Arxiu d'etiquetes: metàfora

L’ofensa, com una pedra al pit

Qui m’insulta sempre, no m’ofèn mai. Victor Hugo

piedraCom una pedra al pit, així definia fa poc una client en una sessió de psicoteràpia la sensació de ràbia que sentia davant un fet determinat.  Preciosa i encertada metàfora.  Algú li havia llençat una pedra, en aquest cas força gran i ell lluny d’esquivar-la l’havia allotjat prop del seu cor i allà li generava tota mena  de sensacions corporals –calor, tensió, incomoditat- que es traduïen en un sentiment de ràbia.  Què voleu que us digui? Ja sabeu que m’agraden molt les metàfores i aquesta la trobo preciosa –a més de super útil per a fer un treball a teràpia, de fet, en això estem-.

Gairebé  cada dia, o més sovint del que voldríem, ens llancen pedres, pedretes o rocs –i val a dir, que la mida la determinem nosaltres i no pas el qui la llença-, i amb aquestes pedres –mentre estan a l’aire- poden passar moltes coses…

En el millor dels casos les podem esquivar i van a caure, sense força,  allà o no fan cap mal, és a dir, allò que algú ens fa o diu amb o sense intenció, i que potser en algun moment ens hauria indignat avui no ens ha afectat.  Endavant doncs, seguim amb la nostra vida que no ha passat res.

També pot passar que ens enganxi de ple al cor i ens sentim terriblement ofesos amb qui l’ha llançat i llavors també caben una multitud de respostes, pot ser que entrem en el joc de respondre impulsivament ajudant així a que la situació “surti de mare” i la cosa s’emboliqui força. O bé, pot ser que no responguem però quedi una ferida perquè no hem respost ni agressiva ni assertivament i per tant no hem curat la ferida que s’ha curat sola i malament.  I, ull amb aquestes ferides perquè poden tornar-se a obrir o supurar o infectar-se amb petites noves pedretes, que per si soles no farien gaire mal però que justament cauen on hi tenim la ferida mal curada poden fer-ne.

puñadoLa realitat, però, és que la majoria de les pedres que rebem en el dia a dia no són grans rocs, sinó que son “xinetes” que recollim i guardem, que anem acumulant fins que en tenim una quantitat prou gran, un grapadet que ens omple la mà i això fa que quan ens en tiren una altra, a l’intentar recollir-la ens caiguin totes i es transformin per fusió, o el que sigui, en una de gran que nosaltres dirigim a qui correspongui –si és així encara sort- o qui s’ensopegui a ser allà –que moltes vegades no en té cap culpa- amb tota la força de que som capaços, sense calcular-ne, ni molt menys, l’impacte que tindrà en l’altre

En fi, podria continuar amb la metàfora ja us he dit que la trobo genial,  però suposo que ja heu deduït que la pedra pot ser allò que ens fa sentir ofesos, per això nosaltres en triem la mida, no ens ofenen, sinó que ens ofenem. Les ofenses només tenen efecte si nosaltres donem permís per a que ens afectin, ja ho diu la saviesa popular “dos no es barallen si un no vol” o “no ofèn qui vol sinó qui pot”. L’ofensa és una qüestió de percepció, o no us ha passat mai que en sentir alguna cosa que algú li diu a una altra heu pensat “com es passa a dir-li això” i després us adoneu que l’altra no ho ha viscut igual?

Així doncs, la clau es, com tot en aquesta vida, respondre  quan vulguem, fer-ho perquè volem, fer-ho des de la consciència i decidir-ho des de la llibertat d’escollir.  Si algú ens ofèn, podem contestar-lo amb més o igual intensitat –barallar-nos-hi-, amb menys intensitat –fent veure que no el sentim- o amb una música diferent, amb assertivitat, amb una crítica constructiva que farà que la pedreta no s’acumuli o s’enquisti dins meu. És clar, que aquesta darrera opció a vegades no es pot donar de forma immediata sinó després de deixa-nos sentir l’emoció.

És cert, però que en un nivell excel·lent de maduresa personal gairebé mai ens sentiríem ofesos, us ho imagineu?

Finalment, i parlant de pedres, la bíblia diu”qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”, així doncs, que ningú es pensi que no ofèn, perquè tots ofenem encara que sigui involuntàriament i reconèixer això pot ajudar a fer que el nostre llindar davant la ofensa dels altres augmenti una miqueta.

VA DE CONTES…

gripau“Els contes no estan fets per adormir als nens, sinó per despertar els adults” (François Vallaeys).

És del tot indiscutible que, a través dels segles, els contes han sorgit espontàniament en totes les cultures. Els nens de totes les èpoques i països han gaudit i vibrat amb els contes. I és que els contes transmeten significats, alguns d’ells evidents i altres ocults, els contes infantils per tant, són de vital importància ja que a través d’ells ens hem identificat i hem adquirit d’ells nutrients emocionals.

Tots els adults hem estat nens i a tots ens han explicat, amb més o menys freqüència, contes i històries fantàstiques. La majoria hem tingut un conte o contes preferits. No obstant això, amb el pas dels anys, en arribar a adults, la nostra raó va anul·lant l’aspecte màgic dels contes.
Tot i això, la frase Hi havia una vegada …., és capaç d’evocar en molts de nosaltres un enorme torrent de records i sensacions, capaços de traslladar-nos al meravellós món de la FANTASIA, on habiten dracs, follets, mags, princeses, etc.

Generalment, quan érem nens, l’entorn que ens envoltava no era la millor solució a la nostra situació i per això, preníem com a model a algun heroi del nostre contes i així, al identificar-nos amb ell, vam poder albirar una possibilitat de futur i reduir la nostra angoixa.

L’heroi escollit no necessàriament era el millor, sinó el que més s’assemblava al concepte de anàvem adquirint de nosaltres mateixos a través dels missatges verbals i no verbals transmesos pels nostres adults (pares, oncles, mestres, …).
D’aquesta manera aconseguíem en la nostra infància tenir un patró de vida, que s’acomodava a les nostres característiques i sobretot que ens facilitava la possibilitat de créixer.

La ment humana és pura metàfora, tot és metafòric, en la mesura que representa una altra cosa que no és. D’altra banda, qualsevol teràpia psicològica fa servir la metàfora, i com que la metàfora és el cor del conte els pacients en escoltar un conte, baixen les seves defenses i s’obren. A partir d’aquí comença el diàleg i es pot arribar a connectar amb emocions, necessitats o desitjos paralitzats en un moment de la nostra vida. Connectar amb ells és restaurar-nos internament, recuperar la nostra fortalesa i la nostra energia detinguda per poder-la destinar al nostre benestar.

A més, els contes, també poden servir com a pauta clarificadora, ja que quan una persona descobreix quin és el seu conte també té una i idea clara de quina és la seva trajectòria i el seu desenllaç a la veda, i pot decidir si aquest guió de vida és del seu interès o prefereix canviar i triar lliurement.

Hi ha múltiples possibilitats de treball amb els contes: podem fantasiejar sobre possibles finals alternatius, fer diàlegs entre els personatges, buscar canvis de conducta dels personatges, inventar situacions noves, etc. Explorar tot això ens permetrà tenir una visió més completa i concreta de la persona, ja que podem explorar les seves expectatives reals de canvi o continuar sense modificar res, com s’enfronta a les situacions conflictives, etc.

Per tot això, ben aviat oferiré un taller de contes infantils destinat a adults, per a poder tornar a la nostra infantesa i treballar des d’aquesta. Us mantindré informats/des.

Mentrestant, podeu anar fent memòria: qui era la persona que us explicava contes de petits? Quin era el conte que us agradava més? Espero les vostres respostes.