Arxiu d'etiquetes: individualitat

Visca la diferència!

 “HAS DE SER ÚNIC I DIFERENT, I BRILLAR A LA TEVA MANERA” Lady  Gaga

diversidadComenço una vegada més un post amb un conte que il·lustrarà molt millor que jo el que m’agradaria transmetre-us avui: el valor de la diferència, de la diversitat i la unicitat de cada individu. Ja he escrit anteriorment sobre aquest tema  però des d’un punt de vista diferent, avui el que vull és destacar que el que som està bé i animar-vos a descobrir-ho, buscant aspectes positius d’allò que considereu els vostres defectes, i més important encara, i probablement més difícil, a fer-ho també amb els altres, a trobar el potencial dels defectes dels altres.

Les gerres d’aigua

” Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos grans gerres que penjava als extrems d’un pal i que portava a sobre de les espatlles . Una de les gerres tenia diverses esquerdes , mentre que l’altra era perfecta i conservava tota l’aigua al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa del seu patró, però quan aquest arribava, la gerra trencada només tenia la meitat de l’aigua .

Durant dos anys complerts això va ser així diàriament , per descomptat la gerra perfecta estava molt orgullosa dels seus èxits , ja es sabia perfecta per als fins per als quals va ser creada . Però la pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva imperfecció i se sentia miserable perquè només podia fer la meitat de tot el que se suposava que era la seva obligació .

Després de dos anys , la gerra trencada li va parlar a l’aiguader així , dient-li :
– Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només pots lliurar la meitat de la meva càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de rebre.

L’aiguader , li va dir compassivament:

– Quan tornem a casa vull que miris les bellíssimes flors que creixen al llarg del camí .

vasijas2Així ho va fer la gerra . I en efecte va veure moltíssimes flors belles al llarg, però de totes maneres es sentia afligida perquè al final , només quedava dins de si la meitat de l’aigua que havia de portar .

 L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí ? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d’això . Vaig sembrar llavors de flors a tot el llarg del camí per on vas i tots els dies les has regat i durant dos anys jo he pogut recollir aquestes flors per decorar l’altar del meu Mestre . Si no fossis exactament com ets, amb tot i els teus defectes , no hagués estat possible crear aquesta bellesa . ”

Hem de saber estimar-nos . Estimar-nos sabent allò bo i allò dolent que tenim , sense oblidar cap de les dues coses .  Està bé que vulguem créixer, millorar, canviar, … però sempre hem de partir del  coneixement d’un mateix i de l’acceptació global d’allò que som i, en tot cas, treballar per a l’adquisició de nous recursos, sense renunciar als que tenim i que, ben segur, tenen un costat positiu.

D’altra banda, i sobretot, intentem com l’aiguader entendre que cadascú de nosaltres és bo en alguna cosa, destaca en alguna cosa i si ens pertoca, per exemple, amb els fills, amb els alumnes o amb els nostres col·laboradors, fem-la ben visible, fem que la puguin identificar i fem que se’n sentin orgullosos. No comparem.

Si busquem una metàfora, podríem dir que de la mateixa manera que cada aliment porta uns nutrients diferents que afavoreixen una o altra funció metabòlica nosaltres som bons en unes coses i no en altres. Igualment,  tal com els metges ens recomanen menjar de tot per a sentir-nos bé i està sans, en un equip diferents persones es complementen per assolir, per exemple, un objectiu determinat.

En aquesta societat tan uniformadora hem de començar a entendre que la diversitat és una riquesa, que la individualitat és un capital i com diu una frase de la cantant Taylor  Swift que aquest darrers dies he vist pel facebook  “Si tens la sort de ser diferent no canviïs mai”.

Simple no vol dir ximple i plorar no vol dir ser bleda

Stereotypes-hommes-femmes-cliches-141615_LEstic cansada dels tòpics que parlen de les diferències entre homes i dones.  Més enllà de que siguin certs o falsos, m’irriten les interpretacions que se’n fan.

Avui m’he proposat desmuntar-ne un parell .  Primer un que sovint atribuïm les dones als homes: “és que són simples!”no veuen més enllà dels nassos, no s’adonen del que passa en realitat, tenen el cervell als baixos, funcionen per impulsos, etcètera, etcètera i bla, bla, bla, que és el que ens agrada xerrar i xerrar.

Doncs jo dic, senyores, siguem simples! Si ser simples vol dir estar pendents d’una sola cosa o tasca a l’hora – estan fent mindfullness o atenció plena tan valorada avui-, si vol dir actuar segons sentim –sempre que no impliqui violència- siguem simples. Sentim, no pensem les emocions, no expliquem, no demanem consell quan volem suport, demanem quan necessitem, no neguem quan volem afirmar, no esperem que ens endevinin els pensaments.  Si tenim dubtes preguntem, no imaginem, no interpretem, no ens fem mala sang  sense conèixer la realitat de les coses que ens passen  i situacions que vivim, sense escoltar les altres versions, els altres mapes mentals de la mateixa historia.   Gairebé us diria, si tenim gana mengem, carai.  Siguem més simples, si us plau!!!

Ser més simples ens facilitarà la vida, cal començar a mirar la simplicitat com una cosa positiva, una avantatge que segons diuen tenen més desenvolupada els homes, tot i que jo crec que, més que del sexe,  depèn de cada persona. D’altra banda, ser simple també requereix un aprenentatge i un esforç, implica aprendre a escoltar el meu cos, a detectar les meves necessitats per satisfer-les. Simple no és sinònim de ximple, no vol dir que no m’adoni de les coses, sinó al contrari vol dir que tinc una gran consciencia de mi mateixa, del que em passa a nivell intern, corporal i emocionalment, i decideixo actuar en conseqüència o no, posar per davant les meves necessitats o no, tenint en compte que si tinc les meves necessitats resoltes, estaré en millors condicions per resoldre les de qui m’estimo, de ser, en definitiva empàtics amb els altres.

mascarasI el segon: sovint també es diu que les dones som més emocionals, no se si hi estic d’acord, probablement si, el que si que se és que ens enganxem més a les emocions, les amassem i amassem, com si fossin pa,  fins que queden deformades, plorem per alguna cosa que ens ha passat i finalment per moltes altres que s’hi assemblem, caiem en una profunda tristor i a vegades ens oblidem del seu origen, i en aquest punt podem necessitar l’ajuda dels homes. D’acord no som clares, però, senyors, proveu de llegir entre línies, o entre llàgrimes, no us angoixeu per la presencia d’aquestes, no pretengueu que desapareguin amb una simple resposta vostra a la problemàtica aparent.  No sabeu com d’alliberadores poden ser les llàgrimes!  Ho hauríeu de provar més sovint vosaltres.  Acompanyeu-vos en la nostra emoció, simplement sigueu-hi.

Vaja! Aquest post em sembla que se’m ha anat de les mans.  M’he deixat portar pels pensaments, tan se val,  el que volia dir finalment és que la simplicitat ens ajuda a fer més fàcil el dia a dia i és cert, i ho he dit, però també he dit que cal respecte per l’altre, que la diferencia entre persones és riquesa, i que aquesta simplicitat no ens pot  fer passar per damunt de les emocions, perquè tots en tenim i deixar-les veure de tant en tant és d’allò més reparador.

Al cap i a la fi, el cal és identificar en quin moment estic jo –què estic sentint- , i en funció d’aquest interactuar amb l’altre de la manera més empàtica possible, respectant-me  sempre a mi mateixa.

Apa, aquí ho deixo!

Jo sóc jo i tu ets tu

Two ConesVivim en un món ple de comparacions.  Ens comparem amb d’altres moltes vegades al dia. Comparem els nostres fills amb d’altres nens –sovint només per fer conversa- i fem comparacions entre germans gairebé mai innòcues. A l’escola inevitablement  els nens es veuen comparats entre ells i també aprenen a comparar-se ràpidament. A la feina ens comparem amb els companys i sovint acabem sentint-nos els més desgraciats doncs som els que més treballem, els menys valorats i els més mal pagats. I ens comparem amb el veí, amb el cosí, amb les models de la tele i amb la mare que ens va parir.

En definitiva, gastem un munt d’energia i de temps en aquests pensaments que la majoria de les vegades són una línea recta cap a la baixa autoestima i l’augment de la nostra infelicitat.

Recordo que en una època de la meva vida vaig voler fer dansa contemporània, ja era bastant gran no us penseu, era mare i devia tenir uns 36 ó 37 anys però me’n havien parlat molt bé com a eina per treballar la postura corporal i la flexibilitat i jo ho necessitava i no m’agradaven els gimnasos.  Així que després de parlar amb la professora, amb l’Olga, em vaig decidir.  Era una classe on hi havia gent que des de sempre feia dansa i ho feien tot molt maco i gent, com jo, que no n’havia fet mai i es sentia com un ànec, va ser un treball molt dur i a l’hora molt maco. Mostrar-me ballant, improvisant, movent-me em va costar moltíssim, el treball corporal va ser molt positiu descobrint el potencial del meu cos, però el treball mental va ser encara més important ja que fins que, després d’una conversa amb l’Olga, vaig entendre que jo el que havia de fer era comparar l’Anna del setembre amb la del juny, i creieu-me si us dic que la diferencia era molta, no vaig poder vaig gaudir d’aquell any de dansa, exceptuant, és clar, el moment de sortir a l’escenari.   A més, l’Olga fins i tot deia que els que no ens sabíem aportàvem noves idees al grup en no estar contaminats per la tècnica. El meu error inicial, doncs, va ser comparar-me amb que feia dansa gairebé tota la vida i gairebé a nivell professional i no parar atenció en els petits canvis que a nivell corporal jo anava fent.  No es poden comparar taronges i pomes, oi?

Amb això vull dir que jo sóc única i que de res em serveix comparar-me amb tu, que d’altra banda també ets únic/a,  perquè no se quina és la teva historia, quines són les teves dificultats ni els teus triomfs,  només me’ls imagino i els interpreto amb la poca  informació que tinc.  A més, gairebé sempre   tendeixo a comparar  el que crec que són els meus  “punts dèbils” amb les persones que destaquen en ells,  i això pot estar bé per fixar-me l’objectiu d’aconseguir apropar-m’hi  o bé per intentar incloure noves conductes en el meu repertori, per copiar-les en certa manera, però és negatiu i poc útil quan em provoca un patiment i em minva la meva autoestima. I això, que sembla tant obvi no ho tenim gens clar a l’hora de la veritat ja que estem acostumats a mesurar –ho tot en base a criteris externs de bellesa, d’intel·ligència, de possessions –com deia en l’anterior post-, de reconeixement –extern-, etc.

D’altra banda, si  com ja he dit quan fem les comparacions amb altres persones no tenim suficient informació de l’altra persona també tenim  una imatge determinada de nosaltres mateixos que sovint no es correspon amb la realitat, es el cas, per exemple, de les persones que tenen anorèxia , les quals tenen una imatge distorsionada de si mateixa que fa que en comparar-se amb d’altres persones sempre es vegin més  grasses encara que en realitat no ho estiguin. És a dir, tendim a  ser massa crítics amb nosaltres mateixos.

En definitiva, cal que aprenguem a gestionar la nostra vida en funció  de paràmetres, metes i objectius propis i no externs.  Però això és difícil i cal estar-hi atents, per això et deixo algunes recomanacions per quan et sorprenguis de nou comparant-te amb el veí, penseu  i reflexiona sobre aspectes com: Què pots fer avui que no podries haver fet fa un any? Com ha estat el procés? Quines noves decisions o accions  has pres  que han donat una nova direcció a la teva vida? Què has fet recentment que mai t’haguessis pensat que podies fer? Quin  comportament “negatiu” has deixat de Fer? (Per exemple deixar de fumar, …).  Sigues més conscient de tu mateix i marca’t noves fites per demà.