Arxiu d'etiquetes: cuirassa

El teatre, a l’escenari

Seré breu -ho intentaré-, clara i… potser una mica dura. Mireu,  a mi m’agrada molt el teatre , de fet, faig teatre amateur, sempre que puc vaig a veure’n i l’utilitzo com a eina de treball, ja que crec que té un potent efecte terapèutic.

Però quan surto al carrer m’agrada trobar-me persones i no pas personatges i aquests darrers temps tinc la sensació de trobar-me personatges construïts mediocrement i que oculten les persones que hi ha darrera.

Em trobo clowns disposats a fer broma de tot i a tota hora excepte d’ells mateixos, em trobo intel·lectuals incapaços de connectar amb res que no sigui una cita literària que incorporen a cada mitja frase, alternatius i ecologistes que no economitzen gens la pròpia energia  i la malgasten mostrant com n’estan de conscienciats cap al medi ambient  i no pas cap al veí, postmoderns que parlen estrany i que no hi ha Déu que els entengui, tot i que ho fem veure per no semblar ignorants,  artistes de totes les arts que s’esforcen en demostrar que l’art no és accessible a tots, professionals que fan de professionals les vint-i-quatre horesmascara2 del dia perquè si no la seva vida perd el sentit, fins i tot em trobo herois de pel·lícula que han de salvar tothom perquè no poden salvar-se a ells mateixos o top models que et passen pel costat amb aire mig de suficiència mig d’absència, fent-te sentir  transparent  i penses que si de debò tinguessin cos de top models ja serien insuportables del tot, o protagonistes de melodrames que es recreen plorant i plorant el seu infortuni a la vida i que no estan disposats a acceptar que hi pot haver algú amb pitjor sort.  La llista seria inacabable…  hi ha qui, fins i tot, oscil·la entre dos personatges en funció del moment vital, renegant si cal del que fins ahir va interpretar sense cap tipus de recança. Evidentment, entre aquests personatges només es pot crear un diàleg de sords, no pas un contacte real i autèntic i aquesta també és la sensació que tinc molt sovint.

De sobte, però, et trobes una persona! I ho notes; notes aquella mirada fresca, directa i autèntica que canvia de brillantor en funció del dia i, ooooh! Quina meravella! No porta màscara, ni maquillatge, ni altre attrezzo que el seu moment i les seves circumstàncies actuals. I aquell instant, perquè de vegades només és un instant, fa que el dia recuperi la força que havia anat perdent. I és que, senyores i senyors, no passa res per mostrar-se vulnerable, ambivalent, ignorant o insegur, això ens fa humans i ens apropa, la màscara que utilitzem ens allunya i ens fa sentir sols.  Tot i que vull deixar clar, que tampoc passa res per mostrar-nos segurs i experts en alguna cosa, sempre i quan no sigui prepotència i pedanteria, ja que la falsa modèstia és una altra màscara i és digna d’un capítol a part.

Tots aquests personatges, unidimensionals i sense matisos, que hem construït oculten l’autèntica essència de la persona, que d’altra banda, encara que soni metafísic i profund no ho és, simplement és mostrar-nos sense por. A més,  aquests personatges són cuirasses que ens hem construït per adaptar-nos a l’entorn i sobreviure, són fràgils i cauen davant les sacsejades de la vida; el maquillatge es corre amb les llàgrimes i et deixa la cara bruta o bé s’esquerda i et dóna la sensació d’incomoditat i encarcarament tant desagradable, és llavors quan aquests personatges arriben a la meva consulta o a la de qualsevol col·lega i cal una feinada a rascar capes i capes fins a trobar la persona que s’amaga darrera i saber què sent i cap on vol anar. Hi ha una fase dura i difícil en que la persona dubta entre reconstruir el personatge que fins ara li ha permès sobreviure de la millor manera que ha pogut trobar o llançar-se al buit i trobar-se ella mateixa i créixer, no cal que us digui quina penso que és la millor opció, oi? En qualsevol cas, tant si triem personatge com si triem persona, si que hauria de ser una decisió conscient i responsable.

I doncs, us atreviu a pensar quin és o ha estat el vostre personatge? El voleu descobrir i treballar?