Arxiu d'etiquetes: dol

Aqui i ara

AQUÍ I ARA

Bones!

Començo la primera entrada en aquesta pàgina, que m’agradaria que fos un diàleg entre nosaltresi intueixo que serà més llarga que les que la seguiran, i és que ara mateix estic passant per un procés difícil i nou i hi ha moltes coses que m’agradaria explicar-vos. Aquest post està escrit des d’un punt de vista personal més que no pas professional, està escrit des del cor, des de l’ aquí i ara i no des del coneixement objectiu de la psicòloga. Simplement, ara no em toca aquest paper

Fa tot just un mes que enterràvem el meu pare. Després d’un mes i mig d’hospitalització, experiència que mereix una entrada a part,  ens deixava… Per ell acabava el patiment i per a nosaltres, la família, començava un temps de dolor que, en el meu cas, s’ha allargat fins avui i al que encara no veig el final. Un temps de dolor viscut a estones, això sí, amb l’obligatorietat de continuar amb unes rutines i un ritme frenètic que fan que les llàgrimes brotin només a ràfegues, en resposta a detalls del dia a dia que em porten a records viscuts amb meu pare i que ràpidament s’hagin de frenar per a fer qualsevol tasca que no pot esperar, o això ens han fet creure…

I és que la societat actual no permet fer el procés de dol amb normalitat.  Hi ha dos o tres dies de “rituals”, vetlles, enterraments que concentren tots els “actes socials” al voltant de la mort i en els que es permeten les mostres de dolor, etc.  A més, permeten a les persones  properes expressar el condol a la família. Durant aquest període us puc assegurar que jo només hi era físicament, com en un somni, vull dir que no era realment conscient de la mort del meu pare o si més no, del dolor que aquesta em produïa.   Després, la rutina: feina, escola, activitats, … i sobretot silenci; es com diuen en castellà un “corramos un tupido velo” i a mirar endavant i a començar una cursa per guanyar el dolor i la pèrdua, una cursa que a la llarga sempre perdrem, perquè si no travessem el dolor quan toca i el temps que hagi de durar entrem en un patiment constant que farà que finalment el dolor reaparegui d’una o altra manera, i finalment l’haguem d’encarar, fins i tot anys després com jo he vist. Francament, a mi ara m’agradaria anar “a mig gas”: no pas passar-me el dia plorant i queixant-me de com ha anat tot plegat, sinó deixar-me sentir, respectar aquests instants de dolor, deixar-los passar i continuar, al meu ritme. Sincerament, entre el dol imposat d’anys del segle XIX i la negació del dolor actual hauríem de trobar una solució intermitja.

Se que la mort dels pares és una experiència per la que tots, teòricament més tard o més d’hora hauríem de passar, i que tal com m’he cansat de sentir aquests dies “és llei de vida” però sento que la pèrdua del meu pare te algunes connotacions diferents a altres pèrdues que he experimentat en la meva vida, de sobte és com si la dona adulta que sóc perdés gran part de la seguretat i confiança adquirida, com si tornés a ser una nena que s’ha quedat orfe, com si el temps hagués anat més de pressa que jo, com si m’haguessin quedat mil i una coses per fer amb ell, mil i una coses per dir-li i per agrair-li, mil i una converses per acabar,… M’he passat gran part de la meva vida intentant que em tractessin com adulta a la meva família –sóc la filla petita, juntament amb una germana bessona, de set germans- i ara de sobte sento que sóc molt gran… i voldria tornar a ser petita.  És com si la consciència de realitat hagués fet una aparició estel·lar, som mortals, el meu pare ha mort i… ostres!, un dia morirà la meva mare i ….

Curiosament, no he entrat en la culpabilitat ni la meva ni la d’ altres com si que veig en alguns dels meus germans. Ell ha estat un bon pare, un pare que m’ha transmès valors impagables i jo he estat la millor filla que he pogut.  Tampoc l’idealitzo, puc veure defectes i actituds que feien que sovint ens enfadéssim –hi ha qui diu que ens assemblàvem- i també virtuts que li envejava i admirava. Ens havíem acceptat mútuament.  Simplement l’enyoro, t’enyoro moltíssim papa… i ara com ara se’m fa difícil  mirar endavant que voleu que us digui, prefereixo mirar enrera quan podia sentir la seva veu greu, agafar les seves mans aspres de tant treballar, veure’l somriure quan els seus nets entraven per la porta  i seure a taula per  menjar carn i carxofes a la brasa els dissabtes al vespre … Ja se que no m’ho puc permetre massa temps… però coi, nomes fa un mes!  Estic contenta que hagi d’afrontar la teva mort després d’un llarg camí de creixement personal, perquè en el fons del meu cor sóc conscient que tu i jo, papa, estem en pau i això m’ho fa més fàcil.

En canvi, si que tinc por; tinc por de veure com serà sense la figura del meu pare el proper Nadal, i els altres.  Com serà quan ens tornem a reunir la família nombrosa que som –set fills, tretze nets, una besnéta- al voltant d’una taula amb la seva absència i em pregunto quan serem capaços de fer-ho.

En fi, podria continuar escrivint, dient-vos com em sento, què trobo a faltar, com era el meu pare, … i no ho faré, si més no de moment, només us volia transmetre on estic avui que inauguro el meu bloc, perquè,  estic convençuda  que no l’he creat ara per casualitat.

Nota: aquesta entrada ha estat publicada abans en una altra pàgina i per aquest motiu els comentaris porten el meu nom, perque els he transcrit literalment, tot i que he mantingut data i autor.)