Arxiu d'etiquetes: por

Gràcies por!

miedo a los cambios

No és valent qui no té por, sinó qui sap conquerir-la. Nelson Mandela

“És que jo que sempre he criticat que la gent és molt conformista ara m’adono que tot em fa por, els canvis em fan por.”  Això m’explicava un client l’altre dia, i jo li vaig dir, “a mi també me fan por els canvis i m’ imagino que a tothom li fan por”.

El tema no és tenir por o no tenir-ne, sinó com mirem aquesta por, quin poder li donem, de quina manera ens acompanya.  La por és una emoció caracteritzada per un intens  sentiment, habitualment desagradable, provocat per la percepció d’un perill, real o suposat. Per tant la por ens protegeix, si no haguessin tingut por al llarg de l’evolució de l’espècie probablement ens hauríem extingit, de la mateixa manera si no sentim por avui davant de certes situacions ens posaríem de ben segur en riscos diversos, ja siguin físics, socials, etc.

Norberto Levy ho explica amb una metàfora molt aclaridora en el seu llibre “La saviesa de les emocions”, la por és com la llum que s’encenia al tauler de comandaments del nostre cotxe i que indicava, per exemple, que hi havia poca benzina en el dipòsit. Tots sabem que el problema no era la llum vermella, sinó que aquesta llum era un aliat extraordinari que ens informava que hi havia poc combustible i necessitàvem resoldre aquest problema. Per tant, vam aprendre a aprofitar aquest senyal, quan la llum vermella s’encenia, agraíem la informació que ens brindava i tractàvem de resoldre la situació que ens mostrava: aturant el cotxe a la primera benzinera i omplint el dipòsit. Aprofitem la llum vermella, no la acusem ni la convertim en el problema, sinó que la utilitzem per resoldre el problema.  Si no ho fèiem quedàvem aturats a la carretera.  Doncs amb la por, el que acostumem a fer és a obviar la senyal, la llum, la neguem i quedem aturats a la carretera, ja sigui perquè parem immediatament quan s’encén la llum o perquè continuem sense  tenir-la en compte i posar benzina. Cal doncs, realitzar un aprenentatge per tal d’aprofitar l’emoció de por de la mateixa manera que ho fèiem amb la llum vermella del tauler de comandaments.

cambios dosSegons, el mateix autor si l’ observem amb deteniment la por és un senyal que indica que hi ha una desproporció entre la magnitud de l’amenaça a què ens enfrontem i els recursos que tenim per resoldre-la –els kilòmetres que volem fer i la benzina que ens queda-, però no tots disposem dels mateixos recursos per afrontar la mateixa amenaça, per tant, mirat des d’aquest punt de vista no hi ha ni covards ni valents.  Si desenvolupem els recursos que ens falten per enfrontar una situació determinada la por desapareixerà de la mateixa manera que si no tinguéssim determinats recursos necessaris per enfrontar una situació la por apareixeria. En aquest sentit un aspecte  important, el principal és reconèixer els propis recursos d’una forma adequada.

Com que la por ha estat catalogada com una emoció negativa, també ens pot passar que haguem après a negar-la i anestesiar-la i que diguem “jo no tinc por” tot i que no disposem de les eines per superar determinada situació i anem de cara a l’amenaça sense percebre la senyal que és la por i per tant anem directes a estrellar-nos.  És com si tapéssim el tauler de comandaments per no veure la llum.

Així doncs i com a resum, penso que cal aprofitar la por per preparar-nos per poder assumir amb garanties d’èxit els reptes, per a poder fer realitat els nostres somnis. Cal mirar la por des d’una perspectiva positiva i en última instància fer el que sigui malgrat la por, amb la por, perquè en aquest món no hi ha certeses però fora de la nostra zona còmoda i segura hi ha més oportunitats que perills.

Sóc tímida, i què?

 

timidesaSóc tímida i estic una mica nerviosa.  Podria ser el començament, sobretot la segona part, de la frase, d’una xerrada davant de públic d’ algú prou honest per a dir-ho, i també d’ algú que dient-t’ho espera la comprensió dels altres davant possibles errors, etc. Possiblement  aconsegueixi aquesta comprensió, però a més també aconseguirà que se’l  jutgi més en la seva exposició, que se l’observi més detalladament en la seva “actuació” si més no els primers minuts de la xerrada, perquè després probablement qui parla es relaxi i qui escolta s’oblidi de la introducció.

I què? Podria ser la resposta d’ algú que espera rebre molt de qui fa la xerrada perquè ha fet un esforç per assistir-hi, i a més, creu que qui està davant seu és expert en un tema determinat i prou “èxits” com per a ser requerit com a ponent. I, segurament té raó, el que passa és que probablement és poc empàtic amb el ponent i/o no és conscient de tot el camí i esforç que ha fet per ser allà davant d’un auditori.

Sigui com sigui, i vagi com vagi cada xerrada, amb la timidesa, com amb qualsevol altra característica personal,  s’hi pot conviure perfectament, tret de casos patològics que no ens ocupen avui.  És una companya de viatge, a vegades més incòmoda del que voldríem però que té la intenció final de protegir-nos, per exemple, de fer el ridícul, segons alguna creença nostra, davant dels altres.  Perquè els tímids busquen l’aprovació personal en els altres, per exemple, el nostre amic de la xerrada basarà la valoració de la mateixa en les opinions dels assistents, que pot ser un criteri vàlid en ocasions però no en altres.

No se si és cert o no, però ben segur que tots hem sentit alguns actors dir que són molt tímids, per tant, podem deduir que la timidesa es pot “superar” –paraula que analitzarem en un altre post perquè no estic segura que res es superi o s’hagi de superar- perquè no hi ha cap altre persona al món que es sotmeti més a les opinions dels altres que els actors, actrius, cantants, etc.  No obstant això, si que podem trobar entre els actors i les actrius uns que són més reservats i no concedeixen tantes entrevistes, etc. i uns altres que no ho són tant.  És a dir, malgrat la timidesa o la tendència a l’introversió podem assolir els objectius que ens proposem, però, segurament no deixem de tenir mal de panxa la nit abans, això no, però aquest mal de panxa serà el que ens farà preparar-nos millor per a enfrontar aquella situació que ens fa por l’endemà.  Això ens farà guanyar seguretat i com que augmentarà la nostra autoestima, ja no ens importaran tant les opinions dels altres i potser ens sentirem menys tímids, tot i que insisteixo les pessigolles a l’estòmac continuaran visitant-nos de tant en tant. Darrera la timidesa també hi ha doncs un alt nivell d’exigència personal i una necessitat de control.

timidesa2Dit això, la timidesa, insisteixo si no és patològica, ens permet desenvolupar altres qualitats, més difícils de trobar en algú extrovertit.  Per exemple, les persones tímides són acceptades socialment perquè no envaeixen el territori dels altres –tots ens hem sentit envaïts alguna vegada per els “reis de la festa” d’una manera barroera i desagradable-, tenen present les emocions alienes, saben escolar  i solen tenir una visió i comprensió més profunda del món. En el seu llibre El do de la timidesa, el doctor Alexander Àvila exposa que aquesta característica personal és una garantia de gentilesa, sensibilitat i autoconsciència. En definitiva, la timidesa ens serveix per a posar límits, pera gaudir del nostre propi espai, de la nostra privacitat.

Per això, jo com el oient de la conferència, també dic  -I què? I què si sóc tímida? Com en tota qualitat humana a gaudir de les avantatges i a treballar amb els inconvenients de la timidesa, perquè si que és cert que per cal que treballem i descobrim que amaga la nostra vergonya, cal que millorem la nostra autoestima, cal que fem un intens treball personal per a veure la nostra timidesa amb amor.

 

Afortunadament sóc vulnerable

 

vulnerabilidadDe nens pensàvem que quan arribéssim a ser grans ja no seriem vulnerables. Però madurar és acceptar la nostra vulnerabilitat. Viure és ser vulnerable. “(Madeleine L’Engle)

Una vegada més em proposo  fer d’advocada del diable i afirmar que , contràriament al que ens han ensenyat, ser, i fins i tot, mostrar-se vulnerable és positiu. Dependrà de l’entorn, d’acord i de la situació, però en general la vulnerabilitat ens apropa als altres.  És aquella sensació tan especial de sentir que allò que em passa a mi i que em té o m’ha tingut tant amoïnada també li passa als altres.

Trobar-me algú vulnerable em fa sentir que puc ajudar i fins i tot que em puc relaxar i puc baixar les defenses. Trobar-me algú amb la cuirassa de la perfecció i de la invulnerabilitat m’allunya i em desperta antipatia.

Malgrat això,  és cert que la nostra societat ens ha ensenyat a amagar la vulnerabilitat; ens ha fet creure que vulnerable vol dir dèbil, que ser vulnerables vol dir no tenir èxit, no triomfar, etc, etc, etc. Ens “eduquen” per mostrar-nos forts, segur i decidits, amb domini sobre la matèria (com més, millor), etc. La seguretat és un valor a l’ alça i el no saber està penalitzat. Per tant,  desenvolupem tota mena d’estratègies per a amagar la vulnerabilitat com per exemple, conductes addictives  o depenents, i no em refereixo només a les substàncies, sinó a tot allò que em serveix per entretenir-me, distreure’m  i allunyar-me del que hi ha i que no m’agrada. En aquest sentit  que podem ser addictes a persones, relacions, rutines, treball, actituds (ens enfadem, victimitzem, seduïm, ens enlairem per sobre del bé i del mal, ens sentim superiors, inferiors, ens ocupem i perdem en infinitat d’activitats, etc, etc …). Tot menys sentir-me vulnerable. Tot menys tremolar i sentir que perdo el control.

Però siguem  honestos i pensem amb quin tipus de persones ens sentim més agust, per exemple, dinant: amb algú vanitós, infalible, que ho sap tot, que sempre actua com toca, amb totes les respostes o amb algú humil, que dubta, que mostra tant el que sap com el que no sap, que sent?  Jo ho tinc clar. I és que la vulnerabilitat ens permet establir contacte amb nosaltres mateixos i amb els altres.

La vulnerabilitat ens mostra  i obre un camí de millora, de creixement i també d’acceptació i de consciencia, ja que no ens enganyem no hi ha ningú que no sigui vulnerable i els esforços en ocultar-ho, a més de  desgastar molt  i generar  rebuig,  sovint impliquen quedar-nos en la inconsciència i en la incapacitat de canvi, per la negació d’aprendre.  Qui no es mostra vulnerable ni genera empatia en l’altre ni hi pot empatitzar.

No pretenc dir que hem d’estar còmodes en la vulnerabilitat i en la inseguretat que aquesta genera, més aviat vull remarcar l’oportunitat que aquesta ens brinda per a aprofundir en nosaltres mateixos.  Etimològicament parlant vulnerabilitat ve de vulnus  –ferida- i del sufix –abilis -que indica possibilitat-, jo suggereixo agafar-nos a aquesta segona part de la paraula: hi ha la possibilitat de sortir mal parats si som vulnerables però sempre la de créixer i aprendre. Hem de desfer-nos de l’exigència de ser perfectes i hem de deslliurar els nostres fills d’aquest pes enorme.

 La vida és fins el moment en que la deixem un camí d’aprenentatge i d’experiència constant i renunciar a fer aquest camí, creure que ja l’hem acabat molt abans i ja ho sabem tot, a més d’ingenu i un xic prepotent, és si més no ximple i sobretot trist, perquè és com morir en vida.  Doncs per a mi, negar la vulnerabilitat és una mica això i en les teràpies m’esforço molt i cada dia, en que les persones que atenc vegin la vulnerabilitat pròpia com el motor  de la vida, perquè la vulnerabilitat també té doble lectura, si som vulnerables i per tant permeables a coses dolentes també ho serem a les bones i gaudirem més i millor de les coses boniques que passen a la vida. I, en qualsevol cas, com diu Brené, Brown, una autora bàsica en el tema de la vulnerabilitat, “tots som imperfectes i vulnerables i tots tenim por de vegades, però això no canvia la veritat que també som valents i dignes d’amor i pertinença”.

Apa doncs! Alegreu-vos de ser vulnerables i digueu-me que en penseu.