Arxiu d'etiquetes: ràbia

L’ofensa, com una pedra al pit

Qui m’insulta sempre, no m’ofèn mai. Victor Hugo

piedraCom una pedra al pit, així definia fa poc una client en una sessió de psicoteràpia la sensació de ràbia que sentia davant un fet determinat.  Preciosa i encertada metàfora.  Algú li havia llençat una pedra, en aquest cas força gran i ell lluny d’esquivar-la l’havia allotjat prop del seu cor i allà li generava tota mena  de sensacions corporals –calor, tensió, incomoditat- que es traduïen en un sentiment de ràbia.  Què voleu que us digui? Ja sabeu que m’agraden molt les metàfores i aquesta la trobo preciosa –a més de super útil per a fer un treball a teràpia, de fet, en això estem-.

Gairebé  cada dia, o més sovint del que voldríem, ens llancen pedres, pedretes o rocs –i val a dir, que la mida la determinem nosaltres i no pas el qui la llença-, i amb aquestes pedres –mentre estan a l’aire- poden passar moltes coses…

En el millor dels casos les podem esquivar i van a caure, sense força,  allà o no fan cap mal, és a dir, allò que algú ens fa o diu amb o sense intenció, i que potser en algun moment ens hauria indignat avui no ens ha afectat.  Endavant doncs, seguim amb la nostra vida que no ha passat res.

També pot passar que ens enganxi de ple al cor i ens sentim terriblement ofesos amb qui l’ha llançat i llavors també caben una multitud de respostes, pot ser que entrem en el joc de respondre impulsivament ajudant així a que la situació “surti de mare” i la cosa s’emboliqui força. O bé, pot ser que no responguem però quedi una ferida perquè no hem respost ni agressiva ni assertivament i per tant no hem curat la ferida que s’ha curat sola i malament.  I, ull amb aquestes ferides perquè poden tornar-se a obrir o supurar o infectar-se amb petites noves pedretes, que per si soles no farien gaire mal però que justament cauen on hi tenim la ferida mal curada poden fer-ne.

puñadoLa realitat, però, és que la majoria de les pedres que rebem en el dia a dia no són grans rocs, sinó que son “xinetes” que recollim i guardem, que anem acumulant fins que en tenim una quantitat prou gran, un grapadet que ens omple la mà i això fa que quan ens en tiren una altra, a l’intentar recollir-la ens caiguin totes i es transformin per fusió, o el que sigui, en una de gran que nosaltres dirigim a qui correspongui –si és així encara sort- o qui s’ensopegui a ser allà –que moltes vegades no en té cap culpa- amb tota la força de que som capaços, sense calcular-ne, ni molt menys, l’impacte que tindrà en l’altre

En fi, podria continuar amb la metàfora ja us he dit que la trobo genial,  però suposo que ja heu deduït que la pedra pot ser allò que ens fa sentir ofesos, per això nosaltres en triem la mida, no ens ofenen, sinó que ens ofenem. Les ofenses només tenen efecte si nosaltres donem permís per a que ens afectin, ja ho diu la saviesa popular “dos no es barallen si un no vol” o “no ofèn qui vol sinó qui pot”. L’ofensa és una qüestió de percepció, o no us ha passat mai que en sentir alguna cosa que algú li diu a una altra heu pensat “com es passa a dir-li això” i després us adoneu que l’altra no ho ha viscut igual?

Així doncs, la clau es, com tot en aquesta vida, respondre  quan vulguem, fer-ho perquè volem, fer-ho des de la consciència i decidir-ho des de la llibertat d’escollir.  Si algú ens ofèn, podem contestar-lo amb més o igual intensitat –barallar-nos-hi-, amb menys intensitat –fent veure que no el sentim- o amb una música diferent, amb assertivitat, amb una crítica constructiva que farà que la pedreta no s’acumuli o s’enquisti dins meu. És clar, que aquesta darrera opció a vegades no es pot donar de forma immediata sinó després de deixa-nos sentir l’emoció.

És cert, però que en un nivell excel·lent de maduresa personal gairebé mai ens sentiríem ofesos, us ho imagineu?

Finalment, i parlant de pedres, la bíblia diu”qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”, així doncs, que ningú es pensi que no ofèn, perquè tots ofenem encara que sigui involuntàriament i reconèixer això pot ajudar a fer que el nostre llindar davant la ofensa dels altres augmenti una miqueta.

La ira, la ràbia, la fúria o l’enuig

chico_enojadoActualment, pocs són els dies en que no topem amb algú enfadat per motius més o menys importants. Podem, per exemple, trobar-nos amb algú que ens parla malament, amb un to malhumorat, sense que nosaltres sapiguem el motiu o, tot i que, nosaltres potser ni tan sols el coneixem. I és que vivim temps convulsos i difícils en que  les expressions d’  ira, d’enuig o de dolor estan a flor de pell, i es fan força incontenibles.

Més enllà d’enfadar-nos per les contrarietats diàries de les quals ja vaig parlar en una entrada anterior, i que finalment, ens suposem únicament una despesa inútil d’energia i ens preocupen excessivament, avui em voldria referir a la ira, la ràbia, la fúria o l’enuig -termes que tot i els matisos diferents que puguin tenir en aquesta entrada utilitzaré com a sinònims- que centrem en altres persones, en les relacions personals i que les pot deteriorar força.

Al principi pot ser que les persones sobre les quals descarreguem l’enuig (companys de feina, parella, fills, amics, etc.) davant el nostre enuig sembla que  ens ” facin cas ” i ràpidament corrin a veure que ens passa, es disculpin fins i tot, però, després, amb el temps, aquestes respostes perden força. L’ altre es defensa, no vol “perdre’s” entre les nostres demandes (per més pertinents que siguin) i confondre’s en els reclams.  Aquesta situació reforça el circuit, perquè l’ enutjat, quan més injusta considera la situació, més abandonat se sent, més s’enfada i pitjor reclama.

ira1Per tant, expressar l’enuig ens fa bé o només ens fereix a nosaltres i als altres? Com sempre, es tracta de saber gestionar-lo, i, sobretot de mirar dins nostre …

Abans de continuar us deixo, novament, amb un conte de Jorge Bucay que m’encanta perquè resulta sorprenentment didàctic i, en el meu cas, recordar-lo sovint ha estat com una alarma per sortir del meu profund enuig cap a fora i sincerar-me amb mi mateixa.

La tristesa i la fúria

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se’n, hi havia una vegada un estany meravellós.

 Era un llac d’aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd s’hi reflectien.

Fins aquell estany màgic i transparent,s’aproparen a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar a l’estany.

La fúria, nerviosa, com sempre està la fúria, es banyà de pressa i més de pressa encara en sortí. Però la fúria és cega, així que, nua i amb presses, es posà, en sortir, la primera roba que trobà. I succeí que no era la seva, sinó la de la tristesa.

Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit, sense consciència del pas del temps, sortí de l’estany. A la vora es trobà que la seva roba ja no hi era. Com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l’única roba que hi havia vora l’estany, la roba de la fúria.

Expliquen que des d’aleshores, moltes vegades ens trobem amb la fúria, cega, cruel, terrible i empipada, però si prenem temps per a mirar bé, trobem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrera la fúria, en realitat, s’amaga la tristesa.

Doncs si, darrera l’enuig, sovint hi ha dolor, tristesa causada per necessitats pròpies que no volem reconèixer o que no sabem satisfer. Pot ser por a perdre alguna cosa, por al  de rebuig, l’exclusió o la discriminació, l’enuig també parla de la impotència que s’experimenta davant la desigualtat de condicions, de la necessitat de reconeixement, d’un profund sentiment d’abandonament, etc. En certa manera, podríem dir que el que fem és el mateix que fan alguns animals quan estan acorralats i es senten amenaçats: n’hi ha que s’inflen , s’estarrufen , obren les ales o un ventall de plomes . Tot per semblar mes grans i més forts .

Existeixen doncs, innombrables matisos que poden estar emmascarats per l’enuig .Quan en teràpia gestalt estem  treballant un situació de ràbia i podem començar a bussejar en l’enuig per una determinada situació, la veritat va apareixent i comencen a desfilar els sentiments de culpa , por , frustració ,etc. És un procés natural, la consciència va sorgint . Continuant amb la teràpia, anem treballant l’acceptació del passat  i la responsabilitat del present i el futur en les relacions personals.

 
.