Arxiu d'etiquetes: exigència

Demana, si us plau

Como pedir DisculpasSabeu? Us haig de confessar una cosa, tinc tics d’escriptora jo, o de guionista no ho se… Invento contes pels meus fills, escric aquest bloc, etc. Qui sap potser algun dia em decideixo i escric un best seller, tot i que a vegades els meus instints creatius han estat més aviat un frè i una excusa més que una avantatge. M’explicaré. Sempre m’avanço als esdeveniments, sempre, bé seguint els meus propis consells canvio la paraula “sempre” per “sovint”. I això, que pot ser bo en algunes situacions, en moltes d’altres em limita força, o si més no, ho ha fet fins que he descobert que era una manera de boicotejar-me a mi mateixa.

Per exemple, quan tenia un projecte o una idea que volia desenvolupar, jo soleta ja m’havia fet tota la pel.lícula de com aniria la cosa, fins i tot, abans de començar… Si havia de trucar una porta  i demanar ajut a algú ja decidia què em diria, quins arguments em donaria, quines serian les dificultats que trobaria, etc. i un cop havia fet tot el guió, tenia prou arguments per no fer el pas. Total, que ja no arribava ni a demanar el que necessitava i així m’estalviava l’angoixa real d’haver de fer-ho.

Que em passa –em segueix passant tot i que ara hi puc posar consciència-  a mi amb el fet demanar? Doncs que tinc la creença que demanar favors és abusar, és posar en un compromís a l’altra persona,  que haig de ser autosuficient i poder amb tot, que demanar és de persones dèbils i que m’haig de guanyar el que sigui amb mèrits propis i de forma totalment objectiva. Vaja, que em donava tot un reguitzell de motius per a no demanar.

Aquestes creençes, inculcades des de petitona, són creençes limitants que em paralitzen  i que tenen un benefici secundari: si no demano m’estalvio enfrontar-me al rebuig que em portaria ràpidament a l’autocrítica més ferotge cap a mi mateixa. D’altra banda, si no demano no em sento en deute amb la persona i no em sento en l’autoexigència –de la qual parlava en l’anterior entrada- de demostrar que l’altre fa bé confiar en mi, de no fallar-li, etc.

I així tancava una porta i una altra a la meva vida, fins que un dia algú em va dir que un cop jo demanava un favor l’altra persona podia dir que si o que no i que si em deia que si per compromís, era un problema de l’altra, que havia de saber dir-me que no. En castellà hi ha un refrany que ho reflecteix molt clarament,  “ante el vicio de pedir está la virtud de no dar” o alguna cosa semblant.

Una altra amiga em va dir que si ella em feia un favor era, evidentment, perque ella volia i que per tant no m’estava demanant ni un resultat ni res a canvi.

I a poc a poc se m’esgotaven els arguments i  a poc a poc aprenia a demanar i m’enduia grates sorpreses, i també ensurts, perque  la paràlisi em servia com ja he dit per a no fer front a les meves pors i les meves inseguretats, perque li donava més protagonisme a la meva por que a la meva il.lusió i perque no veia que la por com el motor que m’ajuda a preparar-me bé pera les coses.

Ara quan necessito demanar alguna cosa a algú em dic a mi mateixa:

-Demanar quan és necessari no significa ser dependent sinó ser capaç de resoldre problemes intentant obtenir els recursos que calen.

-Compartir els  problemes ens fa més humans perquè saber rebre és acceptar que no podem amb tot i que hem de comptar amb els altres tant per a resoldre les nostres dificultats com per a tirar endavant els nostres projectes.

Res més, només he volgut compartir amb vosaltres aquest aprenentatge meu per si us pot servir en algun moment de la vostra vida.