Arxiu d'etiquetes: projecció

La projecció (o l’efecte mirall)

“Tot el que  ens  irrita dels altres ens pot portar a una comprensió de nosaltres mateixos.” CARL GUSTAV JUNG.

proyeccion

Tots hem ensopegat en la nostra vida amb persones que sense cap motiu desperten en nosaltres sentiments determinats i persistents.  Tots pensem que hi ha  persones  que “coneixem” prou bé.  Tots ens hem trobat en situacions en que la forma d’actuar o de parlar d’altres persones no ens ha agradat gens.  Tots ens hem enamorat bojament d’ algú i segurament també ens hem desenamorat d’aquest algú, oi?

En moltes d’aquestes ocasions ben segur que el que hem fet ha estar PROJECTAR en els altres aspectes –qualitats, sentiments , comportaments, necessitats, desitjos,…-  nostres que no podem acceptar o reconèixer com a propis La projecció és un mecanisme de defensa per evitar contactar amb aquelles parts de mi que no m’agraden. Projectem tant negativa com positivament i  la projecció té un important component adaptatiu, així per exemple, ens  proporciona una forma de sintonitzar i simpatitzar amb els altres, o bé quan els nens la utilitzen en el joc simbòlic, però tot esdevé més complicat quan funciona de forma inconscient i automàtica .

La projecció, per exemple,  funciona també en l’enamorament quan idealitzem a l’altre (positiva), atribuint-li qualitats que ens agraden però que no reconeixem en nosaltres mateixos –tot i que hi siguin- per diversos motius i funciona a la inversa quan la relació de parella és, potser, a punt de trencar-se i veiem el nostre company, per exemple, sempre de mal humor, enfadat, gandul, autoindulgent,  etc. que són, en definitiva, actituds emocions, etc. nostres  que no volem acceptar i mirar de cara, però que si fem un exercici d’honestedat, un treball personal, amb tota seguretat , identificarem.  És fàcil d’entendre que el nostre company és el mateix en ambdós moments, i tot i que pot canviar, difícilment pot ser tant fantàstic en un moment i tant odiós en un altre i que som nosaltres que hi dipositem unes o altres característiques.

La projecció també ens posa molt sovint en la situació de víctimes en tot el que ens passa, ja que són els altres els que ens fan “coses” (ens miren malament, ens agredeixen, ens ignoren, …) de manera que el projector no assumeix la  responsabilitat de la pròpia existència, de contactar amb si mateix i com a conseqüència tampoc aconsegueix un contacte real  amb els altres ja que funciona amb les idees que ha creat de com són. Els projectors sovint també són grans acusadors dels altres, doncs  els continguts de les projeccions sovint són els “hauria” o “no hauria” formats durant la seva historia i en el seu entorn concret. Així per exemple, si un valor que m’han ensenyat de petita és que haig de ser discreta,  jo veuré com a negatives les meves ganes de mostrar-me, de destacar i per tant les posaré en algú altre i les ompliré de connotacions negatives.

Realment, és, si més no, curiós de veure com en un procés de teràpia individual o grupal les persones poc a poc van descobrint les seves projeccions: primer davant la insinuació del terapeuta o la idea sobtada i fugaç  del mateix client de la possibilitat que pugui ser o actuar d’una manera que no li agrada gens, hi ha una negació total i absoluta, no! (direm), jo no sóc com aquesta persona, jo no faig això als altres!  per a, mica a mica, admetre i acceptar que potser una mica… o bastant… o molt (convertint-se llavors en tasca del terapeuta evitar que el client entri en judici o en autocrítica, i en canvi, pugui acceptar-se i empatitzar amb l’altre persona).

Us convido, per tant,  a que a partir d’avui us plantegeu cada vegada que us trobeu una persona que té actituds , comportaments o característiques que no us agraden preguntes com les següents: alguna vegada jo he actuat així? sóc jo qui és així? sóc jo qui desitjo això? …?

VA DE CONTES…

gripau“Els contes no estan fets per adormir als nens, sinó per despertar els adults” (François Vallaeys).

És del tot indiscutible que, a través dels segles, els contes han sorgit espontàniament en totes les cultures. Els nens de totes les èpoques i països han gaudit i vibrat amb els contes. I és que els contes transmeten significats, alguns d’ells evidents i altres ocults, els contes infantils per tant, són de vital importància ja que a través d’ells ens hem identificat i hem adquirit d’ells nutrients emocionals.

Tots els adults hem estat nens i a tots ens han explicat, amb més o menys freqüència, contes i històries fantàstiques. La majoria hem tingut un conte o contes preferits. No obstant això, amb el pas dels anys, en arribar a adults, la nostra raó va anul·lant l’aspecte màgic dels contes.
Tot i això, la frase Hi havia una vegada …., és capaç d’evocar en molts de nosaltres un enorme torrent de records i sensacions, capaços de traslladar-nos al meravellós món de la FANTASIA, on habiten dracs, follets, mags, princeses, etc.

Generalment, quan érem nens, l’entorn que ens envoltava no era la millor solució a la nostra situació i per això, preníem com a model a algun heroi del nostre contes i així, al identificar-nos amb ell, vam poder albirar una possibilitat de futur i reduir la nostra angoixa.

L’heroi escollit no necessàriament era el millor, sinó el que més s’assemblava al concepte de anàvem adquirint de nosaltres mateixos a través dels missatges verbals i no verbals transmesos pels nostres adults (pares, oncles, mestres, …).
D’aquesta manera aconseguíem en la nostra infància tenir un patró de vida, que s’acomodava a les nostres característiques i sobretot que ens facilitava la possibilitat de créixer.

La ment humana és pura metàfora, tot és metafòric, en la mesura que representa una altra cosa que no és. D’altra banda, qualsevol teràpia psicològica fa servir la metàfora, i com que la metàfora és el cor del conte els pacients en escoltar un conte, baixen les seves defenses i s’obren. A partir d’aquí comença el diàleg i es pot arribar a connectar amb emocions, necessitats o desitjos paralitzats en un moment de la nostra vida. Connectar amb ells és restaurar-nos internament, recuperar la nostra fortalesa i la nostra energia detinguda per poder-la destinar al nostre benestar.

A més, els contes, també poden servir com a pauta clarificadora, ja que quan una persona descobreix quin és el seu conte també té una i idea clara de quina és la seva trajectòria i el seu desenllaç a la veda, i pot decidir si aquest guió de vida és del seu interès o prefereix canviar i triar lliurement.

Hi ha múltiples possibilitats de treball amb els contes: podem fantasiejar sobre possibles finals alternatius, fer diàlegs entre els personatges, buscar canvis de conducta dels personatges, inventar situacions noves, etc. Explorar tot això ens permetrà tenir una visió més completa i concreta de la persona, ja que podem explorar les seves expectatives reals de canvi o continuar sense modificar res, com s’enfronta a les situacions conflictives, etc.

Per tot això, ben aviat oferiré un taller de contes infantils destinat a adults, per a poder tornar a la nostra infantesa i treballar des d’aquesta. Us mantindré informats/des.

Mentrestant, podeu anar fent memòria: qui era la persona que us explicava contes de petits? Quin era el conte que us agradava més? Espero les vostres respostes.