Arxiu d'etiquetes: creixement personal

Afortunadament sóc vulnerable

 

vulnerabilidadDe nens pensàvem que quan arribéssim a ser grans ja no seriem vulnerables. Però madurar és acceptar la nostra vulnerabilitat. Viure és ser vulnerable. “(Madeleine L’Engle)

Una vegada més em proposo  fer d’advocada del diable i afirmar que , contràriament al que ens han ensenyat, ser, i fins i tot, mostrar-se vulnerable és positiu. Dependrà de l’entorn, d’acord i de la situació, però en general la vulnerabilitat ens apropa als altres.  És aquella sensació tan especial de sentir que allò que em passa a mi i que em té o m’ha tingut tant amoïnada també li passa als altres.

Trobar-me algú vulnerable em fa sentir que puc ajudar i fins i tot que em puc relaxar i puc baixar les defenses. Trobar-me algú amb la cuirassa de la perfecció i de la invulnerabilitat m’allunya i em desperta antipatia.

Malgrat això,  és cert que la nostra societat ens ha ensenyat a amagar la vulnerabilitat; ens ha fet creure que vulnerable vol dir dèbil, que ser vulnerables vol dir no tenir èxit, no triomfar, etc, etc, etc. Ens “eduquen” per mostrar-nos forts, segur i decidits, amb domini sobre la matèria (com més, millor), etc. La seguretat és un valor a l’ alça i el no saber està penalitzat. Per tant,  desenvolupem tota mena d’estratègies per a amagar la vulnerabilitat com per exemple, conductes addictives  o depenents, i no em refereixo només a les substàncies, sinó a tot allò que em serveix per entretenir-me, distreure’m  i allunyar-me del que hi ha i que no m’agrada. En aquest sentit  que podem ser addictes a persones, relacions, rutines, treball, actituds (ens enfadem, victimitzem, seduïm, ens enlairem per sobre del bé i del mal, ens sentim superiors, inferiors, ens ocupem i perdem en infinitat d’activitats, etc, etc …). Tot menys sentir-me vulnerable. Tot menys tremolar i sentir que perdo el control.

Però siguem  honestos i pensem amb quin tipus de persones ens sentim més agust, per exemple, dinant: amb algú vanitós, infalible, que ho sap tot, que sempre actua com toca, amb totes les respostes o amb algú humil, que dubta, que mostra tant el que sap com el que no sap, que sent?  Jo ho tinc clar. I és que la vulnerabilitat ens permet establir contacte amb nosaltres mateixos i amb els altres.

La vulnerabilitat ens mostra  i obre un camí de millora, de creixement i també d’acceptació i de consciencia, ja que no ens enganyem no hi ha ningú que no sigui vulnerable i els esforços en ocultar-ho, a més de  desgastar molt  i generar  rebuig,  sovint impliquen quedar-nos en la inconsciència i en la incapacitat de canvi, per la negació d’aprendre.  Qui no es mostra vulnerable ni genera empatia en l’altre ni hi pot empatitzar.

No pretenc dir que hem d’estar còmodes en la vulnerabilitat i en la inseguretat que aquesta genera, més aviat vull remarcar l’oportunitat que aquesta ens brinda per a aprofundir en nosaltres mateixos.  Etimològicament parlant vulnerabilitat ve de vulnus  –ferida- i del sufix –abilis -que indica possibilitat-, jo suggereixo agafar-nos a aquesta segona part de la paraula: hi ha la possibilitat de sortir mal parats si som vulnerables però sempre la de créixer i aprendre. Hem de desfer-nos de l’exigència de ser perfectes i hem de deslliurar els nostres fills d’aquest pes enorme.

 La vida és fins el moment en que la deixem un camí d’aprenentatge i d’experiència constant i renunciar a fer aquest camí, creure que ja l’hem acabat molt abans i ja ho sabem tot, a més d’ingenu i un xic prepotent, és si més no ximple i sobretot trist, perquè és com morir en vida.  Doncs per a mi, negar la vulnerabilitat és una mica això i en les teràpies m’esforço molt i cada dia, en que les persones que atenc vegin la vulnerabilitat pròpia com el motor  de la vida, perquè la vulnerabilitat també té doble lectura, si som vulnerables i per tant permeables a coses dolentes també ho serem a les bones i gaudirem més i millor de les coses boniques que passen a la vida. I, en qualsevol cas, com diu Brené, Brown, una autora bàsica en el tema de la vulnerabilitat, “tots som imperfectes i vulnerables i tots tenim por de vegades, però això no canvia la veritat que també som valents i dignes d’amor i pertinença”.

Apa doncs! Alegreu-vos de ser vulnerables i digueu-me que en penseu.

QUINA ÉS LA MEVA VACA? – Faula per a reflexionar

vacaUn mestre de la saviesa passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure al lluny un lloc d’aparença pobra, i va decidir fer una breu visita al lloc. Durant la caminada li va comentar a l’aprenent sobre la importància de les visites, també de conèixer persones i les oportunitats d’aprenentatge que tenim d’aquestes experiències.

Arribant al lloc va constatar la pobresa del lloc, els habitants, una parella i tres fills, la casa de fusta, vestits amb robes brutes i esquinçades, sense calçat. Llavors es va aproximar al senyor, aparentment el pare de família i li va preguntar: …

– “En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball ni punts de comerç tampoc, com ho fan vostè i la seva família per sobreviure aquí?”

El senyor tranquil · lament va respondre:

– “Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres gèneres alimentaris a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum i així és com anem sobrevivint. ”

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i va marxar. Al mig del camí, es va dirigir cap al seu fidel deixeble i li va ordenar:

– “Busca la vaca, porta-la al precipici d’allà al davant i empeny-la  barranc.”

El jove espantat  li va qüestionar el fet ja que la vaca era el mitjà de subsistència d’aquella família. Però com que per tota resposta només va rebre el silenci absolut del mestre, va anar a complir l’ordre. Així que va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena va quedar gravada en la memòria d’aquell jove durant alguns anys.

Un bell dia el jove aclaparat per la culpa va decidir abandonar tot el que havia après i tornar a aquell lloc i explicar-ho tot a la família, demanar perdó i ajudar-los. Així ho va fer, i a mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot habitat, amb cotxe al garatge una casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família havia hagut de vendre el terreny per sobreviure, va accelerar el pas i arribant allà, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que hi vivia feia uns quatre anys, el senyor va respondre que seguien vivint allà.

Espantat el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que va visitar feia alguns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor (l’amo de la vaca):

– “Com ho va fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?”

El senyor entusiasmat li va respondre:

“Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir, d’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem, i així hem aconseguit l’èxit que els seus ulls albiren ara.”

  ********************************

Aquest cap de setmana conversant amb amics em comentaven que la seva vida estava prou bé i que malgrat tot semblava que els faltava alguna cosa, ves a saber què… que la rutina se’ls menjava. A mi em sembla que el que passa és que tots tenim la nostra vaca, que ens manté quiets, sense moure’ns, fins que una sacsejada no volguda ens obliga, ens mata la vaca  i en molts casos ens força com en el conte a reinventar-nos, a retrobar-nos i a redescobrir-nos. Però, jo  proposo que identifiquem la nostra vaca tots solets, sense la pressa i la urgència de una mort sobtada i no volguda de la vaca, però sense pausa i amb molta curiositat i entusiasme. I no se si l’hem de matar o no, però si més no, ens l’hem de mirar de cara i si ens ve de gust “tunnejar-la” una mica o treure-la a passejar per prats desconeguts, que ben segur que ens anirà bé.