quan s’estableix un límit a un nen petit dins dels límits de la casa a quan es vol posar un límit a una persona que es vol ficar a la fila de l’autobús, o un cap que no està respectant els nostres límits laborals, com l’horari de treball. Tampoc és el mateix establir límits amb la parella, que amb el company de treball, amb algun o amb tots dos dels nostres pares o amb un funcionari. També és diferent establir límits a la llar, l’escola, l’oficina o en un lloc públic com un cinema o un restaurant.

El primer que cal per posar límits és altre cop consciència, ser conscients de les meves pròpies necessitats, dit d’una altra manera el que necessito per sentir-me bé –no el que puc tolerar sense explotar-.  Aquesta seria la interessant diferència entre límit del benestar –el poso jo de forma conscient, “preventiva” i assertiva- i el límit de tolerància –el poso jo de forma agressiva quan ja no puc més-.  És important no jutjar si està bé o no el que jo necessito, per exemple si un amic íntim em demana el cotxe i jo sento que no li vull deixar no culpabilitzar-me o  sentir-me una mala amiga per no deixar-li.  És a dir, el que sento, el que necessito és legítim. Val a dir, que sovint el primer treball de teràpia és que la persona s’adoni de quines són les seves necessitats.

Veiem doncs que el fet de posar límits ens és útil des de la perspectiva de la protecció, que  relacionem posar límits amb dir que no, amb la possibilitat d’evitar que ens facin mal, que ens envaeixin, que ens agredeixin.  Però si fem la lectura inversa  els límits també ens permeten descobrir el que volem per a nosaltres, el que ens agrada, ens va bé, ens proporciona plaer, ens permeten conèixer-nos millor i també conèixer millor els altres com a individus diferents de nosaltres amb els seus propis límits.

Així doncs, un cop desarticulada, o això espero, aquesta mala premsa dels límits, et convido a reflexionar i a comentar com està la teva vida de límits ?

QUINA ÉS LA MEVA VACA? – Faula per a reflexionar

Un mestre de la saviesa passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure al lluny un lloc d’aparença pobra, i va decidir fer una breu visita al lloc. Durant la caminada li va comentar a l’aprenent sobre la importància de les visites, també de conèixer persones i les oportunitats d’aprenentatge que tenim d’aquestes experiències.

Arribant al lloc va constatar la pobresa del lloc, els habitants, una parella i tres fills, la casa de fusta, vestits amb robes brutes i esquinçades, sense calçat. Llavors es va aproximar al senyor, aparentment el pare de família i li va preguntar: …

– “En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball ni punts de comerç tampoc, com ho fan vostè i la seva família per sobreviure aquí?”

El senyor tranquil · lament va respondre:

– “Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres gèneres alimentaris a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum i així és com anem sobrevivint. ”

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i va marxar. Al mig del camí, es va dirigir cap al seu fidel deixeble i li va ordenar:

– “Busca la vaca, porta-la al precipici d’allà al davant i empeny-la  barranc.”

El jove espantat  li va qüestionar el fet ja que la vaca era el mitjà de subsistència d’aquella família. Però com que per tota resposta només va rebre el silenci absolut del mestre, va anar a complir l’ordre. Així que va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena va quedar gravada en la memòria d’aquell jove durant alguns anys.

Un bell dia el jove aclaparat per la culpa va decidir abandonar tot el que havia après i tornar a aquell lloc i explicar-ho tot a la família, demanar perdó i ajudar-los. Així ho va fer, i a mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot habitat, amb cotxe al garatge una casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família havia hagut de vendre el terreny per sobreviure, va accelerar el pas i arribant allà, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que hi vivia feia uns quatre anys, el senyor va respondre que seguien vivint allà.

Espantat el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que va visitar feia alguns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor (l’amo de la vaca):

– “Com ho va fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?”

El senyor entusiasmat li va respondre:

“Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir, d’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem, i així hem aconseguit l’èxit que els seus ulls albiren ara.”

  ********************************

Aquest cap de setmana conversant amb amics em comentaven que la seva vida estava prou bé i que malgrat tot semblava que els faltava alguna cosa, ves a saber què… que la rutina se’ls menjava. A mi em sembla que el que passa és que tots tenim la nostra vaca, que ens manté quiets, sense moure’ns, fins que una sacsejada no volguda ens obliga, ens mata la vaca  i en molts casos ens força com en el conte a reinventar-nos, a retrobar-nos i a redescobrir-nos. Però, jo  proposo que identifiquem la nostra vaca tots solets, sense la pressa i la urgència de una mort sobtada i no volguda de la vaca, però sense pausa i amb molta curiositat i entusiasme. I no se si l’hem de matar o no, però si més no, ens l’hem de mirar de cara i si ens ve de gust “tunnejar-la” una mica o treure-la a passejar per prats desconeguts, que ben segur que ens anirà bé.