Arxiu d'etiquetes: món interior

Sóc tímida, i què?

 

timidesaSóc tímida i estic una mica nerviosa.  Podria ser el començament, sobretot la segona part, de la frase, d’una xerrada davant de públic d’ algú prou honest per a dir-ho, i també d’ algú que dient-t’ho espera la comprensió dels altres davant possibles errors, etc. Possiblement  aconsegueixi aquesta comprensió, però a més també aconseguirà que se’l  jutgi més en la seva exposició, que se l’observi més detalladament en la seva “actuació” si més no els primers minuts de la xerrada, perquè després probablement qui parla es relaxi i qui escolta s’oblidi de la introducció.

I què? Podria ser la resposta d’ algú que espera rebre molt de qui fa la xerrada perquè ha fet un esforç per assistir-hi, i a més, creu que qui està davant seu és expert en un tema determinat i prou “èxits” com per a ser requerit com a ponent. I, segurament té raó, el que passa és que probablement és poc empàtic amb el ponent i/o no és conscient de tot el camí i esforç que ha fet per ser allà davant d’un auditori.

Sigui com sigui, i vagi com vagi cada xerrada, amb la timidesa, com amb qualsevol altra característica personal,  s’hi pot conviure perfectament, tret de casos patològics que no ens ocupen avui.  És una companya de viatge, a vegades més incòmoda del que voldríem però que té la intenció final de protegir-nos, per exemple, de fer el ridícul, segons alguna creença nostra, davant dels altres.  Perquè els tímids busquen l’aprovació personal en els altres, per exemple, el nostre amic de la xerrada basarà la valoració de la mateixa en les opinions dels assistents, que pot ser un criteri vàlid en ocasions però no en altres.

No se si és cert o no, però ben segur que tots hem sentit alguns actors dir que són molt tímids, per tant, podem deduir que la timidesa es pot “superar” –paraula que analitzarem en un altre post perquè no estic segura que res es superi o s’hagi de superar- perquè no hi ha cap altre persona al món que es sotmeti més a les opinions dels altres que els actors, actrius, cantants, etc.  No obstant això, si que podem trobar entre els actors i les actrius uns que són més reservats i no concedeixen tantes entrevistes, etc. i uns altres que no ho són tant.  És a dir, malgrat la timidesa o la tendència a l’introversió podem assolir els objectius que ens proposem, però, segurament no deixem de tenir mal de panxa la nit abans, això no, però aquest mal de panxa serà el que ens farà preparar-nos millor per a enfrontar aquella situació que ens fa por l’endemà.  Això ens farà guanyar seguretat i com que augmentarà la nostra autoestima, ja no ens importaran tant les opinions dels altres i potser ens sentirem menys tímids, tot i que insisteixo les pessigolles a l’estòmac continuaran visitant-nos de tant en tant. Darrera la timidesa també hi ha doncs un alt nivell d’exigència personal i una necessitat de control.

timidesa2Dit això, la timidesa, insisteixo si no és patològica, ens permet desenvolupar altres qualitats, més difícils de trobar en algú extrovertit.  Per exemple, les persones tímides són acceptades socialment perquè no envaeixen el territori dels altres –tots ens hem sentit envaïts alguna vegada per els “reis de la festa” d’una manera barroera i desagradable-, tenen present les emocions alienes, saben escolar  i solen tenir una visió i comprensió més profunda del món. En el seu llibre El do de la timidesa, el doctor Alexander Àvila exposa que aquesta característica personal és una garantia de gentilesa, sensibilitat i autoconsciència. En definitiva, la timidesa ens serveix per a posar límits, pera gaudir del nostre propi espai, de la nostra privacitat.

Per això, jo com el oient de la conferència, també dic  -I què? I què si sóc tímida? Com en tota qualitat humana a gaudir de les avantatges i a treballar amb els inconvenients de la timidesa, perquè si que és cert que per cal que treballem i descobrim que amaga la nostra vergonya, cal que millorem la nostra autoestima, cal que fem un intens treball personal per a veure la nostra timidesa amb amor.

 

Un lloc segur

Visc  dies de canvis, de dubtes i ilugar seguronquietuds: haig de prendre decisions, no avui però si aviat. Decisions importants, d’aquelles en que el cor em  diu una cosa i el cap, més prudent una altra. Decisions que fins ara formaven part del meu imaginari i que de sobte han pres forma i s’han plantat  davant meu amb “xuleria”, clares i reals.

Decisions que, a la cap i a la fi, em posen de cara amb les meves pors i que d’altra banda, sento que ja he pres i que encara no puc verbalitzar.

Passo els dies amb més neguit del que és habitual en mi, amb certa hiperactivitat tant mental com d’acció.  Em costa concentrar-me en qualsevol cosa, els pensaments passen per davant meu a una velocitat que mereixia una multa dels mossos, m’oblido les claus de casa, em deixo el telèfon a casa, m’equivoco de dia al metge –això no sabria dir si és del tot involuntari-, etc.

A tot això, cal afegir-hi la quotidianitat –feina, nens, parella, escola, casa, formacions, etc.- que no es fa enrere davant la excepcionalitat del moment de la meva vida i que com que, en certa mesura la descuido davant la meva preocupació per prendre la decisió adequada en aquesta disjuntiva “vital” en que en trobo  –i que us haureu d’imaginar perquè, ara com ara, no us la penso desvetllar-  em reclama amb més força originant-se petites guerres a casa massa sovint.

Amb aquest panorama, algunes estones a la setmana necessito fugir a un lloc segur. Un lloc on desconnecto, on puc gaudir del moment, on em dedico exclusivament a mi mateixa i al que sorgeix, a gaudir de les sensacions que venen,  a sentir plenament  les emocions siguin bones o dolentes, on no em jutjo ni penso. Quan torno d’aquest llos segur tinc energia per dedicar temps de qualitat als meus i veig les coses una mica més clares.

De fet, parlo d’un lloc metafòricament, però pot ser un lloc, un llibre determinat, una pel·lícula, una música, un quadre, escriure, pintar, meditar, alguna activitat esportiva –no pas totes, ni qulasevol-, …  I aquest lloc pot variar en funció del moment de la vida que estem vivint.

Tots necessitem un lloc segur en determinats moments. A vegades, aquests “llocs segurs” els trobem o creem tots sols, però si no en tenim i sentim que els necessitem, hi ha múltiples disciplines   que ens hi poden ajudar  com pot ser el ioga o la meditació o tècniques de desenvolupament més recent com el focusing, que per cert mostra resultats espectaculars amb nens, entre d’altres que ens ensenyen a escoltar més el nostre cos i a buidar la ment de pensaments i preocupacions. Totes elles, després d’un temps d’aprenentatge les podem practicar individualment quan ho necessitem.

Un altra manera de trobar de trobar un lloc segur és decidir-se a créixer juntament amb un professional que ens ajudi a ser més conscients de nosaltres mateixos –del que sentim corporalment, de les emocions, etc.- , a conèixer els nostres recursos i, en definitiva, a explorar sobre nosaltres mateixos i trobar noves maneres de fer. És un camí alternatiu i/o complementari als anteriors que farà de la vida, en general, un lloc més segur.

Si aquesta és la vostra opció, no ho dubteu, la teràpia gestalt us hi pot ajudar.

Per cert, dir-vos que aquest bloc s’està convertint en un dels meus llocs segurs. M’agrada compartir amb vosaltres les meves vivències.  I vosaltres, teniu un lloc segur? El voleu compartir?