Arxiu d'etiquetes: creences

Guanya’t la fama i posa’t a jeure

etiquetesEl refranyer popular és molt savi, d’això no n’hi cap dubte, i el del títol no n’és cap excepció, si no, pensem per exemple en alguns cantants que després d’un parell de treballs bons passats uns anys, si continuem cantant i composant cançons, no són de la mateixa qualitat –o del mateix estil-, tot i que els seus seguidors incondicionals no ho vegin o no ho vulguin veure. Evidentment costa mantenir un alt nivell de qualitat al llarg del temps.  Però en podem fer una altra lectura, i es la que el que ens costa és acceptar el canvi, l’evolució en les coses, en les persones, en els artistes quan ens n’hem  format una opinió o una idea, dit més clarament quan els hem etiquetat.

Avui, m’ha vingut al cap aquest refrany pensant en un nen.  Un nen que em consta que s’esforça a canviar molt i molt, i en canvi, el seu entorn no veu cap canvi.  La fama que s’ha guanyat no és precisament bona, és clar, si no, no li caldria aquest esforç per canviar i l’entorn li retorna una i altra vegada que el seu esforç no serveix per a res, que no pot veure’l.  Passi el que passi  a l’escola, o potser a casa amb els germans sempre segueix carregant amb la culpa ell.  No l’escoltem quan intenta parlar i explicar-se una i altra vegada, fins que es cansi.  No costa gaire imaginar-se que li passarà aquest nen si aquesta situació “m’esforço per canviar i no me’n surto” s’allarga massa en el temps, llençarà la tovallola i en una mena de profecia autocomplerta farà allò que l’entorn espera d’ell ,tornant al comportament que ha intentat deixar enrere sense èxit. Tot plegat, és així que es fixen en el!, si fa les coses bé no se n’adona ningú, i entrarà en una mena d’espiral perillosa si es manté. És l’anomenat efecte Pigmalió.

Voler canviar és una decisió valenta, potser incòmode perquè implica sortir de la zona de confort, d’allò conegut. Es tot un repte personal, però com que som éssers socials l’entorn també hi juga un paper important, especialment si parlem de nens que busquen en l’adult de referència un reconeixement i un afecte. És per això que hem d’esforçar-nos en veure la persona cada dia com si fos la primera vegada que la veiem, que en lloc de dir que aquest nen és agressiu nomes podem dir que avui està sent agressiu i demà és possible que no ho sigui, així cada dia tindrà una nova oportunitat per canviar.  Si això ens resulta massa complicat, ja que les etiquetes ens faciliten la vida, llavors esforcem-nos en fer-ho de tant en tant, en acceptar que els nostres judicis no són veritats absolutes, qüestionem-los.

etiquetes2Pensem, per exemple, en llibres que per exemple no ens enganxaven al primer capítol, però pel que sigui hem decidit continuar llegint i finalment ens han atrapat, o en d’altres que en la segona lectura hem entès més profundament, hem descobert nous detalls.  Si donem oportunitats als llibres perquè no fer-ho amb les persones? O és que no ens ha passat mai allò de que algú  al principi no ens queia bé i després ens hem adonat que és una bellíssima persona, a més de divertida, simpàtica,etc? Potser fins i tot algun cop ens ho han dit a nosaltres… Doncs, això no té perquè ser una excepció, ens podem equivocar amb cada persona si ens quedem amb la primera, segona o tercera impressió.

Reflexionem un segon, si posem etiquetes a persones que coneixem poc el risc d’equivocar-nos és alt però al cap i a la fi possiblement no afecti ni a la persona ni a nosaltres que com a màxim perdem l’oportunitat de si algun dia podem conèixer-la millor fer-ho de forma autèntica i sense prejudicis. En canvi, si etiquetem  negativament persones properes a nosaltres com poden ser fills, pares o bons amics, patim nosaltres perquè els estimem i no voldríem que li pengés del coll aquell qualificatiu i pateix l’etiquetat perquè viu amb aquest límit i se’l creu.  Si continuem amb el grau de proximitat emocional de la persona etiquetada arribem a nosaltres mateixos, perquè jo també penjo del meu propi coll o m’enganxo al pit, etiquetes que em limiten, així que podem també aplicar el mateix qüestionament amb nosaltres mateixos, som així avui i potser ho hem estat fins avui però demà podem ser diferents.

mirada netaEspero doncs que el nen que ha motivat avui aquesta entrada tingui encara moltes oportunitats de canviar i que l’entorn sigui prou empàtic per permetre-ho, per mirar-lo cada dia amb els ulls ben nets.

Qüestió de límits

“La llibertat s’extén només fins als límits de la nostra consciència. “Carl Jung

límitesComenço aquest post posant-me límits. El tema extens i complex, val la pena explicar-me bé, i també val la pena que no m’allargui massa si pretenc que arribeu al final post, així que si   cal faré una segona part d’aquest tema. Es una qüestió de posar-me límits.  Sí, sí de posar-me’ls jo mateixa, malgrat que és una paraula que ens resulti tan antipàtica i ens creï un cert rebuig.

Analitzem, doncs, aquesta paraula i els diferents usos –cadascun dels quals mereix un post sencer-  que en fem:

En el camp del desenvolupament personal parlem de les coses que ens limiten o els límits personals que ens impedeixen avançar i que voldríem superar.  En aquest sentit va bé pensar que els límits són com una goma elàstica que s’estira o s’arronsa en funció del moment, per tant sempre podem ampliar els nostres límits si ens ho proposem de debò i ens posem a proba.

També parlem de límits al referir-nos aquelles creences limitants (que cadascú construeix al seu interior), i que generen malestar i interrompen el creixement com a persones. Si les detectem les podem substituir per altres creences que augmentin el nostre potencial. En un altre post en podem parlar.

D’altra banda, en el camp de la criança i de l’educació  es parla moltíssim dels límits, sempre estem enfrontant-nos a una tensió entre dos  pols: l’autoritat i la permissivitat. Fins on és sana l’una i fins on l’ altra? Quan l’excessiva permissivitat, en lloc de ser una cosa positiva o una expressió d’amor es converteix en perjudicial per a l’altre? Sembla que està molt clar per a tothom que una educació molt autoritària amb molts límits i poca capacitat d’experimentació per part dels nens ens porta a adults insegurs, dependents, pocs creatius etc. En canvi, el que no tan sabut i és igualment perillós per a la salut psíquica és el pol oposat. En un nen mancat de límits , amb l’efímera satisfacció de molts dels seus desitjos, s’anirà generant una profunda angoixa per la manca d’elements sòlids que li serveixin de suport i el continguin en la construcció de si mateix. Les seves conductes seran cada vegada més radicals en la compulsiva recerca del límit que calmi aquesta angoixa i el sostingui.

Si busquem una metàfora, cosa que a mi m’ajuda molt,  amb cada límit clar i sostingut, els pares aporten sòl, parets i sostre al fill amb els quals construir un espai intern segur i estable. La seva funció no és que pugui viure plenament en ell, necessitarà l’entorn per desenvolupar-se; així que tan vital és que pugui sortir d’aquest espai intern com que pugui tornar a refugiar-hi quan ho necessiti. A més,  com vaig llegir fa poc si els nens no aprenen que hi ha uns límits amb els pares, més tard o més d’hora els ho ensenyarà la vida d’una manera molt menys afectuosa i en un entorn menys protegit. Els límits també ensenyen al nen que no és omnipotent, a enfrontar la frustració, a veure que l’altre també existeix i te unes necessitats –és a dir l’empatia- entre d’altres coses.

Però, tornem als adults, en quines situacions quotidianes posem o no posem límits? Els límits també són part d’un context o escenari i varia la forma d’establir-los, respectar-los o enfrontar d’un a altre. En alguns llocs ens serà molt  senzill la manera d’identificar-los, establir-los, comunicar-los i en altres ens serà molt més complicat,  depenent la forma en què ens portem amb els altres, la confiança que sentim, la por que ens generin les conseqüències d’establir els propis límits o traspassar els límits d’un altre quan, per exemple, pensem que no són justos o que envaeixen els propis.

Així per exemple, és molt diferent quan s’estableix un límit a un nen petit dins dels límits de la casa a quan es vol posar un límit a una persona que es vol ficar a la fila de l’autobús, o un cap que no està respectant els nostres límits laborals, com l’horari de treball. Tampoc és el mateix establir límits amb la parella, que amb el company de treball, amb algun o amb tots dos dels nostres pares o amb un funcionari. També és diferent establir límits a la llar, l’escola, l’oficina o en un lloc públic com un cinema o un restaurant.

El primer que cal per posar límits és altre cop consciència, ser conscients de les meves pròpies necessitats, dit d’una altra manera el que necessito per sentir-me bé –no el que puc tolerar sense explotar-.  Aquesta seria la interessant diferència entre límit del benestar –el poso jo de forma conscient, “preventiva” i assertiva- i el límit de tolerància –el poso jo de forma agressiva quan ja no puc més-.  És important no jutjar si està bé o no el que jo necessito, per exemple si un amic íntim em demana el cotxe i jo sento que no li vull deixar no culpabilitzar-me o  sentir-me una mala amiga per no deixar-li.  És a dir, el que sento, el que necessito és legítim. Val a dir, que sovint el primer treball de teràpia és que la persona s’adoni de quines són les seves necessitats.

Veiem doncs que el fet de posar límits ens és útil des de la perspectiva de la protecció, que  relacionem posar límits amb dir que no, amb la possibilitat d’evitar que ens facin mal, que ens envaeixin, que ens agredeixin.  Però si fem la lectura inversa  els límits també ens permeten descobrir el que volem per a nosaltres, el que ens agrada, ens va bé, ens proporciona plaer, ens permeten conèixer-nos millor i també conèixer millor els altres com a individus diferents de nosaltres amb els seus propis límits.

Així doncs, un cop desarticulada, o això espero, aquesta mala premsa dels límits, et convido a reflexionar i a comentar com està la teva vida de límits ?