Arxiu d'etiquetes: diàleg de les parts

Les meves veuetes

Si som sincers tots sentim veuetes interiors que ens parlen constantment, i no estem bojos. En el meu cas, dins meu, conviuen una adulta i una nena. nena

L’adulta sempre vol tenir-ho tot controlat: la casa, la feina, les situacions, el temps,… fins i tot de vegades les persones, i, és clar això es impossible la qual cosa fa que entri en la crítica més ferotge. Ella planifica tant com pot, organitza i es pre-ocupa. També es cuida que mengi i que dormi com cal, que em cuidi, faci esport, etc. Cal dir,  que gràcies a ella bona part de la meva vida rutlla, més o menys, força bé.

L’altra habitant del meu món interior és una nena, no sabria dir l’edat que té, però no és massa gran ja que si no, no tindria tants problemes amb l’adulta. Deu tenir uns 8 o 9 anys màxim. Crec que s’assembla a mi quan era petita, o potser sóc jo de petita? Si, sóc jo de petita, tot i que amb molta més seguretat i amb més alegria –per alguna cosa m’he treballat la meva nena interior en diverses sessions de teràpia-, ara la nena se sap estimada i planta cara a l’adulta, decidida. La nena té molts somnis, idees iprojectes.   És creativa. Intuïtiva. M’entén i no em jutja, tot i que a vegades es mostra impacient davant els meus dubtes. Plora quan en té ganes, sense complexes i sense amagar-se. Quan s’enfada entra en la queixa i el sentiment d’injustícia més inútil i també més devastador,, energèticament parlant, doncs, és d’alt consum. Malgrat això, és un autèntic encant.

Jo he assistit atònita a dures batalles entre les dues veuetes durant molts anys. Les grans batalles, no ens enganyem les ha guanyat l’adulta, el seny, malgrat això com que jo sento una certa debilitat per la nena, ella  s’ha endut petites victòries que es manifesten en maneres de fer que m’acompanyen fa anys com la inconstància, la queixa, alguna que altra bogeria, els canvis d’opinió i d’humor sobtats, etc.

Totes dues m’estimen i totes dues volen el millor per mi i aquest és el meu gran aprenentatge, i el més important, totes dues em són útils. No em puc decantar per cap de les dues i no em puc enfadar amb cap. En cada ocasió haig d’escoltar les raons de cadascuna d’elles i fer d’àrbitre i intentar que si bé no arribin a un consens, acceptin la meva decisió. De fet, jo crec que en el fons s’estimen. Jo les estimo a totes dues.

Us ha ressonat això que em passa a mi? Com ho porteu? Us asseguro que no és fàcil arribar al punt de viure-ho amb una certa consciencia, de no veure’s segrestat per una de les dues parts que ofega sempre l’altre, generant-se llavors un patiment. Des de la gestalt ho treballem amb una tècnica que s’anomena el diàleg de les parts o de les polaritats i que busca la integració de les dues parts com a pròpies; el camí per aconseguir-ho és un cop més acceptar la part que neguem. “El resultat esperable es la instal·lació en aquell punto zero d’ indiferència, que permet identificar-se cap a un o altre extrem segons les exigències de la situació”. (P. de Casso).