Les polaritats o les dues cares de la moneda

Des que naixem coneixem les coses en relació al seu oposat; així sabem existim perquè percebem les coses fora, tot i que de nadons inicialment no diferenciem per exemple la mare d’ells mateixos.  Sabem que hi ha dia perquè hi ha nit, que hi ha llum perquè hi ha foscor, sabem on és el nord perquè s’oposa al sud, etc.

Poc  a poc anem  doncs comprenent el món i arriba un moment en que també volem conèixer i explorar el  nostre propi funcionament, ja que tenir una idea mínimament clara i estable de com som ens permet predir el nostre propi comportament, la qual cosa fa que sovint sentim més seguretat.

Així doncs,  anem construint, des de la infància, una imatge de nosaltres mateixos. Aquestes idees sobre “com crec jo que sóc” constitueixen el que solem anomenar autoconcepte. En l’elaboració d’aquest producte mental, solem tendir a la simplificació de manera semblant a la que fem servir per a la realitat exterior, i per tant, un dels processos que té lloc en la formació del mateix , és la separació dels atributs en polaritats : això significa que a l’hora de descriure’ns  a nosaltres mateixos organitzem les possibilitats usant parelles d’oposats del tipus : sociable – tímid , humil – orgullós , egoista – generós , intel·ligent- ximple , bona persona – mala persona , etc . A continuació , associem cada pol a una càrrega afectiva positiva o negativa , de manera que etiquetem un pol com ” desitjable o bo” o “no desitjable o dolent” .

Posteriorment a aquesta organització , i de forma gradual, progressiva  i  inconscient solem identificar-nos amb un dels pols o extrems , i ens allunyem o rebutgem l’altre . Podem concloure , per exemple , que som generosos i que això significa que no som egoistes . Aquesta identificació amb un dels extrems de la polaritat ens proporciona certa sensació de seguretat.

Però la realitat és capritxosa,  les coses no són tan senzilles i allò que popularment es diu que “els extrems es toquen” també és cert, per que no és veritat que si caminem cap al nord, arribarà determinat moment en què estarem anant cap al sud? No és cert que la línia que diferència el valor de la por és tan subtil que és impossible determinar si estem davant d’una persona covarda o davant algú capaç de realitzar un acte de valor i coratge suprem?
De la mateixa manera ,  si parem atenció a la nostra realitat quotidiana  i observem detingudament a les persones que ens envolten o a nosaltres mateixos en el passat : hi ha algú que es pugui situar únicament en un dels pols el cent per cent de les vegades i sense fregar mai l’altre?  Podem ser absolutament sempre i en totes les circumstàncies generosos , o amables , o valents , o responsables o insegurs?

Si ens responem honestament aquesta pregunta , ens adonarem que en algun moment , per molt breu i esporàdic que sigui aquest , com a mínim passem de puntetes pel pol oposat  al què ens identifiquem . I , si no ho hem fet encara , és molt probable que en algun instant de les nostres vides ens passi.

És habitual que quan la vida ens porta a experimentar l’extrem de la polaritat que ens hem negat i/ o algú ens en fa ser conscients ens portem un bon ensurt . De fet , moltes de les crisis emocionals profundes tenen a veure amb aquest fenomen: ” jo , que em creia fort, de sobte em sento  vulnerable ” , ” jo , que em creia amable , de sobte percebo una forta ràbia contra algú ” , ” jo , que em creia centrat i racional sento que he perdut el control ” , ” jo , que em creia autosuficient i independent , de sobte veig que em  desestabilitzo si m’abandonen ” … Passa llavors que ens envaeix de nou la inseguretat, el vertígen i/o la negació, de manera que sovint, per exemple, en tallers i teràpies cal un temps per a que les persones reconeguem i acceptem allò que hem descobert.

La Gestalt entén a la persona en la seva totalitat, com un organisme amb qualitats, funcions, capacitats, … que el caracteritzen, en una situació o entorn que l’influeixen i amb el qual es relaciona. La relació entre aquests aspectes és polar, són compresos en un sistema de polaritats subjectives, d’oposats, però aquests no són incompatibles entre si. Als nens els costa integrar la idea que algú pugui ser bo i dolent al mateix temps, lleig i guapo, llest i ximple, trist i alegre. És a mesura que la persona va madurant que és possible assimilar i integrar aquesta realitat. No obstant això, el judici que es realitza sobre les polaritats origina que aquestes es visquin com a incompatibles. Pensar que una polaritat és bona i l’altra és dolenta és un pensament dual, no pas polar.

Per exemple, una persona pot identificar-se com fort, i no reconèixer que també és feble, perquè la seva consciència no ho tolera. Probablement, destinarà gran part de la seva energia tapant símptomes com el cansament o el dubte, o manipulant l’entorn perquè li ofereixi una imatge adequada. D’aquesta manera, no arribarà a cobrir la seva veritable necessitat, i per tant, tampoc podrà sentir-se plenament satisfeta.. És quan reconeixem en nosaltres la fortalesa i la debilitat com a pols de la mateixa dimensió, entenent que no existeix l’una sense l’altra, podem ajustar-nos satisfactòriament a les situacions que la vida ens presenta.

La teràpia Gestalt ens proposa treballar la integració harmònica dels pols complementaris de qualsevol comportament humà, en pro del descobriment de facultats que ens pertanyen i que ens permeten adaptar-nos  satisfactòriament a l’entorn. El rebuig o negació d’un d’ells ens generarà rigidesa i sofriment , ja que únicament ens permetrem tenir una conducta que s’ajusti a una de les polaritats

És important tenir present que l’acceptació de tots dos extrems de la polaritat no significa que no puguin existir tendències cap a un o altre extrem , ni que haguem obligatòriament perseguir la manifestació de tots dos en la mateixa mesura, però si hi posem consciència desapareixen la culpa i l’angoixa  i apareixen l’autenticitat i la congruència -decideixo lliure i conscientment com actuar davant d’una situació-. Apareix, a més, un  ventall de conductes possibles molt més ampli i una caixa d’eines personals –recursos- més diversa i rica.

Les meves veuetes

Si som sincers tots sentim veuetes interiors que ens parlen constantment, i no estem bojos. En el meu cas, dins meu, conviuen una adulta i una nena. 

L’adulta sempre vol tenir-ho tot controlat: la casa, la feina, les situacions, el temps,… fins i tot de vegades les persones, i, és clar això es impossible la qual cosa fa que entri en la crítica més ferotge. Ella planifica tant com pot, organitza i es pre-ocupa. També es cuida que mengi i que dormi com cal, que em cuidi, faci esport, etc. Cal dir,  que gràcies a ella bona part de la meva vida rutlla, més o menys, força bé.

L’altra habitant del meu món interior és una nena, no sabria dir l’edat que té, però no és massa gran ja que si no, no tindria tants problemes amb l’adulta. Deu tenir uns 8 o 9 anys màxim. Crec que s’assembla a mi quan era petita, o potser sóc jo de petita? Si, sóc jo de petita, tot i que amb molta més seguretat i amb més alegria –per alguna cosa m’he treballat la meva nena interior en diverses sessions de teràpia-, ara la nena se sap estimada i planta cara a l’adulta, decidida. La nena té molts somnis, idees iprojectes.   És creativa. Intuïtiva. M’entén i no em jutja, tot i que a vegades es mostra impacient davant els meus dubtes. Plora quan en té ganes, sense complexes i sense amagar-se. Quan s’enfada entra en la queixa i el sentiment d’injustícia més inútil i també més devastador,, energèticament parlant, doncs, és d’alt consum. Malgrat això, és un autèntic encant.

Jo he assistit atònita a dures batalles entre les dues veuetes durant molts anys. Les grans batalles, no ens enganyem les ha guanyat l’adulta, el seny, malgrat això com que jo sento una certa debilitat per la nena, ella  s’ha endut petites victòries que es manifesten en maneres de fer que m’acompanyen fa anys com la inconstància, la queixa, alguna que altra bogeria, els canvis d’opinió i d’humor sobtats, etc.

Totes dues m’estimen i totes dues volen el millor per mi i aquest és el meu gran aprenentatge, i el més important, totes dues em són útils. No em puc decantar per cap de les dues i no em puc enfadar amb cap. En cada ocasió haig d’escoltar les raons de cadascuna d’elles i fer d’àrbitre i intentar que si bé no arribin a un consens, acceptin la meva decisió. De fet, jo crec que en el fons s’estimen. Jo les estimo a totes dues.

Us ha ressonat això que em passa a mi? Com ho porteu? Us asseguro que no és fàcil arribar al punt de viure-ho amb una certa consciencia, de no veure’s segrestat per una de les dues parts que ofega sempre l’altre, generant-se llavors un patiment. Des de la gestalt ho treballem amb una tècnica que s’anomena el diàleg de les parts o de les polaritats i que busca la integració de les dues parts com a pròpies; el camí per aconseguir-ho és un cop més acceptar la part que neguem. “El resultat esperable es la instal·lació en aquell punto zero d’ indiferència, que permet identificar-se cap a un o altre extrem segons les exigències de la situació”. (P. de Casso).