Aquests darrers dies m’ha vingut a la memòria una de les sessions de la formació de psicoteràpia gestalt en que vam treballar tres personatges o tres rols com preferiu anomenar-los: el de la víctima, el del perseguidor o agressor i el del salvador. De fet, tots tenim la capacitat de ser molts personatges, per tant de ser víctima, salvadors i agressors, però un dels tres predomina en cadascú de nosaltres. El personatge que adoptes et permet sortir de la realitat i justificar-te.
Tot seguit us faig cinc cèntims de cadascun dels personatges:
La víctima: No és responsable de res i té un fort sentiment d’injustícia, “no m’ho mereixo i no passaré pel dolor i la tristesa”, o d’incapacitat “fes-ho tu que en saps més”. Normalment, desvia l’energia i agredeix, però quin tipus d’agressió exerceix la víctima? Sobretot l’acusació, que no deixa de ser una agressió. La queixa constant és una altra característica de la víctima i segons Hellinger una persona a que és queixa és una persona que ha renunciat a la vida, ja que no passa a l’acció i no fa res.
L’agressor: Mentre que la irresponsabilitat de la víctima es basa en la no acció, l’agressor és irresponsable en l’acció ja que actua sense responsabilitzar-se del seu acte i no pren ni el dolor ni la culpa. És la persona que fa mal. Es caracteritza per no ser conscient que ho fa, per la seva falta de remordiments i per caure una vegada i una altra en el paper d’agressor. Un agressor no ha de ser algú que agredeix físicament. Pot ser algú que culpabilitza constantment. Algú que no valora a l’altra persona i li diu que ho fa tot malament. O algú que crida. Tots podem ser-ho de vegades, amb persones concretes, tot i que és un dels rols que més costa identificar en un mateix.
El salvador: Aquest personatge té un nivell molt alt de responsabilitat que pren de l’altre, normalment de la víctima. L’acció d’aquest rol és bàsicament verbal, en forma de consells, però pot, fins i tot, realitzar accions que corresponen a l’altre. El salvador es gesta de nen per a salvar els pares i sovint s’oblida d’ell mateix i viu les emocions de l’altre per no enfrontar-se a les seves pròpies. Aquest paper representa el “superman” que es “sent” bé ajudant o salvant persones que considera víctimes, així alimenta el seu petit ego sentint-se important i necessari.
També podríem veure els tres rols com a actituds a la vida o en les relacions personals.
De fet, després buscant informació sobre el tema he vist que des de l’Anàlisi Transaccional, creat per Eric Berne, es parla abastament d’aquest triangle i que més tard s’ha descrit com el triangle de Karpman, i es podria entendre com un dels jocs psicològics descrits des d’aquesta disciplina.
M’agradaria insistir en el que ja he dit: tots podem jugar els tres papers i moure’ns entre ells amb rapidesa i habilitat. Tot i això, un dels tres predomina en cadascú i fa que certs tipus de relacions o d’històries es repeteixin a la nostra vida i que, malgrat la incomoditat aparent, ens quedem en la nostra zona de confort, ja que, fins a cert punt, podem predir les conseqüències de la situació.
Ens movem entre aquest tres rols, per exemple, en la quotidianitat quan un dia al vespre en arribar la nostra parella ens queixem que estem cansats –víctima- i que els nens no paren i no ens fan cas –agressor- i quan la parella “castiga” o pren part en el tema –salvador- correm a defensar –salvador- els nostres nens –víctimes- perquè el que sigui que ha decidit l’altre és excessiu, podent fins i tot agredir-lo verbalment. Se us acudeixen més exemples a vosaltres? Si és així comenteu-los al final perquè no se si l’exemple que he posat és prou clar.
Centrem-nos, però ara en aquell rol predominant en cadascú de nosaltres:
Si honestament m’adono que la meva actitud davant els altres sol ser de víctima el que hauria de fer és responsabilitzar-me del que em passa i deixar de culpar els altres, hauria de transitar el dolor o l’emoció que sigui. En definitiva, la víctima viu en la fantasia, creient-se les seves pròpies queixes i els seus arguments rebuscats, i la base de la salut és diferenciar entre fantasia i realitat. A més, la víctima amb la seva actitud dóna poder a l’agressor.
Si em reconec com agressor –cosa no massa freqüent a l’inici – hauria de connectar amb el nen ferit i maltractat, que probablement porti dins meu i que potser un dia fou una víctima; amb els meus sentiments, això, normalment, resulta més difícil que en el cas de la víctima.
Finalment, si m’identifico com a salvador hauria de deixar de mirar fora per trobar la meva vàlua, de buscar el reconeixement extern, l’aprovació dels altres i de buscar víctimes per salvar malgrat que això suposi el final del meu rol i em faci por. Hauria de reconeixe’m i respectar-me a mi mateixa.
Només em queda convidar-vos a fer aquest exercici de saber quin rol jugueu a la vida i a que intenteu deixar de fer-ho perquè això us permetrà establir relacions més autèntiques i créixer com a persones. És difícil i com en moltes coses hi poden haver recaigudes, però val la pena.
Anna Esteve 