Arxiu d'etiquetes: responsabilitat

Amanim la vida

Avui em ve de gust deixar clar que la responsabilitat de gaudir de la vida és de cadascú de nosaltres. La vida ens donarà un i altre cop motius per a ser infeliços, per a estar tristos, per a desesperar-nos, per a pensar en llençar la tovallola.  Però que ho fem o no, depèn de la nostra capacitat per amanir la vida –concepte nou, acabat de sortir del meu forn-.  Perquè si bé és cert, que no podem fer res per a evitar i fer més fàcils i curts aquests moments difícils i que les  circumstàncies actuals no ajuden, també ho és que tots podem fer petites coses que alleugin aquest patiment, que facin més suportables aquests instants.

amanidaMetafòricament parlant, una amanida és una amanida, t’ho miris com t’ho miris, molt de verd i potser una mica de vermell, però ja està. Tot i així, pot ser ben diferent segons els ingredients que hi afegim, segons hi posem un tipus d’oli o un altre, un vinagre o un altre, un fruita, un formatge, etc. Si més no, us asseguro que jo me la menjo molt millor si hi ha bons afegits.  Doncs, a la vida passa igual: són les “petites” coses les que marquen la diferencia en els moments difícils –una trucada, un massatge, un passeig, un llibre, una festa major, un joc amb els nens, preparar un pa de pessic, ballar, mirar fotos antigues, anar al teatre, pintar a l’oli, regar el jardí,  anar de botigues, sortir a córrer, prendre una cervesa,  olorar el pa acabat de fer, cantar , gaudir del silenci, abraçar amb tendresa, … el que sigui que ens permeti gaudir-, i fixeu-vos que no dic, la tan gastada paraula, desconnectar, perquè si desconnectem malament, podem evadir-nos una estona, però no podem tapar-ho, no podem fugir endavant i ja està, com ja us he comentat moltes altres vegades perquè cal viure el dolor –o l’emoció que toqui-  i traspassar-lo.

Ningú de nosaltres és  immune a la baixada al pou del patiment, del sentiment de tristesa, etc. per això cal que ens repetim un i altre cop que cal gaudir i viure amb intensitat els bons moments però, sobretot, cal amanir els moments durs, els plats que ens costa païr i que tenen difícil digestió per alleugerir-la una miqueta.

Tornant amb les metàfores, una mica és allò de veure el got ple i no mig ple o mig buit; hi ha la meitat d’aire i la meitat d’aigua i a la vida ens passen moltes coses bones i algunes de no tan bones  i algunes de molt dolentes, totes omplen el got de la nostra vida, i cal veure-les totes, perquè tendim a no veure les bones, a recrear-nos en les dolentes,  i, sobretot tendim a no amanir les nostres vides.

Jo crec que el primer que cal fer per ser més feliç és acceptar la responsabilitat de ser feliç. Fer alguna cosa per crear la teva felicitat, en lloc de suportar passiva i atzarosament el que passi.
Fem-nos un gran regal: Dediquem una mica més de temps, cada dia, a les coses que ens fan feliços.

Vermella o blava?

Si prens la pastilla blava la història acaba, despertes al teu llit i creus el que tu vulguis creure. Si prens la vermella et quedes al País de les Meravelles i t’ensenyo com de profund és el forat. Recorda, només t’estic oferint la veritat, res més”.

pastillas1

Em sembla que fa més o menys uns 14 anys de l’estrena de la pel·lícula Matrix, però avui encara us en vull parlar perquè penso que la situació i l’argument que planteja segueixen sent vigents avui, i perquè veig un paral·lelisme entre el procés que fa Neo, el protagonista de la pel·li i un procés de teràpia o creixement personal.

En psicoteràpia un dels aspectes  més importants en el procés de curació de la persona és la presa de consciència dels problemes que generen el malestar pel qual es va a la consulta.

La pel·lícula dels germans Wachoski, mostra aquest procés de presa de consciència, del “despertar” per part de Neo, que partint d’una vida que no el satisfà,  decideix emprendre una recerca  dels senyals que el porten a un coneixement de la veritat. Aquest camí de descoberta el realitza gràcies a Morfeo (a qui podem comparar amb un terapeuta).

Per poder començar a viure la realitat, Neo decideix prendre la pastilla vermella, renunciant a l’estat de somni o d’ignorància en que el mantindria la pastilla blava. La forma de sortir d’aquesta letargia és conèixer la veritat,encara que sigui dolorosa i així l’hi mostra Morfeo, que li revelarà que tot el que creia fins ara, la seva vida, era un ficció.

El contrari de “despertar” és estar dormint, és evadir-se,  la inconsciència, fugir mentalment. Hi ha moltes formes d’evasió: les drogues que calmen l’ansietat d’una existència absurda, el sexe compulsiu per sentir alguna cosa agradable per uns minuts, el menjar com a forma d’omplir un buit, la televisió, el cinema o les xarxes socials com a distracció mentre imaginem altres vides, la música utilitzada com soroll mental per no pensar, jocs d’ordinador que simulen vides virtuals, … Són formes d’existències que utilitzades com evasió allunyen la nostra ment de la realitat. Podem, fins i tot, pensar que són un ajut, però en realitat ens allunyen de la nostra existència veritable,  del que realment som.

El que ens fa estar adormits són aspectes dolorosos que la nostra ment bloqueja, nega o enterra, situacions viscudes que són assumides com insuportables o com perilloses i es decideix enterrar, moltes vegades, ja en l’etapa infantil i adolescent, quan és molt més difícil enfrontar-se als problemes, ja que el nen que no pot superar certs aspectes que li planteja la realitat, per manca de recursos propis però també per manca de suport extern,  i construeix defenses psicològiques, entre les quals hi ha la evasió, l’engany o la negació. Això servirà en els primers anys de les nostres vides, però un cop arribada l’edat adulta totes aquestes defenses ens provocaran sofriment que es traduirà en depressió o ansietat. Tindrem la sensació de “no saber exactament el que està passant”, però sentint que alguna cosa no va bé.

Així doncs podem veure la pel·lícula com  un procés en què la persona passa del seu propi món de somni a un món on haurà de “lluitar” per la seva existència, responsabilitzar de si mateix. Com en un procés terapèutic, Neo ha de resoldre el conflicte amb si mateix per trencar totes les limitacions que té des d’aquesta actitud d’evasió i somni, fent-se responsable de la seva pròpia vida. A Matrix, també podem veure com hi ha qui prefereix seguir en la inconsciència com Ciphra.

A teràpia, ens arriben doncs,  persones  com Neo,  autèntics herois que s’acosten a la veritat, que decideixen despertar quan es desprenen de les defenses i creences forjades en la infantesa i enfrontar-se als seus propis problemes, sense donar-los l’esquena, patint per la presa de consciència d’aquests , però alliberant-se d’una gran càrrega que han portat durant anys.

La pel·lícula, planteja, molt encertadament,  que tota persona té aquesta decisió a les seves mans: deixar les coses tal i com estan, seguir en aquest estat en el qual se sap que les coses no van bé, o bé començar a despertar per poder canviar allò que el fa patir.

I tu, quina pastilla tries?

La responsabilitat

camino_largo_en_el_campo-otherCulturalment parlant, sovint s’ha confós la responsabilitat amb la culpa o l’obligació Quan s’assenyala a algú com a responsable d’alguna cosa passada, vol dir que és la diana de les  culpes o en el millor dels casos de les felicitacions. O quan es designa una persona responsable per a alguna cosa futura molts cops es parla de passar “el marró”. En aquest sentit la responsabilitat és un pes que ens amenaça amb la culpabilitat, la feina o l’obligació .  A més, quan admetem la nostra responsabilitat és com dir “mea culpa “. És per això que inconscientment intentem fugir de la responsabilitat, de ser la diana d’atacs, de ser jutjats o criticats.

D’altra banda, cal analitzar la diferencia quan parlem de responsabilitat cap a altres i de responsabilitat cap a un mateix. La responsabilitat envers els altres ens fa sentir poderosos i dignes al mateix temps que ho podem viure com un deure, amb una obligació que ens pesa. La responsabilitat amb nosaltres mateixos ens porta a donar respostes, en forma de pensament, emoció o acció. I es que, efectivament, i continuant  amb  la recent afició que m’ha agafat per  l’etimologia us haig de dir que la paraula responsabilitat etimològicament significa capacitat o habilitat de respondre, de donar respostes. Entesa d’aquesta manera la responsabilitat és una habilitat que es pot entrenar, aprendre i no deixa de pressuposar una acció per part nostra.

Però anem a veure com entenem la responsabilitat des de la gestalt, en primer lloc entenem el concepte des d’un punt de vista desculpabilitzador i amoral –no des del judici-, a diferència de la culpabilitat que ens pot paralitzar, la responsabilitat, segons com l’entén la gestalt,  ens mobilitza cap a alguna cosa, ens dóna les regnes de la nostra pròpia vida, ens enfoca allò que hem triat conscientment i  que fa que hi posem energia.  Per tant, la gestalt  entén que la responsabilitat és només cap a un mateix, encara que els meus actes o les meves decisions afectin els altres, doncs em faig responsable d’aquests efectes sobre l’entorn. Si no som responsables, de fet, ens estem fallant a nosaltres mateixos.

No obstant, hi ha creences forjades durant la infància que defineixen una manera d’ estar en el món, entre elles la  fantasia de que el poder de totes les coses està en l’altre, sigui aquest una persona, un déu o un comportament. Aquest també és el cas de molts clients en la fase inicial de la teràpia: ens atorguen el poder  a nosaltres –terapeutes-  i el nostre treball inicial serà anar-li retornant el poder al client, fer que es se senti capaç no només d’assumir les conseqüències dels seus actes, sinó també que sigui capaç d’assumir que és ell mateix, vulgui o no vulgui, perquè el fet és que no podem deixar de ser-ho, el responsable de la seva vida.

Tots hem sentit alguna vegada frase com “No és just que em passi això a mi”o “Digues-me que he de fer per aconseguir feina, ja ho he intentat tot” o “vull despertar un dia i que tot sigui diferent”. Són frases d’ algú que no està a gust amb la seva realitat i desitja canviar però que es dirigeixen cap a fora, com si algú fos el responsable que les coses estiguessin malament. Són frases de l’estil de les queixes, són frases que posen la responsabilitat fora.

Una manera d’assumir la responsabilitat és deixar de culpar sistemàticament als altres pel que ens impedeixen fer i assumir que, més sovint del que creiem: “si vull, puc”, sempre que estigui disposat/da a assumir el risc i les conseqüències de les meves accions.

Responsabilitat és desenvolupar l’habilitat –amb presència i consciència-  per trobar respostes a les pròpies necessitats i fer-se càrrec de satisfer-les. Parafrasejant Sartre: “L’important no és el que han fet de mi sinó el que faig jo mateix amb el  que han fet de mi”.