Arxiu d'etiquetes: emocions

La ira, la ràbia, la fúria o l’enuig

chico_enojadoActualment, pocs són els dies en que no topem amb algú enfadat per motius més o menys importants. Podem, per exemple, trobar-nos amb algú que ens parla malament, amb un to malhumorat, sense que nosaltres sapiguem el motiu o, tot i que, nosaltres potser ni tan sols el coneixem. I és que vivim temps convulsos i difícils en que  les expressions d’  ira, d’enuig o de dolor estan a flor de pell, i es fan força incontenibles.

Més enllà d’enfadar-nos per les contrarietats diàries de les quals ja vaig parlar en una entrada anterior, i que finalment, ens suposem únicament una despesa inútil d’energia i ens preocupen excessivament, avui em voldria referir a la ira, la ràbia, la fúria o l’enuig -termes que tot i els matisos diferents que puguin tenir en aquesta entrada utilitzaré com a sinònims- que centrem en altres persones, en les relacions personals i que les pot deteriorar força.

Al principi pot ser que les persones sobre les quals descarreguem l’enuig (companys de feina, parella, fills, amics, etc.) davant el nostre enuig sembla que  ens ” facin cas ” i ràpidament corrin a veure que ens passa, es disculpin fins i tot, però, després, amb el temps, aquestes respostes perden força. L’ altre es defensa, no vol “perdre’s” entre les nostres demandes (per més pertinents que siguin) i confondre’s en els reclams.  Aquesta situació reforça el circuit, perquè l’ enutjat, quan més injusta considera la situació, més abandonat se sent, més s’enfada i pitjor reclama.

ira1Per tant, expressar l’enuig ens fa bé o només ens fereix a nosaltres i als altres? Com sempre, es tracta de saber gestionar-lo, i, sobretot de mirar dins nostre …

Abans de continuar us deixo, novament, amb un conte de Jorge Bucay que m’encanta perquè resulta sorprenentment didàctic i, en el meu cas, recordar-lo sovint ha estat com una alarma per sortir del meu profund enuig cap a fora i sincerar-me amb mi mateixa.

La tristesa i la fúria

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se’n, hi havia una vegada un estany meravellós.

 Era un llac d’aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd s’hi reflectien.

Fins aquell estany màgic i transparent,s’aproparen a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar a l’estany.

La fúria, nerviosa, com sempre està la fúria, es banyà de pressa i més de pressa encara en sortí. Però la fúria és cega, així que, nua i amb presses, es posà, en sortir, la primera roba que trobà. I succeí que no era la seva, sinó la de la tristesa.

Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit, sense consciència del pas del temps, sortí de l’estany. A la vora es trobà que la seva roba ja no hi era. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l’única roba que hi havia vora l’estany, la roba de la fúria.

Expliquen que des d’aleshores, moltes vegades ens trobem amb la fúria, cega, cruel, terrible i empipada, però si prenem temps per a mirar bé, trobem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrera la fúria, en realitat, s’amaga la tristesa.

Doncs si, darrera l’enuig, sovint hi ha dolor, tristesa causada per necessitats pròpies que no volem reconèixer o que no sabem satisfer. Pot ser por a perdre alguna cosa, por al  de rebuig, l’exclusió o la discriminació, l’enuig també parla de la impotència que s’experimenta davant la desigualtat de condicions, de la necessitat de reconeixement, d’un profund sentiment d’abandonament, etc. En certa manera, podríem dir que el que fem és el mateix que fan alguns animals quan estan acorralats i es senten amenaçats: n’hi ha que s’inflen , s’estarrufen , obren les ales o un ventall de plomes . Tot per semblar mes grans i més forts .

Existeixen doncs, innombrables matisos que poden estar emmascarats per l’enuig .Quan en teràpia gestalt estem  treballant un situació de ràbia i podem començar a bussejar en l’enuig per una determinada situació, la veritat va apareixent i comencen a desfilar els sentiments de culpa , por , frustració ,etc. És un procés natural, la consciència va sorgint . Continuant amb la teràpia, anem treballant l’acceptació del passat  i la responsabilitat del present i el futur en les relacions personals.

 
.

Deixa’t sentir…

mariposablancaNo és una frase feta, és un autèntic plaer…  Sí…, malgrat tots els moments difícils, durs, tristos, …  Sentir vol dir que estem vius. Sentir vol dir deixar de pensar, deixar d’escoltar l’entorn i escoltar-nos a nosaltres mateixos.  Penseu, per exemple, com ens sentim després de plorar amb totes les ganes del món, jo, em sento millor, descansada, després de deixar sortir allò que feia temps que tenia dins meu i que em generava un malestar important, em sento més relaxada i se’m nota perquè la gent m’ho diu.  Us passa el mateix a vosaltres?

Deixar-se sentir, vol dir també respectar-me, deixar de fer “el que hem de fer”  i fer el que sentim, o millor encara, no fer res… Mirar cap a dintre i comprendre moltes coses o comprendre una sola cosa molt important. A vegades em passa que de sobte decideixo una cosa que feia temps que em neguitejava amb una seguretat aplacant, poc freqüent en mi, i justament allò que decideixo va contra totes les anàlisis prèvies i objectives que hagi pogut fer, perquè em costarà més o perquè no em beneficiarà de cap manera allò que he decidit i, malgrat tot ho, faig perquè internament se que allò és el que jo vull i el que em convé.

Avui, parlava amb una persona que em deia que estava patint per un tema d’amor i desamor i que tot i així ho gaudia perquè aquella situació li donava una intensitat a la seva vida que feia temps que havia perdut,  i és que sentir és intensitat també.

D’altra banda, també hem d’aprendre a sentir i gaudir les emocions positives, deixar de pesar en la “sort que tenim de tenir…” i sentir-la i amplificar-la, sentir-la amb tots els sentits, sentir-la en algun lloc del nostre cos.

Fixem-nos en els nens, són autèntics mestres des que neixen  i fins que els “eduquem” en el món racional en això de sentir i d’escoltar-se i de respecte cap a ells mateixos, tot i que sovint els adults interrompem aquesta escolta de mil i una maneres i acabem ensenyant-los que sobretot han de pensar si el que fan és adequat –segons cànons socials o no- .

A vegades, a teràpia hem de fer un re-aprenentatge perquè les persones s’escoltin i identifiquin els sentiments interns, perquè els puguin posar nom, perquè diferenciïn els desitjos propis dels altres, i sobretot perquè deixin de creure que escoltar-se ells mateixos és egoisme i deixin de culpabilitzar-se quan ho fan.  A més, aprendre a sentir, a llegir les nostres emocions, ens ajudarà, sense cap mena de dubte a relacionar-nos millor amb els altres perquè empatitzarem molt més amb ells i per tant, ens hi relacionarem des d’un lloc nou i diferent, molt més humà.

En un món massa racional vull reivindicar un lloc pels sentiments i les emocions, perquè tenen mala premsa, perquè sembla que deixar-se portar per les emocions ens ha de portar a fer disbarats irreparables, és allò de dir “ es va deixar portar per les emocions i va …” o bé “ no va poder controlar-se i …” però amics, això és justament el resultat de no conèixer el món emocional, de contenir massa els sentiments, de no saber mirar cap a dintre i veure què m’està passant, de no poder sentir,…  Els exemples anterior, són justament “segrestos emocionals” que es donen quan no podem sentir les emocions i no les deixem sortir i el patiment de tenir-les a dintre es fa insuportable. Per això també reivindico i treballo per a una educació, també i sobretot emocional dels nostres nens.

Si reconeixem i acceptem les nostres  emocions, aquestes s’allunyaran de manera natural, perquè les emocions, com tot, tenen un cicle: neixen, creixen, s’expressen i moren.

No hem de tenir por de les  emocions, ni del dolor que ens puguin produir, simplement les hem de viure  plenament i deixar-les marxar.  Ja veurem com si ho fem deixen lloc a una gran sensació de pau i serenitat.

Però més enllà, de tots els arguments anteriors, torno al principi, hem de deixar-nos sentir per viure intensament i per sentir-nos, valgui la redundància,  més vius!!!