Arxiu d'etiquetes: creences limitadores

L’autoexigència

autoexigenciaAvui, quan m’he assegut davant l’ordinador per escriure aquesta entrada no tenia ni idea de quin tema tractaria i em neguitejava aquest fet ja que en començar el blog em vaig fer el propòsit de fer una entrada a la semana… i a més, “coi,si hi ha molts temes!” pensava, però cap d’ells em semblava adient, original, atractiu, etc.  Poc a poc, m’he anat posant nerviosa, el temps passava i jo no feia res… He decidit  deixar-ho estar una estona i baixar a prendre l’aire i a fer un café, mentre me’l  prenia, no he pogut  evitar sentir una conversa de dos estudiants universitaris, suposo. El que parlava expressava la seva decepció per una nota obtinguda, segons ell massa baixa , en canvi el company la considerava una molt bona nota. De sobte, ho he fvist  clar: la conversa escoltada  i el que em passava amb l’entrada a mi en aquells moments, i que  bé deu pasar-li a molta gent, oi? – si una cosa us puc dir des de l’experiència profesional, és que les persones no som gens originals, encara que ens hi esforcem, sobretot, pel que fa al que ens amoïna i ens fa patir, GENS-  m’ho han posat fácil.

Així doncs,  he decidit escriure sobre l’autoexigència i els seus mecanismes.  En primer lloc vull dir que l’autoexigència en si mateixa no és ni bona ni dolenta. De fet, a priori podríem pensar que és positiva, ja que ens ajuda a fer front a les dificultats que sorgeixen en el dia a dia i assolir els nostres objectius, però quan volem ser els més  bons en tot, quan posem més èmfasi en els errors que en els encerts o quan tenim una visió distorsionada dels nostres assoliments i ens convertim en el jutge més sever de nosaltres mateixos tenim un problema que ens farà infeliços i a més, tard o d’hora tindrà repercussions en la nostra salut, tant física com mental.

L’alta autoexigència, evidentment, va acompanyada d’una gran frustració, de critíca destructiva   i de creences limitadores. Les persones excessivament autoexigents sovint no escolten el feedback positiu que els pot arribar, han de demostrar tot el que saben fer als altres perque, molt probablement, tenen una baixa autoestima;  actuant així, sovint renuncien a les seves propies necessitats més íntimes  i , d’altra banda, les seves relacions personals també se’n ressenten perque es relacionen poc –per si no estan a l’alçada-i perque també solen ser molt exigents amb els altres.

Podríem escriure molt més sobre l’autoexigència,  les seves causes o les  estructures de personalitat que tenen les persones autoexigents, però sempre m’agrada en els meus posts deixar suggerències, per  si volem, començar a canviar el nostre nivell d’autoexigència –en el cas que haguem descobert que ho som-,  així que aquí teniu algunes propostes per aprendre a exigir-nos menys i ser així més feliços:

  1. Recorda sempre que la perfeció –per sort- és imposible.

2. Tingues present que el  valor d’una persona és independent dels seus èxits, qui t’estima ho fa pel que ets i ho farà igual si fas alguna cosa “malament”

 3. Pensa que equivocar-se és part del procés d’aprenentatge. Desdramatitza els errors.

4. Centra més l’atenció en les coses bones que fas o que et passen.

5. Posa consciencia a com parles. En gestalt, diem que el “però” invalida la part anterior de la frase. Si per exemple diem “l’excursió va estar bé, però era massa llarga pels nens” és com si allò negatiu prengués més importancia.  Acostuma’t a evitar els “peròs”.  Evita també generalitzacions del tipus “sempre” o ”mai”

6. Voler no sempre es poder. Planteja’t objectius  realistes i fes una avaluació dels recursos de que disposes per aconseguir-los.

7.  Intenta no estàr tan pendent dels resultats, fixa’t en el procés, i gaudeix-lo.

“Ah!, i… per acabar, digueu-me que us sembla aquest post? Està bé… però hauria pogut explicar-ho millor oi? Segur que si!´Es que sempre em passa el mateix…”.

Evidentment, el comentari és una broma i un exemple del raonament d’una persona excessivament autoxigent, que només acabar una tasca ja li troba tots els defectes.  Com sempre, però els vostres comentaris seran ben rebuts.

I jo, a quina estaca estic encadenat?

Avui només us vull deixar un conte del Jorge Bucay. Un dels més coneguts i més utilitzats en activitats de formació i creixement personal, però també alhora un dels que sovint m’ha ajudat  a buscar noves maneres de fer i resoldre les coses, a decidir-me a enfrontar-me a nous reptes, etc. Segur que molts ja el coneixeu es tracta de “L’elefant encadenat” i diu axí:

De petit, m’agradava el circ. M’encantaven els números amb  animals i l’animal que més m’agradava era l’elefant. M’impressionaven les seves enormes dimensions i la seva força descomunal. Després de la funció, en sortir de la carpa, em quedava estranyat en veure l’animal lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes. La cadena era gruixuda, però l’estaca era un ridícul tros de fusta clavat a pocs centímetres de terra. Era evident que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel també podia tibar d’aquell minúscul tronc i fugir.

—Per què no l’arrenca i s’escapa? —vaig preguntar als pares.

elefant

Quines són les estaques que m’impedeixen ser més lliure.

Em van contestar que era perquè estava ensinistrat. La resposta, però, no em va satisfer. «Si estava ensinistrat, per què el tenien lligat?». Vaig preguntar a parents i mestres i va passar molt i molt de temps fins que algú que va resultar ser prou savi em va donar una resposta convincent: «L’elefant del circ no s’escapa perquè està lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit».

Aleshores em vaig imaginar l’elefant acabat de néixer i lligat a una estaca. Segur que l’animal va tibar i tibar tractant d’alliberar-se. Devia acabar el dia esgotat perquè aquella estaca era més forta que ell. L’endemà devia tornar-ho a provar amb el mateix resultat i l’endemà següent igual. I així fins que un dia terrible per a la resta de la seva vida, l’elefant va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Des de llavors, l’elefant tenia gravat el record de la seva impotència. I el que és pitjor, mai més va tornar a qüestionar-se aquell record i mai més va tornar a posar a prova la seva força.

Sovint a les persones ens passa el mateix. Vivim encadenats a estaques que ens treuen llibertat. Pensem que «no podem» fer tal cosa o tal altra senzillament perquè un dia, fa molt de temps, ho vam intentar i no ho vam aconseguir. Llavors ens vam gravar a la memòria aquest missatge: «no puc i no podré mai». Aquesta creença autoimposada ens ha limitat des de llavors i no l’hem qüestionada més. Segurament ara som més forts i estem més preparats, però aquell record ens frena a l’hora de provar d’alliberar-nos.

Apa, doncs! Les reflexions sobre com aquest conte s’aplica a la vida quotidiana us les deixo per vosaltres.

Sentiu-vos lliures de fer  els vostres comentaris.. Fem d’aquest espai un diàleg.