Arxiu d'etiquetes: por al rebuig

L’amistat II

Les petjades de les persones que van caminar juntes mai s’esborren (proverbi africà)

huellasRepassant les estadístiques d’aquest blog (nombre de visites, entrades més vistes, cerques més populars, etc.) m’he adonat que una de les entrades més vistes i més apareguda en les recerques de les persones a google és la que vaig titular “Sobre l’amistat i altres històries en la que intentava reflexionar sobre que és i que no és ser amic, quina és una amistat saludable i quina no,… No sé si me’n vaig sortir o no, però avui més enllà d’això em pregunto perquè aquest és un tema sobre el que les persones ens interessem en un o altre moment de la nostra vida; És que, amb el ritme actual de vida tenim pocs amics? O és que en un moment o altre aquests amics “ens fallen”? Ens costa trobar temps per a “cultivar” les amistats? No ho se, però com us dic, arrel d’aquest descobriment en revisar els “números” del blog, fa uns dies que m’ho pregunto.

Aquest post, el darrer fins el setembre, doncs,  no té altre objectiu que animar-vos a posar en la llista de coses a fer  a les vacances “cultivar” l’amistat,  retrobar-nos amb els nostres amics, sobretot amb els que no veiem tant sovint, perquè, sense cap mena de dubte, més enllà d’altres requisits o de les condicions necessàries per a tenir amistats profundes i autentiques, el que cal per a mantenir-les és trobar  temps per a passar junts.  Si, ja se que les vacances duren el que duren i que la llista de coses a fer a vegades és molt llarga –benvinguda de nou autoexigència– però, les vacances, sobretot  són per fer coses que ens facin gaudir, no pas per generar noves obligacions i hi ha poques coses que ens facin gaudir més que estar amb uns bons amics, oi?

En la nostra societat estem acostumats a donar a canvi de rebre, almenys, tant com hem donat, però en les relacions personals això no funciona així; si més no en aquelles que anomenem d’amistat i sobre les quals anem recolzant la nostra vida. Els vincles humans no estan cenyits a un contracte, ni poden existir en funció d’un joc de rol en què es creen situacions fictícies a través de les quals es poden arribar a manipular les accions dels personatges. Aquí les regles del joc canvien i cal ser sobretot flexible i autèntic.  Cal fer les  passes que ens surtin de dins sense contar si n’hem fet més o menys que  l’altre. Els amics són companys de viatge que ens acompanyen durant més o menys  temps, als que hem de saber donar la benvinguda però també hem de saber dir adéu, de forma natural i fàcil, si el camí comú, pel que sigui s’acaba, amb agraïment pel que ens han donat i sense recança, o millor dir dit, sense rancúnies.

Els lligams afectius que tant anhelem, i que a vegades no som capaços d’establir, necessiten uns pilars sòlids com és, per exemple, el de la gratuïtat. Tot allò que neix a canvi de res està exempt d’exigències i d’egoismes, i té la força suficient per a donar sentit a les dificultats que es vagin interposant en la construcció d’aquests llaços. Però per a ser gratuït amb els altres cal estar content amb un mateix i conèixer i separar les pròpies angoixes del món extern, deixar de projectar  . Això ens porta, altre cop, a fer un camí d’autoconeixement i de creixement personal que cada cop més persones s’atreveixen a començar.

La proposta doncs, és fer aquella trucada que tant t’agradaria fer a un vell amic o una vella amiga, però que no fas per motius diversos –fa segles que no us veieu, no se si ells voldran, la darrera vegada ja vas trucar tu, etc, etc.- i excuses variopintes que es tradueixen tots en l’orgull i la por de sentir-nos rebutjats. Si de debò t’agradaria fer-ho, fes-ho i el més probable és que l’altra o les altres persones estiguin encantades de saber de tu o de vosaltres però en tot cas si no és així ja no passaràs més temps amb el dubte i la incertesa, companys excel·lents  per a generar-nos angoixa i malestar. Podràs destinar l’energia a cultivar i mantenir altres amistats.

Ja veuràs com si et decideixes a fer aquest pas, et sentiràs, segur, molt bé –independentment del resultat de la trucada-.  Explica’ns-ho.

La por al rebuig

“Qui viu temerós mai serà lliure”, Horaci

I si li demano i em diu que no? I si, a més, se’n riu? I si ho explica als altres? I si quan li dic no em surten les paraules o em tremola veu? I si…?

Srechazo_noticiaon algunes de les preguntes que ens fem quan tenim por al rebuig dels altres, por a  no fer-ho bé –segons els criteris socialment establerts, és clar-, por a no ser acceptats.  Sovint aquesta por ens suposa un excés de “pre-ocupació”, una despesa d’energia molt elevada, i, fins i tot, una paràlisi i un no passar a l’acció, perquè ens perdem en un món de fantasies destructives. Aquest, per exemple,és el cas que ens descriu John Stevens al seu llibre “El Darse Cuenta” quan ens parla d’un estudiant que va passar molt de temps imaginant, durant mesos, que demanava una cita a una noia del seu curs, i  amb aquesta infructuosa preocupació va desaprofitar una bona quantitat de la seva vida. Si hagués fet  realitat la seva fantasia i, efectivament, hagués demanat la cita, ella podria haver acceptat i la relació desenvolupar-se, o ella podria haver dit que no, i ell quedar lliure per dirigir la seva atenció cap a alguna altra companya més receptiva. En ambdós casos la seva vida tornaria a fluir i moure’s, en lloc de romandre estancada en una fantasia  no realitzada. Per descomptat, que si ell li demana una cita, corre el risc de ser i sentir-se rebutjat si la noia diu que no, o bé haurà d’afrontar el desafiament d’una relació personal íntima, si ella arribés a acceptar. Ell però evita enfrontar la situació i així aquesta roman inacabada. Aquesta és la típica situació conflictiva. El seu impuls en un sentit es neutralitza amb un impuls en la direcció contrària: el seu desig d’estar prop d’ella s’anul·la amb les pors al rebuig o a la intimitat. No obstant això, hi ha una diferència fonamental entre aquests dos impulsos. El seu desig d’estar a prop d’ella  és  la seva resposta a la presència d’ ella i ell probablement pugui sentir aquesta resposta clarament en el seu cos. Els seus  temors, en canvi, són resposta  a les seves fantasies respecte del futur.

El que hem d’entendre és que aquestes fantasies expressen molt més de qui les viu que no pas de qui les genera, és a dir, si tenim por de no ser acceptats pels altres és perquè no ens acceptem a nosaltres mateixos, si més no, no acceptem alguna part nostra. Si ens adonem d’això,  si ho fem conscient, les mateixes fantasies poden ser-nos d’utilitat i  proporcionar-nos de recolzament a la vida en lloc de paralitzar-la, ja que la imaginació ens és útil sempre que no ens allunyi excessivament de la vida real i cedeixi pas a les vivències.

Tots hem experimentat el rebuig en algun moment i àmbit de la vida, i sense cap mena de dubte, és una experiència dolorosa, que ens aïlla i ens porta a la inseguretat, per això apareix la por a repetir una experiència similar: la por al rebuig. De fet, la por al rebuig neix de la por a mostrar-nos als altres tal com som. Possiblement sigui un dels nostres temors més profunds, ja que ens connecta amb la necessitat de sentir-nos acceptats i apreciats. Per tant, aprenem a  desenvolupar estratègies per no sentir-nos rebutjats, una mena de “escuts emocionals” que creiem que ens protegeixen i que  tenen a veure amb adaptar-nos a les expectatives que creiem que els altres tenen sobre nosaltres. Així, renunciem a l’autenticitat per la normalitat, a l’extraordinari per conformar-nos amb l’ordinari. Així és com la nostra identitat va quedant diluïda, cosa que acaba per passar-nos factura a llarg termini.

El que pots fer per iniciar el camí de superació d’aquesta por és:

  1. Separa  l’”acceptació dels altres” de la teva pròpia  autoestima  (treballa-la amb un professional si ho creus necessari). Intentar acontentar tothom és una tasca, ja no difícil, és imposible.
  2. Deixa la responsabilitat de l’ acceptació, o no, en l’altre. Ningú té l’obligació d’estar d’acord amb tu en tot. –si, però que t’ha de respectar, com tu a ell-.
  3. Reconeix que li tens por a quelcom que tu has inventat: l’opinió que creus que tindrà una altra persona abans de trobar-la, és una opinió que tu has creat en els teus pensaments, és la teva pel·lícula. Encara no saps el que realment pensa l’altre.
  4. Exposa’t poc a por a les situacions que et generen la por al rebuig.  En el millor dels casos no hi haurà rebuig, i si n’hi ha pots passar per ell, sentir-lo i seguir viu/viva i fins i tot sentir-te millor per haver-ho intentat.
  5. Recorda que no sentir por és ser temerari.