VA DE CONTES…

“Els contes no estan fets per adormir als nens, sinó per despertar els adults” (François Vallaeys).

És del tot indiscutible que, a través dels segles, els contes han sorgit espontàniament en totes les cultures. Els nens de totes les èpoques i països han gaudit i vibrat amb els contes. I és que els contes transmeten significats, alguns d’ells evidents i altres ocults, els contes infantils per tant, són de vital importància ja que a través d’ells ens hem identificat i hem adquirit d’ells nutrients emocionals.

Tots els adults hem estat nens i a tots ens han explicat, amb més o menys freqüència, contes i històries fantàstiques. La majoria hem tingut un conte o contes preferits. No obstant això, amb el pas dels anys, en arribar a adults, la nostra raó va anul·lant l’aspecte màgic dels contes.
Tot i això, la frase Hi havia una vegada …., és capaç d’evocar en molts de nosaltres un enorme torrent de records i sensacions, capaços de traslladar-nos al meravellós món de la FANTASIA, on habiten dracs, follets, mags, princeses, etc.

Generalment, quan érem nens, l’entorn que ens envoltava no era la millor solució a la nostra situació i per això, preníem com a model a algun heroi del nostre contes i així, al identificar-nos amb ell, vam poder albirar una possibilitat de futur i reduir la nostra angoixa.

L’heroi escollit no necessàriament era el millor, sinó el que més s’assemblava al concepte de anàvem adquirint de nosaltres mateixos a través dels missatges verbals i no verbals transmesos pels nostres adults (pares, oncles, mestres, …).
D’aquesta manera aconseguíem en la nostra infància tenir un patró de vida, que s’acomodava a les nostres característiques i sobretot que ens facilitava la possibilitat de créixer.

La ment humana és pura metàfora, tot és metafòric, en la mesura que representa una altra cosa que no és. D’altra banda, qualsevol teràpia psicològica fa servir la metàfora, i com que la metàfora és el cor del conte els pacients en escoltar un conte, baixen les seves defenses i s’obren. A partir d’aquí comença el diàleg i es pot arribar a connectar amb emocions, necessitats o desitjos paralitzats en un moment de la nostra vida. Connectar amb ells és restaurar-nos internament, recuperar la nostra fortalesa i la nostra energia detinguda per poder-la destinar al nostre benestar.

A més, els contes, també poden servir com a pauta clarificadora, ja que quan una persona descobreix quin és el seu conte també té una i idea clara de quina és la seva trajectòria i el seu desenllaç a la veda, i pot decidir si aquest guió de vida és del seu interès o prefereix canviar i triar lliurement.

Hi ha múltiples possibilitats de treball amb els contes: podem fantasiejar sobre possibles finals alternatius, fer diàlegs entre els personatges, buscar canvis de conducta dels personatges, inventar situacions noves, etc. Explorar tot això ens permetrà tenir una visió més completa i concreta de la persona, ja que podem explorar les seves expectatives reals de canvi o continuar sense modificar res, com s’enfronta a les situacions conflictives, etc.

Per tot això, ben aviat oferiré un taller de contes infantils destinat a adults, per a poder tornar a la nostra infantesa i treballar des d’aquesta. Us mantindré informats/des.

Mentrestant, podeu anar fent memòria: qui era la persona que us explicava contes de petits? Quin era el conte que us agradava més? Espero les vostres respostes.

El teatre, a l’escenari

Seré breu -ho intentaré-, clara i… potser una mica dura. Mireu,  a mi m’agrada molt el teatre , de fet, faig teatre amateur, sempre que puc vaig a veure’n i l’utilitzo com a eina de treball, ja que crec que té un potent efecte terapèutic.

Però quan surto al carrer m’agrada trobar-me persones i no pas personatges i aquests darrers temps tinc la sensació de trobar-me personatges construïts mediocrement i que oculten les persones que hi ha darrera.

Em trobo clowns disposats a fer broma de tot i a tota hora excepte d’ells mateixos, em trobo intel·lectuals incapaços de connectar amb res que no sigui una cita literària que incorporen a cada mitja frase, alternatius i ecologistes que no economitzen gens la pròpia energia  i la malgasten mostrant com n’estan de conscienciats cap al medi ambient  i no pas cap al veí, postmoderns que parlen estrany i que no hi ha Déu que els entengui, tot i que ho fem veure per no semblar ignorants,  artistes de totes les arts que s’esforcen en demostrar que l’art no és accessible a tots, professionals que fan de professionals les vint-i-quatre hores del dia perquè si no la seva vida perd el sentit, fins i tot em trobo herois de pel·lícula que han de salvar tothom perquè no poden salvar-se a ells mateixos o top models que et passen pel costat amb aire mig de suficiència mig d’absència, fent-te sentir  transparent  i penses que si de debò tinguessin cos de top models ja serien insuportables del tot, o protagonistes de melodrames que es recreen plorant i plorant el seu infortuni a la vida i que no estan disposats a acceptar que hi pot haver algú amb pitjor sort.  La llista seria inacabable…  hi ha qui, fins i tot, oscil·la entre dos personatges en funció del moment vital, renegant si cal del que fins ahir va interpretar sense cap tipus de recança. Evidentment, entre aquests personatges només es pot crear un diàleg de sords, no pas un contacte real i autèntic i aquesta també és la sensació que tinc molt sovint.

De sobte, però, et trobes una persona! I ho notes; notes aquella mirada fresca, directa i autèntica que canvia de brillantor en funció del dia i, ooooh! Quina meravella! No porta màscara, ni maquillatge, ni altre attrezzo que el seu moment i les seves circumstàncies actuals. I aquell instant, perquè de vegades només és un instant, fa que el dia recuperi la força que havia anat perdent. I és que, senyores i senyors, no passa res per mostrar-se vulnerable, ambivalent, ignorant o insegur, això ens fa humans i ens apropa, la màscara que utilitzem ens allunya i ens fa sentir sols.  Tot i que vull deixar clar, que tampoc passa res per mostrar-nos segurs i experts en alguna cosa, sempre i quan no sigui prepotència i pedanteria, ja que la falsa modèstia és una altra màscara i és digna d’un capítol a part.

Tots aquests personatges, unidimensionals i sense matisos, que hem construït oculten l’autèntica essència de la persona, que d’altra banda, encara que soni metafísic i profund no ho és, simplement és mostrar-nos sense por. A més,  aquests personatges són cuirasses que ens hem construït per adaptar-nos a l’entorn i sobreviure, són fràgils i cauen davant les sacsejades de la vida; el maquillatge es corre amb les llàgrimes i et deixa la cara bruta o bé s’esquerda i et dóna la sensació d’incomoditat i encarcarament tant desagradable, és llavors quan aquests personatges arriben a la meva consulta o a la de qualsevol col·lega i cal una feinada a rascar capes i capes fins a trobar la persona que s’amaga darrera i saber què sent i cap on vol anar. Hi ha una fase dura i difícil en que la persona dubta entre reconstruir el personatge que fins ara li ha permès sobreviure de la millor manera que ha pogut trobar o llançar-se al buit i trobar-se ella mateixa i créixer, no cal que us digui quina penso que és la millor opció, oi? En qualsevol cas, tant si triem personatge com si triem persona, si que hauria de ser una decisió conscient i responsable.

I doncs, us atreviu a pensar quin és o ha estat el vostre personatge? El voleu descobrir i treballar?

Sobre l’amistat i altres històries

 

“Només vull dir-te que no ets perfecte, ni tampoc genial, però com a amic, ets fenomenal”.

 

Aquest post fa dies que el tinc al cap i no trobava el moment d’escriure’l .  Sorgeix de converses que he tingut darrerament amb un parell d’amigues i vol abordar justament aquest tema, l’amistat. S’ha escrit molt sobre els tipus d’amics que hi ha, tant en positiu com en negatiu, així que jo que en se menys que els experts que ho han investigat no ho faré, simplement vull fer unes breus reflexions al respecte.

Tenir amics ens agrada a tots i ens ha ajudat en molt moments difícils o no tan difícils. De fet, la majoria de persones tenim diferents tipus d’amics, és a dir, sabem a qui recórrer quan no estem en el nostre millor moment, a qui demanar un bon llibre, amb qui sortir a divertir-nos, per qui preocupar-nos quan no en sabem res,  tenim també els amics del facebook que potser sabem més de nosaltres que d’altres amics, etc. A l’hora però, segur que l’amistat, en algun moment,  ens ha donat a tots més d’un maldecap, ja sigui perquè algú s’ha enfadat, perquè no se com dir-li determinada cosa, etc. o ens ha suposat alguna decepció.

Justament, em comentava una d’aquestes amigues que una amiga que tenia s’havia convertit en un malson, ella l’estimava molt però poc a poc semblava que no podia fer un pas sense ella: la trucava diversos cops al dia,  fins el punt de que a vegades ja no li agafava el telèfon,  els vespres en presentava a casa seva, per que baixava de Barcelona i “li venia de passada”, quan  el que li venia de gust a qui m’ho explicava era estar sola després d’un llarg dia de feina, els caps de setmana gairebé no podia sortir amb ningú més sense que s’enfadés,li deia qui  li convenia i qui no …  Que li passava la meva amiga que no parava aquesta situació? No se’n adonava? Si que ho feia però no va saber posar límits i quan ho va fer no ho va fer de forma adequada i l’amistat es va trencar, fins avui, que només són conegudes que es saluden.

L’altra amiga, m’explicava una situació similar: una amiga la criticava i se’n distanciava  perquè quedava amb un a persona que a ella no li agradava, com si la seva fos una amistat d’exclusivitat! Casos d’aquest estil en conec bastants, és com si algú pensés “si estàs amb mi no pots estar també amb aquest altre perquè a mi no m’agrada, tu tries”.

L’amistat, com totes les altres relacions es construeix i es modifica constantment en funció del moment i les vivències de cadascú, no és una relació estable, com tampoc ho és mai, encara que s’utilitzi aquest terme una relació de parella perquè ens passen coses i això fa que, per sort hi hagi èpoques més bones i altres no tant bones que també ens fan créixer. Doncs amb l’amistat passa exactament el mateix, és una relació més o menys duradora en el temps però inestable, en contínua construcció i readaptació.  (és el cas, sovint explicat d’anar-se’n de vacances amb un bon amic, ben segur que descobriràs coses noves algunes bones i d’altres no tant que has de gestionar i ubicar en la relació si la vols mantenir,  tot i que també pot passar que noes mantingui).

El concepte d’ amistat evoluciona de la següent manera des del punt de vista de la psicòloga evolutiva: Si li preguntem a un nen petit què és un amic ens dirà que és algú que juga amb ell, per tant, és una relació basada en l’acció conjunta.  Si li preguntem a un nen més gran ens dirà que és algú que li dóna quelcom per tant es basa el rebre. Més endavant s’incorpora també el donar per tant és l’amistat es basa en l’intercanvi i la reciprocitat. Cap als 9 o 10 anys apareix la idea d’intimitat i de compartir coses i, finalment,  l’amistat madura es basa en l’autonomia i la independència de les dues parts, a l’hora que conté totes les fases anteriors,  de manera que es dóna un  aprofundiment en les relacions , si arribem a aquesta maduresa en la relació d’amistat no necessitarem veure l’amic cada setmana, ni saber que jo sóc la única i millor amiga, no ens molestarà que s’obri  a d’altres persones tot i  que mi no em resultin simpàtics, no competiré amb ningú.

L’amistat és intencionada i voluntària i ens ha d’aportar satisfacció i creixement, no és ni exclusiva ni possessiva,no ens ha de portar cap tipus de problemes   i si algun cop ho fa aquests  s’han de poder parlar obertament

Hi ha però, les amistats exigents, com en el cas de la meva amiga, que tendeixen a intentar limitar els nostres actes. Solen tenir personalitats prominents i, en molts casos, la seva influència pot arribar a decidir les nostres accions, sobretot si no estem del tot convençuts del que farem. Si en comptes de rebre un consell davant d’un problema o dilema, et sents massa pressionat  o criticat per un amic (o una amiga) per prendre una decisió o per fer o deixar de fer alguna cosa, estàs davant d’una amistat d’aquest tipus i més val que te’n adonis aviat i hi posis límits.

També pot passar que de vegades  descarreguem en els amics una gran quantitat d’expectatives psicoemocionals que corresponen a buits o necessitats afectives de la nostra infància, com per exemple   pot ser  el fet de  buscar ser acceptat sense objecció, o ser escoltat ininterrompudament, o sentir-se amo i senyor del que és l’altre, etcètera.

En definitiva, si bé és cert que els amics es poden contar amb els dits de la mà és millor tenir pocs i bons amics que molts amics tòxics que són autèntics vampirs energètics i ens deixen esgotats i amb una baixa autoestima, així que un exercici que cal fer de tant en tant i cadascú sap quan toca és revisar les nostres amistats i reflexionar sobre temes com:

-Quines hem escollit?

-Quines hem deixat?

-Quines mantenim? En quines circumstàncies?

-Tens amistats que no et convenen? Si és així comença a desvincular-te’n progressivament.

 

La responsabilitat

Culturalment parlant, sovint s’ha confós la responsabilitat amb la culpa o l’obligació Quan s’assenyala a algú com a responsable d’alguna cosa passada, vol dir que és la diana de les  culpes o en el millor dels casos de les felicitacions. O quan es designa una persona responsable per a alguna cosa futura molts cops es parla de passar “el marró”. En aquest sentit la responsabilitat és un pes que ens amenaça amb la culpabilitat, la feina o l’obligació .  A més, quan admetem la nostra responsabilitat és com dir “mea culpa “. És per això que inconscientment intentem fugir de la responsabilitat, de ser la diana d’atacs, de ser jutjats o criticats.

D’altra banda, cal analitzar la diferencia quan parlem de responsabilitat cap a altres i de responsabilitat cap a un mateix. La responsabilitat envers els altres ens fa sentir poderosos i dignes al mateix temps que ho podem viure com un deure, amb una obligació que ens pesa. La responsabilitat amb nosaltres mateixos ens porta a donar respostes, en forma de pensament, emoció o acció. I es que, efectivament, i continuant  amb  la recent afició que m’ha agafat per  l’etimologia us haig de dir que la paraula responsabilitat etimològicament significa capacitat o habilitat de respondre, de donar respostes. Entesa d’aquesta manera la responsabilitat és una habilitat que es pot entrenar, aprendre i no deixa de pressuposar una acció per part nostra.

Però anem a veure com entenem la responsabilitat des de la gestalt, en primer lloc entenem el concepte des d’un punt de vista desculpabilitzador i amoral –no des del judici-, a diferència de la culpabilitat que ens pot paralitzar, la responsabilitat, segons com l’entén la gestalt,  ens mobilitza cap a alguna cosa, ens dóna les regnes de la nostra pròpia vida, ens enfoca allò que hem triat conscientment i  que fa que hi posem energia.  Per tant, la gestalt  entén que la responsabilitat és només cap a un mateix, encara que els meus actes o les meves decisions afectin els altres, doncs em faig responsable d’aquests efectes sobre l’entorn. Si no som responsables, de fet, ens estem fallant a nosaltres mateixos.

No obstant, hi ha creences forjades durant la infància que defineixen una manera d’ estar en el món, entre elles la  fantasia de que el poder de totes les coses està en l’altre, sigui aquest una persona, un déu o un comportament. Aquest també és el cas de molts clients en la fase inicial de la teràpia: ens atorguen el poder  a nosaltres –terapeutes-  i el nostre treball inicial serà anar-li retornant el poder al client, fer que es se senti capaç no només d’assumir les conseqüències dels seus actes, sinó també que sigui capaç d’assumir que és ell mateix, vulgui o no vulgui, perquè el fet és que no podem deixar de ser-ho, el responsable de la seva vida.

Tots hem sentit alguna vegada frase com “No és just que em passi això a mi”o “Digues-me que he de fer per aconseguir feina, ja ho he intentat tot” o “vull despertar un dia i que tot sigui diferent”. Són frases d’ algú que no està a gust amb la seva realitat i desitja canviar però que es dirigeixen cap a fora, com si algú fos el responsable que les coses estiguessin malament. Són frases de l’estil de les queixes, són frases que posen la responsabilitat fora.

Una manera d’assumir la responsabilitat és deixar de culpar sistemàticament als altres pel que ens impedeixen fer i assumir que, més sovint del que creiem: “si vull, puc”, sempre que estigui disposat/da a assumir el risc i les conseqüències de les meves accions.

Responsabilitat és desenvolupar l’habilitat –amb presència i consciència-  per trobar respostes a les pròpies necessitats i fer-se càrrec de satisfer-les. Parafrasejant Sartre: “L’important no és el que han fet de mi sinó el que faig jo mateix amb el  que han fet de mi”.