Arxiu d'etiquetes: Contes

EN PERE I EL FIL MÀGIC

fil de la vida En Pere era un nen molt eixerit. Tots li volien: la seva família, els seus amics i els seus mestres. Però tenia una debilitat. – Quina?

Era incapaç de viure el moment. No havia après a gaudir el procés de la vida. Quan estava a l’escola, somiava amb estar jugant fora. Quan estava jugant somiava amb les vacances d’estiu. Pere estava tot el dia somiant, sense prendre’s  temps per assaborir els moments especials de la seva vida quotidiana.

 

Un matí, en Pere estava caminant per un bosc proper a casa seva. Al cap d’una estona,, va decidir seure a descansar en un tros d’herba i al final es va quedar adormit. Després d’uns minuts de son profund, va escoltar a algú cridar el seu nom amb veu aguda.

En obrir els ulls, es va sorprendre de veure una dona dempeus al seu costat. Devia tenir uns cent anys i els seus cabells blancs com la neu queien sobre la seva esquena com una endurida flassada de llana. A la arrugada mà de la dona hi havia una petita pilota màgica amb un forat en el seu centre, i del forat penjava un llarg fil d’or.

L’anciana li va dir: “Pere, aquest és el fil de la teva vida. Si tires una mica d’ell, una hora passarà en qüestió de segons. I si tires amb totes les teves forces, passaran mesos o fins i tot anys en qüestió de dies”. En Pere estava molt excitat per aquest descobriment. “Podria quedar-me la pilota?”, Va preguntar. L’anciana la hi va lliurar.

L’endemà, a classe, el noi es sentia inquiet i avorrit. De sobte va recordar la seva nova joguina. En estirar una mica del fil daurat, es va trobar a casa jugant al jardí. Conscient del poder del fil màgic, es va cansar de seguida de ser un col·legial i va voler ser adolescent, pensant en l’excitació que aquesta fase de la seva vida podia portar. Així que va estirar una vegada més del fil daurat.

De sobte, ja era un adolescent i tenia una bonica amiga anomenada Elisa. Però en Pere no estava content. No havia après a gaudir el present i a explorar les meravelles de cada etapa de la seva vida. Així que va treure la pilota i va tornar a estirar el fil, i molts anys van passar en un sol instant. Ara es va veure transformat en un home adult. Elisa era la seva esposa i Pere estava envoltat de fills. Però en Pere va reparar en una altra cosa. El seu pèl, abans negre com el carbó, havia començat a encanudir. I la seva mare, a la qual tant estimava, s’havia tornat vella i fràgil. Però ell seguia sense poder viure el moment. De manera que una vegada més, va tibar del fil màgic i va esperar que es produïssin canvis.

fil -cor vidaEn Pere va comprovar que ara tenia 90 anys. El seu cabell negre s’havia tornat blanc i la seva bella dona, vella també, havia mort uns anys enrere. Els seus fills s’havien fet grans i havien iniciat les seves pròpies vides lluny de casa. Per primera vegada a la vida, en Pere va comprendre que no havia sabut gaudir de les meravelles de la vida. Havia passat per la vida a corre-cuita, sense parar-se a veure totes les coses bones que hi havia al camí.

En Pere es va posar molt trist i va decidir anar al bosc on solia passejar de noi per aclarir les seves idees i temperar el seu esperit. En endinsar-se al bosc, va advertir que els arbres de la seva infantesa s’havien convertit en roures imponents. El bosc mateix era ara un paradís natural. Es va ajeure en un tros d’herba i es va adormir profundament.

Al cap d’un minut, va sentir una veu que el cridava. Va alçar els ulls i va veure que es tractava ni més ni menys que de l’anciana que molts anys enrere li havia regalat el fil màgic. “Has gaudit del meu regal?”, Va preguntar ella. Pere no va vacil·lar en respondre: “Al principi va ser divertit però ara odio aquesta pilota. La vida m’ha passat sense que me’n adonés, sense poder desfrutar-la. Clar que hi hauria hagut moments tristos i moments fantàstics, però no he tingut oportunitat d’experimentar cap els dos. Em sento buit per dins. M’he perdut el do de la vida.” “Ets un desagraït, però igualment et concediré un últim desig”, va dir l’anciana. En Pere va pensar uns instants i després va respondre: “Voldria tornar a ser un nen i viure una altra vegada la vida “. Dit això es va quedar altra vegada dormit.

En Pere va tornar a sentir una veu que el cridava i va obrir els ulls. “Qui podrà ser ara?”, Es va preguntar. Quina no seria la seva sorpresa quan va veure a la seva mare dreta al seu costat. Tenia un aspecte juvenil, saludable i radiant. Pere va comprendre que l’estranya dona del bosc li havia concedit el desig de tornar a la seva infantesa.

No cal dir que en Pere va saltar del llit al moment i va començar a viure la vida tal com havia esperat. Va conèixer molts moments bons, moltes alegries i triomfs, però tot va començar quan va prendre la decisió de no sacrificar el present pel futur i començar a viure en l’ara.
Fragment pres de “El monjo que va vendre el seu Ferrari” Robin S. Sharma

Molt sovint descuidem el present per focalitzar-nos  en el futur, i, en el món real, per desgràcia, mai tenim una segona oportunitat de viure la vida i no podem tornar a enrere com en el conte. Per això és important que omplim el nostre present de moments de qualitat i que no deixem passar la vida sense viure-la. Hem gaudir de  cada moment  i recordar que el temps no ens esperarà.

Alfred de Souza va dir: “Durant molt de temps em semblava que la vida estava a punt de començar, la vida de veritat. Però sempre hi havia un obstacle en el camí, una cosa per resoldre primer, algun assumpte per a acabar, un deute de pagar, … Després la vida començaria. Fins que em vaig adonar que aquests obstacles eren la meva vida “.

No cal esperar fins acabar l’escola, fins a tornar a l’escola, fins baixar 10 quilos, fins a tenir fills, fins que els fills vagin a l’escola, fins que em casi, fins que es divorciï, fins al divendres a la nit, fins al diumenge al matí, fins a la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern, o… fins que mori. No hi ha millor moment que aquest per ser feliç.

L’opinió dels altres

asevellnoi2Un vell i un jove viatjaven amb un ase . En arribar al llogaret caminant al costat de l’animal , els nens de l’escola van riure en veure’ls passar dient :

– Mira aquests ximples , tenen un ase robust i van caminant , almenys el vell podria muntar en ell.

 

En escoltar els nens , els homes van pensar que haurien de seguir el consell , doncs aviat arribarien a una altra població i la gent es tornaria a riure d’ells . Així doncs , el vell es va muntar a l’ase i el jove va caminar darrere .
Llavors van trobar un grup de gent que mirant-los que va dir :

– Mireu ! L’home vell muntat en l’ase i el pobre noi caminant .
Així que van canviar llocs , l’home vell va caminar i el jove va muntar al ruc .
Llavors un altre grup de gent es va acostar i va dir :

– Mira que noi més arrogant ! Potser el vell és el seu pare o el seu mestre , i va caminant mentre el jove va muntat en l’ase . Això és contrari a tota norma .

Què podien fer ara ? Tots dos van decidir provar l’única possibilitat restant : seure tots dos al ruc . Així que van muntar tots dos en ell.
Llavors un altre grup es va acostar i va dir :

– Mireu quina gent tan violenta ! El pobre ruc està gairebé mort , seria millor que el carreguessin ells a les seves espatlles .

asevellnoiAixí que una altra vegada van discutir i van decidir portar al ruc a coll , ja que d’una altra manera la gent del poble veí els tractaria de ximples . Per tant , van tallar un bambú , van penjar al ruc de les potes i el van carregar . El pobre animal va tractar de rebel• lar-se – com qualsevol ruc ho faria – i d’escapar , ja que no era un fanàtic de la societat i no creia en l’opinió dels altres . Però els dos homes estaven obstinats i el van forçar , així que el ruc es va doblegar .

Precisament van creuar el pont per arribar al llogaret quan una multitud es va reunir en entorn seu i va exclamar :

– Mireu a aquests ximples ! Mai han existit idiotes semblants , en comptes de muntar el ruc el porten a sobre. S’hauran tornat bojos ?

El ruc mentrestant es va començar a posar inquiet, tan inquiet que va saltar i va caure des del pont al riu , morint de seguida . Tots dos van baixar al riu i al costat l’animal mort l’home vell va parlar al noi , perquè aquesta no és una història ordinària , el vell era un mestre Sufí , i el jove seu deixeble .
El vell va dir :

– Mira , així com el ruc , tu estaràs mort si escoltes massa la opinió dels altres . No et preocupis dels altres , ja que ells són molts i tenen la seva pròpia ment , per tant, diran sempre coses diferents . Si continues escoltant als altres i no escoltes el teu propi centre íntim , seràs portat d’un costat a l’altre . Escolta la teva veu interior , sent-la i mou-te d’acord amb ella .

L’arbre i el nen

nino-en-el-arbolAquest trist conte que té centenars d’anys et dirà millor que jo el que vull explicar :

“Hi havia una vegada , als afores d’un poble , un arbre enorme i bell que vivia regalant a tots els que s’acostaven la frescor de la seva ombra , l’aroma de les seves flors i l’increïble cant dels ocells que niaven entre les seves branques

L’arbre era estimat per tots , però  especialment pels nens, que s’enfilaven pel tronc i es balancejaven entre les branques amb la seva complicitat complaent . Si bé l’  arbre estimava tota a gent , hi havia un nen que era el seu preferit.

Apareixia  sempre al capvespre , quan els altres s’anaven

– Hola , amiguet – deia l’arbre , i amb gran esforç baixava seves branques a terra per ajudar al nen a enfilar-s’hi , permetent a més tallar alguns dels seus brots verds per fer-se una corona de fulles encara l’estrip li fes mal una mica. El noi es balancejava amb ganes i li explicava a l’arbre les coses que li passaven a casa .
Gairebé d’un dia per l’altre , el nen es va tornar adolescent i va deixar de visitar l’arbrel. Va passar el temps . i de sobte , una tarda , l’arbre el va veure caminant a la llunyania i el va cridar amb entusiasme :
– Amic … amic … Vine , acosta’t … Quant fa que no vens … Enfila’t  i xerrem .
– No tinc temps per estupideses -va dir el noi .
-Però … gaudíem tant junts quan eres petit …
-Abans no sabia que necessitava diners per viure , ara busco diners Tens diners per donar-me ?
L’arbre es va entristir una mica, però es va refer de seguida .
– No tinc diners , però tinc les meves branques plenes de fruits .Podries pujar  agafar-ne uns quants , vendre’ls i obtenir els diners que necessites …
– Bona idea -va dir el noi , i va pujar per la branca que l’arbre li va allargar perquè grimpés com quan era petit .
I va arrencar tots els fruits de l’arbre , inclosos els que encara no estaven madurs . Va omplir amb ells unes bosses d’arpillera i se’n va anar al mercat .
L’arbre es va sorprendre que el seu amic no li digués ni gràcies , però va  deduir que tindria urgència per arribar abans que tanquessin els compradors .
Van passar deu anys fins que l’arbre va veure passar una altra vegada al seu amic.Era ja un adult .

– Que gran ets -li va dir emocionat -, vine , puja com quan eres nen , explica m de tu .
-No entens res , com per enfilar estic jo … El que necessito és una casa . Podries potser donar-me una ?
L’arbre va pensar uns minuts .
– No, però les meves branques són fortes i elàstiques . Podries fer una casa molt resistent amb elles .
El jove va sortir corrent amb la cara il·luminada . Una hora més tard , amb una serra va tallar cadascuna de les seves branques , tant les seques com les verdes .

L’arbre va sentir el dolor , però no es va queixar . No volia que el seu amic es sentís culpable .
L’arbre va guardar silenci fins que  va acabar la poda i després va veure el jove allunyar-se esperant inútilment  una mirada o gest de gratitud que mai va succeir .
Amb el tronc  nu , l’arbre es va anar assecant . Era massa vell per fer créixer  novament branques i fulles que l’ alimentessin . Potser per això , perquè ja estava vell quan el va veure venir , anys després , només va dir :
– Hola . Què necessites aquest cop ?
-Vull viatjar . Però , què pots tu fer? Ja no tens branques ni fruits que serveixin per vendre .
– Tan se val, fill -va dir l’arbre – , pots tallar el meu tronc … amb ell potser aconsegueixis construir una canoa per recórrer el món a plaer .
– Bona idea – va dir l’home .
Hores després va tornar amb una destral i va talar l’arbre . Va fer la seva canoa i va marxar.
Del vell arbre va quedar tan sols la petita soca arran de terra.

Diuen que l’arbre encara espera el retorn del seu amic perquè li expliqui alguna cosa del seu viatge . Mai es va adonar que ja no tornaria . El nen ha crescut , però tristament s’ha tornat un home d’aquests que mai tornen a on no hi ha res més per prendre. L’arbre espera , buit , tot i que sap que no té res més per donar

El veritable valor de l’anell (o… el meu).

anell

No me’n he pogut estar, tenia una altra entrada mitges, però després d’una de les sessions d’ahir a la tarda, he recordat aquest conte del Jorge Bucay i he decidit compartir-lo amb vosaltres:

Vinc, Mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res , que sóc maldestre i força ruc. ¿Com puc millorar? ¿Què puc fer perquè em valorin més?

El Mestre, sense mirar-lo, li va dir: “Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema.
Potser més tard…”. I, després d’una pausa, va afegir. “ Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta qüestió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar…”.

– E… encantat, mestre –va vacil·lar el jove sentint que, novament, se’l desvalorava i es posposaven les seves necessitats.
–va continuar el mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la esquerra i, donant-lo al noi, va afegir-: Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n’obtinguis la major quantitat possible, i no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.

El jove va agafar l’anell i se’n va anar. Així que va arribar al mercat va començar a oferir l`anell als mercaders, que se`l miraven amb un cert interès fins que el jove deia el que en demanava.
Quan el noi mencionava la moneda d`or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable per prendre`s la molèstia d`explicar-li que una moneda d`or era massa valuosa per donar-la a canvi d`un anell. Amb l`afany d`ajudar, algú va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d`una moneda d`or i va rebutjar l`oferta.

 Desprès d`oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava al mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se`n va tornar.

Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d`or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la serva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut.
Va entrar a l`habitació.
Mestre –va dir-, ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l`anell.
Això que has dit és molt important, jove amic –va contestar el mestre somrient-. Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l`anell. Torna a pujar el teu cavall i vés al joier. ¿Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l`anell i pregunta-li quant te`n donaria. Però no importa el que t`ofereixi: no l`hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.

anell2El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l`anell sota el llum d`oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ara mateix no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d`or pel seu anell.
– ¿Cinquanta-vuit monedes? –va exclamar el jove.
–va explicar el joier-. que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent…

El jove va córrer emocionat cap a casa del mestre per explicar-li el que havia succeït.
Seu- li va dir el mestre després d`escolar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. ¿ Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?
I, dient, això, es va tornar a posar l`anell al dit petit de la Esquerra.

I és ben bé així amics, som nosaltres mateixos  -i potser alguna persona més-  els experts en saber el nostre valor, perquè sabem tots els detalls de la nostra trajectòria, les ensopegades i també les vegades que ens  hem tornat aixecar, les equivocacions i els encerts, les derrotes i les victòries que hem anat aconseguint, i tot i així ens entossudim a donar el poder de decidir el nostre valor als altres que jutgen sense conèixer, que opinen sense saber i deixem que el seu criteri poc fonamentat o les seves accions tinguin en nosaltres un impacte excessiu, ens sacsegin i ens facin caure en la inseguretat un i altre cop.

Acceptem-nos, reconeixem-nos i valorem-nos!

 

L’al·legoria del carruatge

Us vull expliccarrutagear el concepte “holísitc” i que l’ésser huma és un ésser holístic, però com que no ho sabré fer millor que el mestre Jorge Bucay, us deixo amb ell i amb dels seus contes.

Un dia d’octubre , una veu familiar al telèfon em diu :
            -Surt al carrer que hi ha un regal per a tu .
Entusiasmat, surto a la finestra i em trobo amb un regal . És un preciós carruatge parat just davant de la porta de casa meva . És de fusta de noguer , té ferramentes de bronze i llums de ceràmica blanca , tot molt fi , molt elegant , molt ” xic ” . Obro la porta de la cabina i pujo . Un gran seient semicircular folrat en pana brodada i uns cortinetes de puntes blanc li donen un toc de reialesa al cubicle . M’assec  i m’adono que tot està dissenyat exclusivament per a mi, està calculada la llargada de les cames , l’amplada del seient , l’alçada del sostre … tot és molt còmode , i no hi ha lloc per a ningú més , llavors miro per la finestra i veig el “paisatge ” : d’una banda la façana de casa meva , per l’altre la façana de la casa del meu veí … i dic : “Que fantàstic  aquest regal , que bé, que bonic … ” i em quedo una estona gaudint d’aquesta sensació .
Al cap d’una estona començo a avorrir-me , el que es veu per la finestra és sempre el mateix. Em pregunto : “Quant de temps pot un veure les mateixes coses ? ” . I començo a convèncer-me que el regal que m’han fet no serveix per a res .

D’això vaig queixant-me en veu alta quan passa el meu veí que em diu , com endevinant-me:
            -No t’adones que a aquest carruatge li falta alguna cosa?-  Jo faig cara de què- li falta? mentre miro les catifes i els entapissats .
            – Li falten els cavalls – em diu abans que arribi a preguntar .
              -Per això sempre veig el mateix – penso – , per això em sembla avorrit …
              -Cert – dic jo –
Llavors aconsegueixo fer-me amb dos cavalls i els lligo  al carruatge . Pujo altre cop i des de dins crido :
             -Eaaaaa !
El paisatge es torna meravellós , extraordinari , canvia permanentment i això em sorprèn .
No obstant això , al cap de poc començo a sentir una vibració en el carruatge i a veure el començament d’una esquerda en un dels laterals .
Són els cavalls que em condueixen per camins terribles ; agafen tots els sots , …
M’adono que jo no tinc cap control de res , els cavalls m’arrosseguen per on ells volen .
Al principi , aquest camí era molt bonic, però al final sento que és molt perillós .
Començo a espantar-me  i a adonar-me  que això tampoc serveix .
En aquest moment , veig al meu veí que passa per allí prop , amb el seu cotxe .
Em crida:
           -Et falta el cotxer ! .
           -Ah !- dic jo .
Amb gran dificultat i amb la seva ajuda , freno els cavalls i decideixo contractar un cotxer . Als pocs dies assumeix les funcions .

És un home formal i circumspecte amb cara de poc humor i molt coneixement .
Em sembla que ara si que  estic preparat per gaudir veritablement del regal que em van fer.
Pujo , m’acomodo , trec el cap i li indico al cotxer on vull anar .
Ell condueix , ell controla la situació , ell decideix la velocitat adequada i tria la millor ruta .
Jo … jo mentrestant gaudeixo del viatge .

Aquesta petita al·legoria hauria de servir per entendre el concepte holístic de l’ésser humà .

Hem nascut , sortit de la nostra ” casa” i ens hem trobat amb un regal : el nostre cos . Un carruatge dissenyat especialment per a cada un de nosaltres . Un vehicle capaç d’adaptar- se als canvis del pas del temps , però que serà el mateix durant tot el nostre viatge .
Poc després de néixer , el nostre cos va registrar un desig , una necessitat , un requeriment instintiu , i es va moure . Aquest carruatge – el cos – no serviria per a res si no tingués cavalls; els cavalls són els desitjos , les necessitats , les pulsions i els afectes .
Tot va anar bé durant un temps , però en algun moment vam començar a adonar-nos que aquests desitjos ens porten per camins una mica arriscats i de vegades perillosos , i llavors tenim necessitat de frenar-los. Aquí és quan apareix la figura del cotxer : el nostre cap , el nostre intel·lecte , la nostra capacitat de pensar racionalment . Aquest cotxer conduirà el nostre millor trànsit .
Cal saber que cada un de nosaltres és almenys els tres personatges que intervenen allà.
Tu ets el carruatge , tu ets el cavall i tu el cotxer durant tot el camí que és la teva pròpia vida .
L’harmonia hauràs construir-la amb totes aquestes parts , tenint cura de no deixar d’ocupar-te de cap d’aquests tres protagonistes .
Deixar que el teu cos sigui portat només pels teus impulsos , els teus afectes o les teves passions pot ser i és summament perillós , és a dir: necessites del teu cap per exercir cert ordre en la teva vida .
El cotxer serveix per avaluar el camí , la ruta . Però els que realment tiren del carruatge són els teus cavalls . No permetis que el cotxer els descuidi . Han de ser alimentats i protegits , perquè … Què faries sense cavalls ? Què seria de tu si només fossis cos i cervell?. Si no tinguessis cap desig,  com seria la vida ? . Seria com la d’aquesta gent que va pel món sense contacte amb les seves emocions , deixant que només el seu cervell empenti el carruatge .
Òbviament , tampoc heu descuidar el carruatge , perquè ha de durar tot el trajecte – que és la nostra vida – . I això implicarà reparar , cuidar, afinar el que sigui necessari per al seu manteniment . Si ningú en té cura , el carruatge es trenca , i si es trenca s’acabarà el viatge .
Només quan puc incorporar això , quan sé que sóc el meu cos , el meu mal de cap i la meva sensació de gana , que sóc les meves ganes i els meus desitjos i els meus instints ; que sóc més les meves reflexions i la meva ment pensant i les meves experiències … només en  aquest moment estic en condicions de començar , equipat , aquest camí , que és el que avui decideixo per a  mi.

Resiliència sí, resistència no

Avui resiliencia2dia es parla molt d’un  concepte de difícil pronunciació: la  resiliència, que segons la wikipedia fa referència a la capacitat dels subjectes  per a sobreposar-se a períodes de dolor emocional i traumes, sortint-ne fins i tot enfortit.

L’origen del terme, que ens proporciona una claríssima metàfora, el trobem en la física: un material resilient es aquell que es doblega o deforma quan rep determinada pressió per tornar a la seva posició original quan aquesta pressió deixa d’existir. De la mateixa manera s’explica el concepte resiliència visualitzant uns joncs que es dobleguem més o menys en funció del caball del riu en cada moment per després tornar a la seva posició inicial.

La vida, més tard o més aviat, també ens doblega a tots, ens presenta situacions doloroses i pèrdues que hem d’afrontar, la manera de fer-ho, l’actitud amb que ho fem és la que ens diu si som persones resilients o no. Exemples de persones resilients en trobem moltíssims en el món de les persones conegudes, per anomenar-me només alguns tenim l’Isidre Esteve, Stephen Hawking o Christopher Reeve. Tots ells tenen un comú denominador, de sobte la vida els va donar un cop molt dur però lluny d’ensorrar-se se’n van sortir prou bé i van saber trobar noves maneres de seguir endavant.  En el nostre entorn proper segur que tots podem trobar també persones resilients són aquelles de les que hem dit o hem sentit dir coses com “ha renascut com l’au fènix”, “està com nova”, “cal seguir tirant del carro”, “ha ressorgit de les seves cendres”, “ha sabut recuperar-se després de …”

Els nivells més alts d’estres estan relacionats amb vivències com la mort d’un ésser estimat, la pèrdua del treball, una malaltia greu, un divorci, etc. Esdeveniments com aquests ens desequilibren física i psicològicament durant un temps que pot ser més o menys llarg, fins que, en general i després d’un esforç considerable, ens aconseguim sobreposar i adaptar-nos als canvis que han portat aquestes situacions a la nostra vida.

Les múltiples investigacions sobre la resiliència mostren que la persona resilient té una elevada capacitat d’introspecció personal, és independent, manté fàcilment relacions amb altres persones, actua sota iniciativa pròpia, és creativa, disposa d’una escala de valors clarament definida i està dotada d’un elevat grau d’optimisme i humor.

Hi ha persones que, davant d’esdeveniments greus, es recuperen i continuen la seva vida. Altres no aconsegueixen sobreposar-se i es queden atrapades sense poder seguir. Entre unes i altres hi ha els que aconsegueixen recuperar la normalitat en aparença, encara arrosseguen les conseqüències del mal sense saber desprendre d’ell. –vegeu conte al final post-.  Les persones del segon o tercer grup sovint vénen a teràpia i des de la psicoteràpia gestalt els apropem a la seva resiliència, ja que la teràpia gestalt ens ensenya a construir des de l’adversitat. Ens desafia permanentment a imaginar i posar en pràctica modes constructius de processar experiències. Rescata l’individu per a noves exploracions que obrin els seus horitzons: a través de l’experiment, l’adonar-se, del contacte, del diàleg, del gust pel risc i l’aprendre a viure sense garanties.

Per tant, podríem dir que la resiliència si bé pot ser  una capacitat innata en l’ésser humà, com a capacitat que és també es pot desenvolupar  i aprendre.

Finalment, per fer més gràfic el que és una actitud resilient i els que no, el que és resistència –tots hem de resistir esdeveniments dolorosos- i el que és resiliència, us deixo amb un conte molt il·lustratiu que parla de pastanagues, ous i cafè.

post-resiliencia-aprendiendo-a-vivir-ante-la-adversidad-0Un fill es queixava amb la seva mare sobre la seva vida i de com les coses li resultaven tan difícils . No sabia que fer per seguir endavant i estava a punt de donar-se  per vençut . Estava cansat de lluitar . Semblava que quan solucionava un problema n’apareixia un altre .

La seva mare el va portar a la cuina ; allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar al foc . En una hi va tirar pastanagues , en una altra , ous , i en la tercera , va posar grans de cafè . Les va deixar bullir sense dir paraula .
El fill va esperar impacientment , preguntant-se què estaria fent la seva mare . Als vint minuts la mare va apagar el foc . Va treure les pastanagues i les va col·locar en un bol . Va treure els ous i els va posar sobre un plat . Finalment , va colar el cafè i el va servir en una tassa .
Mirant al seu fill li va dir : Què veus ? . Pastanagues , ous i cafè , va ser la seva resposta . Li va fer apropar-se més i li va demanar que toqués les pastanagues , ell ho va fer i va notar que estaven toves . Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués , al treure-li la closca , va observar que l’ou estava dur . Finalment li va demanar que provés el cafè , ell va somriure mentre gaudia de la seva aroma .
Humilment , el fill va preguntar : què vol dir això mare ? . És química , li va explicar : els tres elements s’han enfrontat a la mateixa adversitat : aigua bullint , però han reaccionat de forma diferent en funció de les seves característiques .

-La pastanaga ha arribat a l’aigua forta i dura , però després de passar per la prova , s’ha   posat dèbil, fàcil de desfer.
– L’ou ha arribat a l’aigua fràgil, la closca protegia un líquid interior , però , després d’estar en l’aigua bullint , el seu interior s’ha endurit .

-Els grans de cafè , però, són únics : després d’estar en l’aigua bullint , ha estat capaços de canviar l’aigua i les seves propietats .

Quin ets tu , fill ? Quan els problemes truquen a la porta , com respons ? , Va preguntar al seu fill .

-Ets una pastanaga , que sembla forta, però quan l’adversitat i el dolor et toquen , et tornes dèbil i perds la teva fortalesa ?
– Ets un ou , que comença amb un cor mal·leable, un esperit fluid , però després d’una mort , una separació o un acomiadament t’has tornat dur i rígid ? Per fora sembles el mateix , però ets amargat i aspre , amb un esperit i un cor endurit .
-O ets com el gra de cafè ? El cafè canvia a l’aigua bullint , l’element que li causa dolor . Quan l’aigua arriba al punt d’ebullició , el cafè aconsegueix el seu millor sabor .

Si ets com el gra de cafè : quan les coses es posen pitjor tu reacciones en forma positiva , sense deixar-te vèncer , i fas que les coses al teu voltant millorin ; que davant l’adversitat existeix sempre una llum que  il·lumina el teu camí i el de les persones que t’envolten . Escampes amb la teva força i positivisme ” el dolç aroma del cafè ”

I tu , quin dels tres ets?

Com anem d’EGO?

l'egoAvui vull compartir de nou amb vosaltres un conte sufí per a la reflexió individual.

Hi havia una vegada un científic que va descobrir l’art de reproduir-se a si mateix tan perfectament que resultava impossible distingir l’original de la reproducció. Un dia es va assabentar que el buscava l’Àngel de la Mort, i llavors va fer dotze còpies de si mateix.

L’Àngel no sabia com esbrinar quin dels tretze exemplars que tenia davant seu era el científic, de manera que els va deixar a tots en pau i va tornar al cel. Però no per molt temps, perquè, com que era un expert en la naturalesa humana, va tenir una enginyosa idea.

Va tornar de nou i va dir: “Deu ser vostè un geni, senyor, per haver aconseguit tan perfectes reproduccions de si mateix, però, he descobert que la seva obra té un defecte, un únic i minúscul defecte”.

El científic va fer un salt i va cridar: “Impossible! On és el defecte?”.

“Justament aquí”, va respondre l’àngel mentre prenia al científic d’entre les seves reproduccions i se’l portava amb ell.

“Tot el que cal per descobrir l”ego’ és una paraula d’adulació o de crítica.paraules psicologia Populars

Apa! Ara us toca pensar a vosaltres, algunes preguntes que us podeu fer són:

Fins a quin punt necessito l’aprobació dels altres per a ser feliç? com m’ afecten les crítiques que rebo? I els elogis, com els rebo? en aquest punt m’agradaria assenyalar que la “falsa” modèstia també és una manifestació de l’ego… M’importa massa l’opinio dels altres? O, al contrari, no la tinc en compte i em quedo amb les meves percepcions, creences, etc. -ja siguin aquestes postives o negatives? Com vaig d’autoestima?

Com sempre esatre agraïda i feliç de rebre  els vostres comentaris.

QUINA ÉS LA MEVA VACA? – Faula per a reflexionar

vacaUn mestre de la saviesa passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure al lluny un lloc d’aparença pobra, i va decidir fer una breu visita al lloc. Durant la caminada li va comentar a l’aprenent sobre la importància de les visites, també de conèixer persones i les oportunitats d’aprenentatge que tenim d’aquestes experiències.

Arribant al lloc va constatar la pobresa del lloc, els habitants, una parella i tres fills, la casa de fusta, vestits amb robes brutes i esquinçades, sense calçat. Llavors es va aproximar al senyor, aparentment el pare de família i li va preguntar: …

– “En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball ni punts de comerç tampoc, com ho fan vostè i la seva família per sobreviure aquí?”

El senyor tranquil · lament va respondre:

– “Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres gèneres alimentaris a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum i així és com anem sobrevivint. ”

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i va marxar. Al mig del camí, es va dirigir cap al seu fidel deixeble i li va ordenar:

– “Busca la vaca, porta-la al precipici d’allà al davant i empeny-la  barranc.”

El jove espantat  li va qüestionar el fet ja que la vaca era el mitjà de subsistència d’aquella família. Però com que per tota resposta només va rebre el silenci absolut del mestre, va anar a complir l’ordre. Així que va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena va quedar gravada en la memòria d’aquell jove durant alguns anys.

Un bell dia el jove aclaparat per la culpa va decidir abandonar tot el que havia après i tornar a aquell lloc i explicar-ho tot a la família, demanar perdó i ajudar-los. Així ho va fer, i a mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot habitat, amb cotxe al garatge una casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família havia hagut de vendre el terreny per sobreviure, va accelerar el pas i arribant allà, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que hi vivia feia uns quatre anys, el senyor va respondre que seguien vivint allà.

Espantat el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que va visitar feia alguns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor (l’amo de la vaca):

– “Com ho va fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?”

El senyor entusiasmat li va respondre:

“Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir, d’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem, i així hem aconseguit l’èxit que els seus ulls albiren ara.”

  ********************************

Aquest cap de setmana conversant amb amics em comentaven que la seva vida estava prou bé i que malgrat tot semblava que els faltava alguna cosa, ves a saber què… que la rutina se’ls menjava. A mi em sembla que el que passa és que tots tenim la nostra vaca, que ens manté quiets, sense moure’ns, fins que una sacsejada no volguda ens obliga, ens mata la vaca  i en molts casos ens força com en el conte a reinventar-nos, a retrobar-nos i a redescobrir-nos. Però, jo  proposo que identifiquem la nostra vaca tots solets, sense la pressa i la urgència de una mort sobtada i no volguda de la vaca, però sense pausa i amb molta curiositat i entusiasme. I no se si l’hem de matar o no, però si més no, ens l’hem de mirar de cara i si ens ve de gust “tunnejar-la” una mica o treure-la a passejar per prats desconeguts, que ben segur que ens anirà bé.

Manilles mentals

Avui us presento un conte -del que en desconec l’orígen -molt il·lustratiu de com ens creem obligacions, com lliurem el nostre poder a l’exterior i sabotegem la nostra felicitat. I us deixo les reflexions a vosaltres… Preneu-vos-ho com una tasca per la setmana que comença.

Un habitant d’un petit poble va descobrir un dia que les seves mans estaven empresonades per unes manilles. Com arribar a estar emmanillat és una cosa que no té importància. Potser el va emmanillar un policia, potser la seva dona, potser era aquest el costum en aquella època. L’important és que de sobte es va adonar que no podia utilitzar lliurement les seves mans, que estava presoner.

Durant algun temps va forcejar amb les manilles i la cadena que les unia intentant alliberar-se.

Va tractar de treure les mans d’aquells cèrcols metàl·lics, però tot el que va aconseguir van ser cops i ferides. Vençut i desesperat va sortir als carrers a la recerca d ‘algú que pogués alliberar-lo. Encara que la majoria dels que va trobar li van donar consells i alguns fins i tot van intentar deixar-li anar les mans, els seus esforços només van generar majors ferides, agreujant el seu dolor, la seva pena i la seva aflicció. Molt aviat els seus canells van estar tan inflamats i plens de sang que va deixar de demanar ajuda, encara que no podia suportar el constant dolor, ni tampoc la seva esclavitud.

Va recórrer els carrers desesperat fins que, al passar davant de la farga d’un ferrer, va observar com aquest forjava a cops de martell una barra de ferro roent. Es va aturar un moment a la porta mirant. Potser aquell home podria …

Quan el ferrer va acabar la feina que estava fent, va aixecar la vista i veient les seves esposes li va dir: “Vine amic, jo puc alliberar-te”. Seguint les seves instruccions, l’infortunat va col·locar les mans a banda i banda de l’enclusa, i la cadena sobre ella.

D’un sol cop, la cadena va quedar partida. Dos cops més i les manilles van caure a terra. Estava lliure, lliure per caminar cap al sol i el cel obert, lliure per fer totes les coses que voldria fer. Podrà semblar estrany que el nostre home decidís romandre en aquella ferreria, al costat del carbó i al soroll. No obstant això, això és el que va fer. Es va quedar contemplant al seu alliberador. Va sentir cap a ell una profunda reverència i en el seu interior va néixer un enorme desig de servir l’home que l’havia alliberat tan fàcilment. Va pensar que la seva missió era quedar-s’hi i treballar. Així ho va fer, i va esdevenir un simple ajudant.

Lliure d’un tipus de cadenes, va adoptar altres més profundes i permanents: va posar esposes a la seva ment. En canvi, havia arribat allà buscant la llibertat…”

 

 

VA DE CONTES…

gripau“Els contes no estan fets per adormir als nens, sinó per despertar els adults” (François Vallaeys).

És del tot indiscutible que, a través dels segles, els contes han sorgit espontàniament en totes les cultures. Els nens de totes les èpoques i països han gaudit i vibrat amb els contes. I és que els contes transmeten significats, alguns d’ells evidents i altres ocults, els contes infantils per tant, són de vital importància ja que a través d’ells ens hem identificat i hem adquirit d’ells nutrients emocionals.

Tots els adults hem estat nens i a tots ens han explicat, amb més o menys freqüència, contes i històries fantàstiques. La majoria hem tingut un conte o contes preferits. No obstant això, amb el pas dels anys, en arribar a adults, la nostra raó va anul·lant l’aspecte màgic dels contes.
Tot i això, la frase Hi havia una vegada …., és capaç d’evocar en molts de nosaltres un enorme torrent de records i sensacions, capaços de traslladar-nos al meravellós món de la FANTASIA, on habiten dracs, follets, mags, princeses, etc.

Generalment, quan érem nens, l’entorn que ens envoltava no era la millor solució a la nostra situació i per això, preníem com a model a algun heroi del nostre contes i així, al identificar-nos amb ell, vam poder albirar una possibilitat de futur i reduir la nostra angoixa.

L’heroi escollit no necessàriament era el millor, sinó el que més s’assemblava al concepte de anàvem adquirint de nosaltres mateixos a través dels missatges verbals i no verbals transmesos pels nostres adults (pares, oncles, mestres, …).
D’aquesta manera aconseguíem en la nostra infància tenir un patró de vida, que s’acomodava a les nostres característiques i sobretot que ens facilitava la possibilitat de créixer.

La ment humana és pura metàfora, tot és metafòric, en la mesura que representa una altra cosa que no és. D’altra banda, qualsevol teràpia psicològica fa servir la metàfora, i com que la metàfora és el cor del conte els pacients en escoltar un conte, baixen les seves defenses i s’obren. A partir d’aquí comença el diàleg i es pot arribar a connectar amb emocions, necessitats o desitjos paralitzats en un moment de la nostra vida. Connectar amb ells és restaurar-nos internament, recuperar la nostra fortalesa i la nostra energia detinguda per poder-la destinar al nostre benestar.

A més, els contes, també poden servir com a pauta clarificadora, ja que quan una persona descobreix quin és el seu conte també té una i idea clara de quina és la seva trajectòria i el seu desenllaç a la veda, i pot decidir si aquest guió de vida és del seu interès o prefereix canviar i triar lliurement.

Hi ha múltiples possibilitats de treball amb els contes: podem fantasiejar sobre possibles finals alternatius, fer diàlegs entre els personatges, buscar canvis de conducta dels personatges, inventar situacions noves, etc. Explorar tot això ens permetrà tenir una visió més completa i concreta de la persona, ja que podem explorar les seves expectatives reals de canvi o continuar sense modificar res, com s’enfronta a les situacions conflictives, etc.

Per tot això, ben aviat oferiré un taller de contes infantils destinat a adults, per a poder tornar a la nostra infantesa i treballar des d’aquesta. Us mantindré informats/des.

Mentrestant, podeu anar fent memòria: qui era la persona que us explicava contes de petits? Quin era el conte que us agradava més? Espero les vostres respostes.